«Olfacte», castellanisme?
«Crec que tenim elements per a establir la hipòtesi que olfacte, amb totes les variants històriques (olfacte, olfat, olfato i olfacto) és un hispanisme. He dit hipòtesi, i òbviament he d’afegir tot d’una —perquè ningú no llegeixi coses que no he escrit— que en aquest article no propòs eliminar aquesta paraula de la nostra parla. El meu propòsit només és mostrar el món de la interferència lingüística, un món fascinant, amb una part important encara inexplorada, un món ple de sorpreses i de coses que no semblen allò que són.»
Crec que aquest article en sorprendrà més d’un. És l’article d’aquesta setmana en el Diari de Balears. Llegiu-lo complet aquí.
12 comentaris12 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
Caldria que dedicàsseu un altre escrit a l’entorn del castellanisme horrorós “quedar”, que caldria bandejar per sempre del català.
Crec que la descripció d’Onofre Pou ens dóna una pista també sobre el ‘sentiment’ del ‘tacte’. Probable que sense la interferència del castellà, tampoc no tindríem aquesta denominació; o potser sí, però en el cas català el ‘tacte’ és introduït per adaptar l’espanyol ‘tacto’, no directament pres del llatí. En català, aquest mot és molt modern, pens. En italià existeix l’equivalent ‘tatto’ i en fràncès per mi que també hi és (tact), però en aquesta darrera llengua és més comú ‘toucher’, és a dir ‘tocar’ com deia el senyor Pou.
Les coses que descobrirem! Si no vaig errat, en francès i en anglès del ‘sentit’ estrictament en diuen més aviat le sens du toucher, the sense of touch; i diuen tact sobretot amb el ‘sentit’ de la frase a les negociacions caldrà tenir molt de tacte. Són pistes.
El DCVB recull ‘tactu’ com a llatinisme lul·lià, però no sembla que aquest mot durant l’edat mitjana hagués tingut gaire succés. Tanmateix, ens caldria fer un estudi més seriós. A mi me pareix que tradicionalment era ‘tocar’ (lo tocar, com diu Pou) sembla que hi ha indicis per pensar-ho, i que ‘tacte’és una adaptació moderna de l’espanyol ‘tacto’, presa del llatí ‘tactum’. És a dir, hauria estat una tria més tradicional i autocentrada ‘tocar’, així com es fa en francès (i probable en occità) en comptes de recorrer al ‘tacte’, malgrat l’etimoliga llatina. Això fa pensar en tots els mots que la normativa catalana accepta via espanyol, beneïts per ésser molt pròxims al llatí.
“Diccionari de barbrismes introduhits en la llengua catalana”
http://www.archive.org/stream/diccionaridebarb00careuoft#page/n0/mode/2up
Per favor senyor Bibiloni, escriviu un article com aquest de l’horrorós castellanisme “quedar” i contribuïu al seu bandejament. Tos els catalanoparlants li estarem molt agraïts.
Els signes astrològics en català són font de molts de castellanismes que passen per cultismes (llatinismes)
I sentir? No podríem fer servir sentir…amb el nas?
Llegiu el que diu Bernat Metge “Lo Somni” (llibre primer)
…ab les orelles oir melodia, ab lo nas sentir olors plasents, ab lo gust bones sabors…ab lo tocament coses molles, dures, aspres e llises tocar.
“Sentir” és percebre tan amb l’odorat/l’olorat (fr. L’odorat) el tocar (fr. Le toucher) com ll’oïda (fr. L’ouie).
Eiximenis parla de “lo tocar”
Eiximenis parla del “tocar”
A l’article “sentir” del DCVB :
“Avets donat oyment a home per oyr e ulls per veer e nas per odorar e gustar per menjar e tactus per sentir”