Petonejar-se

Aquests dies, llegir a la premsa feta a Barcelona, de paper i digital, que un grup d’homosexuals es petonejaren al pas del papamòbil m’ha provocat una petita revolta interior. I no perquè els individus esmentats es besassin a cor què vols, una activitat sempre molt saludable en la intimitat o davant el Papa, sinó per l’ús d’una paraula tan lluny d’osques com petonejar. El verb besar i el substantiu bes no són usuals en el col·loquial del Principat, però això no fa perdonar el fet que hagin estat radicalment suprimits de la llengua formal que surt de la capital, especialment la dels mitjans de comunicació. Aquestes belles paraules resten expulsades del món dels (mots) vius, on només transiten el petó, i, com a verbs, fer-se petons i el malastruc —segons l’ús que se’n faci— petonejar.

L’afer m’ha portat a mirar de prim compte les definicions que donen els nostres diccionaris de besar i derivats. [continua aquí].

18 comentaris

18 comentaris rebuts

    1
  1. Xavier - 15 novembre 2010 9:49 am

    És veritat que ‘besada’ com més va més es sent a Mallorca. Almenys és la meua impressió.

    Al País Valencià, ‘besada’ (amb el seu diminutiu ‘besadeta’) i bes (amb el seu diminutiu ‘beset’) són els únics que s’utilitzen. Mai ningú diu ‘besso’ parlant en català.

  2. 2
  3. Bernat - 15 novembre 2010 11:03 am

    En la fixació de nous verbs, sobre el sufix ‘-ejar’, se n’ha parlat molt. N’hi ha que diuen que és a causa de l’influència castellana, com bombejar (en lloc de bombar), bloquejar (en lloc de blocar) o formatejar (en lloc de formatar). Per tant, podríem pensar si en aquest cas seria millor ‘Petonar’ en lloc de ‘petonejar’.

    El mot ‘petó’, amb la variant antiga ‘potó’, sembla ésser relacionat amb l’occità ‘poton’ i amb el verb ‘potonar’ o amb ‘pot’ (llavi, que també existeix en català). En occità, però, també existeix ‘potonejar’ (com a variant de ‘potonar’), amb la qual cosa aquesta forma convergiria força amb el verb català ‘petonejar’.

    Pel que fa al francès, em sembla que el verb més comú per dir besar/petonar/petonejar és ‘embrasser’, ja que ‘baiser’ té normalment el sentit vulgar de tenir relacions sexuals (semblant a ‘cardar’, ‘boixar’, ‘barrinar’…en català).

    Sobre tota aquesta qüestió, crec que si en català central s’ha suprimit el mot ‘bes’i el verb ‘besar’ pels equivalents nord-occidentals ‘petó’ i ‘petonejar’ tampoc no és molt greu. També s’han suprimit paraules com ara ‘primavera d’hivern’ pel mot nord-occidental ‘tardor’. Aquest mot fins i tot ha arribat al balear. És a dir, hi ha bescanvi lingüístic interdialectal, ço que em sembla força positiu. Ço greu seria suprimir un mot català per un de castellà, però no és el cas.

  4. 3
  5. Sebastià Salvà - 15 novembre 2010 1:06 pm

    A parer meu, els sufixos “-eig” i “-ejar” tenen, en català, un sentit de reiteració, a vegades acompanyat d’imperfecció (però no en el sentit tècnic aspectual, sinó en el d’activitat feta només a mitges, damunt per damunt, mal acabada), que en castellà no tenen.

    Així, en català, quan feim una trucada telefònica puntual, deim “telefonar a algú”, i no “telefonejar”. Ara bé, creativament, podríem dir que “el jovent d’avui s’entretén telefonejant a tota hora amb els mòbils”. De la mateixa manera, una cosa és “fer un petó” (o “petonar”?) i una altra “petonejar” (allò que feia la princesa MAM a la seva arribada al Palau de Justícia, a la manera de Hollywood, llançant petons a tort i a dret).

    Fugint del tema, Bernat: crec que l’expressió “ço greu” que has emprat és una ultracorrecció. Un català antic mai no ho hauria dit així, sinó “lo greu” (avui, en català literari, “el greu”). M’agrada la idea de recuperar el “ço” per a substituir el “lo” antinormatiu (“possible” castellanisme), però només en aquells casos on l’ús de “ço” és (o era) gramatical: com a antecedent d’una relativa (“ço que”, en comptes de “lo que”), o introduint un sintagma genitiu o possessiu (“ço de na Maria”, “ço del teu germà”, “ço meu”). En la resta de casos, crec que no és correcte emprar l’arcaic “ço”: *”ço bo”, *”ço dolent”, *”ço just”, *”ço injust”.

