Formigó
Publicat en el Diari de Balears el 18 d’octubre de 2008
Un formigó és una formiga molt petita, igual que un ocelló és un ocell petit. Ja hem parlat reiteradament en els articles precedents del valor diminutiu del sufix –ó en català. Els derivats en –ó augmentatius són manlleus fets a l’espanyol o a l’italià, els darrers passant per l’espanyol si són moderns. Però ara, continuant amb les paraules acabades en –ó, no vull parlar de cap animal sinó d’un material emprat en la construcció, mescla de ciment, grava, arena o picadís i trossets de pedra, que els diccionaris catalans anomenen formigó. Continua aquí.
30 comentaris30 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
Ara entenc la marca “prebetong”.
Crec que és una marca originada a Suècia: de BETONG (betó en suec) i PRE (pre-fabricat). Alguns pensaven que tenia relació amb el pebre. Però la cosa és que a Mallorca ha aparegut una altra empresa subministradora de betó amb camions d’aquests que giren que es diu Prebesec. Divertit.
També he descobert que hi ha una altra empresa betonera que es diu Betón Catalán.
Però, en el sentit de ‘*formigó’, què hauríem de dir: “betó” (mot inexistent, encara) o “betum” (aprofitant que aquest mot ja existeix)?
El francès, que ha creat el neologisme, fa santament diferenciant béton i bitume. Les altres llengües fan igual.
D’acord, “formigó” és un manlleu del castellà. I què?
Pretén que ens inventem un neologisme diferent?
Espero que el nou neologisme també sigui diferent del “beton” i del “concret”, no fos cas que caiguessim en el gal·licisme on en l’anglicisme…
La paraula formigó ja és d’ús habitual en llengua catalana, des de fa més d’un segle. El seu ús és plenament normal en l’enginyeria civil allà on la llengua catalana és utilitzada de forma habitual en els projectes d’enginyeria:
a) Comunitat Autònoma de Catalunya
b) Principat d’Andorra
Tots els projectes per a la Generalitat de Catalunya i els Ajuntaments, i els gestionats per empreses públiques com GISA o REGSA utilitzen de forma normal aquesta llengua en els seus projectes, redactats en català. I això des de fa dècades.
Desconec quina paraula s’utilitza a la resta de territoris, però em temo que s’utilitza directament la llengua castellana, francesa o italiana.
Encara més, la paraula formigó ja s’ha inclòs en TOTS els diccionaris normatius (Gran Diccionari de la Llengua Catalana, DIEC, TERMCAT, etc.).
Per què desfer camins innecessàriament? Aquest manlleu del castellà no fa mal.
L’any 1908 l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch va escriure al llibre “Les excavacions d’Empúries” la frase següent:
“(…) havia estat aixecada en època posterior per medi d’una obra de formigó. Aquesta construcció és visible en un troç de muralla (…)”
És ARA, quan hi ha més projectes que mai en llengua catalana, el moment de canviar de mot?
Altres arquitectes i estudiosos de principis de segle que van utilitzar el mot “formigó”, a més de Josep Puig i Cadafalch:
a) Josep Gudiol i Cunill, l’any 1907 a l’obra “L’Ausa romana i el seu temple”
b) Antoni de Falguera i Silvilla, l’any 1909 a l’obra “L’arquitectura romana”
Si llegiu amb atenció l’article veureu que en cap moment no he dit a ningú què ha de dir i què no ha de dir. Només he fet una anàlisi dels mecanismes que té una llengua subordinada com la nostra per a resoldre les necesssitats d’innovació lexical. L’acceptació sense fer-ne problema d’aquests mecanismes (resumible en la frase és un castellanisme, i què?) és una opció molt respectable (dels anys vuitanta ençà és el discurs dominant sobre la llengua). Però no més respectable que l’opció de construir una cosa diferent i alternativa, que és el que dóna sentit a tota l’obra de Fabra i a l’obra d’edificació de la llengua catalana moderna durant una bona part del segle XX. Algun dia farem la llista de les paraules “inventades” que Fabra va proposar (i va aconseguir de treure endavant) per a substituir altres paraules fruit de la interferència que “ja funcionaven” de feia molt de temps.
