«Hola», castellanisme?
La genuïnitat de la paraula hola és un afer polèmic. Els dos diccionaris etimològics de referència en donen una informació molt reduïda i contradictòria. L’Alcover-Moll indica que el mot ve del castellà hola, i aquest, de l’àrab wa-Allāh ‘per Déu!’. Coromines (DECLC) reacciona contra les dues afirmacions i considera que hola és paraula genuïna i una “creació purament romànica”, sense cap relació amb l’àrab. Amb tot, l’espai i l’atenció que Coromines dedica a aquest mot són realment esquifits. El diccionari Fabra (1932) inclou la paraula, amb la definició de “interjecció usada com a salutació familiar i denotant estranyesa”, definició que es manté en el DIEC. Amb aquest fet i la justificació de Coromines, hola és un mot usat sense fer-ne cap problema, especialment entre els més afectes a la llengua “del carrer”. Continua aquí.
(Publicat avui en el Diari de Balears)
32 comentaris32 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
a Catalunya del Nord “hola” sembla del tot inusitada. Hi fem servir “adiu” de formació paral.lela a l’occità. De poc temps ençà, la gent (ben intencionada) que pensa que el català septentrional no és pas sempre correcte, mira de millorar el seu català emprant mots “del sud” que semblen més correctes… com “hola !” quan tothom a dit sempre “Adiu!” saludant a qualcú que tueja.
Tenia pensat posar la referència a la Catalunya del Nord, i al final me’n vaig oblidar. I és important. Encara hi sóc a temps.
Els mallorquins (i menorquins) tenim el “uep”: d´on deu venir, per cert?
Propostes?
L’informal “uep!” no em sembla un bon substitut per a “hola”, i “bon dia” tampoc el pot reemplaçar en tots els casos.
L'”adiu” com a interjecció de salutació em sembla una extensió injustificada de la interjecció de comiat, procedent de “adéu siau”. No se m’ocorreria saludar ningú dient-li “adéu siau” si el que pretenc és encetar i mantenir una conversa.
I “alabat sia Déu” és un arcaisme gens laic.
Penses que és significatiu que en català encara emprem “adéu” quan saludem però no tenim temps per a aturar-nos i parlar-hi? És un ús d'”adéu” que em va sorprendre molt quan vaig arribar a Catalunya, perquè en anglès no diríem mai “Goodbye” en aquesta situació, i tampoc no ho farien els francesos. Em sembla que tampoc els castellans dirien “Adios” en aquesta situació. Podria ser que es fa servir “Adéu” en aquesta situació perquè temps enrere “Adéu” era una salutació, com en l’occità actual?
Pels que enteneu l’anglès, en aquest programa parlen de l’origen del mot “hello” en anglès amb un to d’humor: http://www.youtube.com/watch?v=7xXSw07zrio. Es riuen del presentador perquè el seu ús de “hello” sona molt a gent de casa bona dels anys 50.
Serà qüestió de dir “bon dia” …
Sebastià,
No hem de veure il·lògic que s’empri adiu com a salutació a la Catalunya Nord i a Occitània (i poso en dubte que sigui una derivació d’adéu-siau).
Què me’n dius, del ciao de l’italià, per saludar-se i acomiadar-se?
D’altra banda, bé que a Cataluya fem servir bona nit quan és de nit tant per saludar-nos com per acomiadar-nos, contràriament al que faria un mallorquí.
Eduard,
Em sembla que els àrabs també se saluden i s’acomiaden de la mateixa manera (Salam…, no és ver?) En occità es pot dir adieu/adiu/ o adiu-siatz/adieu-siatz (amb moltes més variants) tant per saludar-se com per acomiadar-se. També tenen el ‘bonjorn/bondia paral·lel al francès i altres llengües.Jo no trob tan horrible que una forma que es diu en rossellonès, encara que sigui per influència occitana -tots coneixeu l’estret parentiu amb el català- no es pugui dir a tot el català. Això es el que passaria si fossim una llengua normal: no hi hauria problema a usar mots d’un territori o d’un altre; però com que patim aquesta situació sociolingüística tan complexa, aleshores, tot és difícil, fragmentat en dialectes i empobrit.