  6. 4
  7. Sebastià Salvà - 15 novembre 2010 4:16 pm

    M’acab d’assabentar que Josep Martines ja ha publicat el seu estudi sobre “L’anomenat «’lo’ neutre». L’expressió de l’abstracció en català: una aproximació diacrònica”. Tot d’una que pugui miraré d’adquirir-lo; crec que s’ho paga.

  8. 5
  9. missis - 15 novembre 2010 9:13 pm

    Ui, doncs al Principat encara rai si sents “fer-se un petó”… el “donar-se un petó”, influència directa del “darse un beso” castellà, malauradament, ha fet fortuna per aquestes terres.

  10. 6
  11. Joan Gabriel Mora - 15 novembre 2010 9:23 pm

    Bernat, l’intercanvi de lèxic entre els dialectes és, com dius, molt positiu; és així com s’han enriquit les llengües cultes modernes. Però no és gens positiu que un mot en desplaci un altre privant així a la llengua del matís necessari a la seva riquesa. Crec que aquest és el tema de l’article d’en Gabriel.

    Sebastià, les teves observacions sobre el sufix “-ejar” em semblen molt pertinents i encertades. Quant al “ço” no crec que sigui una bona idea recuperar-lo, això no serviria a omplir cap buit ni a suplir cap mancança.

  12. 7
  13. Sebastià Salvà - 15 novembre 2010 11:45 pm

    D’entrada, contràriament al que molts pensen, “ço” no és (ara per ara) un fòssil o arcaisme. En català nord-occidental encara hom pot sentir dir a la gent més vella frases com: “Li han regalat un llibre, ço que li ha agradat molt”, “Fes ço que vulguis”…

    Dit això, jo em deman: com hem de dir col·loquialment, en balear, “Fes el que vulguis”? “Fes es que vulguis” no és una opció viable (en balear, dialecte més conservador, “ço que” no degué ser reemplaçat per la construcció “ARTdef + que” fins molt tardanament, per influència del castellà, i ja en la forma invariable “lo”, a diferència del que va passar en català continental). La solució del balear col·loquial normalitzat crec, doncs, que és clara: “Fes ço que vulguis”. Emprar “allò que” no és encertat, aquí, perquè suposa abusar d’aquest demostratiu donant-li un valor no ostensiu, com s’ha dit manta vegada.

    En canvi, per a altres valors abstractius individuadors (com, p. ex., “el bo”, “l’únic”, “l’injust”, “el contrari”), l’article salat, tot i que en principi ens pugui sonar estrany, sí que seria viable. D’acord amb Josep Martines, ja hi ha casos ben vius i genuïns com, p. ex.: “es dolç m’agrada més que es salat”, “afegir aigua an es banyat”, “infundats en so bo des fumar”, “som en es fort de sa calor”, “fer la vida del canot menjant-se es guanyat”…

    D’altra banda, no oblidem que la locució explicativa “ço és” és ben viva, en els registres escrits formals. Jo almanco l’empr sovint, d’ençà que la vaig aprendre llegint estudis d’Antoni M. Badia i Margarit.

  14. 8
  15. Bernat - 16 novembre 2010 12:55 pm

    Sebastià,

    Per ventura tens raó, amb això del ‘ço greu’. Tanmateix aquest no és el tema de debat (jo també pens que el ‘ço’ és una bona solució per substituir l’article neutre).

    Quant al verb petonejar, he trobat un diccionari occità en què ‘potonejar’ i ‘potonar’ són dues formes amb el mateix significat. Tanmateix, n’he trobat un altre en què ‘potonar’ té el sentit de ‘fer un petó, besar’ però ‘potonejar’ té el sentit reiteratiu de fer-se molts petons (‘besuquear’ en castellà, ‘baisoter’ en francès). Això, lligaria força amb ço que comentes sobre el sufix -ejar. Potser sí que caldria dir ‘petonar’ en lloc de ‘petonejar’. O reservar el darrer cas per al matís reiteratiu.