D’altra banda, és curiós com el discurs de és un castellanisme, i què? també va repetint la idea que tant és un castellanisme com un anglicisme. És a dir, persisteix en el capteniment de no destriar els castellanismes deguts a una subordinació política, que ens ajunten amb una llengua que sovint queda isolada en un racó, i els neologismes universals que homologuen totes les llengües no subordinades.
Els comentaris d’Ernest entren de ple a ple en un vell debat: Convé revisar els neologismes empeltats sobre la nostra llengua directament del castellà com és ara el cas de ‘formigó’ i de tants d’altres? Personalment estic dividit. És clar que m’agradaria una llengua catalana més independent de la llengua veïnada (… i invasora). Veig, emperò, molt més preocupant un altre fenomen: la influència del castellà en la fonètica i sobretot en les estructures gramaticals de la nostra llengua. Insidiosament talment un virus troià aquesta influència s’escampa pràcticament sense noses entre els catalanoparlants. No sóc un purista de la llengua, però tampoc no puc, podem, considerar la contaminació actual de la llengua catalana com una cosa normal.
Estic d’acord amb la teva reflexió: podem crear els nostres propis termes sense “copiar” sempre de la mateixa llengua (la castellana).
No obstant, trobo que els neologismes els hauriem de proposar pels nous conceptes i no per aquells que tenen un segle de tradició en el seu àmbit (com “formigó” en l’àmbit de l’arquitectura i l’enginyeria civil).
El problema és determinar quant de temps ha d’estar una paraula entre nosaltres, perquè ja no faci falta inventar-ne el neologisme. 10 anys, 100 anys, 1000 anys?
(resposta corregida)
Evidentment que és prou complex. Si no, no hi hauria debat sobre la llengua, i és bo que n’hi hagi. Però cal tenir en compte que les llengües van evolucionant. Quant de temps feia que la paraula xampany era entre nosaltres? La veig escrita en català el 1878 en el Corpus del IEC. I cent anys després l’han canviada per cava, per interessos comercials d’uns quants. No és sols una qüestió de legalitat i etiquetes: hi ha hagut una planificació perquè la gent deixàs de dir xampany i digués cava. I vaja si ho han aconseguit. Igual de fàcil seria canviar formigó i qualsevol hispanisme, si és que interessàs. I si interessàs, no seria l’interès d’uns quants sinó un interès col·lectiu.
També estic d’acord amb J. G. Mora que hi ha necessitats de la llengua més urgents. Però bé, parlar de les menys urgents tampoc no fa mal.
Tens tota la raó, Gabriel…El català s’està transformant enn un dialecte del castellà i no passa res…
Una frase com ‘ El pressupost de l’ajuntament de Perpinyà segueix incrementant-se ” és incomprensible a l’Alguer i al Rosselló…No passa res…
“També estic d’acord amb J. G. Mora que hi ha necessitats de la llengua més urgents. Però bé, parlar de les menys urgents tampoc no fa mal” G. Bibiloni.
No tan sols no fa mal sinó que és necessari. Ai, la importància de les coses petites!!
I no m’estranyeria gens si a la Catalunya Nord en diuen “beton”, encara que a la resta de Catalunya es diu “formigó”, i si a la Vall d’Aran en diuen “formigon”, encara que a la resta d’Occitània en diuen – suposo – “beton”. Qui nega la subordinació lingüística està cec.
Però ara pregunto, què fem amb totes aquestes propostes que ens fas? Vull dir, dius “betó” quan estàs parlant amb els teus amics? Ho hauríem de dir? El problema és que ningú no ens entendrà. No és una crítica, sino simplement una pregunta. Hi ha alguna manera de fer que aquestes propostes es facin servir i s’entenguin?
