Quantes voltes que fa el món. Els nostres avantpassats de final del segle XIX —sobretot els progressistes— tingueren un somni i treballaren estrènuament per veure’l complit: la destrucció de la murada de Palma. Concebuda com un corset que ofegava la ciutat, antiestètic i antihigiènic, no s’aturaren fins que la veieren completament arrasada, amb portes, ponts i tot el que hi havia. No s’imaginaven mai que cent anys després un Ajuntament pogués col·locar aquest cartell o que obligàs a rectificar els plans d’un edifici o d’un pàrquing per salvar unes petites restes de la gran obra que ells destrossaren. I que bella que seria la ciutat de Palma amb el seu recinte de murada, convertit en una zona enjardinada per a passeig i esplai dels ciutadans. Els buròcrates del règim de Franco tampoc no devien imaginar-se que un dia, més prest del que un pogués pensar, anirien a terra aquests edificis per a residències militars que aixecaren just damunt el bastió del Príncep, una aberració urbanística de les més grosses que s’han vist per aquests encontorns. Però han caigut (imatge 1, imatge 2), per sort de la ciutat, que ara, si es du a terme el magnífic projecte de Pilar Simó i Antoni Sbert, recuperarà un espai històric extraordinari, amb el pont de la porta del Camp que renaixerà de la seva cendra o de la seva runa (aquí en teniu una imatge més bucòlica, una aquarel·la de B. Ferrà).

Els meus feliços ulls que ara veuen caure aquesta aberració també voldrien veure caure moltes altres lletjures d’aquesta sofrida ciutat: l’edifici dels jutjats de la Gerreria —la guinda de la despersonalització d’aquesta singularíssima part de Palma—, tot el polígon de Llevant, el presumpte parc de l’Estació, acabat d’inaugurar… Qui sap? Mai no es pot dir. Ja ho he dit que els qui aixecaren els edificis militars del bastió del Príncep no els imaginaren amb un final tan oprobiós.

La blogosfera mallorquina té un nou blog, aparegut de fa poc i denominat Mallorcàlia. És dedicat monogràficament a la llengua  en gran part als problemes de l’ús de la llengua, i ja es veu que a la dels que l’escriuen no hi ha cap pèl. Idees clares sobre prejudicis lingüístics, normes d’ús alienants, denúncia de fets i persones contra el català, etc. Serà un instrument ben útil.

El diccionari defineix efecte com “resultat de l’acció d’una causa”. Si prenc un analgèsic, em pot desaparèixer el mal de cap, i aquesta desaparició serà l’efecte. Però també en dóna una altra definició, que ara m’interessa més, que és “fenomen que es produeix en circumstàncies ben conegudes i regulables i del qual es té una bona descripció quantitativa“. Aquesta segona accepció té les seves manifestacions sobretot en el món de la física. Dels meus estudis de batxillerat de ciències record sobretot l’efecte fotoelèctric, com també record les dificultats per a entendre tot aquell món de coses i fórmules prosaiques. Alguns d’aquests fenòmens duen el nom del científic que els va formular, com l’efecte Joule, que explica allò dels conductors que agafen calentoreta en passar-hi electricitat, i molts altres que ara no vénen a tomb.

Després han aparegut més efectes, com el lamentablement famós efecte hivernacle —que segons el nostre DIEC estimat ha de ser efecte d’hivernacle—, que ens apuja la temperatura del planeta, o l’efecte papallona, amb film inclòs, que apuja la temperatura del cap dels donats a la reflexió profunda. La cosa és que li hem agafat gust a la parauleta, i darrerament han aparegut a l’escena comunicativa una munió de nous “efectes”, que, de fet, responen al primer tipus (són el simple resultat de l’acció d’una causa, i molt poc “fenòmens que es produeixen en circumstàncies ben conegudes i regulables”), però que, malgrat això, pretenen assimilar-se als efectes del món de la física, clarament de més categoria i amb la gràcia de tenir un nom llampant, que és el cognom d’un personatge implicat. Ja deveu estar tots pensant en l’efecte Zapatero, que és el que esperen amb candeletes molts de progressistes de les comunitats autònomes que a l’hora de votar tenen més tirada cap a la gavinota travessada de rapinyaire. Com la meva. Si els espanyols han votat pel civilitzat socialista, potser els mallorquins s’assentaran una mica i en seguiran l’exemple, o faran aquesta cosa força vegades practicada de votar pels qui manen a Madrid, que per alguna cosa deuen manar.

