La genuïnitat de la paraula hola és un afer polèmic. Els dos diccionaris etimològics de referència en donen una informació molt reduïda i contradictòria. L’Alcover-Moll indica que el mot ve del castellà hola, i aquest, de l’àrab wa-Allāh ‘per Déu!’. Coromines (DECLC) reacciona contra les dues afirmacions i considera que hola és paraula genuïna i una “creació purament romànica”, sense cap relació amb l’àrab. Amb tot, l’espai i l’atenció que Coromines dedica a aquest mot són realment esquifits. El diccionari Fabra (1932) inclou la paraula, amb la definició de “interjecció usada com a salutació familiar i denotant estranyesa”, definició que es manté en el DIEC. Amb aquest fet i la justificació de Coromines, hola és un mot usat sense fer-ne cap problema, especialment entre els més afectes a la llengua “del carrer”. Continua aquí.

(Publicat avui en el Diari de Balears)

Ha arribat a les meves mans un document de la secretaria de la Secció Filològica que demana a professionals de diversos sectors una aportació a la reflexió sobre el model de llengua que el nou diccionari normatiu ha de reflectir.

A mi em preocupa, i molt, aquest model de llengua, però també em preocupa el model de llengua dels documents de la Secció Filològica, com aquest. N’extrec les frases següents:

«la necessitat d’identificació dels parlants amb la llengua i la facilitació de la comunicació interdialectal, ambdós aspectes indispensables per refermar la unitat de la llengua.»

«Sembla que un estàndard comú és necessari per assegurar la unitat de la llengua?»

Sabia que mig país s’ha llançat desbocadament a mutilar la preposició per a davant infinitiu, però pensava que la Secció Filològica es mantenia fidel a la norma practicada en el DIEC i en tots els altres documents. Però ara estic dubtant. I preocupat.

Els no mallorquins segurament tindran dificultats per a entendre bé aquest títol. És el que correspon a l’article d’avui al Diari de Balears, dins la secció Amb bones paraules. Ara que tampoc no l’ha entès algú del diari, que ha canviat susa (com jo havia escrit) per s’usa, amb la qual cosa es perd tota la gràcia.

Bé, si en teniu ganes, llegiu-lo aquí.

Amb bones paraules

En espanyol hi ha el sufix -uno, que serveix per a formar adjectius i que és bastant productiu. Molt aplicat a arrels de paraules que designen animals, però també a altres arrels. Hi ha caballuno, conejuno, gatuno, lobuno, ovejuno, perruno i moltes més, i també frailuno, hembruno, hombruno, machuno i moruno. Òbviament, també vacuno (ganado vacuno). El català no té aquest sufix (ni cap altra llengua romànica), i l’únic mot del diccionari que el porta (morú) és un simple castellanisme. Així, doncs, si algú diu bestiar vacú utilitza un castellanisme que, a més, no és als diccionaris. Els adjectius corresponents a aquesta espècie animal són vaccí (del llatí vaccinus, derivat de vacca), que s’usa molt poc, i boví, que és el que s’usa normalment en el llenguatge de la ramaderia. Continua aquí.

A la nostra parla hi ha paraules que també tindríem sense la interferència del castellà, però que amb tota seguretat tindríem amb una altra forma. Són els castellanismes de forma. Paraules d’orígens diversos que ens han arribat no directament d’aquests orígens sinó passant pel castellà, que és una llengua interposada entre la nostra i la resta de llengües del món. En el seu pas pel castellà sofreixen alguna alteració de forma i aquesta afaiçona la paraula catalana. Si agafàssim xandall directament del francès (chandail, derivat, per cert, de marchand d’ail, els venedors de llegums de París, que duien un jersei especial), mai no hauríem fet xàndal. Si agafam Bolonya de l’original, Bologna, i no de l’espanyol, mai no direm Bolònia. Si agafam imam de l’original àrab, mai no direm iman. Etc.

Totes aquestes paraules defectuoses esmentades i moltes més han estat ben tractades pels diccionaris. Però n’hi ha un bon caramull que també tenen defectes de forma que els codificadors del lèxic es veu que no han detectat. O si els han detectats, no els volen esmenar. Avui en trec un de claríssim, la paraula estadística. Continua aquí.