Això de “bona nit” com a fórmula d’entrada (en comptes del tradicional “bon vespre”) ja ho va tractar en Gabriel, i és un castellanisme que els principatins hauríeu d’evitar; no ho veig cap argument a favor d’estendre l’ús d'”adéu”.
El “ciao” italià (contracció de “sono vostro schiavo”, ‘som el vostre servidor’) no té res a veure, etimològicament, amb el nostre “adéu-siau”. I tenc entès que, originàriament, només s’emprava com a fórmula de salutació, fins que se n’estengué l’ús.
I, mentre no se’m demostri el contrari, continuu pensant (com l’Alcover-Moll) que “adéu” ve de “a Déu siau” o, si tant voleu, de quelom així com “a Déu us encoman”. I a una fórmula així només li veig sentit com a comiat. Si en occità (caldria veure des de quan) n’han estès l’ús primigeni, res a dir; però que ara tots els catalans haguem d’introduir un occitanisme (com poden haver fet ja els de la Catalunya Nord) per substituir un suposat castellanisme, i en contra del sentit etimològic i actual de “adéu”, això ja no ho veig gens justificat.
Volia dir (quant al “ciao”): “[…] I tenc entès que, originàriament, només s’emprava com a fórmula de comiat, fins que se n’estengué l’ús […].
Pens que la forma gràfica del mot, documentada, de moment, abans en català que en castellà, podria no correspondre ni en el seus usos ni en la seva forma fònica, a la que actualment utilitzam a Mallorca amb pronunciació castellana. I em sembla evident que l’ús que ara en feim i com la deim, és imitació del castellà. Però té la seva utilitat i un ús ja tradicional (amb tot i que de tradició curta)per la qual cosa no veig raons sòlides per rebutjar aquest mot, i més quan apareix tan difícil trobar-ne un altre que pugui substituir-lo sense cap problema.
Coincideixo totalment amb el senyor Timothy Barton. He vist i sentit manta vegada com un interlocutor de mitjana edat catalanoparlant en saluda un de castellanoparlant, en creuar-se, dient-li “adéu” i que l’altre li respon “hola”. És del tot evident que no fa gaires anys l’ús del mot “hola” a les zones menys castellanitzades de l’àrea lingüística catalana era molt menys estès que no pas avui dia.
He tingut l’ocasió de sentir a Occitània, entre el 2004 i el 2007, com una persona de mitjana edat que parla en francès en saluda, pretesament en francès, una altra dient-li “adieu” [o, si us ho estimeu més, “adiu”], en occità, i que l’altra ho troba normal.
Quant al fet que una salutació sigui laica o no, em sembla evident que són figues d’un altre paner. També disposem de la genuïníssima salutació “Déu vos guard”, en franca reculada tant per raons lingüístiques (massa genuïna), com per raons extralingüístiques (no és laica!), la qual compartim amb l’occità (“Dieu vos garde”, que figura a la gramàtica oficial de la llengua occitana).
Potser “hola” és castellanisme, però a hores d’ara és impossible de fer-lo recular.
Jo també empr “adéu” com a interjecció de salutació; millor dit: de salutació i comiat alhora, quan no tenc intenció d’aturar-me i mantenir una conversa amb algú, especialment quan és un desconegut o un “conegut de vista”. Però mai no podria encetar una conversa amb un “Adéu! Com va tot? Tots bons?”.
Jes,
No ho pensis, això. És més fàcil d’introduir aquests mots, més aviat ‘simbòlics’, que poden esdevenir una moda -o bandera-, una manera nova de saludar – si tenen sort i suport- que no pas mots més neutres o tècnics: hi ha un munt de tecnicismes castellanitzats que no criden l’atenció dels parlants que costaria molt més d’eliminar… Quan hom apren una llengua la primera cosa que aprèn és la salutació. Una introducció d’una manera ´nova de saludar pot ésser lúdica, divertida, una moda per al jovent; però reformular, per exemple, el nom d’una malaltia, un verb ergatiu o canviar el gènere a una paraula per recuperar la genuïnitat de la llengua és una tasca molt més complicada (recordeu el ‘vaccí’, ‘environament’…?). No és pas impossible, però no tindran mai una càrrega tan simbòlica ni tan significativa com la manera de saludar-se.
