[Refaig el post a la vista de les informacions sorgides i dels comentaris dels lectors. El post inicial i els comentaris els podeu llegir aquí]

Google és una companyia respectuosa amb la diversitat lingüística del món. Els catalans li hem d’estar agraïts perquè el català és una de les llengües que els usuaris tenen a la seva disposició quan empren aquest servei. El Google espanyol està disponible en les quatre llengües de l’Estat, i sempre podem emprar el català quan usem el cercador i altres serveis de la companyia, com el Gmail. Fa molt poc s’ha obert el Google d’Andorra, que no es diu Google Andorra sinó Google català, per cert, i s’ha anunciat la pròxima aparició d’un altre Google català (o el mateix) al qual s’accedirà des de l’adreça google.cat. Molts hem celebrat efusivament tant l’aparició del Google d’Andorra com el nou portal anunciat. Massa efusivament, potser. Vegem.

Una cosa és la llengua de navegació, una altra l’aparença de la pàgina inicial dels diversos Googles i una altra el contingut d’aquests. Google permet la configuració de l’idioma de la interfície, cosa que vol dir que quan configures el català com a tal, sempre veuràs el Google en català, siguis a la part del món que siguis amb el teu ordinador. Fins i tot si entres a Google Canadà, on podràs triar, a més, veure la pàgina en anglès o en francès. És una qüestió de galetes: en fer una configuració de llengua o clicar una versió d’un portal tindràs una galeta que determinarà la llengua que s’ha d’emprar en cada cas.

A part la llengua de la interfície, Google s’organitza en un portal general o estàndard (en principi google.com) i portals territorials, o locals, o com es digui, corresponents als Estats (Google França, Google Espanya, Google Brasil, etc.) o a altres entitats territorials (com el Google Gibraltar o el Google Montserrat —no de l’abadia sinó de l’illa caribenca britànica—). Cada portal ofereix la interfície en les llengües oficials o reconegudes de l’Estat, però, a més, els continguts dels portals són distints. Si cercau weblog, per exemple, a Google Espanya o a Google Finlàndia, els resultats seran diferents; igual que si feu la cerca a la versió anglesa de Google Canadà o la seva versió francesa.

Doncs si cercau weblog a Google Espanya (en espanyol, català, gallec o basc), al nou Google d’Andorra (google.ad) o al presumpte Google català que ja coneixíem (google.com/intl/ca/), el resultat és el mateix: pàgines en espanyol i, a més, les mateixes. Igual que si feu la cerca a Google Rússia amb el català com a llengua d’interfície. El Google d’Andorra, i el presumpte Google Català, és el Google espanyol de sempre, amb variants de disseny a la pàgina d’inici.

Una altra qüestió és la política de redireccions. Com que el món funciona a base d’Estats, les ipés també tenen nacionalitat: són espanyoles, franceses, italianes o noruegues. D’ençà del 2003 un usuari amb IP espanyola que demana google.com és redirigit a google.es, llevat que faci alguna cosa per a evitar-ho: clicar sobre Google.com in English, i en ser-hi configurar l’idioma d’interfície: si tria català, una demanda de google.com serà redirigida al presumpte Google català, i si tria l’anglès, llavors serà redirigit a l’autèntic portal general, tot i que encara la IP espanyola farà que hi aparegui un Go to Google España que no apareixeria a un portuguès, per exemple. Si un català amb IP espanyola vol el Google general, amb el motor de cerca general i sense cap invitació a anar a Espanya, ha de fer servir el mirall google.ppcc.cat. Ja ho provareu.

Això del redireccionament automàtic —d’una pàgina general .com a la pàgina .es en el nostre cas— és practicat per moltes altres companyies. Cosa que sovint a mi em cau com una mosca dins el brou. Per què si deman la pàgina mitsubishi.com —és un dir— m’han d’enviar a mitsubishi.es? Si vull anar a la versió espanyola jo sé escriure perfectament el .es. No és una qüestió de llengua sinó de continguts. La pàgina general d’una companyia pot ser molt diferent de les pàgines locals. Doncs una de dues: o s’abandona la pràctica de la redirecció automàtica per criteris polítics —supòs que la solució desitjable— o algunes comunitats hauríem de reivindicar sortir en el mapa polític de les ipés. En aquest cas, a la llista de seleccions catalanes, distintius catalans de les matrícules, conferència episcopal catalana, etc. hi podem afegir la demanda d’ipés catalanes. Per descomptat, però, un servidor té molt clar que no es poden fer sobrassades si no es té un porc.

