Bolígrafs i quiròfans
Un aspecte impactant —si s’analitza en profunditat— de les llengües subordinades és la impossibilitat de tenir un lèxic propi, almenys pel que fa al que s’ha format en el temps que dura la subordinació. Durant uns quants segles el català ha denominat totes les realitats noves simplement agafant les paraules amb què l’espanyol designa aquelles realitats. Les postures adoptades davant aquest fet pels agents de planificació de les normes d’ús lingüístic poden ser molt variades, i també cal dir que cada paraula nova introduïda al català procedent de la llengua dominant s’associa amb unes determinades facilitats o dificultats pel que fa al tractament del fet, més enllà d’una simple adaptació fonètica i gràfica.
Podem agafar com a exemple del que diem les paraules bolígraf i quiròfan, introduïdes en el segle XX. Les dues paraules tenen la particularitat que entre totes les llengües del món només són usades per l’espanyol (i pels seus satèl·lits “autonòmics”). Són creacions espanyoles i només espanyoles. Com tantes altres, van sortir del cap d’una persona i després feren fortuna. Continua aquí.
26 comentaris26 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
I una solució anàloga a “ploma estilogràfica”?
I per què no en femení: “una esferogràfica” (o “una esfero”)?
Ahir vaig intentar enviar,en dues ocasions un breu comentari sense aconseguir-ho. A veure si va bé en aquesta.
Crec que l’únic inconvenient del mot bolígraf és el seu mestissatge castellà-grec, però tenim altres mots mestissos que han fet fortuna, com el popularíssim televisió i altres que inclouen el mot tele. Considerant el fort arrelament de bolígraf, crec que no hi haurà manera de canviar-lo, i que val més deixar-lo com està.
Puix que em sembla que aquesta vegada la transmissió ha funcionat, vet-ne ací un altre.
Quina és, Joan Capó, la solució anàloga a “ploma estilogràfica” aplicada al bolígraf?
Birógraf o birograf haguessin estat una bona solució, però quan es comercialitzaren els primers a Espanya ningú sabia qui n’era l’inventor.
A l’Argentina es diu “birome”, un epònim. En català, i també en castellà, n’hi ha que en diuen un “bic”, epònim també, com “bamba”.
de fet “Pluma estilográfica” o “estilo” és altra cosa que un “bolígraf” o “stylo(-bille)” en francès!! http://es.wikipedia.org/wiki/Pluma_estilogr%C3%A1fica (=Stylo-plume)
Sóc del parer que hauria d’haver un ètim més ‘acadèmic’ o ‘formal’: posem per cas esferogràfic
(o esferogràfica), o birógraf; un de més ‘informal’, com ara ‘esfero’ o ‘biró’, i un munt de col·loquials, com ara puntaesfera, puntabola, que els plauria molt de dir als alumnes de tots els cursos.
Si la situació de la llengua, hagués estat una altra, Amadeo Árboles Vidal hauria estat Amadeu Árboles, i bolígraf hauria antecedit a bolígrafo. En tot cas, dir-ne ploma (i, si s’escau, ploma esferogràfica) potser sí que seria més viable que no pas ‘esfero’.
Jo sempre he dit ‘bollascriu’, i encara m’agrada mes que tot aixo que deis.
Això de ‘bollascriu’ hi ha gent a Mallorca que ho diu (o ho deia). Voldria saber d’on surt la paraula.
Amb tot el respecte cap a les opinions anteriors, al meu entendre s’estan aportant solucions de lògica científica, però que no ho diu ningú, i podria esser que fins i tot s’arribés a acceptar com a normatiu, i així i tot encara no ho diria ningú, almenys per via popular clàssica. Un altra tema és que un sector diguem-ne intel•lectual-universitari també pot arribar a tenir un pes i fer-ho prosperar. Per exemple “sandvitx” (paraula aguda), no crec que m’hi arribi a acostumar mai; de fet per escriure-ho ho he hagut de mirar al diccionari i, com m’estava ensumant, per a tota definició diu ‘entrepà’. Ves per on, quina falta ens feia?
Això és com l’aigua destil•lada: químicament perfecte, però no fa beguera.
Pels anys 70, en certs sectors neoculturals, supòs que empesos per la Nova Cançó i fenòmens semblants, hi ha ànsies de redreçament cultural… per aquí apareix ‘bollascriu’, supòs a conseqüència de què ‘bolígraf’ sona excessivament artificial, fins i tot estrany a la pronúncia popular.
Pareix esser que l’evolució de la pronúncia popular, que abans era el que formava el llenguatge, ara està estroncat, però estaria bé tenir-ho en compte per als neologismes: com ho pronunciaria l’avi? Ben segur que molt més fàcilment diria ‘bollascriu’ que no pas ‘bolígraf’. Es probable que mai arribés a pronunciar ‘esferogràfic’ correctament. Els néts segur que s’estimen més dir ‘boli’.
La primera vegada que vaig sentir bollescriu va ser el curs 1976-77. Tenia 16 anys i no sabia res de la meva llengua però veia que era una paraula que volia ser genuïna però era un pegat. Aquell any també sentia dir “matrau” en lloc de matràs, com a solució intuïtiva per no usar el matraz castellà. I també aquell any vaig sentir per primer cop el “certificat metge”: aquest no l’he deixat de sentir mai ni l’he deixat de corregir perquè em segueix fent mal sentir-lo.