Justament fa poc vaig consultar el diccionari d’anglès de la casa Oxford i de l’etimologia de “hello” en diu això:
— ORIGIN related to archaic holla, from French ho ‘ho!’ + là ‘there’.
L’anglès està plegat de paraules que provénen del francès, o del francès antic.
Llavors, qui té raó? L’expressió francesa ve de l’anglesa o l’anglesa ve de la francesa?
La referència al diccionari Oxford és aquesta:
(http://www.askoxford.com/results/?view=dev_dict&field-12668446=hello&branch=13842570&textsearchtype=exact&sortorder=score%2Cname)
Gràcies!
Salut!
Quatre coses.
1)Els italians només usen “ciao!”, quan es troben i quan se separen, si es tracten de tu. Els qui es tracten de “lei” o de “voi” (respectivament tercera persona singular femenina i tercera persona plural) se saluden informalment amb “salute!” o “salve!”
2)L’italià té documentat l’any 1509 el mot “olà!” (per a cridar amb imperi una persona).
3)Sembla que Gaspar Nadal vagi escriure a final del segle XV. Ho deixa entendre l’”Enciclopèdia Catalana” (lema “dansa de la mort”). El “Diccionari del Teatre de les Illes Balears” (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, vol. II, 2002) diu: “En alguns passatges, aprofita fragments de la ‘Dansa de la mort’, traducció i continuació de la ‘Danse macabre’ francesa, feta per Pere Miquel Carbonell i Gaspar Nadal a finals del segle XV”. El ‘Vocabulari de la llengua catalana medieval’ de Lluís Faraudo (es pot consultar a la pagina de l’IEC) diu: «OLA! interj. Serveix per a cridar algú.
“Sus ola! vos, En jovencell
Qui Gaspar Nadal vos dieu,
Capiau tambe en lo concell”
Nadal, Gaspar ‘Cobles afegides a la Dança de la Mort’ Any 1497».
És resum, l’ús documentat de “ola” (o bé “olà”) en català és anterior a l’ús documentat de “ola” en castellà, si les publicacions que cito no s’erren.
Jordi Minguell Roselló
Roma
El malaurat Lluís Creixell, en el seu diccionari, ni esmenta, en l’entrada francesa “bonjour”, el mot “hola”, sinó “bon dia” i “bon jorn”, aquest darrer amb l’afegitó següent: “(R et cat. classique)”.
Una llengua de referència o estàndard ha de cercar solucions en les zones menys contaminades per la llengua o les llengües que l’oprimeixen, com també ha de mirar de trobar models vàlids en la llengua medieval, però és clar, això demana molta competència, temps, paciència i voluntat, cosa de què actualment no anem sobrats ara i ací.
És evident que en l’estat actual en què es troba l’àrea de parla catalana és difícil d’engegar un procés lingüístic que inverteixi la situació a la qual la llengua catalana viu abocada d’ençà de fa ben bé uns vint anys, amb una proliferació abundant de lingüicides sovint autoqualificats de professionals de la llengua o assessors, afegit a una passivitat política generalitzada envers la llengua catalana; domina, per tant, la força centrífuga. L’aspiració, vital, però, és de capgirar urgentment la situació, perquè la llengua no se salvarà acostant-la encara més a la dominant, ans al contrari.
Jordi,
Crec que en aquest cas la primera documentació és una cosa secundària. Deu o vint anys més endavant o més endarrere no canvien gaire les coses. I, en general, les primeres documentacions són només una cosa orientativa.
