Si jo hagués estat Pompeu Fabra

Tots sabem que tenim un problema amb la morfologia verbal. El català no té una morfologia verbal, sinó una morfologia verbal per a cada dialecte (o subdialecte, o comunitat autònoma, que tot és la mateixa anomalia). Això crea models de llengua formal que són regionals i excloents. L’administració autonòmica s’adapta a cada un d’aquests models, però quan l’Estat o la Unió Europea han d’emetre algun document en català apareix el problema, que pot ser la visibilització de la divisió de la llengua. Molts de productes associats a la llengua (manuals escolars, eines informàtiques, productes audiovisuals, etc.) són fets per a una regió (normalment Barcelona o el Principat) i després, en tot cas, se’n fan adaptacions a les altres modalitats lingüístiques. El problema té unes arrels que se situen al començament de la codificació del català, al principi del segle XX.

En aquell moment hi hagué un gran debat sobre si convenia de continuar amb la llengua literària tradicional, de morfologia més o menys unificada, o substituir-la per la llengua parlada. Fabra i el seu entorn optaren decididament per la llengua parlada a l’àrea de Barcelona, prou diferenciada de la llengua acadèmica tradicional. Com que les altres regions no estaven disposades a assumir totalment la morfologia del català central i renunciar a formes pròpies que en bona mesura coincidien amb les de la llengua literària tradicional, el resultat fou l’aparició dels models regionals esmentats.

Molts de lingüistes, durant dècades, han minimitzat les conseqüències d’aquesta fragmentació, i fins i tot han vehiculat un discurs que la presenta com un respecte a la diversitat i una «integració» dels dialectes en la llengua estàndard. D’aquest estàndard fragmentat fins i tot alguns en diuen estàndard composicional, quan tothom sap o hauria de saber que un estàndard composicional és una llengua unitària pel que fa a les formes (això sí, de procedències diverses), no una suma de varietats regionals.

Aquest document és el resultat de reflexionar sobre una opció que hauria estat possible però que fou rebutjada: una morfologia composicional, pensada per a tota la comunitat lingüística i basada en la llengua literària tradicional fins a Fabra, concebuda com a àrbitre davant les opcions enfrontades. No en tota la morfologia del català acadèmic pre-fabrià, sinó, en tot cas, en una selecció de les formes que en aquell moment es poguessin considerar més desitjables. Això que ara llegiu no és una proposta, perquè sé molt bé que la immensa major part dels lingüistes i usuaris de la llengua no en voldrien ni sentir a parlar. Sobretot a l’àrea del català central, on tot ja es considera inamovible. Però si jo hagués estat Pompeu Fabra, i fóssim al començament del segle XX, i pogués tenir (cosa certament impossible) la visió que em dóna la realitat del segle XXI, crec que hauria proposat la morfologia verbal unitària que trobareu a continuació. I ara tindríem una llengua estàndard unificada, com tenen totes les llengües normalitzades europees, amb continuïtat històrica amb etapes precedents, amb el preu (és mal de dir si gros o petit) d’haver de fer renunciacions, per part de tots, a allò que cadascú tenia avesat i arrelat. Això no és una proposta, sinó un divertimento o un joc d’imaginació. Però podria ser-ho si per un miracle aparegués un mínim de consens o d’engrescament per la idea, cosa que no s’esdevindrà.

Aquest model ucrònic es basa, com dic, en la llengua literària tradicional fins a Fabra, els trossos romanents de la qual els podem trobar en els models regionals vigents. La idea és la unificació al màxim de les variants formals, reduint el polimorfisme a un mínim comparable al d’altres llengües. S’hi combina l’arbitratge de les formes amb més tradició amb el pragmatisme funcional, i entre les formes de la tradició literària es prefereixen les que tenen un ús més estès en algun dialecte o grup de dialectes. Només es renuncia a la forma tradicional en benefici de la moderna en el cas dels presents de subjuntiu de la primera conjugació (canti, cantis, etc.), per la convicció que no paga la pena de proposar les formes antigues cant, cants, etc. i que les occidentals d’avui dia, també tradicionals, (cante, cantes, etc.) representen un entrebanc considerable per als locutors orientals, atesa la neutralització de a i e àtones i les confusions que es podrien crear amb les formes d’indicatiu i subjuntiu. Seria l’única renúncia «dolorosa» que farien els valencians, però s’ha de comprendre que els altres també en faríem.  Una altra «concessió» a la llengua moderna és l’adopció de la o de primera persona, pròpia del català central i nord-occidental, en els verbs que tenen un radical acabat en un grup consonàntic inviable en posició de final de mot (entro, alegro, respecto, etc.). Una solució que jo sempre he practicat i recomanat. La forma clàssica és entre, alegre, respecte, però aquí també apareix la dificultat que representa per als catalans orientals la neutralització de a i e àtones, que crea homofonia entre la primera i la tercera persona del present d’indicatiu.

