Sobre el mot «paradoxa»

Avui us presentaré un hispanisme que no em consta que hagi estat advertit per ningú: paradoxa. I és força elemental. És un hispanisme de forma, com tants altres que hem tret a la llum. És a dir, l’arrel del mot és impecable, però presenta un element formal degut a la subordinació a l’espanyol: la forma femenina.

El mot procedeix del llatí paradoxum (de gènere neutre), que, al seu torn, procedeix de la substantivació de l’adjectiu grec παράδοξος (parádoxos), ‘contrari a l’opinió general’, format amb els elements para (al costat de) i doxa (opinió). Amb el segon element s’han format també els mots ordodox (ortódoxos) i heterodox (héterodoxos). El mot que ara ens ocupa comença a circular en les llengües modernes en el context del Renaixement. En totes les llengües romàniques el mot és de gènere masculí: francès paradoxe, italià paradosso, romanès paradox, portuguès paradoxo, i fins i tot el gallec fa paradoxo, contra el que podríem esperar atesa la subordinació d’aquesta llengua a l’espanyol. De l’occità en parlarem més endavant. En espanyol s’ha dit sempre paradoja, amb un canvi de gènere de difícil explicació. Podria ser una mala interpretació del francès paradoxe? És el que degué passar amb el mot massacre, masculí en totes les llengües i femení en espanyol i que aquesta llengua degué agafar del francès (vegeu aquest article). O més aviat sembla una interferència amb el plural neutre llatí paradoxa, considerant la importància dels Paradoxa de Zenó o els Paradoxa Stoicorum de Ciceró. En espanyol, segons els corpus disponibles, el mot apareix en el segle XV, sovint fent al·lusió a les obres esmentades, i en els diccionaris apareix en el segle XVII. En un principi s’escriu paradoxa, però a partir del 1527 ja trobam la grafia paradoja que coexisteix llargament amb la primera i que ens indica l’antiguitat de la pronúncia actual. Una pronúncia estranya essent el mot un cultisme, que hauria de mantenir la pronúncia ks de la llatina (com ordodoxa, no ortodoja). Els diccionaris de la Reial Acadèmia duen paradoxa fins al 1803.  A partir de 1817 l’Acadèmia escriu paradoja en els seus diccionaris. I, a més de paradoja, hi trobam els adjectius paradojo (abans del 1817 paradoxo), amb el significat de ‘extraño o extravagante en su modo de sentir u opinar’, i paradójico (abans del 1817 paradóxico), amb el significat de ‘lo que incluye paradoja o el que usa de ellas’.

En català la primera documentació lexicogràfica és del 1696 (diccionari Gazophylacium de Joan Lacavalleria), però sota la forma paradoxe, amb una terminació que ens fa dubtar sobre el gènere. Era, evidentment, un mot només conegut de les elits culturals. En els diccionaris del XIX ja surt paradoxa amb la indicació de femení. Podem dir, doncs, que paradoxa és un mot que entra en català en una època de completa subordinació cultural de la nostra societat a l’espanyol i que només aquesta subordinació i la interferència lingüística expliquen aquesta anomalia del gènere femení.

Quant a l’adjectiu corresponent, no hi ha res en els diccionaris d’abans del segle XIX. En els d’aquest segle trobam algun paradògic (com el d’Antoni Figuera, que, curiosament, registra el nom paradoca). Paradògic és el que es deia correntment en el segle XIX, perquè en l’estat de subordinació en què es trobava el català una altra cosa no es podia esperar. Els més cultes escrivien paradòxic, que és la forma que recull el Labèrnia (1840) i la major part de diccionaris vuitcentistes. Fabra va introduir sàviament la forma paradoxal (Diccionari ortogràfic, 1913), agafada del francès i que coincideix amb les altres llengües romàniques. Ho argumenta a la conversa 78 (1920) de les Converses filològiques, en què diu: «El mot d’on el castellà ha tret el nom paradoja, de què ha derivat l’adjectiu paradójico, és l’adjectiu llatí paradoxus (del grec paradoxos); el mot català corresponent a paradoja és, doncs, paradoxa amb x i no pas j (Cp. el francés paradoxe, l’anglès paradox, l’italià paradossa, amb el canvi, normal en aquesta llengua, de x en ss); i de paradoxa hom podia derivar en tot cas paradòxic, no paradògic. […] Paradòxic és naturalment millor que paradògic (del tot inacceptable); però ens sembla encara millor paradoxal, que és el mot que figura, com a derivat de paradoxa, en el Diccionari ortogràfic de l’Institut». Fabra sembla que no s’adona de la interferència de l’espanyol pel que fa al gènere de paradoxa, alhora que cau en un error respecte de la forma italiana d’aquest mot.

