«Per a» davant infinitiu: descorominització

L’article d’avui en el Balears.

En el català oriental modern, oral i espontani, inicialment no existeix la preposició per a. Hi és, ben viva, a una part del català occidental (País Valencià i àrea de Tortosa) i hi era a la llengua literària antiga. La Renaixença la va rescatar en certa manera, però les gramàtiques del XIX a males penes l’anomenen. La de Bofarull i Blanch (1867) es limita a dir que no s’ha de confondre per (por) amb pera (para), i la de Tomàs Torteza, publicada el 1915 però escrita molt abans, només indica que la preposició per, quan “denota fin, daño o provecho, lleva o no, sin regla cierta, la preposición a pleonástica”. Precedent de Fabra, Forteza no admet pera i defensa l’escriptura separada per a.

Fabra va comprendre que l’ús de les preposicions per i per a s’havia de regular, d’acord amb el seu principi conductor de posar les paraules al servei d’una llengua clara, precisa i funcional. I, en unes condicions adverses, per la dificultat de trobar uns fonaments sòlids sobre els quals assentar les prescripcions, va establir una normativa que va ser seguida unànimement fins que Coromines li pegà una envestida que és una de les més sonades que ha rebut la nostra codificació gramatical i que ha tingut conseqüències de gran abast. Continua aquí.

12 comentaris

12 comentaris rebuts

    1
  1. Bernat - 16 gener 2010 5:07 pm

    Gabriel,

    Crec que això que dius al final de l’article no és ben bé així. Segons ço que he sentit, en català medieval els usos entre ‘per’ i ‘per a’ no es corresponen als usos d’aquestes preposicions en el català meriodional actual. Per tant, el fet que els usos d’aquesta varietat coincidesquin amb el castellà és molt sospitós, per no dir que és pot parlar d’una influència castellana. D’acord que seria més positiu tenir una norma comuna entre tots els catalans, però de la mateixa manera podríem proposar de suprimir la preposició ‘per a’, de fet el català oriental funciona així des de fa molt de temps i ens entenem tots.

  2. 2
  3. Antoni Llull Martí - 16 gener 2010 6:02 pm

    Com molt bé mostres en aquest article, Biel, posar PER davant de qualsevol infinitiu pot ésser causa de mal entesos, quan caldria dir PER A. No podem posar en dubte que Coromines fou un dels millors coneixedors de la llengua catalana, antiga i moderna, i, probablement, el millor lexicòleg de tots quants l’han estudiada a fons, però a mi també em sembla que en això s’equivocà.

  4. 3
  5. Sebastià - 16 gener 2010 6:24 pm

    M’has convençut, Gabriel. Jo fins ara seguia estrictament la norma Fabra-Ruaix, però crec que a partir d’ara estendré l’ús de “per a” als infinitius finals.

    A veure si a qualque altre article ens expliques també els teus criteris per a emprar les preposicions “en” i “a” en els complements circumstancials de lloc (físics i figurats, estàtics i de moviment, propis i comuns, davant mots començats en vocal o no).

    I reiter les meves queixes a l’IEC per la seva peresa, lentitut, simplificació i poc rigor a l’hora de redactar la futura gramàtica normativa de la llengua catalana. Comparada amb la que acaba de publicar la RAE per al castellà, la que està preparant l’IEC crec que ja ha esdevingut caduca abans de néixer.

  6. 4
  7. miquel angel moyà - 16 gener 2010 7:11 pm

    Pens que la finalitat i la destinació es poden destriar prou bé a partir de la idea de voluntat: si el subjecte fa allò que expressa el verb ‘amb la intenció de’, s’ha d’escriure ‘per’. Finalitat equival a intencionalitat, i requereix ‘per’.
    En canvi, la destinació no té res a veure amb la voluntat (per a). No crec que sia una norma difícil.

  8. 5
  9. Josep Font - 18 gener 2010 5:52 pm

    Vejam si sóc capaç d’esquematitzar-ho. Tenim quatre opcions:
    1. Distingir “per” i “per a” seguint l’ús real del tortosí i el valencià. És una solució senzilla, amb l’inconvenient que, en certs casos, alguns hi veuen influència castellana.
    2. Usar sempre “per” seguint l’ús real de l’oriental i el nord-occidental. També és una solució senzilla però mutilem una distinció bàsica per a una llengua culta.
    3. Seguir la proposta de Coromines. És fàcil de dur a la pràctica però crea situacions absurdes com enfrontar “Això és PER sopar” i “Això és PER AL sopar” i, pitjor encara, ens impedeix de “sentir” la diferència entre les dues preposicions.
    4. Seguir la proposta de Fabra. No respon a l’ús actual d’enlloc (pareix que tampoc a l’històric) i és tan enrevessada que ha provocat el desgavell actual.

    La solució, a parer meu, ha de complir dues condicions:
    1. Ha de ser única per a tots els catalanoparlants.
    2. Ha de ser tan senzilla que la puguen comprendre i aplicar tant els universitaris com els estudiants de primer d’ESO.

    Josep Font. La Vall d’Uixó.