Crec que sí, que si jo hagués estat Pompeu Fabra, hauria proposat aquesta morfologia. I que no em digui ningú que hauria estat frontalment rebutjada. Morfologia a part, tota l’obra de Fabra és una proposta d’un idealisme extraordinari, un somni d’objectius que podien semblar irrealitzables. I va ser ben acceptada per tothom.

 

UNA MORFOLOGIA VERBAL UNIFICADA

1. Verbs regulars

Cantar

pres. ind. cant, cantes, canta, cantam, cantau, canten
pres. subj. canti, cantis, canti, cantem, canteu, cantin
imp. subj. cantàs, cantasses, cantàs, cantàssem, cantàsseu, cantassen
imper. canta, canti, cantem, cantau, cantin.

Entrar [i tots els verbs amb radical acabat en un grup consonàntic no viable en posició final de mot: alegrar, vinclar, contemplar, detectar, parlar, organitzar, etc.]

pres. ind. entro, entres, entra, entram, entrau, entren

Estudiar [i crear, canviarlloar, suar, etc.]

pres. ind. estudiu, estudies, estudia, estudiam, estudiau, estudien

Llevar [i tots els acabats en –var: provar, arxivar, renovar, etc.]

pres.ind. lleu, lleves, lleva, llevam, llevau, lleven

Desitjar [i tots els acabats en –jar: passejar, festejar, trepitjar, pitjar, viatjar, etc.]

pres. ind. desig, desitges, desitja, desitjam, desitjau, desitgen

Adequar [i liquar i obliquar]

pres. ind. adec, adeqües, adequa, adequam, adequau, adeqüen
[com inic/iniqua, oblic/obliqua]

Perdre

pres. ind. perd, perds, perd, perdem, perdeu, perden
pres. subj. perda, perdes, perda, perdem, perdeu, perden
imp. subj. perdés, perdesses, perdés, perdéssem, perdésseu, perdessen
imper. perd, perda, perdem, perdeu, perden

Rebre

pres. ind. 1ª rep
imper. 1ª rep

Sentir [i derivats, i tots els regulars purs de la tercera conjugació: ajupir, bullir, cruixir, dormir, esmunyir, grunyir, munyir, pudir, retrunyir]

pres. ind. sent, sents, sent, sentim, sentiu, senten
pres. subj. senta, sentes, senta, sentim, sentiu, senten
imp. subj. sentís, sentisses, sentís, sentíssem, sentísseu, sentissen
imper. sent, senta, sentim, sentiu, senten

Pudir

pres. ind. 1ª put

Partir

pres. ind. partesc, parteixes, parteix, partim, partiu, parteixen
pres. subj. partesca, partesques, partesca, partim, partiu, partesquen
imp. subj. partís, partisses, partís, partíssem, partísseu, partissen
imper. parteix, partesca, partim, partiu, partesquen

 

2. Verbs irregulars

Estar

pres. ind. estic, estàs, està, estam, estau, estan
pres. subj. estiga, estigues, estiga, estiguem, estigueu, estiguen
imp. subj. estigués, estiguesses, estigués, estiguéssem, estiguésseu, estiguessen
imper. estigues, estiga, estiguem, estigueu, estiguen

Anar

pres. ind. vaig, vas, va, anam, anau, van
pres. subj. vaja, vages, vaja, anem, aneu, vagen
imp. subj. anàs, anasses, anàs, anàssem, anàsseu, anassen
imper. vés, vaja, anem, anau, vagen