A la Catalunya Nord, efectivament, diuen betó. Més, encara: en basc del sud es diu hormigoi i en basc del nord, betoi. Això és la subordinació.
Pel que fa a la segona part del teu comentari, és evident que no s’ha de minimitzar la dificultat de redreçar una llengua profundament interferida i dialectalitzada per l’espanyol. Sobretot en els casos en què allò que potser fóra desitjable és molt diferent del que hi ha i s’ha vehiculat. Entre el formigó real i el betó o concret ideal hi ha una gran distància. No és igual que els casos de diferències de forma (com estadística i estatística, cocodril i crocodil, xòfer i xofer, amb propostes més fàcilment assumibles. Cal tenir els peus a terra, però, com diria Fabra, tampoc no hauríem de menystenir les possibilitats de “redreçament” que la nostra comunitat lingüística pot aplicar a la llengua i renunciar-hi de tot. D’igual de verdes n’han madurades. A Mallorca fa un cert temps ningú no entenia les paraules vaga o data: tothom deia huelga i fetxa. I ara ja hi ha molta gent que usa aquests mots regularment.
I jo, particularment, quan parlo amb la gent sé que m’han d’entendre i m’adapto a cada cas. Amb algunes persones, si vull que m’entenguin, potser no puc dir ni formigó. Ni data ni coses semblants. No és per aquí que s’ha de començar. I si tingués autoritat sobre un mitjà de comunicació, tampoc no faria que diguessin betó a partir d’ara mateix. Però el mot es podria anar introduint en alguns textos a manera de provatura (idea molt fabriana també), i veure què passa.
A la Catalunya del Nord en poden dir “betó” però el problema és que no hi ha cap administració (regional o municipal) de la Catalunya del Nord que utilitzi el català en els seus projectes. El seu ús no és “professional” sinó comú.
Un altre problema pel professional de l’enginyeria és la poc atractiva similitut de la paraula “betó” amb la paraula “betum”, que fa referència a un derivat del petroli, utilitzat en la construcció de ferms.
En qualsevol cas, els enginyers i arquitectes de segur que sabrien quan parlen d’un o l’altre. Podrien parlar de “betó” o “betó hidràulic” per referir-se al formigó i de “betum” per referir-se al derivat del petroli.
Finalment, discrepo en la interpretació de “formigó” com a diminutiu de “formiga”. No està clar l’origen de la paraula i podria no tractar-se d’un diminutiu, sinó d’una paraula acabada en -ó com “camió”, “carbó” o “sincrotó”.
Tot i que la RAE considera “hormigón” com a derivat de “hormiga”, hi ha teories que diuen que “hormigón” seria un invent a partir del llatí “formico”, que (diuen) designa la qualitat “emmotllable” o de donar “forma”.
És el que jo dic, que formigó no és un derivat, ni diminutiu ni res, de formiga. I que l’espanyol hormigón és un derivat augmentatiu d’hormigo (menjar), segons la RAE, Coromines, etc. El que no se sap és l’origen d’hormigo i la relació amb hormiga, però per al nostre propòsit això ara és secundari.
La RAE no diu que hormigón derivi d’hormiga, sinó d’hormigo.
I, Ernest, no es pot parlar de les paraules acabades en –ó com una categoria. No es pot posar dins un sac camió (del francès camion), carbó (del llatí carbone) i sincrotó , que, en realitat, és sincrotró (mot format en anglès per aglutinació dels formants synchro, de synchrone, i tron, de cyclotron.
Estaria bé que les propostes que fas tu, Gabriel, i les que puguin fer altres especialistes competents s’incloguessin als diccionaris normatius (amb entrada pròpia i també com apèndix dels mots que es pretén revisar). Es faria constar que són propostes ben fonamentades i que el seu ús podria ser considerat correcte. A partir d’aquí els creadors literaris més innovadors podrien introduir-les en els seus escrits i s’engegaria així la seva possible generalització.
deixant de banda el debat sobre la subordinació lingüística, em sembla genial l’etimologia d’ “hormigón”: menja feta amb pa capolat i llet o amb ametlles i mel. brutal!!
senyor bibiloni, és de plànyer el provincianisme del català, però no l’originalitat (que no isolament) d’aquesta paraula castellana. no?