Ens resta un enigma. Els diccionaris occitans moderns (recents) enregistren tots la forma femenina paradòxa. Un fet altament sorprenent, si tenim present que l’occità té per referent el francès i que, d’aquesta manera, és l’única llengua romànica no subordinada a l’espanyol que posseeix aquesta estranya i aparentment inexplicable forma femenina. El Tresor dòu Filibrige (1878) de Mistral registra paradosse i paradoxe, sense indicar-ne el gènere. Però cal suposar que és masculí, car si fos femení hauria escrit paradosso o paradoxo (la o és la grafia normal mistralenca per a la a final). Un diccionari anterior, el Dictionnaire provençal-français de J.S. Honnorat (1847) du paradoxo, amb indicació ben clara de gènere masculí. Podem suposar, doncs, que paradòxa és un altre cas d’hispanocatalanisme de l’occità, és a dir, d’hispanisme introduït tot agafant-lo del català; la mateixa circumstància que atribuíem a actitud en un article dedicat a aquest mot. Els occitanistes actuals senten una considerable devoció pel català, i la introducció de mots com aquests els poden servir per a marcar una cercada distància respecte del francès. El diccionari més antic dels que registren paradòxa sembla que és el Laus, Dictionnaire français-occitan (1997), que podria haver estat l’introductor de la forma femenina. El fet que una llengua com l’occità, que sempre segueix el gruix de les llengües romàniques, ara vagi amb l’espanyol és un veritable paradox.

13 comentaris

13 comentaris rebuts

    1
  1. pep bru - 25 abril 2018 12:32 pm

    Una qüestió enrevessada..

    pel que fa a l´occità, el diccionari Honnorat escriu paradoxo però el dóna (disculpeu l´accent)com a nom masculí -Honnorat escrivia en grafia més clàssica i els seus femenins acaben en -a-
    I considera que aquesta mateixa forma és també la catalana (i espanyola i portuguesa)

    Pel que fa al francès, el diccionari Goddofroy de francès antic considera “paradoxe” un adjectiu, i ens dóna l´exemple “voilà un discours paradoxe”

    Tots dos diccionaris són en línia, el lligam del segon és aquest:

    http://micmap.org/dicfro/search/dictionnaire-godefroy/PARADOXO

  2. 2
  3. Gabriel Bibiloni - 25 abril 2018 3:02 pm

    Moltes gràcies per aquestes valuoses informacions. Incorporaré a l’article el cas d’Honnorat, interessant (amb l’error de considerar que el portuguès fa ‘paradoxa’). A l’altre diccionari, el Goddofroy, la manca de ‘paradoxe’ substantiu ha de ser un lapsus.

  4. 3
  5. Jordi Minguell Roselló - 27 abril 2018 6:15 pm

    El “paradoja” castellà només s’explica a partir del plural neutre llatí “paradoxa”. El castellà (com el català) és ple de mots femenins singulars derivats d’un neutre plural: arma, obra, fiesta, leña, entraña, ceja, manzana, pera. Si el “paradoxa” català ve del neutre plural, el gènere femení és el que li correspon, segons l’evolució de la llengua.

  6. 4
  7. Gabriel Bibiloni - 27 abril 2018 10:04 pm

    Aquests mots (opera, festa, arma, etc.) ja eren femenins en el mateix llatí, encara que inicialment siguin plurals neutres de opus, festus, etc. És a dir, eren femenins en el llatí que la gent parlava, que esdevingué català. Per això són femenins en totes les llengües romàniques. Res a veure amb el cas de paradoxum, plural paradoxa, que és un mot culte, només conegut de les elits i que totes les llengües romàniques agafen de paradoxum. Menys una.