No voldria que del post precedent algú deduís que propòs que ara ens riguem sistemàticament de totes les persones que parlen malament el català. El que propòs són canvis estructurals profunds i un nou sistema de control de la qualitat lingüística com el de les comunitats normals (model eficaç i càstig social al qui infringeixi el model). Les persones de llengua materna espanyola que viuen en el país i que aprenen català i s’hi expressen mereixen tot el respecte i estimulació, encara que el seu català no sigui perfecte. És normal que no sigui perfecte. Les coses al seu lloc: no cal exigir que siguin modèlics els que no han d’actuar com a model, i, d’altra banda, als qui han de ser presos per models cal exigir-los un català modèlic inflexiblement i sense cedir ni un mil·límetre.

Els models lingüístics en les societats actuals són fonamentalment –també n’hi ha d’altres– els mitjans de comunicació audiovisuals. Les televisions i ràdios en català haurien de ser, com una sola veu, el referent lingüístic –i concretament fonètic, perquè ara parlam de pronunciació– per a tota la comunitat catalanoparlant. Començant pels canals públics, i per davant de tots la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, que és, de fet, la que lidera el conjunt. Però la realitat és que la pronunciació dominant a TV3, Catalunya Ràdio, IB3, Canal 9, TV Mallorca, etc. és un autèntic desastre. No sé de qui és la responsabilitat, ni és això el que em preocupa. El problema és que un aspecte tan important de la qualitat lingüística com aquest sembla deixat de la mà de Déu. I cal urgentment que alguna mà –basta que sigui humana– agafi el timó amb energia i apliqui una política lingüística amb el mínim de consistència. Diguem-ho clar: qualsevol persona que no tingui una pronúncia catalana perfecta no pot ser locutor, ni presentador, ni doblador ni veu de cap programa ni de cap anunci ni de res. Els qui no reuneixen les condicions adequades han de ser separats de la seva feina implacablement i caigui qui caigui. Ja s’espavilarien, ja, per a adquirir una bona pronúncia, com ho van fer quan els la van exigir per a locutar en espanyol.

Finalment hi ha un fet concret que em mou a reflexió: sospit –però només és això– que hi pugui haver un joc pèrfid amb la idea de versemblança lingüística. Els lingüistes diuen, amb raó, que la llengua dels mitjans de comunicació ha de ser versemblant. Per exemple, en un doblatge un llaurador no ha de dir in extremis ni un magistrat en un judici no ha de dir tocar els collons. Si per aquesta idea de versemblança es preferissin veus infantils o juvenils bledes o xaves, perquè “és el normal” o perquè el que diríem una pronúncia ben catalana com la dels majors “sonaria estrident”, estaríem davant un cas flagrant d’irresponsabilitat. Perquè la llengua ha de ser versemblant, però la nostra comunitat lingüística ha de construir la versemblança que ens convingui, no la que ens ve imposada per un estat de subordinació.

Hi ha un fet indiscutible: pràcticament tots els joves catalans (catalans vol dir catalans) actuals són capaços de parlar espanyol sense el més mínim rastre d’accent català. Com si fossin hispanoparlants normals i corrents. Si un vol, pot. I vaja si volen: perden el cul de córrer. Parlar espanyol amb accent català està mal vist i parlar “espanyol natiu” és avui indispensable si vols ser considerat una persona normal. Com que la distància entre Tarragona i Reus és la mateixa que hi ha entre Reus i Tarragona, a l’inrevés també hauria de ser possible. És a dir, el jove urbà de casa hispanoparlant hauria de ser capaç de parlar el mateix català d’Heribert Barrera o de Lloll Bertran (dos exemples de magnífica fonètica catalana triats a l’atzar). No és més difícil això que el procés contrari, i és un gran error enfocar la qüestió en termes de dificultats lingüístiques. El fet és que no sols els joves de casa hispanoparlant no parlen com els models indicats, sinó que tampoc no ho fan els joves de llengua materna catalana – sobretot si són de llocs com Barcelona o Palma–, els quals, per les raons explicades en el post precedent, tendeixen a parlar català amb la fonètica espanyola més impol·luta.