    Joan Gabriel,

    No pens que pel fet de substituir uns mots d’un determinat dialecte pels equivalents d’un altre es perdi riquesa de matís. Només hi ha un canvi lexical. Ço que seria negatiu és la substitució d’un mot català per un altre d’un altra llengua. ‘Fer-se un petó’ o ‘petonejar-se’ (o petonar-se) ha ocupat el lloc que abans tenia ‘besar-se’ en el català central, almenys col·loquialment. D’acord que ‘bes’ i ‘besar-se’ són formes més clàssiques ja recollides en la literatura medieval, però no es pot dir que ‘petó’ o ‘fer-se un petó’ ni el neologisme ‘petonar’/petonejar’ no siguin formes catalanes. Segons el criteri de recuperar formes clàssiques, per què no reivindicam, per exemple, ‘automne’ en lloc de ‘tardor’. ‘Automne’ és la forma clàssica que s’usava en català medieval mentre que ‘tardor’ propi del nord-occidental (i potser del pirineu-oriental) ha substituït la forma popular ‘primavera d’hivern’ pròpia del català central (segons J. Veny ‘tardor’ era un mot desconegut a Barcelona fa cent anys) i el balear.

    A mi també m’agradaria que el català recuperés formes del català clàssic, moltes de les quals són encara vives en molts dialectes. N’hi ha una bona llista, però, per on voleu començar? On és el límit?

  16. 9
  17. Sebastià Salvà - 16 novembre 2010 4:06 pm

    Pel que fa als sufixos “-eig” i “-ejar”, és molt interessant aquest article de Xavier Rull i Muruzàbal (http://www.raco.cat/index.php/Marges/article/viewFile/111299/156722) i el que es diu en la pàg. 43 del “Llibre d’estil” de Vilaweb (http://10anys.vilaweb.com/llibreestil/pdf/Llibreestil-v1.pdf).

    Pel que fa als verbs del tipus “(a)nomenar”, és interessant aquest article d’Elisenda Bernal (http://www.upf.edu/pdi/dtf/elisenda.bernal/docums/2007_form_verbs.pdf).

    Gabriel, si ho saps (i pots), t’agrairia que m’explicassis per què l’IEC, en les reimpressions del DIEC1, va simplificar les enes de “escànner” i, en canvi, no ha fet el mateix en mots com “tennis”, “annex” o “connexió”. Reivindic l'”escànner” i el verb “escannar”, com fa el “Llibre d’estil” de Vilaweb.

  18. 10
  19. Timothy Barton - 16 novembre 2010 7:28 pm

    En francès val més dir “s’embarasser” o “donner un baiser”, car “baiser”, avui dia al menys, s’empra més amb el sentit de tenir relacions sexuals.

  20. 11
  21. Joan Gabriel Mora - 17 novembre 2010 8:54 pm

    Sebastià, hi ha una contradicció en el concepte de “balear col·loquial normalitzat”. El llenguatge col·loquial no es pot sotmetre a més normes que les de la gramàtica descriptiva. La prescripció normativa només es pot referir a la llengua formal.
    Pens encara que és innecessària una generalització de l’ús del ‘ço’, llevat, potser, de l’expressió ‘ço és’ i les seves variants ‘ço és a saber’ ‘ço és a entendre’.

  22. 12
  23. Guillem - 19 novembre 2010 11:28 am
  24. 13
  25. Sebastià Salvà - 19 novembre 2010 1:08 pm

    “El llenguatge col·loquial no es pot sotmetre a més normes que les de la gramàtica descriptiva. La prescripció normativa només es pot referir a la llengua formal.”

    No hi estic d’acord. De fa temps que les diferents obres i estudis gramaticals compaginen descripció i norma, formalitat i informalitat, generalitat i topicitat… Pensem en la gramàtica de Badia i Margarit de 1994 (el títol ho diu tot), o en la “Proposta d’estàndard oral” de l’Institut, que no fa sinó emprar expressions com “però només en registres informals”, “no és recomanable”…

    Per exemple: el ieisme no és recomanable en cap registre, ni pronunciar “estúdia” o “càmbia” a la castellana, o dir castellanismes flagrants com “entonces”, “en vez de”…

    Fins i tot, dins els registres informals, encara podem distingir el col·loquial del vulgar.

    No veig per què no hem de poder purgar el col·loquial de barbarismes i interferències del castellà, i recomanar-ho així en les gramàtiques i llibres d’escola o per a l’ús públic.

    Per suposat, després cadascú a ca seva i al carrer parlarà com voldrà, segons la sensibilitat lingüística que tengui. Però això ja és una altra cosa.

