Gràcies a les bones maneres de fer de Benjamí Villoslada, aquest blog té a partir d’avui una eina de subscripció, que moltes persones demanaven de feia temps. Els qui no saben com funciona la cosa aquí tenen l’ajuda.

Aquest és l’anunci que no sortirà ni a TV3 ni a Catalunya Ràdio. Segons un correu electrònic que circula per Internet, ha estat censurat pel CAC amb els vots dels representants de PSC i CIU.

[Actualització. 15 de febrer]
Segons E-notícies, el CAC desmenteix haver tractat l’emissió d’una campanya de la plataforma “Pel dret de decidir” convocant una manifestació, i afegeix que “no només no s’ha pronunciat sobre la qüestió sinó que no ha rebut cap requeriment en relació amb aquest fet per part de ningú”.

Doncs la decisió deu ser de la Corporació.

“El català és la llengua oficial de Catalunya. També ho és el castellà, que és la llengua oficial de l’Estat espanyol. Totes les persones tenen el dret d’utilitzar les dues llengües oficials i els ciutadans de Catalunya, el dret i el deure de conèixer-les”

Abans eren tots els que havien de saber català. Ara els jutges, fiscals, secretaris, militars, etcètera ja no cal que en sàpiguen si no són ciutadans de Catalunya. Jas llenties.

Avui s’ha aprovat el nou Estatut del País Valencià. Era una magnífica ocasió per a resoldre el problema de la llengua, i hi havia la possibilitat real de resoldre’l. El responsable que no hagi estat així és el PSOE, que, amb altres partits, tenia majoria suficient per a fer-ho. La solució era una cosa tan senzilla com explicitar a l’Estatut que valencià és una altra denominació de la llengua catalana. Però els socialistes valencians han sacrificat la llengua als seus (suposats) interessos electorals o, fins i tot, a l’obediència a una central a la qual ben poc importen els interessos valencians.

Aquests dies m’he inflat de sentir que la introducció de la fórmula idioma valencià representa la consolidació de la secessió lingüística. Hi ha hagut crides als socialistes dels Països Catalans perquè no votassin la dita fórmula, tot i que han acabat votant-la sense cap mania. Però allò que s’ha de recriminar als socialistes no és que hagin preferit idioma valencià a valencià, que al cap i a la fi és el mateix, sinó que no volguessin introduir l’aclariment sobre la identitat de la llengua que assenyalava més amunt.

Ara ja està fet, l’Estatut ja no es tocarà, i és qüestió d’usar-lo a favor nostre. Hauríem de tenir la prudència de no repetir com a maquinetes que el nou Estatut consagra definitivament la secessió lingüística. Primer perquè no és ver, i, segon, perquè no fos cosa que els jutges ho arribassin a creure. La veritat és que les coses ara no estan pitjor que abans. En tot cas, igual. Ja vaig dir fa poc que els enunciats el valencià és l’idioma oficial de… i l’idioma valencià és l’oficial de… són estrictament equivalents. En els dos casos el valencià és considerat idioma. I en els dos casos res no impedeix de continuar mantenint, com han fet els tribunals, que valencià i català, idioma valencià i idioma català són sinònims. Però és que, fins i tot, les coses es poden mirar de tal manera que la fórmula l’idioma valencià sigui menys secessionista que la fórmula el valencià, en què hi ha una clara substantivació. En el sintagma l’idioma valencià el mot valencià pot ser un adjectiu, qualificador del substantiu idioma, equivalent al complement dels valencians o del País Valencià. Idioma valencià pot ser el subjecte de la frase impecable, en tots els sentits, l’idioma valencià és el català. Una frase sintàcticament equivalent a el president valencià [del País Valencià] és Francisco Camps. Vaja, que les coses es poden enfocar de diverses maneres. Aquesta és una, i aquí queda per si pot servir en alguna situació en què calguin arguments.
Però el problema no és si es diu valencià o idioma valencià. El problema és que no es diu —malgrat que tothom ho sap, fins i tot els secessionistes— quin és aquest idioma.

Ara que una part de la humanitat sembla que ha tornat boja i que tants de dirigents europeus subordinen els principis de la civilització a la por, vull aprofitar aquesta modestíssima tribuna per unir la meva veu a la dels qui aquests dies aixequen la bandera de la llibertat d’expressió. Ara n’hi ha que diuen que la llibertat ha de tenir el límit allà on altres persones tenen el dret de no ser ofeses. Discrep. Amb aquest límit senzillament es liquida la llibertat, perquè allò que ofèn o no ofèn no és objectivable: a uns els ofèn que caricaturin un profeta, a altres que es defensi una determinada organització, a altres que es passegi amb calçons curts, a altres que algú vagi nu a la platja, a altres que es diguin paraulotes per la televisió, a altres que s’utilitzi un cos a la publicitat, i no acabaríem mai. La llibertat d’expressió és la llibertat d’ofendre perquè només s’ofèn qui es vol ofendre. La llibertat d’expressió, i moltes altres llibertats, i tot el sistema democràtic, i la separació de la religió de la política, i la igualtat entre homes i dones, i moltes coses més són un bé suprem que els europeus (i alguns altres) hem aconseguit amb segles de sofriment i de lluites heroiques.
Bé, això és el que pensava jo fins que el telenotícies d’avui m’ha espatllat la festa, per dir-ho amb una mica de literatura. La notícia era que els policies de Barcelona multen unes dones, que ells dedueixen que són prostitutes, pel simple fet d’estar al carrer. A la civilitzada Europa algú creu que pot conculcar el dret d’estar en el carrer, o passejar-hi, o seure a un banc o parlar amb qui sigui. I per què aquestes dones no tenen dret a estar en el carrer? Perquè això ofèn algú. Igualet que les caricatures de Mahoma, encara que les conseqüències, afortunadament, no són les mateixes.
Amb tot, malgrat aquest forat negre i bastants altres més a la nostra carta de presentació, continuaré pensant que en el nivell de llibertat i de civilització que Europa ha assolit, enfront d’altres que viuen en la foscor medieval, no es pot fer ni una passa enrere. Ni una. I ara és el moment de defensar-ho amb la màxima fermesa.