Per què passa això? Primer, perquè en espanyol hi ha un model indiscutible i indiscutit, el que forneix la societat espanyola monolingüe, difós sobretot pels mitjans de comunicació. És un referent que tothom té davant el nas llest per a ser imitat sense vacil·lació. En català no hi ha aquest model exposat públicament amb la mateixa claredat i contundència, i, naturalment, no hi ha cap societat catalana monolingüe en què el model es pugui recolzar. Aquí –en l’absència de model operatiu– és on podem demanar responsabilitats a polítics i directius dels mitjans de comunicació. Però, en segon lloc, hi ha el factor clau d’ordre sociopolític: la desigualtat radical entre les dues llengües, i el fet inherent a aquesta desigualtat, que és la percepció que l’única llengua que té models inviolables és l’espanyola.

Un mallorquí que jo conec, ara ja vell, de jove va anar a Madrid per a estudiar de militar. Com tots els mallorquins de la seva època, parlava espanyol amb les regles fonètiques del català de Mallorca. El primer dia de classe a l’Acadèmia li van fer una pregunta i va respondre una cosa així com dosientot-siete. La riallada va ser atronadora, tant com l’acomplexament resultant en el nou militar, que en aquell moment va fer propòsit ferm de dedicar tota l’energia que calgués a adquirir un espanyol modèlic. El dia que a casa nostra algú digui la Txina o tinc ca banir i la rialla sigui ressonant, el català haurà entrat en la via de la normalitat. No menyspreeu aquest argument: és com funcionen les llengües; o, si no, no funcionen.

Estic profundament preocupat pel que li succeeix a la pronunciació del català. I no és d’ara: he publicat algun article sobre el tema (Accents estrangers) i he fet alguna pàgina web mogut per aquesta preocupació (Guia de correcció fonètica). I què passa amb la pronunciació catalana? Senzillament que els trets més definitoris d’aquesta pronúncia van essent substituïts per les formes d’articular de l’espanyol, de manera que la fonètica –que és la cara de la llengua, la primera cosa que es “veu”, el primer tret de personalitat lingüística– esdevé un rostre desfigurat. Estic convençut que no és un problema d’immigració. No, el que succeeix és que els catalanoparlants, abocats ara al bilingüisme intensiu, a força d’assimilar l’articulació exacta dels sons espanyols –l’espanyol és l’única llengua que no es pot parlar “amb accent”– apliquen aquesta articulació als sons catalans, que són els que paguen la festa. Un macabre principi d’economia lingüística descarta la possessió d’un doble sistema fonètic i ho resol tot a base d’anivellar els hàbits fonètics a partir de l’espanyol.

L’avançada d’aquest fenomen, a les principals àrees urbanes de tot el territori lingüístic, és la substitució de la el (o ela) tradicional catalana, la que sempre ens havia caracteritzat i identificat, per l’espanyola equivalent, que un amic meu, no gaire científic, qualificava de ela amariconada. El fet va començar, fa una cinquantena d’anys, per algunes persones joves de sexe femení i de certa classe social (López del Castillo en digué per això parlar bleda) i després va esdevenir un tret infantil i juvenil de les àrees urbanes. Però, com que d’això ja fa molts d’anys, aquells infants ja s’han fet grans i la frontera que separa les dues pronúncies ha anat pujant un any cada any. I continua pujant. Si això continua, la desaparició de la el catalana és qüestió de cert temps. Un altre cas de canvi estrident en la pronúncia tradicional és la substitució de la vocal neutra per una a oberta a l’àrea de Barcelona (parlar xava). És també un fenomen ascendent en l’escala d’edat, tot i que només localitzat –ara com ara– a l’àrea d’influència de Barcelona. En aquesta zona la el bleda i el vocalisme xava van junts –jo en dic parlar xava-bleda–, i han desbaratat l’antic i bell parlar barceloní, que d’aquí a poc temps només es podrà trobar representat en alguns ancians. La destrossa de la pronúncia catalana inclou molts altres fets –ensordiments, apitxaments, etc.–, però només amb els dos trets indicats més amunt –parlar bleda i parlar xava–, que s’estan convertint en “llengua normal” a les àrees afectades, tenim una flagrant desfiguració fonètica del català, que podem dir que passa a ser parlat amb un clar accent estranger.