Nadar

pres. ind. nat/net, nades/nedes, nada/neda, nadam, nadau, naden/neden
pres. subj. nadi/nedi, nadis/nedis, nadi/nedi, nadem, nadeu, nadin/nedin
imp. subj. nadàs, nadasses, nadàs, nadàssem, nadàsseu, nadassen
imper. nada/neda, nadi/nedi, nadem, nadau, nadin/nedin

Haver

pres. ind. he, has, ha, hem, heu, han
pres. subj. haja, hages, haja, hàgem, hàgeu, hagen
imp. subj. hagués, haguesses, hagués, haguéssem, haguésseu, haguessen
imper. hages, haja, hàgem, hàgeu, hagen

Ser, ésser o esser

pres. ind. sóc, ets, és, som, sou, són
pres. subj. siga, sigues, siga, siguem, sigueu, siguen
imp. subj. fos, fosses, fos, fóssem, fósseu, fossen
imper. sigues, siga, siguem, sigueu, siguen
ger. essent
part. estat

Córrer

pres. ind. corro, corres, corre, correm, correu, corren
p.s. correguí, corregueres, corregué, correguérem, correguéreu, corregueren
pres. subj. corra/córrega, corres/córregues, corra/córrega, correguem, corregueu, corren/córreguen
imp. sub. corregués, correguesses, corregués, correguéssem, correguésseu, correguessen
imper. corre, corra/córrega, correm, correu, corren/córreguen
part. corregut

Pertànyer [i atènyer, empènyer, estrènyer i plànyer]

pres. ind. pertanc, pertanys, pertany, pertanyem, pertanyeu, pertanyen
p.s. pertanguí, pertangueres, pertangué, pertanguérem, pertanguéreu, pertangueren
pres. subj. pertanga, pertangues, pertanga, pertanguem, pertangueu, pertanguen
imp. subj. pertangués, pertanguesses, pertangués, pertanguéssem, pertanguésseu, pertanguessen
imper. pertany, pertanga, pertanguem, pertanyeu, pertanguen
part. pertangut

Atènyer

part. atès

Empènyer
part. empès

Estrènyer
part. estret

Plànyer
part. plangut

Moldre [i altres en –oldre; caldre, valer i soler]

pres. ind. molc, mols, mol, molem, moleu, molen
pres. subj. molga, molgues, molga, molguem, molgueu, molguen
imp. subj. molgués, molguésses, molgués, molguéssem, molguésseu, molguessen
imper. mol, molga, molguem, moleu, molguen

Prendre [i altres en –endre (encendre, dependre, despendre, suspendre, vendre), –ondre (fondre, pondre, tondre i compostos) i romandre]

pres. ind. prenc, prens, pren, prenem, preneu, prenen
pres. subj. prenga, prengues, prenga, prenguem, prengueu, prenguen
imp. subj. prengués, prenguesses, prengués, prenguéssem, prenguésseu, prenguessen
imper. pren, prenga, prenguem, preneu, prenguen
imper. pres

Pondre [i compondre, respondre, fondre, tondre]

part. post

Romandre

part. romàs

Vendre

part. venut

Beure [i deure, escriure, moure, ploure i derivats]

pres. ind. bec, beus, beu, bevem, beveu, beuen
pres. subj. bega, begues, bega, beguem, begueu, beguen
imp. subj. begués, beguesses, begués, beguéssem, beguésseu, beguessen
imper. beu, bega, beguem, beveu, beguen

Viure

pres. ind. visc, vius, viu, vivim, viviu, viuen
pres. subj. visca, visques, visca, visquem, visqueu, visquen
imp. subj. visqués, visquesses, visqués, visquéssem, visquésseu, visquessen
imper. viu, visca, visquem, viviu, visquen

Escriure [i derivats]

pres. ind. escric, escrius, escriu, escrivim, escriviu, escriuen
p.s. escriví/escriguí, escrivires/escrigueres, escriví/escrigué, etc.
pres. subj. escriga, escrigues, escriga, escriguem, escrigueu, escriguen
imp. subj. escrivís/escrigués, escrivisses/escriguesses, etc.
imper. escriu, escriga, escriguem, escriviu, escriguen
part. escrit