A Palma hi ha una comissió dita de savis que proposa les bases de l’hipotèticament possible nou Estatut, o una cosa així. Estan designats pels partits, d’acord amb les proporcions parlamentàries, ço que vol dir que predomina el blau obscur. I ben obscur. Un dels savis d’aquest color fa una feina discreta i constant per a la causa de la dissolució del meu país en el veí. Però quan es troba amb els diguem-ne catalanistes fa la nyeu-nyeu i es mostra conciliador. Amb un servidor se sol mostrar més interessat que ningú en la llengua, encara que supòs que amb una sinceritat que no supera la d’una beata cuquera. La darrera vegada que vam coincidir va ser esperant en una cua, un d’aquests moments en què es fa patent el que els lingüistes diuen la funció fàtica del llenguatge: allò de parlar més per no estar callats que per necessitat de comunicar res. Em va referir el seu enuig amb un corrector o traductor perquè li havia posat lleure (ell deia ieure) quan a ell li agrada més oci. “Això de ieure, deia l’home, no vol dir estar en el llit?”. Supòs que el savi —de llengua materna catalana, no pensàssiu— que confonia lleure i jeure té uns coneixements en els afers que toca professionalment situats un poc per damunt dels seus coneixements lingüístics; altrament seria preocupant.
De tant en tant la premsa ens va informant de la tasca dels savis de l’Estatut. Avui hem sabut que han estat entretinguts en la qüestió fonamental de si a la versió espanyola de la nostra carteta no gaire magna havia de figurar Illes Balears o Baleares. Diu la mateixa font que algú va argumentar que això de Illes Balears “no ha acabat de quallar”. Curiosa visió, tot i que és ver que la gent no tocada per la normalització tenia, i en part té, per costum dir Baleares a aquestes illes en vulgar materno mallorquí. “Es meu ca és fill des campeón de Baleares“, “Aquí a Baleares feim això o allò”, són frases que es poden sentir diàriament. En realitat quan parlen del seu món diuen Mallorca, Menorca, Eivissa o Formentera i amb això ja en tenen prou, però a l’escola els ensenyaren que això és una província que es deia Baleares, més o menys aprengueren aplicadament la lliçó i quan cal poden presumir d’haver-la apresa. La cosa és que en la bullentor dialèctica del debat esmentat un dels savis de l’Estatut va postular que en la dita versió espanyola hi figuràs el nom de l’arxipèlag “en llatí”, que, mira per on, resulta que és Baleares. Doncs em permetré un suggeriment: posats a fer-ho bé i de forma exacta, i perquè tot vagi ben llatí, millor seria encara posar “Baleares et Pitiusae”. No em direu que en la versió hispànica de l’Estatut la llatinada no estaria la mar de bé.
Em tem que el savi llatinitzant podria ser el mateix que confonia ieure i ieure.

TV3, Catalunya Ràdio i Catalunya Informació no admeten publicitat de la manifestació. Doncs en posarem aquí.

Sembla que ens hem begut l’enteniment. Curiós debat aquest que no es formula entre el blanc i el negre sinó entre el negre i el color de la fosca. Perquè la fórmula “el valencià és l’idioma oficial de…” i la fórmula “l’idioma valencià és l’oficial de…” és exactament el mateix. De la primera frase es pot deduir que hi ha un idioma que es diu valencià, en la mateixa mesura que es pot deduir de la segona. Igual que la fórmula constitucional “el castellà és la llengua […] oficial de l’Estat” no seria diferent de “la llengua castellana és l’oficial de l’Estat”. Aquest és un joc estult en què uns volen fer creure a un cert sector que estan per la unitat de la llengua, i els altres volen fer creure als seus que defensen la “valencianitat”. I no defensen ni una cosa ni l’altra.
Després d’allò que l’experiència ens ha ensenyat a tots en el País Valencià, el que hauria de ser el mínim acceptable per tothom que tingués un compromís elemental amb la llengua i la identitat d’aquesta comunitat seria l’explicitació, amb la fórmula que sigui, que el valencià és la mateixa llengua que la que en altres àmbits es diu català. El mínim, dic: l’ideal seria que l’Estatut valencià designàs la llengua amb el seu nom unitari i prou. Però El PSOE(-PSPV) dirà —si no pensa coses més inconfessables— que ni tan sols aquell mínim no és assumible en termes electorals, que és tant com dir que no és només la dreta troglodita sinó també la societat valenciana que el matí surt de casa arregladeta la que no està en condicions d’acceptar una cosa tan elemental com la unitat de la llengua catalana. Doncs si els seus votants —els del PSOE(-PSC)— no ho accepten o no ho entenen, deu ser perquè no els ho han explicat. I han tingut vint-i-cinc anys per a explicar-los-ho. Han mirat a una altra banda, i aquest és el seu pecat. Mortal, evidentment.
Bé, n’hi ha un altre, de pecat, la submissió canina als interessos de Madrid, però això més que un pecat és l’essència del partit.