D’aixetes i grifons
Publicat en el Diari de Balears el 31 de gener de 2009.
En el camp de la història de les paraules caldria ser prudents davant la tendència de treure conclusions de quatre dades esparses. La història de les paraules s’explica a partir de documentació abundant i del bon coneixement de la història de les coses que les paraules designen. S’ha dit, i molts creuen, que grifó (‘aixeta’ a Mallorca) és una paraula antiga i genuïna. Segurament, per a molta gent la creença es fonamenta únicament en tres citacions de l’Alcover-Moll (1368, 1461 i 1493) i en el contrast entre el caràcter agut del mot català i el caràcter pla del mot espanyol. El fet és que el grifó, que no era al Fabra —i sembla que amb bon criteri—, va ser introduït en el DIEC. Intentem fer una primera aproximació al tema. Continua aquí.
17 comentaris17 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
I no hi ha cap relació entre el llinatge de l’inventor (Grill) i el nom de l’objecte?
No. Grill (si el que he llegit és cert) va inventar, o això se suposa, l’aixeta amb clau amb guies o rosca, amb la qual cosa es graduava fàcilment el pas de l’aigua. Amb aquesta innovació les aixetes no van canviar de nom. En francès ja es deien robinet, documentat en el XV, (de robin ‘moltó’ perquè algunes tenien un cap de moltó) i supòs que en anglès ja es deien tap. En català es deien aixetes (que també fa referència a un cap o cara; cf. esp. jeta) i aquest nom continuà, excepte allà on va entrar el castellanisme grifó. Em queda el dubte de com es deien les aixetes antigues en castellà, atès que els diccionaris del XVIII només donen a grifo el sentit d’animal, i també la documentació d’aquesta paraula disponible a la base de dades de la RAE.
Enllaç:
http://revistas.ucm.es/fll/0212999x/articulos/RFRM9797120411A.PDF
Moltes gràcies. Aquest article resol el dubte del meu comentari precedent. En espanyol l’aixeta es digué canilla fins al segle XVIII. Segons els diccionaris de la RAE fins al principi del XIX, en que apareix grifón.
Queden dubtes: si el canvi de nom en espanyol és degut al fet que les aixetes del moment del canvi duen un cap de griu, per què en espanyol es diu grifón i no directament grifo? Continuaré investigant, però el que veig clar és d’on surt la paraula mallorquina grifó.
A Banyeres de Mariola (l’alcoià) fins ben entrat el s.XX de l’aixeta en deiem ‘oixa’ (amb o oberta).
El diccionari Alcover Moll també recull la forma ‘canella’ o ‘canyella’ com a sinònim d”aixeta’: Aixeta || 1 (Alt Urgell, Pla de Lleida, Fraga, Tamarit, Ribera d’Ebre); cast. grifo, espita. Canyella de cup o bota: canalicula, Nebrija Dict. Quant més se beu del doll de ma canella, Guimerà Poes. 135. Y posanthi una fulla per canella, dexava’ls beure en ella, Verdaguer Fug. 45.
Curiosament, aquest mot també es troba en occità. No sé si és la forma majoritària avui dia, però en un diccionari que he mirat la recull com a principal: ‘canela’, en el sentit d”aixeta’ (hi ha altres sinònims com ara ‘gorgojat’, ‘robinet’ (forma coincident amb el francès), etc.) . Grifon o grifol me pareix que té el sentit de ‘font pública’ en occità.
En el dialecte mallorquí de fa uns segles ‘grifó’ devia significar orifici o bec d’on ix un raig d’aigua o altre líquid. Aquest ‘grifó’ té un germà quasi bessó en el ‘grífol’, que a l’Empordà i a la Plana de Vic significa raig d’aigua que puja amb força. Per tant, la seva extensió semàntica per a designar l’artefacte modern que tots coneixem s’hagués pogut produir de forma autònoma en el nostre català mallorquí. La influència del castellà potser no ha fet més que consolidar aquesta evolució interna. Quant a la seva etimologia potser hi podem veure uns radicals preromans ‘garr’ roca i ‘afon’ riu. Riu de roca? Deu?
