«Donar llum verd» o «Donar llum verda»
Amb bones paraules
Heus ací un dels grans “misteris” del llenguatge periodístic català actual, sobre el qual hi ha diversitat d’opinions i de pràctiques. Un càlcul ràpid a partir del Google, i només considerant el verb en infinitiu, mostra un clar predomini de donar llum verda: 78 per cent davant el 22 de donar llum verd. Naturalment, els percentatges són deguts, en bona part, al pes de cada mitjà de comunicació i al que estableixen els llibres d’estil (per exemple, donar llum verda en els mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals). Els qui propugnen donar llum verda argumenten que allò que es dóna és la llum, ço és, l’energia radiant, no el llum, que és l’aparell que genera la llum. Una afirmació que després discutirem. Continua aquí.
7 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
Jo l’hi don, el llum verd, a aquesta teva proposta.
Només una observació: a les rondalles de mossèn Alcover, es parla de “llumenerets blaus”, més que de “llumets”.
Sí, però em referia a un context més ampli que les rondalles.
No obildem l’expressió “estar com un llum”! Jo també crec que és més assenyat aplicar el masculí per parlar de “llum verd”.
La màxima dels (ir)responsables lingüístics de la gran majoria de mitjans de comunicació en català és: si podem fer les coses malament, no les fem bé! Llur missió, en la gran majoria de casos, no és pas de vetllar per la llengua catalana, sinó d’acostar-la al màxim a l’espanyola, perquè així, asseguren, amb el beneplàcit de més d’un lingüista (sovint molt ben considerat socialment, ves per on!) en el qual s’emparen i els empara, el català sobreviurà, però els fets demostren, al cap de tants d’anys d’anar aplicant aquesta política, tot el contrari. És la patuesització institucionalitzada, sovint beneïda per la mateixa Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans.
En un sentit semblant, Joan, s’han manifestat els actors de doblatge de Barcelona. Parlem de coses gravíssimes. Parlem de “txocolata” per damunt de “xocolata”. O parlem de tornar a “terremotu” per comptes de “terratrèmol”. Com que no veig gaire televisió, no sé si la cosa és tan exagerada. Però el cas és que fa un parell de setmanes, els actors de doblatge denunciaven una pèrdua de qualitat lingüística en els darrers 6-7 anys, per tota una sèrie de raons (deixadesa de correctors, selecció insuficient dels actors quant a competències lingüístiques, etc.). Més informació a http://www.mail-archive.com/infozefir@listserv.rediris.es/msg02764.html
En primer lloc, Dídac, hom no cal que es miri gaire la televisió per a adonar-se del daltabaix, car el fenomen s’ha escampat també per les ràdios, per moltes editorials i per la premsa, incloent-hi ara la que no és barcelonina, aquesta, blavera per excel·lència; no debades, als anys 90, arran de la llista de mots prohibits perquè eren considerats catalans [sic] a la Radiotelevisió Valenciana dreçada pel seu director aleshores, Amadeu Fabregat, algun assessor lingüístic de premsa “catalanista” (?) barcelonina sortí a defensar aital fenomen “valencià”. Si bé és cert que aquesta tendència s’ha accentuat els darrers sis o set anys, cal dir que és molt més antiga; hom s’ha de remuntar fins als anys 80 per a trobar-ne l’origen. Es tracta d’uns individus ben situats als mitjans de comunicació clau en llengua catalana, que sovint han tingut i tenen més poder que no pas els qui hi ha per sobre seu en l’organigrama empresarial. Tot plegat, un misteri.
Si us hi fixeu, el model lingüístic de Canal 33 és més acurat que no pas el de TV3. Això ho he notat, sobretot, als documentals. Pel que fa a Canal 9 no hi ha res a fer perquè va començar amb dubtes i relliscades imperdonables i hi continuat fins avui.