Rellonejador
Publicat en el Diari de Balears el 23 de maig de 2009.
Em consulten si la paraula espanyola rejoneador té com a equivalent català rellonejador. La paraula pot semblar una broma, però el fet és que el Termcat l’any 2001 va “normalitzar” aquest terme, igual que rellonejar i relloneig. Costa de dir! El mateix dia la mateixa institució “normalitzava” una altra perla terminològica del mateix domini: noveller. Després d’això, el diccionari d’Enciclopèdia Catalana donava entrada a les dues paraules. Es veu que els termes aprovats pel Termcat són acceptats immediatament a Enciclopèdia Catalana —com el llastimós bloc (és a dir, blog)—, sense esperar ni tan sols un temps prudent per a veure si quallen o no i si la Secció Filològica els confirma. Continua aquí.
16 comentaris16 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
Idò digues que aquests del Termcat tenen uns bons… rellons! I un “noveller” no seria més acceptable que es referís a un que es dedica a coses novelles?
Mossèn Alcover tenia una fòbia a les funcions taurines i sembla que per això no es preocupà de la normalització d’aqueixs termes. Allò que ell volia era desterrar de les terres de parla catalana aquesta festa bàrbara, cosa que en el seu temps no aconseguí ni crec que fes minvar l’afició que molts de mallorquins mostraven per a aquest trist espectacle.
La meua opinió sobre els espectacles taurins no deu ser gaire millor que la teua però, modestament, crec que això no té res a veure amb la llengua. És a dir: en català s’han de poder dir totes les coses, no sols les que ens plauen. Quasi tots els termes que esmentes el fem servir en espanyol i probablement les traduccions que proposa el Termcat són innecessàries (i els altres idiomes solen deixar-les en l’idioma original) però, per exemple, el mateix espectacle sí que es diu popularment “correguda de bous” (almenys entre els valencians) i no arribe a comprendre per què hauríem de dir-ne “corrida de toros”. Si no és que proposem (portant el teu raonament a l’absurd) que els partidaris de la “fiesta nacional” diguen “correguda de bous” i que el detractors marquem distàncies dient “corrida de toros”…
Olé, olé i olé! Desterrem de la llengua catalana aquest argot ridícul. I desterrem també de les nostres vides aqueix espectacle salvatge.
Del Termcat ja no me’n sorprèn res… Una vegada, per a una correcció d’una novel·leta “moderna” traduïda de l’anglès al català, al traductor no se li va acudir res més que posar “txupa” en comptes de “jaqueta”, ja que si no no feia “modern”. Jo els vaig consultar als del Termcat si no seria millor escriure “jupa”, que és com s’havia dit sempre a Terrassa, el meu poble, dels gecs d’aquesta mena; i a més tot feia pensar que el mot castellà modern “chupa” venia del català… La seva resposta va ser que millor posar “xupa”, ja que la paraula moderna s’havia introduït a través del castellà. Suposo que ells no l’havien sentida a dir mai en català… Angelets…
Si a València s’ha generalitzat “correguda de braus” em sembla bé que el mantinguin, però a Mallorca distingim entre un “bou” i un “toro” (o “brau”). Record haver vist a alguna part “cursa de braus”, que s’acosta més, semànticament, a la denominació castellana. Crec que seria molt difícil canviar, a hores d’ara, la denominació denominació de “plaça de toros” per “plaça de bous (o de braus)” a Palma i als pobles de l’illa on n’hi ha alguna) No estic en contra de catalanitzar la terminologia d’aqueix lamentable espectacle, mentre duri, però la proposada pel Termcat no em sembla prou encertada, i quan no tenim una paraula apropiada, moltes vegades val més adoptar o adaptar l’estrangera, com ha ocorregut amb “futbol”, “gol”, “bàsquet” etc. I a un “torero” que li hem de dir, “brauer”?
Josep,
Si hi ha tradició en la denominació ‘correguda de bous’ (caldria veure des de quan, solidesa…), en tot cas és solament al País Valencià. Si, efectivament, fos una denominació amb tradició, em sembla molt bé que es faci servir allà; però, estic d’acord, amb Gabriel Bibiloni, que no convé traduir sistemàticament la terminologia taurina, ja que la resta de llengües no ho fan. Ara bé, la situació sociolingüística del català no és pas la mateixa que la resta de llengües: l’hispanocentrisme hi és massa present, en el cas dels catalans d’Espanya. I el problema no és sols la influència lingüística espanyola, també els referents espanyols s’han instal·lat en la societat catalana. En canvi, els catalans de la Catalunya Nord o els algueresos tenen altres problemes lingüístics i altres referents…
M’adherisc al que diu en Josep Font: una cosa és que estiguem a favor de l’espectacle i una altra que en català tinguem o deixem de tindre mots per designar-ne els elements que el conformen. No hem maldat al PV per separar llengua i política? Doncs separem també llengua i tauromàquia, no siga cosa que d’aquesta brega n’isquem tan escaldats com de la primera.
Més encara quan resulta que no és que ens calga un Termcat per crear eixos mots, sinó que molts els tenim fruit de la nostra tradició autòctona. En concret, de la tradició dels bous al carrer (que no és el mateix que les corregudes en plaça), que –vulguem-ho o no– forma encara part de la cultura catalana (i de la mediterrània en general). Així en el meu parlar són ben vives paraules com “joneguer”, “jonegada”, etc. I vos assegure que si n’he vist alguna ha estat per casualitat i de gaidó.