Comprensiblement, un sector molt afectat per aquest fet és el dels “professionals de la veu” (locutors, dobladors, etc.), per la simple raó que en la immensa majoria dels casos exerceixen el seu ofici locutant o doblant en espanyol i en català. Quan ho fan en espanyol la seva dicció ha de ser perfecta, i això els porta a posar tot el zel en la bona pronunciació d’aquesta llengua, cosa que té com a conseqüència automàtica l’adaptació de la pronúncia catalana als hàbits de l’espanyola quan treballen en català. Un cas sagnant és la publicitat: la majoria dels anuncis que sentim a la ràdio i televisió catalanes estan parlats amb una dicció infecta i repugnant. Com infectes per sistema són les pronúncies dels actors joves de sèries com El cor de la ciutat, per posar un exemple de gran seguiment social. Bleda o xava-bleda infecte i repugnant: així de clar i contundent.

Davant tot això jo em deman: hi ha algú, dels qui tenen responsabilitats polítiques, que es preocupi per aquesta qüestió, o, fins i tot, que en sigui plenament conscient? Hi ha alguna política lingüística pensada per a incidir damunt aquesta penosa realitat? Interessa algú la qualitat de la llengua i la pervivència de les seves senyes essencials? O ens hem resignat a perdre la personalitat que ens caracteritza i la cara que ens identifica? Em tem que una resposta la trobarem en la mateixa extensió brutal de l’epidèmia: de cada vegada són més els qui estan instal·lats en les noves pronúncies, també mestres i professors, que són els qui ho haurien de corregir, i, fins i tot, alguns col·legues meus universitaris del món de la Filologia Catalana. En continuaré parlant, perquè a mi sí que em preocupa.

Ahir, a l’acte d’inauguració –benedicció, d’una perspectiva més religiosa– del retaule de Miquel Barceló, a la capella de Sant Pere, o del Santíssim, de la catedral de Mallorca, vam poder veure a on condueix el famós bilingüisme del PP i del seu líder local, Jaume Matas. Després d’una missa solemne a l’estil Murgui (la litúrgia ritual en català i allò que s’havia d’entendre en bilingüe) es va fer la dita inauguració o benedicció, en la qual dues figures de la més rància sofisteria bilingüista, el caixer –de la Caixa– i ex conseller de Cultura Conrado de Villalonga i el referit president Matas, pronunciaren sengles discursos. Tots dos en espanyol directe i sense manies. Llevat que considerem que el discurs, sobretot, del president fos una peça bilingüe. Perquè en el parlament, espanyol de cap a cap, Matas hi va incrustar algunes cosetes en català, sí: el nom de la Seu –amb una e ben oberta–, els sintagmes Ajuntament de Palma, Consell de Mallorca, Illes Balears, el títol del bisbe –excel·lentíssim i reverendíssim senyor bisbe–, unes paraules adreçades a Barceló –gràcies, Miquel, per estimar sa teva terra i sa teva gent– i finalment uns versos d’un poeta que no puc recordar –sense passar-los, encertadament, pel seu corrector automàtic habitual i doncs sense salar-los.

Nihil novum sub sole baliarico: un cop més tenim una mostra de la política lingüística que practica el PP balear, l’exercici sistemàtic de la vergonya de la pròpia llengua i el vassallatge davant el foraster; la idea –creguda i laboriosament inculcada en els altres– que la llengua del país no és prou digna per a mantenir-la amb el cap alt davant el rei d’Espanya o de qui sigui. La grandesa de l’acte i de la Seu que l’aixoplugava no pogué tenir correspondència amb la consideració del català de Mallorca com un idioma de la mateixa dignitat i categoria que el temple majestuós construït pels nostres avantpassats, i hagué d’arrufar-se a un racó com una ventafocs esporuguida. Aquest és el seu bilingüisme. Només el rector de la Universitat va mantenir la dignitat de la seva institució i de la gent assenyada d’aquesta terra.