Hauríem de documentar l’existència de la paraula “grifó” amb aquest significat de raig d’aigua en el català de Mallorca de fa uns segles (XVII, XVIII). El que sabem cert és que existia la paraula “aixeta” i que designava un objecte que correspon exactament a una aixeta: les que hi havia a les botes o els cups. Quan es van introduir les aixetes a les cases, per què no es van dir aixetes, com al Principat? Jo crec que va ser igual que el lleixiu i la “lejia”, el llevat i la “llevadura” i més modernament el pollastre i el “pollo”. Quan una cosa es veu com una cosa nova, jas castellanisme.
Tenc un dubte. Per què als seus articles i comentaris sempre prefereix les paraules més usades al català peninsular que no les que es diuen a Mallorca? No és millor mantenir el mot grifó, que a més està inclós al diccionari, enlloc de voler dir aixeta?
Vejam si puc intentar aclarir el dubte. No és ver que prefereixi les paraules continentals més que les mallorquines. Si anam a les preferències personals, m’agrada més és ver que és veritat, més batle que alcalde, més caragol que cargol, més ca que gos, més bes que petó, més llevar una taca que treure una taca, més cercar que buscar, més demanar que preguntar, més darrer que últim, més fadrí que solter, més ton pare que el teu pare, més bon vespre (en arribar) que bona nit, més blanc d’ou que clara d’ou… Podríem continuar fins al cansament. En els meus escrits personals trobareu aquestes paraules i expressions. Perquè parlàvem de preferències personals. També tinc una preferència, que es podria enunciar dient que entre dues paraules usades en català m’estim més sempre la més genuïna, i supòs que heu advertit que la tesi d’aquest article és que grifó és un castellanisme. I que aixeta —ai que crec que sou bastant jove— és una paraula mallorquina de tota la vida.
Potser caldria introduir en català una diferenciació entre ‘últim’ i darrer’, tal com es fa en gallec i en portuguès.’Último’ és el darrer element d’una sèrie que es pot ampliar en el futur, i ‘derradeiro’ és el darrer element d’una sèrie closa i sense possibilitat d’ampliació futura.
“L’últim article del professor Bibiloni és molt interessant. Esperam que no sigui el darrer”
Gràcies (per la frase i per la idea).
No sé si seria millor seguir el model francès, que va en sentit contrari. Ultime és allò que se situa al final d’un procés i que el clou (l’ultime tentative, l’ultime décision, à l’ultime seconde, mentre que dernier s’aplica al que va darrere tots els altres. Curiosament, els exemples d’Alcover-Moll de l’entrada últim sembla que van en aquest sentit: la beatitut és última fi, l’últim bes (Verdaguer), la mort és l’últim pler i conhort (Verdaguer), us acompanyeran fins a l’últim de la vostra vida (Villena).
Efectivament, la distinció “francesa” sembla més adient amb l’etimologia i amb la tradició clàssica catalana. Així doncs:
“El darrer article del professor Bibiloni és molt interessant. Esperam que no sigui l’últim”
En qualsevol cas, que en puguis escriure, d’articles, per molts d’anys!
Cal dir, a més, que la distinció semàntica entre últim i darrer no és molt productiva. De fet, en francès ‘ultime’ pertany a un llenguatge molt, molt literari; en els registres més corrents, àdhuc formals, es prefereix sempre ‘dernier’. ‘Ultime’ té, a més, com en els exemples que esmentes, la connotació de cosa que arriba ‘in extremis’.
Doncs en català jo faria igual.
Sobre l’aixeta i el grifó, et comunico que a tota la franja d’Aragó es diu “aixeta” o “atxeta” , en aragonès es diu “xeta”, i adhuc a moltes contrades castellanoparlants però amb cert substrat aragonès en el registre popular, es diu “jeta” o “ajeta”.
Soposo que això ve a reforçar que la forma “grifó” es un castellanisme modern, almenys en el significat d’aixeta.
un estudi sobre l’aixeta al domini romànic, que ens diu que també és “doll” en català i DUÏLL Forat per on es treu el vi de la bóta, i aixeta aplicada al dit forat (Rosselló, Conflent, Vallespir, Empordà); cast. piquera, canillera.
http://revistas.ucm.es/index.php/RFRM/article/download/RFRM9797120411A/11995