Els diccionaris catalans consideren més o menys sinònimes les paraules benzina i gasolina. Amb alguns matisos i amb una certa preferència per gasolina, que crec que s’hauria de revisar. El llenguatge popular català de pertot arreu diu benzina de sempre, és a dir, d’ençà que el producte existeix (s. XIX). Gasolina és una paraula encunyada en anglès, d’on l’agafaren l’espanyol i el portuguès. Tanmateix, el terme universal en les llengües europees és benzina. Concretament, Benzin (alemany), benzina (italià), benzina (romanès), benzine (neerlandès), bensin (danès, suec i noruec), benzyna (polonès), benzín (txec), benzino (esperanto), etc.; també en espanyol hi ha bencina, mot emprat a una part del domini hispànic i més usual a Espanya temps enrere, fet que condicionà el nostre ús. És curiós que —segons diu Coromines— el mot benzina existeix gràcies a una paraula catalana d’origen àrab (benjui), que hauria passat a altres llengües, i també al llatí modern en forma de benzoe, paraula que va servir per a formar el neologisme benzina.

Del lloc on venen benzina la majoria de la gent en diu gasolinera —no cal pensar molt per a saber per què—, i alguns, un pèl més atents a la genuïnitat, benzinera. El Diari de Balears, d’ençà del primer dia, usa la paraula benzineria per a referir-se a aquests establiments, una proposta que fa bastants anys ja defensava Jaume Corbera i no sé si algú més. És un mot que encara no ha estat introduït a cap diccionari, que jo sàpiga. Lamentablement, perquè és una paraula perfecta, i el criteri del nostre diari, digne de ser seguit pels altres mitjans de comunicació.

El sufix –era, entre altres valors molt diversos, serveix per a formar paraules referides a recipients que contenen un determinat objecte. La llista pot ser llarguíssima: bombonera, caragolera, carbonera, formatgera, fruitera, gelera, guantera, lletera, ossera, panera, paperera, peixera, sabonera, sucrera, tabaquera, tetera, etc. No conec cap paraula d’aquestes que designi un establiment on venen el producte en qüestió. Per a això la llengua té el sufix –eria: armeria, carboneria, cereria, cerveseria, corderia, esparteria, formatgeria, fruiteria, gelateria, hamburgueseria, joieria, llibreria, olleria, papereria, perfumeria, pizzeria, rellotgeria, sabateria, sucreria, vidrieria, xocolateria, xurreria, etc. Aquestes paraules també solen estar relacionades amb el nom de la persona que atén el negoci, cosa que es veu clarament en els casos de barberia, carnisseria o floristeria, però això no invalida el nostre enfocament. Tampoc no l’invalida el fet que tinguem l’adjectiu acabat en –er –era, que trobam en sintagmes del tipus companyia petroliera o indústria lletera.

Crec que faríem tots santament si entre benzinera i benzineria establíssim la mateixa diferència que hi ha entre lletera i lleteria, entre fruitera i fruiteria o entre paperera i papereria. Una distinció que, fins i tot, podríem estendre a altres parelles, com tabaquera i tabaqueria; aquest darrer, una bona opció a considerar per a substituir el castellanisme estanc.

El director general d’Air Berlin ha insultat la nostra llengua nacional, ha insultat el nostre país, ha insultat les nostres institucions, ens ha insultat a tots. Si tinguéssim un Estat, podem tenir la seguretat que el fet hauria tingut unes conseqüències immediates: protesta oficial del Govern, ambaixador cridat a consulta, crisi diplomàtica… Bé, si tinguéssim un Estat, el fet no s’hauria produït. I si l’Estat espanyol fos el nostre Estat, hauria pres les mateixes accions esmentades, en defensa d’una de les seves llengües, exactament igual que si l’idioma vexat fos el castellà.

Però no en tenim, d’Estat, i només tenim la possibilitat de la mobilització col·lectiva, que no sé quin resultat donarà, però és l’únic que tenim. Jo he entrat al web de la companyia i els he enviat aquest missatge, suggerit per un col·lega:

If you want to do business in places where Catalan is an official language and where people usually speak this thousand years old language, you must respect, use and talk this language. As long as you don’t modify your attitude, I shall not fly with Air Berlin. Neither my friends nor family.

