Avui és Sant Gabriel. Gràcies a tots per felicitar-me, encara que sigui de pensament i després de llegir la primera frase d’aquest escrit. Bé, realment avui és Sant Miquel. A la festa d’avui sempre li han dit Sant Miquel. I sempre ha estat un dia important: era l’inici de l’any agrícola, el moment de renovar els contractes d’arrendament, i un moment de canvis en les rutines diàries (per Sant Miquel la migdiada se’n puja al cel). Sant Gabriel durant segles va ser el 24 de març, una data significativa, perquè és al tombant de l’equinocci de primavera, el moment en què començava l’any en el calendari romà antic. Els romans en aquest punt de l’any celebraven una festa en honor de Cíbele, deessa de la fertilitat. El cristianisme, que canvià el contingut de les festes romanes pel que convenia als seus interessos, hi va situar el dia dedicat a la veneració de l’arcàngel portaveu dels missatges de Déu a la humanitat; aquell que, un 24 de març precisament, va visitar la Mare de Déu un capvespre en què Sant Josep es trobava amb un excés de feina a la fusteria. Evidentment, nou mesos justs després naixia Jesús. De petit jo celebrava el meu sant el 24 de març, quan la primavera ens regalava un esclat de llum i de flors. Fins que l’any 1969 el papa Pau VI va passar la festa al dia d’avui, ajuntant l’arcàngel titular de defensa, l’arcàngel portaveu i el titular de sanitat –l’altra víctima, que hagué de renunciar al 24 d’octubre– en un pot-purri arcangelical per a mi excessiu. Sempre m’he rebel·lat contra aquest canvi, que em fa anar de rellogat a la diada de l’arcàngel militar. I també contra tots els canvis en les festivitats tradicionals. Aquestes són part de la cultura popular, peces d’un refranyer que durant un sense fi de generacions, ha ajudat a recordar quan se sembrava cada cosa i quan s’esperava tal o tal altre esdeveniment (per Sant Miquel el raïm té gust de mel). Una part d’aquesta saviesa popular ara resta sense sentit. Per això propòs a la humanitat una gran campanya per a reivindicar el retorn dels sants al dia que el concili Vaticà II els va expropiar sense indemnització. I, particularment, el retorn del meu Sant Gabriel a la llum i a les flors.

Aquest és un neologisme de la informàtica sorgit, òbviament, en anglès. El punt de partida és la paraula log, un mot que designa un registre on consten totes les operacions d’un procés. Inicialment és sobretot el registre d’incidències d’un viatge en vaixell (després en avió). Hi ha l’equivalent compost logbook.
En el domini de la informàtica s’ha creat el terme weblog per a designar una pàgina web evolutiva on una o diverses persones van posant continguts que poden ser comentats per altra gent. El mot, per escurçament –l’economia lingüística és una cosa impressionant en el món anglosaxó–, s’ha convertit ràpidament en blog. En tot cas, l’escurçament és curiós: és estrany un escurçament que no respecti la integritat de les síl·labes.
En català tenim diverses alternatives:
a) Mantenir l’orginal com a manlleu anglès i neologisme tècnic, igual que en tenim tants altres.
b) Cercar una paraula o expressió catalana que més o menys reprodueixi o s’acosti a la idea en qüestió. En aquest sentit s’han proposat diverses solucions, la més coneguda de les quals és quadern de bitàcola o llibre de bitàcola, que també per economia s’han convertit en bitàcola (observau el cas de bitàcoles.net). La bitàcola és un armari cilíndric subjectat a la coberta d’una nau que allotja la brúixola i altres coses. Entre aquestes altres coses hi havia el llibre de bitàcola, on s’apuntaven les incidències del viatge. El Termcat ha proposat diari interactiu, un terme al qual no veig gaire futur. I encara hi ha moltes altres possibilitats (diari de bord, llibre de ruta, etc., amb les combinacions que vulgueu).
c) Una altra possibilitat és adaptar fonològicament i gràficament el manlleu anglès (en francès és usual fer-ne blogue). Ara bé, en català weblog i blog (pronunciats web-lok i blok) ja són mots ajustats –sobretot el segon– a l’estructura de la llengua i a l’ortografia (tenim moltes paraules amb –g final) i no cal tocar-los gens. No acap de veure la necessitat de la derivació cap a bloc que algú ha posat en pràctica. Supòs que és per la coincidència amb la paraula bloc (quadern). Però no serà desvirtuar una paraula i crear confusió entorn d’ella? A més, hauríem de revisar la conveniència de la paraula bloc (plegueta), que ens ha arribat modernament de l’espanyol.
Enfí, crec que si totes les llengües diuen weblog i blog, n’hauríem de fer gaire problema? I, si acceptam aquests termes, per cert, haurem de començar a pensar en els derivats. Com en direm d’un editor de blogs (en anglès blogger); bloguista?, bloquista?

Doncs sí: jo també m’he apuntat a la moda dels blogs. I n’he armat un sense saber ben bé quins resultats donarà. Això se sabrà amb el temps, com passa amb tantes coses. M’imagín que pot ser una manera interessant de donar sortida als efectes de l’encalentiment de la ment, sobretot quan aquesta agafa una mica de bull. Una possibilitat, en tot cas, complementària de la manera ortodoxa de divulgar les idees, que són els articles i els llibres (o altres estris tecnològics de l’era digital). Un blog és una cosa més intranscendent que aquests –o almenys això sembla, de moment–, i per això pot ser vist com a especialment adequat per a l’exposició de reflexions d’urgència, opinions breus o productes menys treballats, cosa que no vol dir que no puguin tenir el seu interès. Lògicament, té l’avantatge de la immediatesa i la facilitat de publicació, la qual cosa redueix al propietari les excuses per al silenci. I, a més, permet la interacció immediata i omnidireccional (tots amb tots) amb els lectors. Com que el meu ram és la llengua, parlaré sobretot d’això, tot i que m’imagín amb la temptació d’exposar opinions sobre altres afers, com els polítics o socials; opinions que trobaran aquí un modest racó on abandonar la intimitat. Esper que amb tot plegat surti de tant en tant alguna cosa que pugui ser útil a qualcú.