Ep, parlo d’amors polítics: que ningú no es confongui. La primera declaració amorosa sonada va ser del mateix Jaume Matas. I ja se sap que hi ha amors que maten. O almenys, si no maten, fan més mal que bé al triat com a beneficiari de l’estimera i el fan fugir escopetejat cap al notari, a certificar que no va de res ni en pensaments. Després vingué la declaració de Maria Antònia Munar, que ha decidit de participar a l’acte central de campanya del lider convergent, i a primera fila si pot ser. Més encara, a la premsa de l’illa es pot llegir que Unió Mallorquina ha decidit donar prioritat absoluta al suport a CIU, i qualcú especula que la previsible sociovergència podria fer un efecte mirall per a una idea de sociounió a Mallorca. Que la dreta balear desitgi el triomf de l’única dreta viable al Principat és d’estricta coherència, com ho és que ho faci la dreta espanyola, vist que els seus no tenen res a pelar a la indòmita província.

Però l’estimació també ha brostat per l’esquerra. I Pere Sampol, un polític de trajectòria brillant per qui els qui volem treure el país del fang sentim un respecte profund, no s’ha travat gens la llengua per a dir que “Mas és el millor president de Catalunya per a les Balears”. Resta el dubte de si és el millor president entre tots els probables presidents, que són dos, o entre tots els candidats que presenten les forces parlamentàries, cosa que suposaria una afirmació molt arriscada per part d’un polític d’esquerres i nacionalista. Coses de la trista situació del nacionalisme d’esquerres a l’illa i de la seva accidentada història recent.

La cosa certa és que les forces liderades pels tres polítics esmentats representen una part de l’electorat illenc gens menyspreable. Majoria absoluta, vaja. Pot estar content el senyor Mas de tanta amorositat mallorquina, per la dreta i per l’esquerra. No m’estranyaria que entre tanta compenetració i tant de companyonatge es produís una espècie d’efecte Axe, i el partit que ha fet que durant una vintena llarga d’anys el Principat hagi donat l’esquena a l’altra meitat de la nació catalana, el partit del som sis milions i som una nació –respecte a la qual a mi em consideren un estranger–, arribàs a creure que els milions els havien comptat malament i que la nació té molts més quilòmetres quadrats que no havien calculat. I no m’estranyaria que els nous probables estadants de la plaça de Sant Jaume es decidissin per una política basada en aquestes noves conviccions. Ja m’imagín una TV3 més desconeguda que el Cojo Manteca amb tricorni comportant-se com una televisió nacional dels Països Catalans. Fent coses com dedicar més de dos minuts a informar en els telenotícies de les eleccions balears o valencianes el dia que aquestes es produeixin.

Beneïda ingenuïtat.

El nostre estimat Diari de Balears no sols ens dóna el plaer diari de llegir premsa en la llengua en què parlam, pensam, somniam i qualque pic renegam, sinó que, també diàriament, ens dóna així mateix material per a alguna discreta folgança lingüística. O, en el meu cas, per a renegar –ja que havia sortit el verb– contra el corrector lingüístic de torn i recordar de passada la meva generositat a l’hora de posar les notes als meus alumnes.

Avui la darrera pàgina ens parla d’una pel·lícula (és a dir, un film) en forma de documental (és a dir, documentari) sobre la gesta mallorquina de la coronació de l’Everest, i ens diu que “la pel·lícula es va projectar en tres passes perquè tothom la pogués veure”. No sé com degueren ser aquestes passes –de gegant, de pardal…– ni qui les va fer –la màquina de projecció, el director, l’acomodador o tota la sala. Allò que és ben cert és que algun redactor i/o corrector no fa passa dreta, o no hi veu una passa lluny. Jo que els seguesc les passes puc ben assegurar que aquesta mena d’espifiada passa a cada passa, i que em tirin d’una passa si això no són passes comptades. M’atur, que qualcú pensarà que avui camín fent dues tires de passes.

És clar que no és aquesta l’única manera de bollar-la. A una altra edició del rotatiu llegesc que “Sa Nostra i el Govern faran 75 passis de cine en català a les Illes“. Passis! Genial paraula que surt de la malabarística (amb perdó) hibridació del substantiu espanyol pase (derivat de pasar), l’imperatiu homòfon i homògraf pase i l’equivalent català d’aquest darrer, passi. Una cosa semblant al que vaig veure en els rètols situats damunt les portes d’embarcament de l’aeroport de Barcelona: embarque, boarding, embarqui. És com si traduíssim el substantiu empuje per empenyi (tot cos submergit en un fluid experimenta un empenyi cap a dalt…). Realment, hi ha coses que no tenen aguanti.