La manera d’enviar-los el missatge és ciclant aquí.

Dia 24 del mes passat vaig començar una col·laboració —Amb bones paraules— en el Diari de Balears, en el gènere anomenat conversa filològica, és a dir, articles que tracten sobre una paraula o una qüestió de llengua. Un gènere ja clàssic en el nostre país. Cada dissabte hi haurà una conversa d’aquestes a l’Espira, el suplement de cultura del Balears. Del diari m’han dit que aquest suplement es penjarà al web en format pdf, però de moment encara no hi és. Jo també els penjaré en aquesta pàgina així com es vagin publicant, en pdf i en html. A l’espera dels pdf del Balears, he posat un pdf casolà i provisional. Ah, i com que els dissenyadors del diari m’il·lustren els articles amb fruita saborosa, aquí també li hem pegat de fruita, que serà com una icona de la secció.

Ja vaig dir en un altre post que això de la Wikipedia té els seus problemes. Potser unes wikis més que altres. L’article de la Wikipedia espanyola dedicat a Ramon Llull no té porgueres de cap mena. Després de dir qui era el nostre savi, afirma que és el primer autor que escriu sobre filosofia, ciència i tècnica en una llengua neollatina. Però no diu quina, i després del mot neollatina entima un 1 volat que remet a una llarga nota on es presenta la identitat d’aquesta llengua com una qüestió controvertida —encara que la nota és favorable a la “tesi” del català—, i dóna acollida a citacions de “fonts diverses”, tan diverses com Fernando Domínguez Reboiras, el Manifiesto de Lluch o aquesta cosa autoanomenada “estudio filológico”. És a dir, que els “especialistes” de la Wiki hispànica no arriben a estar d’acord sobre quina és la llengua en què escrivia Llull o pensen que és una qüestió encara no resolta del tot.

Com que estan en aquestes, decideixen donar-ne una de freda i una de calenta. Un poc més avall diuen que va deixar “una obra ingente, variada y de muy alta calidad escrita en catalán, árabe y latín”, i més avall que “la mayor parte de sus 280 obras reconocidas fueron escritas inicialmente en árabe y mallorquín”. I encara un xic més avall “escribía y hablaba perfectamente en latín, castellano, caldeo, hebreo, árabe y francés, además de en su lengua materna, el catalán; y utilizaba indistintamente cualquiera de estas lenguas para dirigirse a quien la comprendiera mejor”. Atenció a la dada que assegura que parlava i escrivia perfectament en castellà i l’utilitzava indistintamente. Ara veig per què l’han agafat com a sant patró els set apòstols de la llibertat lingüística que la setmana passada muntaren confraria.

La discussió també és per a llepar-se els dits. Un redactor proposa d’eliminar idioma mallorquín, i un altre “especialista” replica “No veo por qué. El mallorquín es un dialecto hecho y derecho, y no veo por qué tendría que quitarse”. Rèplica del primer: “pues a partir de ahora propongo que cambies en todas las entradas de autores sudamericanos, que escriben en castellano, por argentino, boliviano, peruano…” Contrarèplica de l’«especialista»: “¿Alguno de los autores sudamericanos dijeron escribir en argentino, boliviano, peruano? Pregunto, yo no lo sé. Ramon Llull SÍ dijo traducir su Blanquerna a la “llengua valenciana”. Ara la cosa es complica amb el valencià. Després, per la rèplica a la contrarèplica, ens assabentam que algú havia escrit que Llull “hace uso de la estructura lingüística mallorquina y no de la catalana”, i surt la qüestió del nostro i del vostro i algun sa que deuen confondre amb l’article salat. Un altre “expert en la matèria” assegura que “existen en las cortes de aragon un diccionario de Mallorquín escrito por Ramón llull, lo que ocurre es que nunca ha interesado reconocerlo por motivos políticos” (deix intactes les majúscules i minúscules).

I això se suposa que és una enciclopèdia.