Crec que en Pere Llofriu s’engana amb això del ‘sandvitx’. Aquest mot es va consolidar molt a Catalunya amb la reforma fabriana, entre les generacions que ara tenen 70-90 anys (anys 30-40), sobretot a l’àrea de Barcelona i amb una certa formació. És la forma normal que encara fa servir molta de gent d’aquesta generació, que no sol dir mai ‘bocadillo’. Un invent posterior, vist que el ‘sandvitx’ reculava entre les generacions més joves va ésser ‘entrepà’, un mot molt modern; no sé quants anys té, però no en deu tenir més de 30 o 40. Aquest mot ha tengut més seguidors.
Al respecte de ‘bollaescriu’, em sembla un mot ben interessant. Tot és qüestió que es posi de moda… Per cert, he trobat un diccionari occità que aporta unes solucions semblants: un ‘escriu’ o un ‘escribòl’ (www.panoccitan.org).
Això que dius, benvolgut Joan Capó, al teu darrer comentari, em sembla molt bé, però no ens has explicat quina és la “solució anàloga a “ploma estilogràfica” que deies en el primer.
Amic Antoni Llull, no tenc la solució anàloga, només indicava un camí per trobar-la.
No sabia que l’ús de “sandvitx” a Barcelona fos tan ferm. Mea culpa.
Tot i això me sembla el mateix cas “sabatilles-caldu”, que si són als diccionaris, doncs ja està, però a mi no em fan cap falta.
També és curiós, però, que “entrepà” també ho vaig descobrir amb la moguda dels 70’s. Quan jo era nin berenàvem de pa amb oli, o d’ “una llesca de…” o “pa i…” i cap problema. Al diccionari Alcover-Moll no hi és. El “Fabra-94” diu: “sandvitx… badall”. A part d’això és evident que l’argot de restauració necessita uns termes més clars. I entre pegat i pegat, em quedo amb “entrepà”, que per cert és un mot que ha pres bé. Fins i tot he vist més d’una vegada, en llenguatge ben foraster “entrepanes”.
A principis dels 70, a part de quatre intel•lectuals, quasi ningú ja no deia… bústia, segell, missiva, ni altres centenars de paraules ja quasi totalment suplantades pels corresponents castellanismes. Aleshores, deia, en paral•lel a l’evolució d’aquesta dècada, hi ha diversos sectors que ja empenyen per a una re-normalització. Unes paraules tenen més èxit popular i d’altres no tant. ‘Entrapà’ ha tingut èxit: una hipòtesi, potser que hi poséssim més èmfasi per combatre el “bocadillo” que ja ens feia mal d’orella. De fet recordo…
anècdota 1. Un grupuscle proposava d’anar a berenar a un bar i demanar “un entrepà de cuixot”… Si ens contestaven “que dise?” girar cua i anar a un altre bar. El problema era, evidentment, exhaurir els bars sense haver berenat.
anècdota 2. A la darrera botiga clàssica del Rafal Nou, madona de la Mallorca profunda, doncs un dia vaig demanar ‘cogombres’ i no me va entendre de cap manera.
Anècdota 3. I de vegades, efectivament, sortia un pegat: “bollæscriu”.
Jo també ho dic bollescriu. De totes maneres, del pas que anam, aquesta eina no se si aguantarà un segle més.
No trob que ‘sandvitx’ sigui comparable a ‘caldo’ o ‘sabatilles’. Sí que es vera que tots són paraules importades d’altres llengües, però en el primer cas, l’anglicisme, s’ha difós per moltes llengües, ha esdevingut gairebé un mot internacional; en canvi el ‘caldu’ i les ‘sabatilles’ són espanyolismes que no trobaríem en cap altre llengua que no sigui subordinada al castellà.
Al respecte del mot ‘entrepà, tens raó, jo també he sentit en castellà ‘entrepan’, fins i tot de castellanoparlants no residents al territori de parla catalana. Sobre aquest mot, val a dir que en occità modern també han incorporat ‘entrepan’ seguint el català, supòs que ho han fet per desvincular-se del francès, que fa servir ‘sandwich’ .
Un altre pegat de l’epoca que va aferrar fort fou ‘benzinera’, tambe com a antidot de ‘gasolinera’. Pels anys 80’s Jaume Corbera explicava que havia d’esser ‘benzineria’… ja era tard.
Si el mot “bolígraf” el va inventar un català, i determinats acadèmics hispans el troben execrable, perquè no ens l’hem de fer nostre? Per què ens hem de creure que és un mot castellà? És que en català no hi ha “boles”? El que hem de creure i pensar i pensar i creure és que en castellà és un catalanisme, com ho pugui esser “salfumán” (que ells n’haurien de dir “aguafuerte”) o “capicúa” (que ells no saben anomenar de cap altra manera).
Per a la proposta nova que apuntes cal que hi hagen parlants. Un bon gruix de parlants serien els alumnes d’escoles i d’instituts. El problema estaria en com fomentem i reforcem el mot en els xiquets, sense que se’n note l’esforç nostre (com ja feien els castellans al segle XVIII)
Pere Llofriu, de benzineres i benzineries també en parla el professor Bibiloni aquí:
http://bibiloni.cat/blog/index.php?s=benzineria&image.x=0&image.y=0
“voy palla”
En occità han proposat “escribòl” http://www.dicovia.com/dico/occitan-francais/
en occità alpenc : pluma esferogràfica = it. biro
http://www.chambradoc.it/modulo8-LoMagistre.page