Joseps,
En català s’han de poder dir totes les coses. Sí, però això no vol dir que tot s’hagi de calcar o traduir. En català hi ha milers de mots que són manlleus d’altres llengües, que també és una manera nostra de dir les coses.
I tampoc no es tracta de posar noms catalans a les coses que ens agraden i no posar-ne a les que no ens agraden. A mi m’agrada molt la sangria i crec que no li hem de dir “sagnia”. Les coses que són específiques de la cultura espanyola (com els toros o la sangria) si tenen nom català espontani, ja va bé, però no és convenient (crec) que els en posem un de manera artificial (com el rellonejador o el noveller). Si els valencians diuen espontàniament “corregudes de bous”, ja va bé, però no hauríem d’obligar els altres catalans a fer el mateix.
Per cert, a Mallorca tothom diu “els toros” a l’espectacle, però a la víctima li diem sempre “el bou”. I té la seva lògica.
No estic tan segur que la pronúncia mallorquina de relló fos reió. Ja sé que amb això de les “ll” el mallorquí té unes regles inescrutables i quasi només dominades pels nadius (els, cada vegada menys, que encara no les convertim totes en “i”), però record que el meu padrí (evissenc, per això) pronunciava velló (la moneda) amb una “ll” ben clara.
Si relló és derivat de rella, a les Illes es pronunciaria reió, com es pronuncia reia. Velló és paraula d’una altra etimologia (del fr. billon)i sempre s’ha pronunciat amb ʎ.
“… és una manera de marcar distàncies respecte del bàrbar espectacle. En canvi, traduir aquesta terminologia sembla una manera d’integrar la barbaritat en les nostres vides.”
Reconec que també m’ha sorprès aquest passatge, dit així. Potser és una idea massa poderosa, que abasta de més. El darrer comentari el veig més clar.
Tanmateix, el que veig més clar és l’opció concreta i personal: jo, que ho trobo bàrbar, no ho faré servir traduit, perquè no ho vull anostrar (o no vull participar d’anostrar-ho). De fet, així vist ho trobo molt suggeridor: un voldria “desanostrar” la paraula i la festa/reunió de brètols que la motiva. Però qui gaudeix dels toros té el mateix dret lingüístic que els qui no en gaudim, per tant, no crec que hagi d’afectar per res el Termcat.
Una altra qüestió són les opcions concretes que aquest triï, tema on no puc entrar.
Al País Valencià i a les comarques de l’Ebre existeix la festa del correbou o fer córrer el bou. Em sembla que caldria normalitzar tota la terminoligia que s’hi relacione. Sé que la Generalitat Valenciana va publicar un diccionari taurí durant els darrers anys de govern socialista però no he pogut consultar-lo ni l’he vist enlloc.
Val a dir que les corregudes de bous són una festa d’origen mesetari implantades a València durant el segle XVI, i doncs, caldria normalitzar aquesta terminologia forastera i criminal.
Hem de remarcar dos aspectes:
-El mimetisme cultural que representa voler dotar d’un lèxic propi un ‘espectacle’ que, almanco en la seva forma actual, és d’origen extracatalà, o extraCVB, si voleu.
-El mimetisme lingüístic que representa la proposta de ‘rellonejador’ allà on la llengua planera, que defuig de l’acumulació de sufixos, tot simplement hauria preferit ‘relloner’ -comparau: llancer, alabarder…
Jo no sé cóm s’ha de dir, però si vull dir que cada objecte, fet, o idea que conviu amb nosaltres, sigui bona, sigui dolenta, sigui propia o sigui importada, ha de tenir el seu nom.
Es que si la llengua no serveix per descriure la realitat es converteix en un artefacte inútil.
Segon, sigui bo, o sigui dolent, el fet es que les coses castellanes conviuen amb nosaltres des de fa molt de temps. Ens agradi o no, no es un fenòmen aliè i estrany, com pugui ser les cerimonies de la pesca de la balena a Noruega. Per tant ja es hora de que dugui el seu nom en català. No podem tancar els ulls i posar la realitat als llims. No podem tenir una llengua que serveix només per descriure un ideal. No podem amotllar la realitat a una llengua.
Això no vol dir que s’hagin d’adoptar els invents del Termcat, que ningú no sap com ni s’ha de pronunciar. La llengua és de qui la fa servir, i en aquest cas soc partidari d’adoptar el llenguatje que es fa servir a València pels “braus”, que encara es un espectacle popular, no el fan pels turistes.
El cap de setmana passat vaig estar a Auch, a l’oest de Tolosa. És una zona on hi ha molta afició als toros (La fira de Vic) i pertot dèien la ‘corrida’ i fins i tot la féria!
El Termcat és conegut familiarment d’ençà de fa més de deu anys com a Termcalc. Fa un gran honor a la dita següent: “A València hi ha molts de ‘blaveros’, però és que a Barcelona ho són tots”. O el Termcat i la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans rectifiquen el rumb que emprengueren l’un d’ençà del 1994 i l’altra un xic abans, o val més que siguin dissolts. Per a deturpar la llengua ja anem sobrats de mitjans de comunicació, de pseudo-lingüistes il·luminats i d’estudiosos (?) cagadubtes que no han fet sinó que (i ho continuen fent) desmuntar la ingent tasca de redreçament que veié la llum als anys 30 i que hom mantingué amb penes i treballs durant el franquisme. Darrere un model de llengua s’amaga un model de nació. Si la llengua es castellanitza a ultrança, és que la nació ha trobat, finalment, el tan desitjat encaix al Regne d’Espanya.