Ja he dit que és possible que en català hi hagués una paraula semblant a l’espanyol ‘hola’, al francès ‘olà’ o a l’italià ‘olà’, interjeccions que s’usaven per a cridar algú, per a expressar sorpresa o el que sigui. Per l’antiguitat de la primera documentació tampoc no sabem amb quina intensitat era usada aquesta paraula en català, sigui genuïna o importada. Les paraules poden ser molt usades, poc usades o usades molt de tant en tant. Per exemple, avui ‘vaccunar’ és paraula molt usada i ‘vaccinar’ és paraula poc usada, encara que està documentada (i fins i tot és paraula principal al DIEC).
Per a mi l’important és que la vella interjecció, genuïna o importada, s’ha fet un ritual de salutació diària de la gent, i aquí és on hi veig la interferència. Si en francès i en italià ‘olà’ no s’han convertit en fórmula habitual i rutinària de salutació, en català tampoc no estava predeterminat que aixó succeís. Hi ha massa indicis per a pensar que tot respon a un procés d’imitació del procés que s’ha seguit en espanyol.
“Els mallorquins (i menorquins) tenim el “uep”: d´on deu venir, per cert?” Joan A. Coll
Amb molta probabilitat del basc. En aquesta llengua trobam les salutacions ‘eup’ ‘epa’ ‘iepa’ ‘aupa’.
Entre els repobladors de les Illes hi devia haver gent provinent del nord-oest del Principat. El passat bascoide d’aquelles contrades és important i ben present a la toponímia. A més, sembla haver-hi indicis que a la Cerdanya es va parlar basc fins al S.IX, als Pallars fins al XIV, i, segons Bienvenido Mascaray, a la Ribagorça fins al XVII.
Benvolgut Gabriel:
Pel que dius, em permeto de suposar que la primera documentació és secundària sigui qui sigui l’autor del raonament. Si no suposo malamnet, potser més val no parlar de documents.
No he sabut veure en el teu article cap referència a l’italià “olà”. Si hi és, demano disculpa de la ceguesa.
No estava predeterminat que “hola” esdevingués en català una forma de salutació, és veritat.
Pregunto quins elements tenim per a afirmar que aquesta forma de salutació en català és una interferència del castellà.
Ja hem vist que el document més antic amb el mot “ola” és català.
Això no és un indici a favor de la interferència del castellà, sinó el contrari.
Els diccionaris catalans del segle XIX que cites són anteriors al de la Real Academia Española en què es recull per primera vegada “hola” com a forma de salutació.
Això comporta la possiblitat que el diccionari castellà recollís l’ús d’una àrea restingrida del català, per exemple la ciutat de Barcelona.
D’aquesta manera, els diccionaris catalans del segle XIX també cauen com a indici de la interferència del castellà.
La hipòtesi que el diccionari castellà podria haver recollit l’ús d’una determinada zona del català exclou com a indici d’interferència del castellà la parla de la Catalunya Nord i la de Mallorca.
És clar que, no tenint documents de cap mena, podem sostenir la inteferrència del castellà en el català o viceversa.
Jordi Minguell Roselló
Roma
Efectivament, al meu article no hi ha cap referència a l’italià ‘olà’. És una informació que has aportat tu en el teu comentari (17) i jo la crec sense haver anat a verificar res.
Les primeres documentacions són importants per a la història del lèxic, però són orientatives, no una cosa matemàtica, perquè no tot el que s’ha escrit és conegut. Coromines va dir que la primera documentació del mot espanyol és de 1552 (era la que tenia en aquell moment); després el CORDE en dóna un exemple de 1535. Hi ha paraules documentades per primer cop el segle XV i és impossible que no s’usassin en segles precedents. Etc. El vers de la Dansa de la Mort no sabem de quin any és: només que va ser afegit al text de Carbonell posteriorment. Però és igual: el que per a mi és més important no és l’existència i la trajectòria d’una interjecció que, ara com ara, no sabem quina freqüència d’ús tenia segles enrere, ni qui va dir la paraula primer, sinó la conversió d’aquesta interjecció en fórmula de salutació. Procés modern que no té res a veure amb la primera documentació i que no van fer ni el francès ni l’italià.