Creure [i cloure, coure, jaure, plaure, raure, riure, seure, traure, veure]

pres. ind. crec, creus, creu, creiem, creieu, creuen
pres. subj. crega, cregues, crega, creguem, cregueu, creguen
imp. subj. cregués, creguesses, cregués, creguéssem, creguésseu, creguessen
imper. creu, crega, creguem, creieu, creguen

Caure

pres. ind. caic, caus, cau, caiem, caieu, cauen
pres. subj. caiga, caigues, caiga, caiguem, caigueu, caiguen
imp. subj. caigués, caiguesses, caigués, caiguéssem, caiguésseu, caiguessen
imper. cau, caiga, caiguem, caieu, caiguen

Cloure

part. clos

Coure

part. cogut o cuit

Raure

pres. ind. rac, raus, rau, raem, raeu, rauen
imp. ind. raïa, raïes, raïa, raíem, raíeu, raïen
p.s. raguí, ragueres, ragué, raguérem, raguéreu, ragueren
pres. subj. raga, ragues, raga, raguem, ragueu, raguen
imp. subj. ragués, raguesses, ragués, raguéssem, raguésseu, raguessen
imp. rau, raga, raguem, raeu, raguen
part. ragut

Veure

pres. ind. veig, veus, veu, veiem, veieu, veuen
pres. subj. veja, veges, veja, vegem, vegeu, vegeu
imp. subj. veiés, veiesses, veiés, veiéssem, veiésseu, veiessen
imper. veges, veja, vegem, vegeu, vegen

Jaure/jeure

pres. ind. jac/jec, jaus/jeus, jau/jeu, jaiem, jaieu, jauen/jeuen
pres. subj. jaga/jega, jagues/jegues, jaguem, jagueu, jaguen/jeguen
imp. subj. jagués, jaguesses, jagués, jaguéssem, jaguésseu, jaguessen
imper. jau/jeu, jaga/jega, jaguem, jagueu, jaguen/jeguen

Traure/treure

pres. ind. trac/trec, traus/treus, trau/treu, traiem, traieu, trauen/treuen
pres. subj. traga/trega, tragues/tregues, traga/trega, traguem, tragueu, traguen/treguen
imp. subj. tragués, traguesses, tragués, traguéssem, traguésseu, traguessen
imper. trau/treu, traga/trega, traguem, traieu, traguen/treguen

Conèixer [i parèixer]

pres. ind. conec, coneixes, coneix, coneixem, coneixeu, coneixen
pres. subj. conega, conegues, conega, coneguem, conegueu, coneguen
imp. subj. conegués, coneguesses, conegués, coneguéssem, coneguésseu, coneguessen
imper. coneix, conega, coneguem, coneixeu, coneguen

Créixer [i merèixer]

pres. ind. cresc, creixes, creix, creixem, creixeu, creixen
p.s. cresquí, cresqueres, cresqué, cresquérem, cresquéreu, cresqueren
pres. subj. cresca, cresques, cresca, cresquem, cresqueu, cresquen
imp. subj. cresqués, cresquesses, cresqués, cresquéssem, cresquésseu, cresquessen
imper. creix, cresca, cresquem, creixeu, cresquen

Nàixer/néixer

pres. ind. nasc/nesc, naixes/neixes, naix/neix, naixem, naixeu, naixen/neixen
pres. subj. nasca/nesca, nasques/nesques, nasca/nesca, nasquem, etc.
p.s. nasquí, nasqueres, nasqué, nasquérem, nasquéreu, nasqueren
imp. subj. nasqués, nasquesses, nasqués, nasquéssem, nasquésseu, nasquessen
imper. naix/neix, nasca/nesca, nasquem, naixeu, nasquen

Péixer

pres. ind. pesc, peixes, peix, paixem, paixeu, peixen
p.s. paixí, paixeres, paixé, paixérem, paixéreu, paixeren
pres. subj. peixa, peixes, peixa, paixem, paixeu, peixen
imp. subj. paixés, paixesses, paixés, paixéssem, paixésseu, paixessen
imper. peix, peixa, paixem, paixeu, peixen
part. pascut

Poder

pres. subj. puga, pugues, puga, puguem, pugueu, puguen
imp. subj. pogués, poguesses, pogués, poguéssem, poguésseu, poguessen