  26. 14
  27. Joan Gabriel Mora - 20 novembre 2010 5:29 pm

    Sebastià, el llenguatge col·loquial es purga acostant-lo a la llengua normativa i no creant una norma paral·lela. Si no, estam fomentant una perillosa diglòssia entre llengua col·loquial i llengua formal o culta

  28. 15
  29. Antoni Llull Martí - 22 novembre 2010 10:18 am

    Sempre he defensat que així com els castellanoparlants tenen dret a la totalitat del seu idioma, o, com a mínim, a usar qualsevol paraula del diccionari normatiu de la R.A.E., sense que ningú els iscuteixi ni posi en dubte el seu dret, talment com els francesos de qualsevol part de França tenen dret a usar tot el lèxic francès, també els catalanoparlants tenim el dret (per molt que alguns ho neguin) a usar, en el nostre parlar i per escrit, qualsevol mot de la nostra llengua. Perquè ens han de posar limitacions que els parlants d’altres llengües cultes no tenen?

  30. 16
  31. Gemma Pera - 28 abril 2011 6:13 pm

    Hola.

    He llegit uns quants articles seus i crec que són molt interessants.
    He trobat divertit aquest article de “Petonejar-se”. Precisament una de les dades que m’ha fet gràcia és que en suec i noruec petó sigui “puta”. He volgut explicar la curiosa coincidència lèxica a una meva amiga que és finlandesa i que sap suec, però m’he sorprès quan m’ha dit que aquesta paraula no existeix en suec. Tant l’una com l’altra hem estat buscant per internet però no hem trobat res.

    Amb això no el vull acusar de res, sinó que senzillament vull saber si és veritat o no (no per jutjar, sinó per no dir coses després que són mentida).

    Demano disculpes per endavant perquè és probable que sigui jo que no he entès bé el que vostè deia.

    Gràcies i gràcies per seguir escrivint!
    Gemma

  32. 17
  33. Ferran-Lluís Naya i Alemany - 31 juliol 2017 1:06 am

    Encara que l’entrada és antiga (com si no fos interessant per això…) no puc estar-me de comentar dues coses: m’horroritza que es perda besar, besada (com dic a Pego) i bes (com diuen a l’Horta ben fermament). Fa molts anys a una tertúlia de Catalunya Ràdio un tertulià digué besada i un altre l’allobí dient que això era espanyol. Poc efecte va fer que la locutora se sentís obligada a dir-li que mentia i que besar i besada eren ben catalans i que al seu poble es deia. Hui, el meu cunyat que no té estudis de valencià, escriu petó perquè és el que se sent a la música del Principat, els alumnes que escolten música en valencià també ho escriuen i fims una companya meua filòloga escriví a una obreta teatral en boca d’uns xicons de Dénia la parauleta petó… Fins a tal punt va escampant-se.
    Per un altre costat,i pel que deia més amunt un comentari, açò no és un arcaisme des del punt de vista de la llengua completa: ho diem tots els valencians ara com fa 500 anys,és manté al parlar menorquí i a punts del Principat. Això és tan arcaisme com per a mi aquest. I això em duu a una coseta… Els valencians (o els mallorquins) hem mantingut vives durant segles trets i mots clàssics que adés i fins a pocada eren la norma i tot això malgrat la pressió del castellà i ser àgrafs, ara ho hem de perdre barat a allò que ens arriba per uns mitjans gens rics ni diversos? Un exemple recent que no és sols de lèxic i relacionat amb l’açò: a la proposta de llibre d’estil de la CVMC diu que s’usarà a “les xarxes i internet” SOLS l’aquest i aquell, i l’això i allò. Es carreguen tot el sistema tradicional de dixi de tres graus de proximitat per un de més modern i menys precís i que no ofereix cap avantatge. Per què? Serà que les formes clàssiques no són bones per a les TIC? I, ja posats, per què un català d’on siga no hauria d’usar el de tres graus, com els clàssics? No fóra més culte? I per què un català d’on siga no pot usar les formes no reforçades dels demostratius: est, eix a twitter o a un sms on una lletra és important? No són genuïnes i normatives?

    I aprofite per a denunciar una interferència doble del castellà: el valencià, diuen, no pot recuperar l’aquí de 2n grau i ha d’usar el cast. ahí, i al Principat tindrien problemes per a usar l’aquí sols com al 2n grau, per una mateixa causa es contradiria amb l’ús del cast. aquí.

  34. 18
  35. Pep - 17 abril 2019 1:42 pm

    Les consonants dobles en anglès, no sé si hi ha cap excepció, serveixen tan sols serveix a mantenir el so “llatí” de la vocal precedent: scanner (sinó la A sonaria EY), Tennis (sinó la E sonaria I). Per tant en català s’adapten com a Escàner, Tenis (que demés ve del francès Tenez, ‘teniu, tingueu’, amb una sola N.

Podeu deixar un comentari