Els diccionaris ens donen alguna informació sobre l’etapa de veu merament exclamativa. A l’article meu també hi manca una dada important (lapsus) que hi afegiré a la versió digital i a una pròxima publicació en paper: el Gazophylacium (1696) porta “hola”, que defineix com a “adverbi de cridar”. I els diccionaris del XIX ens indiquen que “hola” és això, una exclamació per a cridar o expressar sorpresa. També els diccionaris mallorquins (Figuera) recullen la interjecció, i puc assegurar que a Mallorca la salutació “hola” és un fet absolutament recent. Si els meus avis haguessin saludat algú amb un “hola”, els haurien mirat com a extraterrestres. El primer diccionari català que ens diu que “hola” és salutació (si no vaig errat, que tot és possible) és el Fabra.
El primer diccionari de l’Acadèmia espanyola que defineix “hola” com a fórmula de salutació és del 1884, i no crec que recollís un ús de Barcelona. Per què els diccionaris catalans de l’època no haurien recollit aquest ús?
Segons el CORDE, “hola” es documenta en castellà per primera vegada el 1535. D’acord. Ara bé, el vers de Gaspar Nadal en el seu afegit a la “Dansa de la Mort” deu ser també de començaments del segle XVI (encara que no en sabem la data exacta). Per tant, no podem dir amb certesa si es va emprar primer en castellà o en català, o si començà a usar-se en tots dos idiomes simultàniament.
Tornant a la seva etimologia: no descartaria tan ràpidament que “hola” pugui provenir del francès antic “ho là” (documentat ja en el segle XIV), igual que l’anglès “hallo/hollo/hello”. Massa coincidència perquè aquestes interjeccions tan semblants provenguin de camins diferents; el mateix Diccionari Oxford n’admet l’origen francès. Els usos expressius i rimats del tipus “Hola, hola, que no tengo de dormir sola” no crec que siguin l’origen d’aquesta interjecció, que ja devia existir abans d’aquestes cançons, com també “hala” (< imperatiu de “halar”) o “hissa” (< imperatiu de “hissar”); i no crec que “hola” es formàs de manera paral·lela o anàloga a “hala”, com diu Coromines. Precisament, els primers exemples que documenta el CORDE per al castellà no són d’un “hola, hola” duplicat o repetitiu, sinó simple.
Segur que el seu significat primigeni no era de salutació, sinó d’aturada, de crida, cinegètic, de sorpresa… D’acord. Però d’aquests usos al de salutació informal, només hi ha un pas. És més: encara que els diccionaris de la RAE no li atribuesquin el significat de salutació familiar fins el 1884, això no vol dir que aquest ús no pugui ser més antic. I, així, molts dels primers exemples (castellans, i també catalans) del mateix segle XVI ja deixen entreveure aquest significat, com a “Hola, hola, patge, com te dius, no respons?” (de “El cortesano”, 1561). Crec que la mateixa RAE, abans de 1884, ja admetia que aquesta interjecció servia per a saludar “a los inferiores”.
Ultra aquests dos exemples catalans (“Dansa de la Mort” i “El Cortesano”), el següent que trobam cronològicament (si bé, ara, sense el sentit de salutació) crec que és el d’aquesta frase de la “Breu descripció dels mestres que anaren a besar les mans a sa majestat del rei don Felip” (1586): “Adarga’t, hola, e tin recort de aquell gran tort que has causat en la ciutat, satirisant e llastimant a molta gent ab la insolent sàtira antiga”.
Per altra banda, com ja s’ha dit en un altre post, mossèn Alcover també emprava aquesta interjecció en les seves rondalles; i no només en les de caire “modern”, sinó també en les de regust “antic”. Heus-ne ací un exemple tret de “Es Mig Poll” (de tradició indoeuropea i amb versions arreu del món): «”Hola, beies, cap on tiram?”. Ses beies digueren: “Cap an Alger”».
Cosa distinta és que la societat mallorquina, molt religiosa, sentís aquesta interjecció com a vulgar i empràs normalment altres fórmules de salutació més formals i ensems allunyades del significat de sorpresa, crida o aturada que encara es pot percebre que du afegit “hola”.
Gràcies, JGM!
