Per Cap d’Any del 2004, des de les meves pàgines web —encara no tenia blog— vaig felicitar els amics amb aquestes gloses:

Aquest any que hem acabat
m’ha deixat un poc d’agror,
perquè en certa qüestió
no ha sortit gens redó,
sinó bastant foradat.

Això del cor ho he tret
i vos ho dic fervorós:
que l’any nou i els venidors
siguin tots bastant millors,
sobretot el dos mil set.

I el desig s’ha complit. Encara que les proporcions de vots dels ciutadans no han variat gaire respecte de les eleccions precedents, els nombres i els pactes han volgut que la majoria d’institucions de les Illes —i les principals— deixin d’estar en mans dels populars i passin a ser governades per forces molt més presentables. Darrere queda una amarga tirallonga de governs del PP que han fet molt de mal a la nostra terra. Sobretot la darrera i nefasta legislatura, amb un govern totalment lliurat als interessos dels grans negociants de la construcció (i.e. destrucció), l’especulació i el devorament del territori; amb un govern que ha encoratjat i engreixat l’extrema dreta espanyolista sin complejos; amb un govern que ha menyspreat i maltractat la llengua i la cultura del país. Amb aquesta penosa trajectòria política i les desgràcies que els han caigut damunt, les Balears són avui una terra mal parada, i costarà molt de recuperar-nos si ho arribam a fer. No hem sortit de l’hospital, no, però després de l’ofegor començam a respirar. I —permeteu-me la temeritat poètica— a respirar l’aire carregat amb les flaires esclatants de la primavera.

Malgrat la precarietat, començam un nou cicle amb una certa càrrega d’esperança. Si els nous governants fan una bona feina i no cauen en errors passats, amb el PP passant rusca a l’oposició, perdent una part del vot clientelar i previsiblement amb l’agudització en el seu si de les tensions internes, podríem posar fi al malson de la majoria absoluta dels depredadors i superar definitivament el camí que per desgràcia han emprès els nostres compatriotes valencians. Això no és necessàriament la glòria però pot ser un principi de la solució. És a dir, la garantia que en el futur les Illes s’assemblaran més al Principat de Catalunya que a Extremadura.

Les noves institucions —Govern, els quatre Consells i la majoria d’ajuntaments— sens subte portaran a terme polítiques més progressistes i civilitzades, sobretot pel que fa al respecte al medi i al territori. Dit això, alguns, o molts —els qui pensam que la protecció del català és la màxima urgència en aquest moment— ens demanam què passarà amb les polítiques lingüístiques. Segur que hi haurà canvis en positiu, però els elements disponibles no permeten llançar del tot les campanes al vol, i tant de bo m’erri.

En qualsevol cas, des de la lleialtat al nou govern —el millor que les Illes poden tenir en aquest moment— en aquest blog estarem atents, vigilants i positivament crítics amb aquestes polítiques lingüístiques que les noves autoritats hauran de dur endavant.

I gaudim tots de l’oxigen i de les flaires de la primavera.

1

En Matas està coc-piu,
que ha perdut la majoria.
Pensava que guanyaria
i que tot s’ho menjaria
de modo definitiu.
I, quan fletxendo i altiu
les tovalles estenia,
les urnes amb valentia
l’han menjat de viu en viu.

2

En Matas va planejar
amb el pitjor de la dreta
ficar endins la ganiveta
al partit de na Munar.
I ara l’ha de festejar
amb la coa ben estreta;
com un xotet de cordeta
darrere li ha d’anar,
besant mà esquerra i mà dreta
i el cul, si falta fa.

3

En Matas tot fet un brau
deia que tot funcionava,
i mirau si cert estava
que amb els doblers que guanyava
va poder comprar un palau.

Però ara l’han fet blau
i ha quedat fet una trava,
quan ha vist que el cap no alçava
i qui esclafar se pensava
ara té el pany i la clau.

I ara amb tot aquest cacau
està més gelat que un rave;
si de funcionar es tractava,
res funciona i tot s’acaba
i el seu estel veloç cau.

Més vos diré si escoltau:
l’ocellet que abans cantava
quan pel món es passejava
ara està mut dins el cau.
I si de volar provava,
sé cert que no l’animava
ni tan sols na Mari Pau