Sembla –o han fet que sembli– que el nou estatut de les Illes ha estat a punt d’anar-se’n en orris. Diuen que els populars estan espantats per la possibilitat que el Congrés espanyol transformi –diguem millori, cosa que no seria gaire difícil– el projecte sorgit del Cercle Mallorquí, i que del Parlament espanyol en surti un estatut no a gust del PP sinó a gust del PSOE i d’altres. I per això el PP amenaçava de retirar el text i adéu estatut. Però també diuen que la delegació del PSOE a les Illes ha rebut ordres de pactar sigui com sigui el nou estatut, com va passar a València. El PSOE a darrera hora va treure la igualtat de les llengües, potser per tenir alguna cosa a cedir en la negociació. Al final, l’acord assolit inclou que les diferències seran resoltes en el Congrés. I aquí hi ha el re. Si l’equiparació legal de català i espanyol, igual que l’estupidesa de les ‘modalitats’, és un d’aquests punts sense acord, a Madrid la cosa podria resoldre’s favorablement, perquè el PSOE podria sumar als seus vots els de CIU, Esquerra i altres. Però m’ensum que aquest és un tema tancat i que el PSOE, vista la línia que li coneixem i l’interès que mostra pel català, no voldrà millorar aquesta qüestió. I segurament veurem que algú presentarà una esmena defensant l’equiparació dels idiomes, i el PSOE i el PP, juntos i revueltos, hi votaran en contra. És el que hi ha.

[Afegit el 15 de juny] Article recomanable: La deserció de Francesc Antich

Hauríem de ser clars: dues llengües estan en igualtat quan cadascuna té la plenitud d’ús en el seu territori propi. I si en el territori d’una es reconeixen drets a l’altra, la igualtat existirà si s’aplica el principi de reciprocitat. Això vol dir que català i espanyol estaran en situació d’igualtat quan o bé cada una sigui l’única admesa en el seu territori o quan els drets dels hispanoparlants en el territori del català siguin els mateixos que els que tinguin els catalanoparlants en el territori de l’espanyol (almenys en el d’Espanya). Altres equiparacions que ara i aquí s’estan tractant són relatives, parcials o fictícies.

Dit això, l’equiparació de les dues llengües en els estatuts del Principat, les Illes o el País Valencià, pel que fa als drets i deures dels ciutadans d’aquestes comunitats, és un mínim per sota del qual no hi ha res que sigui justificable en aquest moment. Els dits estatuts han de fer aquesta equiparació legal per raons de principis, simbòliques, pedagògiques i també pràctiques. L’oposició del PP a aquesta equiparació demostra que aquest partit no vol el bilingüisme que tant predica sinó la més absoluta desigualtat entre les dues llengües i l’hegemonia total de l’espanyol.

Però també cal dir que no ens hauríem de fer il·lusions excessives. L’equiparació legal és indispensable en aquesta conjuntura precisa. Segurament resoldria a favor de la nostra llengua una bona quantitat de conflictes que poguessin suscitar-se. Però això en si no és motor suficient de transformació sociolingüística o de normalització. Si només es tracta d’una equiparació legal, a la pràctica les coses continuaran més o menys igual, si no van a pitjor. Posats a competir en situació d’igualtat legal un corredor fort i ben alimentat i un altre de més petit, mal nodrit i apallissat, ja sabem qui guanyarà la cursa. 

El Govern espanyol, és a dir el PSOE, ha tornat a menysprear per enèsima vegada la filologia, les sentències dels tribunals, el sentit comú i ha tornat a fer el rídicul. Ara ha penjat una pàgina web (permisoporpuntos.es) en les “cinc” llengües que, segons ells, hi ha a l’Estat espanyol. La versió catalana i la valenciana, com sempre es diferencien per quatre detallets morfològics.

Recordem el full de serveis (els darrers) del PSOE a la llengua catalana: es nega sistemàticament a reconèixer en els fets (les webs oficials o els papers de la declaració de la renda) la unitat de la llengua catalana, oferí a Europa un sainet lamentable presentant dues versions catalanes de la Constitució europea, es negà a admetre a tràmit una proposició de llei de llengües que podria tancar molts de problemes, es negà a resoldre per a sempre el problema del secessionisme valencià en el tràmit de l’Estatut (tenia prou vots per a fer-ho) i fa poc s’ha negat a acceptar l’oficialitat del català a Aragó. Brillant.

Avui en la tramitació de l’Estatut de les Illes ha renunciat a la igualtat entre el català i l’espanyol. Però això mereix un altre comentari, i, en tot cas, el judici l’haurem de fer quan es facin les votacions a Madrid.

