Aquests dies es parla de vets i de vetos. El Senat posa vet o veto als pressuposts de l’Estat. El fet ens pot dur a dissertar un xic sobre la complexitat dels punts de vista sobre les coses de la llengua i sobre les discrepàncies dins el gremi dels lingüistes. Discrepàncies que es deuen produir dins qualsevol gremi, supòs.

He observat que a l’Avui, a El Periódico i a TV3 diuen veto, mentre que al Diari de Balears i a IB3 es decanten per vet (i un presentador de l’informatiu del migdia ho ha pronunciat amb vocal neutra). La mateixa disparitat de visions que sostenen Fabra i Moll. L’Alcover-Moll defensa que vet és una forma antiga i tradicional, documentada profusament a la llengua antiga —cosa fàcilment demostrable—, que suposa una catalanització espontània del mot original i que seria un error no optar per aquesta forma. Diguem abans de continuar que el nostre mot en principi no és més que la forma verbal corresponent a la primera persona del present d’indicatiu del verb llatí vetare ‘prohibir’, és a dir ego veto ‘jo prohibesc’. De la mateixa manera que credo és la primera persona del verb llatí credere ‘creure’. Fabra preferí la forma etimològica, que coincideix en les diverses llengües europees, però atenent el fet de la documentació antiga de vet també va recollir aquesta forma com a variant secundària.

Després ve Coromines, que està convençut que el vet antic té un sentit específic, que no és la primera persona de vetare sinó un postverbal de vetar i que amb el valor semàntic que ara ens interessa és una forma antiquada davant el terme del llatí canònic i jurista veto, que sí que és la primera persona i que és el que hi ha en totes les llengües. I amb el seu estil característic i to contundent, entima que veto és la forma del català modern «mal que s’hi hagi revoltat algun purista a ultrança (Careta) seguit per AlcM [Alcover-Moll] (obedient a consignes de canonges provincials)». Déu n’hi do. La lliçó de Coromines és impagable: no tota forma documentada a la llengua antiga és bona. I una simple lectura de l’Alcover-Moll podria no fer-nos caure en la dada que el vet antic i el veto poden ser dues paraules distintes, un arcaisme amb el significat de “prohibició” o “excomunió” i el mot que ja sabem.

L’argumentació de Fabra i Coromines són convincents. Un cop més surt el principi de l’internacionalisme en la terminologia (és com allò del blog, vaja): l’anglès, el francès, l’italià, l’espanyol, l’alemany, el rus i totes les llengües modernes diuen veto. Cosa ben lògica tenint en compte l’origen del mot. O potser fóra millor dir cred en lloc de credo i lavab en lloc de lavabo?

Nota (especialment) per a locutors: la e ha de ser oberta en tot el territori de la llengua.