  8. 5
  9. Josiana - 27 abril 2018 8:51 pm

    A l’encòp, seriá pas lo premier mot de cambiar de genre sota l’influéncia possibla d’una autra lenga e mai au dintre d’una lenga.

    Molibdena èra feminin : es passat masculin pertot.

    L’avèm pas dins l’occitan medievau, e en l’abséncia d’estudis menats, sabèm pas sa premiera data d’usatge ni quau l’empleguèt. De tot segur pas lo pòple.

    Ailàs i a benlèu encara coma rason “au feminin, es donc pas francés, donc es melhor”, qu’es una autra absurditat… la distanciacion maximala totjorn…

  10. 6
  11. suntieu - 27 abril 2018 8:54 pm

    En romanès és “un paradox”… https://ro.wikipedia.org/wiki/Paradox

  12. 7
  13. portu - 27 abril 2018 8:59 pm

    Curiosament el portuguès diu Una paradoxa i el gallec Un paradoxo…

  14. 8
  15. portu - 27 abril 2018 9:13 pm

    El portuguès diu Um paradoxo i el gallec oficial Un paradoxo… però internet ens revela també “uma paradoxa” en portuguès i “um paradoxa” en brasiler…

  16. 9
  17. Jordi Minguell Roselló - 28 abril 2018 11:04 am

    Gabriel,salut. Els femenins en -a procedents del neutre plural ja convivien amb la forma neutra singular en el llatí clàssic: armentum / armenta, caementum /caementa, ganeum /gana. Aquests doblets van passar al llatí popular i tardà i després al romànic, amb significats diversificats: cast. leño / leña, it. legno / legna, rom. lemn / ligna, cat. gra / grana, cat.prat /prada, cat, full / fulla, etc. (v. Keikko Väänänen, Introducción al latín vulgar, Gredos, Madrid, 1981, p. 171). Per tant, és normal que el castellà “paradoja” i el català “paradoxa” siguin femenins si provenen del neutre plural llatí.

  18. 10
  19. Gabriel Bibiloni - 28 abril 2018 2:25 pm

    Repetesc que tots aquests són mots del llatí, clàssic i vulgar, d’ús popular, que passen de generació en generació sense solució de continuïtat i tenen la seva evolució. Paradox, per contra, és un cultisme, adoptat per les elits il·lustrades europees durant el Renaixement, que no té res a veure amb l’evolució dels mots patrimonials. I les elits europees ho agafen d’una forma llatina que dóna un masculí. Exceptats els veïns de ponent, que es fan un embull amb el gènere del mot, segurament perquè llegien o coneixien un llibre que es titulava Paradoxa (és a dir, paradoxos). I jo aquí tanc aquest debat, perquè crec que ja ho hem dit tot, i a partir d’ara només farem que fer voltes a la sínia sense treure més aigua. Salut.

  20. 11
  21. Jordi Minguell Roselló - 28 abril 2018 11:27 am

    L’italià conserva uns quants casos del doblet llatí neutre singular / neutre plural. Aquests noms són masculins en singular i femenins en plural: migliaio / migliaia, paio / paia, riso /(el fet de riure) / risa, uovo / uova. Va més enllà, l’italià. Té una vintena de mots masculins amb dos plurals (un de masculí i un de femení amb terminació -a). En aquests noms, el gènere té funció semàntica. Vet aquí aquests noms: braccio, budello, calcagno, cervello, ciglio, corno, cuoio, dito, filo, fondamento, fuso, grido, labbro, lenzuolo, membro, muro, osso, staio, urlo.

  22. 12
  23. portu - 29 abril 2018 2:26 pm

    Seria interessant de dir que Origin era femení abans de passar a Origen m.

  24. 13
  25. Pep - 15 juliol 2021 1:09 pm

    “paradòx(a)” en occità analitzat en el “Lexic de l’analisi literària”

    https://www.locongres.org/images/flipbook/lexics/lexic-analisi-literaria/files/assets/basic-html/index.html#23

Podeu deixar un comentari