  10. 6
  11. Joan Gabriel Mora - 18 gener 2010 11:05 pm

    El que diu l’AVL em sembla assenyat: davant infinitiu, si es vol remarcar la finalitat, és acceptable ‘per a’; si, per contra es vol remarcar la intencionalitat, doncs ‘per’.

  12. 7
  13. Bernat - 19 gener 2010 9:37 am

    En occità modern tampoc no tenen ‘per a’, el ‘per’ pren tots els sentits (per/ per a). Si més no l’occità llenguadocià. Ells no tenen l’urgència de recuperar ‘per a’ (també la tenien en occità medieval). I això que en francès també es fa aquesta distinció (pour/par). Personalment, no crec que hi hagi cap problema d’eliminar ‘per a’. El context ens ajuda a saber quin és el sentit que es vol donar. A més, la conservació de ‘per a’ en valencià i tortosí em sembla molt sospitosa: no sols per la coincidència amb el l’ús castellà sinó també per la conservació de la mateixa preposició. Per què es va conservar aquesta preposició i en canvi la preposcíó ‘a’, per exemple, que també podria prendre en part aquest sentit, ha perdut aquest ús?

    ALCOVER-MOLL: 4.Designa l’objecte o finalitat d’una acció: «No esser bo a res»(Mallorca). «Fruita bona a collir, a menjar» (=‘bona per menjar’) (Men.). «Tirar a ferir» (=‘amb intenció de ferir’). «Donar una cosa a no tornar» (‘donar-la per sempre, per no recobrar-la mai més’). Cor nos façam aquest libre als hòmens lechs. Llull Gentil 4. Ensenya quina cosa és confessió ni què requir a açò que sia vertadera, Eximenis Conf. 1. Tem Déu e serva los seus manaments A açò fer és creat tot hom. Metge, Somni, iii. E fou donada a criar a una noble dona, Paris e Viana, 67. Los dava claras aygues a beure y argentines, Atlàntida i.

  14. 8
  15. Jes - 19 gener 2010 12:44 pm

    Esperem que la gramàtica de l’IEC no faça les mateixes imprudències de sempre i es decidisca una vegada per sempre per la solució mes assenyada:
    PER+INFINITIU en tots els casos(llevat del valor causal).
    PER A+ NOMS I PRONOMS
    En la resta de casos( adverbis,etc,)fóra aconsellable d’usar-hi PER (per demà, per quan vingueu,etc).
    La resta d’opcions, o no són realistes o són calcs del castellà.

  16. 9
  17. Cristòfol Vinyòvol - 19 gener 2010 7:29 pm

    De fet, els valencians i els tortosins diuen “pa”, no “per a”. No podem basar la normativa catalana en usos que no són genuïns.

  18. 10
  19. Rafel Torner - 27 gener 2010 12:59 pm

    Em penso que cal distingir entre l’ús oral i l’escrit. És possible que (com diu el comentari 7) en l’ús oral oriental el context aclareixi gairebé sempre el sentit (causa, finalitat, destinació), i si alguna vegada no queda prou clar es pot aclarir en el mateix acte de comunicació. Però en l’ús escrit mantenir aquesta distinció crec que no només és convenient, sinó també necessari.

    Una altra cosa: jo no donaria tan per descomptat que l’ús de per a davant d’infinitiu sigui inexistent al català nord-occidental. S’hauria d’estudiar…

    La cosa és massa complexa per a un simple comentari, però a mi la proposta d’en Bibiloni em sembla bé, potser amb el matís que explica el comentari 6.

  20. 11
  21. Sebastià - 27 gener 2010 6:38 pm

    Realment, no em sembla gens desencertada la solució de l’AVL.

    No oblidem que, en sentit final o intencional, la preposició composta “per a” amaga, precisament, la suma de dos significats: causa i destinació. En la llengua antiga, crec que això es pot observar molt bé en aquells casos en què dita preposició composta apareixia fragmentada; p. ex.: «Era venguda [per [algunes coses [a comprar]]]»; «Lexà a Plaerdemavida [per [la casa [a guardar]]]».

  22. 12
  23. Sebastià - 04 febrer 2010 10:59 pm

    Una consulta: per a expressar opinió, quina preposició consideres més encertada, “per” o “per a”? P. ex.: “Per (a) mi, ja te’n pots anar”; “Per (a) Alarcos, els africats són bifonemàtics; per (a) Badia, monofonemàtics”.

    Ruaix s’inclina per emprar “per a” en aquests casos, mentre que “El llibre de la llengua catalana” i l’IEC (com es desprèn implícitament de la definició de “matrimoni” continguda en el DIEC1) s’inclinen a favor de “per”, opció que permet distingir l’expressió d’una opinió de l’expressió del benefactiu (no és el mateix “Per mi, això pot ser molt útil” que “Per a mi això pot ser molt útil”, si bé la coma ja ajuda a desfer l’ambigüitat).

    D’altra banda, en frases com “Per començar…”, “Per acabar…”, “Per posar un exemple..”, “Per ser-te sincer…”, “Per dinar farem mongetes i per sopar, pa amb oli”…, que contenen el que Ruaix anomena “infinitius modals o de delimitació”, convé emprar “per”, atès que la idea de destinació hi apareix “atenuada”, o hi continuaries emprant “per a”?

Podeu deixar un comentari