Al Govern de les Illes Balears ara li ha passat pel carabassot de fer un registre en què constaria la preferència lingüística de cada ciutadà a l’hora de relacionar-se amb l’administració autonòmica. És a dir, si volen ser atesos per aquesta administració en català o en espanyol. I se suposa que s’actuarà en conseqüència. Tractant-se d’un partit que mai en la història no ha tingut cap iniciativa a favor de la recuperació del català i sí un llarg historial d’accions contràries a aquesta llengua, no és arriscat de suposar que més que cap respecte a la llibertat allò que se cerca és assegurar que el català sigui absolutament prescindible i menyspreable per a tots aquells qui hagin decidit de viure en aquest país com si l’idioma propi d’aquest no existís. I si fóssim un xic més malpensats, diríem que pretenen mostrar com una majoria de ciutadans es decanten per l’espanyol, igual que així diuen que succeeix amb la tria de llengua de l’aprenentatge de l’educació infantil en els centres en què això ja s’aplica. No hi ha res més descansat que justificar la política d’esclafament d’un idioma damunt una presumpta voluntat majoritària dels ciutadans.

Tanmateix, si volen convèrcer-me que vaig errat de comptes i que realment només els mou la llibertat, la igualtat i fins i tot la fraternitat, ho tenen molt fàcil. Només han de posar en marxa, al costat de la mesura referida, aquesta altra que desinteressadament els propòs: un decret que ordeni que totes les persones al servei de l’administració autonòmica –que, per cert, cobren dels imposts que pagam tots– han de parlar als ciutadans en la llengua oficial en què aquests s’adrecin a les dites persones. Si volen una administració realment bilingüe, tot indica que hauria de ser així. Si no és així, si el funcionari no m’atén en la llengua que jo vull –cosa que sí que passa sempre amb els hispanòfons– on és la igualtat i aquesta llibertat de tria que diuen promoure? Mira que els ho pos fàcil: només deman bilingüisme amb tot el rigor.

Em fa l’efecte, però, que no podré arribar a creure que volen un bilingüisme de veritat, sinó el simple arraconament d’una llengua que els fa més nosa que gràcia.

Jo també he estat molts d’anys pensant que avui, 12 d’octubre, els catalans no teníem res a celebrar. Però després de llegir algunes coses vaig canviant d’opinió. Tenim una cosa important a celebrar: el descobriment d’Amèrica. I tenim més motiu per a celebrar-ho que altres que també ho fan, en una esgatinyada competició per a atribuir-se’n el mèrit. I per què? Doncs senzillament perquè el descobriment d’Amèrica el vam fer nosaltres. O això és el que sembla. Jordi Bilbeny ha anat teixint un entramat d’argumentacions que té tota la pinta d’encertar-la de ple. Segons el sagaç investigador, la gesta va ser bàsicament catalana: català pels quatre costats era Cristòfor (o Joan) Colom, de la família noble dels Colom de Barcelona; catalans eren els mariners i els caps de les naus, com Joan de la Cossa o els germans Anes Pinçon de Pals, el port d’on sortiren; catalans eren els assessors cosmogràfics de Colom –com Jaume Ferrer de Blanes– i inseparables del saber dels cartògrafs mallorquins; catalans eren els diners dels Santàngels de València, que van finançar el projecte; catalana, la bandera que onejava a dalt de tot de les caravel·les; i catalans els qui ho narraren, com Bartomeu Casaus (dit Bartolomé de las Casas en els llibres oficials). Els qui no eren catalans eren els censors castellans que per ordres de la superioritat van manipular els primers llibres i documents que explicaven la història de la descoberta (curiosament els originals han desaparegut tots), amagant la catalanitat dels protagonistes i de l’empresa, perquè Castella pogués apropiar-se-la. Altres investigadors del país posen en dubte algunes d’aquestes afirmacions, però defensen la catalanitat bàsica del descobriment i del descobridor. És evident que s’ha de celebrar.

En aquesta pàgina i en aquesta hi ha una mina d’informació sobre el tema. Avui és un dia molt indicat per a recomanar-la.

Més que res picat de la curiositat, i ajudat per la llista de referència de l’amic Gordillo i pel directori de Vilaweb, he pegat una ullada a la blogosfera catalana (on encara continua el ball blogosfera/blocosfera/bloguesfera/bloquesfera/blocsfera, etc.) amb la intenció de veure quin embalum fèiem els bloguistes que fem servir la forma blog i fins a on arriba el nombre dels qui han decidit seguir les desventurades directrius de l’«autoritat» o bé algunes rutines (bloc). Doncs bé, els bloguistes catalans estan dividits en tres grups: els qui segueixen l’«autoritat» (o alguna rutina), els qui diplomàticament eviten el problema –les dues formes en litigi– usant sinònims i jocs literaris, i els qui disposen d’un criteri propi i exhibeixen blog sense complexos. Perquè no em negareu que utilitzar blog quan et diuen i rediuen aquell doiet de “en català es diu bloc” implica tenir un criteri propi. Pensava que aquests darrers serien pocs, i la sorpresa ha estat majúscula. Per això n’he fet una llista (inacabada, com és lògic) i l’he penjada per a públic coneixement i (tant de bo) efectes oportuns. El nivell de “desobediència” és tal que el Termcat hauria de fer una reflexió.

Per cert, la terminologia del món bloguer és una olla que no s’atura de bullir. Veig que una de les curioses incorporacions és reblogució (78 resultats al Google). Encara no he vist reblocució? (0 resultats, com és possible?).

Ja que hi som, apuntau-hi també el meu invent del títol d’aquesta nota.