L’atracció de l’aimant
Amb bones paraules
La setmana passada parlava de la paraula billar, castellanisme de forma sembla que inadvertit per quasi tots els codificadors del lèxic català, també Pompeu Fabra. Hi ha un altre cas, absolutament comparable, si bé aquí l’error sí que va ser advertit pel Mestre: és la paraula imant, que abans de Fabra tothom deia i escrivia iman.
Imant és inicialment el nom d’una pedra (magnetita, òxid de ferro) amb la facultat d’atreure el ferro i altres metalls, als quals comunica aquesta facultat. Després designa una peça de ferro que ha adquirit artificialment la propietat i atreu, doncs, els metalls. En les llengües europees aquest objecte té dos noms: el més restringit, imant (amb diferents formes), que és el propi de les llengües de l’espai ibèric i gàl·lic (francès, occità, català, espanyol i portuguès) i el més general, magnet, que és el que usen les altres llengües (italià, romanès, llengües germàniques, eslaves, etc.). Continua aquí.
4 comentaris4 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
“Aimant” o “aïmant”?
La justificació, en determinats mots, de l’ús o no de la dièresi, em sembla un poc fosca o confosa, en el nostre sistema ortogràfic: Per què “helicoide” però “helicoïdal” (i no “helicoidal”)? Per què “país”, “països”, “apaïsar” i “apaïsat”, però “paisatge” (cf. “veïnatge”) i ” paisà”? No són tots aquells cultismes i tots aquests gal·licismes? Potser no… No ho sé. Crec que l’article de Joan Coromines “Massa dièresis” (dins “Lleures i converses d’un filòleg”) toca aquesta qüestió; però no l’he pogut llegir ni aconseguir.
De totes maneres, tenint en compte que, en la qüestió de la dièresi, els primitius etimològics i fonemàtics (que no pas fonètics) són els que solen marcar la grafia, i atès que “aïmant” prové de “adimantem” (amb “d” antihiàtica), juntament amb el paral·lelisme que puguem establir amb “helicoïdal” o “trapezoïdal” (mots també aguts), i amb l’actual “imant” (amb “i” plenament sil·làbica), crec que l’esperit de l’actual normativa aniria en el sentit d’escriure “aïmant”, amb dièresi.
D’altra banda, no em queda clar si proposes que en català, com tantes altres llengües, manllevem “aïmant” del francès (amb les adaptacions que calguin), o que recuperem el nostre mot medieval “aïmant”. El resultat és el mateix, però no la justificació.
En altres casos (p. ex.: “esport” / “deport”), t’inclinaves, com Fabra, a favor de l’anglicisme, en detriment del català medieval, que no deixa de ser català. Per què en uns casos aplicam el criteri de la internacionalitat i en d’altres acudim a la pròpia llengua històrica?
Sebastià, potser la fluctuació en la norma sobre la dièresi obeesqui al desig de reflectir en l’ortografia de cada cas específic la pronúncia més habitual, o més recomanable, entre hiatus i diftong.
Joan Gabriel, si així fos, escriuríem “helicoidal”, “trapezoidal”, “apaisar”, “apaisat”, “veinatge”…
Sebastià, efectivament, el llenguatge oral col·loquial sol resoldre com a diftongs els hiatus en posició àtona. Emperò, en un llenguatge oral molt formal caldrà mantenir els hiatus a ‘helicoïdal’ i ‘veïnatge’ (supòs que per raons etimològiques ‘paisatge’, ‘apaisar’ etc., no n’han de dur, de dièresi, ni s’hi ha de pronunciar cap hiatus). Tot plegat la diferència és de tan poc rendiment per a la riquesa de la llengua que potser caldria suprimir la dièresi quan ambdós elements del suposat hiatus es troben en posició àtona.