Però això de l’efecte Zapatero ja està massa vist, i ara cal trobar-ne de nous que ens estimulin la juguera verbal. El Diari de Balears ens sorprengué fa uns quants dies amb un títol impactant: “L’efecte Janer”. Mare de Déu, Senyor! Aquest sí que no és un fenomen ben conegut i ben descrit quantitativament, no. De fet, ningú dels molts que en parlen no sap en què consisteix o consistirà aquest enigmàtic efecte. Més que un efecte podria ser un multiefecte, una causa amb una petita explosió de conseqüències i per a tots els gusts. Unes, ara com ara, pura especulació (que si els de la gavina perdran vots per la banda de l’esvalotada extrema dreta ultraespanyolista, que si en robaran una grapada a Unió Mallorquina…). Altres, realitats ja constatables, com el fet que el tema aconsegueix de tapar en bona mesura l’afer de la corrupció, o el fet que els convergents han agafat una monea com un piano, malgrat les manifestacions de presumpta felicitat, alguna d’antològica. I finalment, una altra conseqüència —previsible i en part ja predita— que afecta la carrera de la protagonista de l’efecte i que deix endevinar al lector.

I encara podríem parlar de més efectes i no acabaríem mai: l’efecte 2000, que havia de col·lapsar el món aquella fatídica anyada, l’efecte dòmino, l’efecte Stoichkov… Què voleu que us digui? A mi, en realitat, l’efecte que més m’interessa no és cap de tots aquests sinó aquell que deien el efecto Axe. Oi que us en recordau? Però la veritat és que per més que em regui el bosquet axil·lar amb el preuat líquid polvoritzat, l’efecte no arriba. Misèria de món.

Els principatins necessiten com el pa conèixer millor Mallorca. En lloc de Mallorca podeu posar-hi qualsevol part del país exterior al perímetre de les quatre províncies. Qualsevol espanyol sap perfectament com és la pronúncia andalusa o la sud-americana, però els nostres connacionals dels voltants de Barcelona es fan un senyor embull amb el català de Mallorca. Si no, l’actriu que dies enrere va fer la paròdia —molt bona per la resta— de Maria de la Pau Janer a Polònia no hauria dit aquella cosa tan insòlita de es pëpë (el PP), una pronúncia que a Mallorca, evidentment, no s’ha sentit mai en boca de ningú. Faig servir el caràcter ë per a transcriure el so de la vocal neutra.

No sé si el programa Caçadors de paraules que han emès avui, de la Mallorca profunda estant i amb matances incloses, servirà per a corregir aquesta anomalia, però bé em tem que no. Aquest és un programa simpàtic, que té el mèrit de mostrar que es pot fer una emissió de divulgació lingüística viva i engrescadora. Fins i tot n’hi ha que s’han excitat perquè hi surt el mapa complet de la nació. Només faltaria, tractant-se d’un programa de llengua. És un programa interessant, que el presentador condueix amb gràcia, però en el d’avui s’ha vist ben a les clares la necessitat d’una bona assessoria lingüística. L’expressió caçadors furtius, del títol, no vol contenir cap desconsideració, sinó just evocar el fet que aquest tipus de caçadors solen disparar a tot el que es mou, que és el que han fet avui en el nostre programa. La nòmina de paraules que han aparegut escrites a la pantalla és un fritibullit —aquesta no és al diccionari— on es barregen coses poc barrejables. D’una banda, paraules bàsiques de la llengua, no necessàriament mallorquinismes, com cerra, capolar, verro, saïm o lletuga, que els catalans que no les coneixen n’haurien de sentir vergonya. Curiosament, per a explicar el significat de capolar han donat el “sinònim” picar, que és un castellanisme infecte, igual que la paraula picadora, l’electrodomèstic. Aprofit per denunciar la frase picar carn per fer mandonguilles, que surt en el diccionari del IEC. D’altra banda, sortien vulgarismes de campanar, com guilleta (galeta), que la majoria de mallorquins no han sentit mai, i que molts televidents deuen haver pensat que són generals a l’illa. I al costat d’això errades a dojo: castellanismes com gorrino —que una senyora s’ha tret de la màniga— o ensalada, mesclats amb el “tresor” lèxic insular; talla de carn escrit a la pantalla quan el personatge havia dit tallada de carn, només que amb la pronúncia taada; i la gracieta d’un dels protagonistes de les matances, que ha dit bona enhora per enhorabona, que ha sortit escrit a la pantalla com una mallorquinada més. Potser l’errada més estrident és la forma lletulla (lletuga), també escrita a la pantalla, i que no ha dit mai cap mallorquí, ni tampoc el que intervenia en el programa. El que deia aquell bon home era una g palatal. Passa que molts de manacorins, si no tots, pronuncien la primera lletra de gana exactament igual com els espanyols pronuncien la primera lletra de ya o —la immensa majoria— el primer so de llave. Els nostres desorientats caçadors de paraules no han percebut una g palatalitzada sinó el so ieista de llave, i ben decidits ho han grafiat lletulla. Una dada ben interessant per als estudiosos de la fonètica.