Benvolgut Gabriel:
Entens perfectament que no puc saber per quina raó els compiladors de diccionaris catalans de la segona meitat del segle XIX van fer o no van fer alguna cosa.
Les definicions dels diccionaris poden desencaminar. Per exemple, els que he consultat diuen que “ep!” s’usa per a cridar algú, per a cridar l’atenció d’algú o per a introduir una objecció. Doncs, a la meva terra, “ep!” també s’usa com a salutació. Equival aproximadament a “bon dia!”.
De la mateixa manera, a la meva terra, “au!” es fa servir per a acomiadar-se, equival a “adéu!, tot i que els meus diccionaris diguin que “au!” serveix per a incitar algú a fer alguna cosa.
Vaig aprendre aquests usos de persones nades la segona meitat del segle XIX. Com que, en aquella època, a la meva terra ningú no sabia castellà, suposo que els meus mestres havien après aquells usos de llurs avis.
No trobo gens estrany que les interjeccions de cridar o d’incitar s’usin per a saludar. Al cap i a la fi, “saludar” implica sempre cridar l’atenció de la persona que se saluda.
Gabriel, si no se sap de guin any són els versos afegits a la “Dansa de la mort”, potser no es pot dir que són del segle XVI. D’altra banda, és tan segle XVI el 1501 com el 1599. Només hi ha una diferència de 98 anys.
Jordi Minguell Roselló
Roma
Hola, només volia saludar a tots i acomiadarme. No entraré més en el blog. No perque estigui mal fet. Es per frustració. Hi han tants i tants dubtes sobre la llengua, encara entre experts, que em dona una gran inseguretat com a parlant. No es pot viure així, no es pot viure permanentment sobre del fang. Ho dic com a usuari, es clar, els experts s’ho deuen mirar diferent. Per tant em comformaré en seguir parlant malament, encara que només m’entenguin al meu barri. Prometo fer algun esforç de tant en tant per acostarme al estandard.
La pretesa normalització ha fracassat, i molt han de canviar les coses per que hi hagi un redreçament. Ja m’he convençut que des d’el sistema linguistic en sí mateix, no hi ha res a fer. Em remeteixo altre cop al discurs de Joan Solà al Parlament català http://www.vilaweb.tv/?video=5734 per a mes detalls.
Mici, no desesperis. La vida és dubte, ambigüitat, contradicció, inseguretat. La llengua la fem entre tots, experts i no experts (jo en sóc un). Espero que seguiràs entrant en el blog del professor Bibiloni i que hi deixaràs de tant en tant els teus comentaris. Apa!
Això mateix. De punts de vista diferents n’hi ha entre tots els grups professionals. I no passa res. Entre tots, amb les nostres recerques i contrast d’opinions cercam aproximar-nos al coneixement de la realitat. I com més coneixem la llengua, més plaer d’usar-la, encara que resti molt per entendre i saber.
Una mica per les bardisses, però ja que ha sortit una explicació basca de “uep”, també “hola” i “hala” són mots bascos, volen dir “d’aquesta/aqueixa manera” i “d’aquella manera”.
Així, per ventura faria sentit que “hola” fos en principi una resposta a “com vas?”, abans d’una salutació autònoma.
Els ciutadellencs diuen “Ole” i no “hola”
Una petita observació lligada a la tesi basca del “uep”: parant l’orella vaig sentir saludar un mallorquí amb “uepa”, una mena de baula entre “uep” i “epa” que té l’estructura ben igual que “iepa”.
Segons el Priberam, en portuguès:
olá
(origem expressiva)
interj.
1. Fórmula de saudação (ex.: Olá, tudo bem?). = oi
2. Exprime um chamamento (ex.: Olá, o senhor de boné, importa-se de avançar, por favor?).
3. Exprime admiração ou espanto (ex.: Olá, a isso é que eu chamo uma promoção!).
4. Exprime resposta afirmativa (ex.: Olá, comi o bolo todo e que bem que me soube!). = olarila, olaré, olé
Com podeu veure, relacionen el seu “olá” amb el nostre (i seu) “oi”, fins i tot. I no diuen pas que vingui del castellà.