A començament de la dècada dels vuitanta, un grup de joves filòlegs, que compartien idees lingüístiques i un projecte d’actuació decidit, hàbilment i fent un gol sensacional a Convergència –o potser no–, es van saber instal·lar en els llocs de control de la llengua dels mitjans de comunicació principals del país (situats a Barcelona) i emprengueren la seva petita revolució. La revolució consistia a implantar la “llengua del carrer” en aquells mitjans i depurar-hi tot el que creguessin contradictori amb aquesta opció; és a dir, desfer una bona part del camí fet en l’edificació d’un català elaborat, genuí i supraregional. Cal reconèixer que treballaren units i intensament, i part de la tasca va ser la confecció de llibres d’estil que codificaren com havia de ser la dita llengua del carrer. Que bàsicament incloïa dues coses: el localisme barceloní o principatí (sisplau, sigut, coneixe’l, empeny-el, aneu-se’n), l’exclusivitat de les solucions lèxiques i sintàctiques més acostades a l’espanyol (eliminació de mots com cercar, enguany, darrer, signar, supressió de concordances de participi, interdicció expeditiva del tractament de vós) i renúncia a una part de la llengua elaborada (supressió en alguns casos de la preposició per a, prohibició del perfet simple o de la veu passiva). Els llibres d’estil que anaren apareixent eren calcats un de l’altre, si no en els detalls sí en la concepció bàsica.

Ara ha sortit un llibre d’estil per a un mitjà de comunicació que aporta aire nou i fresc. El primer que no és un més de la sèrie a què estàvem lamentablement avesats, sinó un llibre d’estil que se situa en un línia clarament diferent, que construeix un discurs propi i que retroba els principis sobre els quals es va iniciar la construcció de la llengua nacional moderna a començament del segle XX. És el Llibre d’estil de Vilaweb, obra del seu assessor lingüístic Jem Cabanes.

El llibre d’estil de Vilaweb té sempre la vista posada en la llengua comuna, que no és la llengua regional dels regionalistes principatins, i treballa a fons amb la llengua popular, que és un concepte molt distint de la llengua del carrer dels dits regionalistes. La llengua popular, que coneix bé Cabanes, és la fórmula eficient per a construir la llengua genuïna i desfer la castellanització de què el català ha estat víctima en els darrers segles. La llengua popular tradicional no és incompatible amb la llengua elaborada culta, sinó que la primera pot injectar a la segona la saba i el nervi que s’han de trobar amb la racionalitat aportada per la feina dels planificadors experts.

Pensant en l’estàndard nacional, el llibre d’estil de Vilaweb “propugna uns paradigmes morfològics desproveïts, tant com sigui possible, de variants formals concurrents, sobretot si són poc generalitzables a la llengua comuna”, sense renunciar a integrar en aquesta llengua comuna formes actualment tingudes per regionals però de gran valor funcional (parlam i parlem, parlau i parleu són considerades formes concurrents en peu d’igualtat, en un signe clar de voler promoure les primeres). O proposa que “quan un mot té més d’una variant formal, ha de prevaler la més històrica o general” (i per això caragol i carabassa han de ser preferits sobre cargol i carbassa). Per aquest camí s’arriba a propostes coratjoses, com ara recomanar la distinció mallorquina i valenciana entre treure i llevar o com ara preferir batlle a alcalde i horabaixa a tarda.

La recerca de la genuïnitat és l’altre fil conductor de l’obra. Així, no és estrany que es recomani que “els mots col·loquials o d’argot castellans no s’han de traduir literalment” (per exemple, peinar –acció policíaca– no s’ha de traduir per pentinar). O que es refusin paraules o expressions com ara bé, bloquejar, boicotejar, brou de cultiu, cantautor, condó, consensuar, disfrutar, repte, pel·lícula, finalitzar, medi ambient, seguir (continuar), etc. O que els redactors siguin previnguts d’abusar de mots com iniciar, materialitzar, patir (experimentar), persona, provocar (determinar) o suposar (representar). La solució contra la castellanització lèxica i sintàctica consistirà sempre a pouar en la llengua popular, cosa que fa recomanar a l’autor del llibre de preferir les frases entre parèntesis a les que van en itàlica: després que parlés el president (quan el president va haver parlat), el curiós del cas és que… (ja és ben curiós que…), davant les crítiques fetes a l’estudi ha anunciat la cancel·lació del contracte (ha anunciat la cancel·lació del contracte per les crítiques fetes a l’estudi), ja ho ha dit altres vegades (ja ho ha dit unes altres vegades), el pitjor que pot passar… (la pitjor cosa que pot passar), aquestes diputades, se les veu molt ambicioses (aquestes diputades, es veuen/semblen molt ambicioses), participen en aquest congrés uns disset ponents (disset ponents participen en aquest congrés).

I, finalment, les recomanacions sobre una nomenclatura autocentrada, l’antítesi de la pràctica regionalista. Per exemple, “l’adjectiu ‘nacional’, sense cap especificació, és sinonim de ‘català’; es refereix, doncs, a la ‘nació catalana’. Si aquest no és el cas, s’ha de determinar a quina nació (país, estat) es refereix” (Pla Hidrològic espanyol). O aquest altre: “Per defecte, el mot ‘govern’ tot sol, i en minúscula, designa únicament i sempre una instància de poder administratiu de l’àrea catalana, mai de fora d’aquesta àrea. Si el context no determinés prou explícitament aquesta àrea, convindria de precisar el terme ‘govern’ amb el gentilici corresponent: govern de Catalunya, govern balear o de les Illes, govern valencià o govern del País Valencià, govern andorrà o (de les Valls) d’Andorra. En cap cas són admissibles expressions com ‘govern central’, o equiparables, per a referir-se al govern de Madrid…”

Un senyor llibre d’estil. Chapeau.