Sí, realment és original.
En realitat, crec que hem de distingir el producte modern, fet amb ciment de Pòrtland, i les mescles antigues, fetes amb betum, calç o el que sigui. Per al producte modern la major part de llengües europees han adoptat el neologisme, de procedència francesa, betó. Per al producte antic supòs que cada llengua devia tenir una paraula (si empraven una tal mescla de materials). L’espanyol, per exemple, va crear el mot hormigón, amb la metàfora que hem vist. I com ho deia el català? No ho sé. Coromines esmenta la paraula pinyolenc, que potser, almenys a una part del domini, podria equivaler a l’hormigón castellà. Quan va aparèixer el betó modern, la majoria de llengües van adoptar el neologisme betó i l’espanyol va actualitzar el vell hormigón. És com si ara en català en diguéssim pinyolenc. Més o menys.
Joan Gabriel, vejam si convencem la Filològica. 😉
A l’antiguitat el formigó no era concebut com a material, sinó com un procés constructiu mitjançant el qual s’omplia l’espai entre dues parets amb pedres i després s’hi abocava l’aglomerant (calç, putzolana, etc.). A l’adormir-se l’aglomerant, tot esdevenia un sol cos.
El procés (que no el material) era conegut com a “opus caementicium”.
La tecnologia del formigó romà va gairebé desaparèixer amb la caiguda de l’imperi romà i no va ser recuperada fins als temps moderns.
El problema, doncs, va començar en el moment que aquella barreja d’àrid i aglomerant va començar a ser tractada com a material.
D’altra banda, vull recordar que la utilització de la nostra llengua en l’àmbit de l’enginyeria és troba encara en fase d’arrelament a Catalunya i Andorra (i nula a la resta de territoris). Pateixo sincerament perquè un detall com aquest pogués fer trontollar la incipient utilització del català en aquest àmbit, fent créixer la desconfiança i desanimant als professionals de la construcció.
La reintroducció del català en l’enginyeria no ha estat fàcil: aquest canvi farà més mal que bé.
A més, no parlem recuperar una paraula antiga, sinó canviar un neologisme incorporat fa 100 anys. Es filar massa prim.
Només una observació sobre el “concreto”, que no és exclusiu de l’espanyol sud-americà: és el terme utilitzat a Mèxic i, jo diria, a tot Amèrica Llatina. Segurament volies dir llatinoamericà, no sud-americà.
Efectivament, hauria d’haver escrit espanyol americà. Gràcies.
Llui Creixell (brillant lexicograf nordcatalà) al seu excel.lent i massa poc conegut Diccionari bàsic Francès-català ja denunciava aquest castellanisme i molts d’altres, i també francesismes… Vegeu aquest article aci http://www.saint-cyprien.com/pdf/stcyp_info_hiver07.pdf a la pàgina 23
El diccionari de Creixell és una eina imprescindible per als estudiosos de la interferència. I el punt de vista de la Catalunya Nord —mirar les coses d’aquella perspectiva—, essencial per a entendre el fenomen.
Quina paraula proposava Llui Creixell pel formigó/betó al seu diccionari bàsic Francès-Català?
Cap. En canvi, en lloc de la paraula ‘formigonera’ proposava ‘morteradora’…
Hola gabriel,
Estam fent una redacció sobre el teu article “el formigó” i m’agradaria, si es posible, que hem fessis una explicació del text.
Moltes gracies i salutacions.
*formigó / betó (cf. fr. oc., port., it. etc.) / pinyonada Val. / congrí Val. (>ang. Concrete, cf. port. Bra. concreto). *formigó armat: betó armat, ciment armat
*formigonera / betonera (cf. fr., oc., it., port. ro.) / pastera mecànica / (/màquina) morteradora / (màquina) mescladora