Saber

pres. subj. sàpia, sàpies, sàpia, sapiem, sapieu, sàpien
imp. subj. sabés, sabesses, sabés, sabéssem, sabésseu, sabessen
imper. sàpies, sàpia, sapiem, sapieu, sàpien

Caber

pres. ind. cap, caps, cap, cabem, cabeu, caben
pres. subj. càpia, càpies, càpia, capiem, capieu, càpien
imp. subj. cabés, cabesses, cabés, cabéssem, cabésseu, cabessen

Voler

pres. subj. vulga, vulgues, vulga, vulguem, vulgueu, vulguen
imp. subj. volgués, volguesses, volgués, volguéssem, volguésseu, volguessen
imper. vulgues, vulga, vulguem, vulgueu, vulguen

Soler

pres. subj. solga, solgues, solga, solguem, solguen, solguen
imp. subj. solgués, solguesses, solgués, solguéssem, solguésseu, solguessen

Valer

pres. subj. valga, valgues, valga, valguem, valgueu, valguen
imp. subj. valgués, valguesses, valgués, valguéssem, valguésseu, valguessen

Dir

pres. subj. diga, digues, diga, diguem, digueu, diguen
imp. subj. digués, diguesses, digués, diguéssem, diguésseu, diguessen
imper. digues, diga, diguem, digau, diguen

Dur

pres. ind. duc, dus (o duus), du (o duu), duem, dueu, duen
pres. subj. duga, dugues, duga, duguem, dugueu, duguen
imp. subj. dugués, duguesses, dugués, duguéssem, duguésseu, duguessen
imper. du, duga, duguem, dueu

Fer

pres. ind. faig, fas, fa, fem, feu, fan
pres. subj. faça, faces, faça, fem (o facem), feu (o faceu), facen
imp. subj. fes, fesses, fes, féssem, fésseu, fessen
imper. fes, faça, fem (o facem), feu (o faceu), facen

 Ferir

pres. ind. feresc (o fer), fereixes, fereix (o fer), ferim, feriu, fereixen (o feren)
pres. subj. feresca, feresques, feresca, ferim, feriu, feresquen
imp. subj. ferís, ferisses, ferís, feríssem, ferísseu, ferissen
imper. fereix, feresca, ferim, feriu, feresquen

Fregir

pres. ind. fregesc (o frig), fregeixes, fregeix (o frig), fregim, fregiu, fregeixen (o frigen)
pres. subj. fregesca, fregesques, fregesca, fregim, fregiu, fregesquen
imp. subj. fregís, fregisses, fregís, fregíssem, fregísseu, fregissen
imper. fregeix, fregesca, fregim, fregiu, fregesquen

Llegir

pres. ind. llegesc ( o llig), llegeixes, llegeix (o llig), llegim, llegiu, llegeixen (o lligen)
pres. subj. llegesca (o llija), llegesques (o lliges), llegesca (o llija), llegim, llegiu, llegesquen (o lligen)
imp. subj. llegís, llegisses, llegís, llegíssem, llegísseu, llegissen
imper. llegeix (o llig), llegesca (o llija), llegim, llegiu, llegesquen (o lligen)

Lluir1

pres. ind. lluu, lluus, lluu, lluïm, lluïu, lluen
pres. subj. llua, llues, llua, lluïm, lluïu, lluen
imp. subj. lluís, lluïsses, lluís, lluíssem, lluísseu, lluïssen
imper. llues, llua, lluïm, lluïu, lluen

Lluir2

pres. ind. lluesc, llueixes, llueix, lluïm, lluïu, llueixen
pres. subj. lluesca, lluesques, lluesca, lluïm, lluïm, lluesquen
imp. subj. lluís, lluïsses, lluís, lluíssem, lluísseu, lluïssen
imper. llueix, lluesca, lluïm, lluïu, lluesquen

Teixir

pres. ind. teixesc (o tix), teixeixes (o tixes), teixeix (o tix), teixim, teixiu, teixeixen (o tixen)
pres. subj. teixesca (o tixa), teixesques (o tixes), teixesca (o tixa), teixim, teixiu, teixesquen (o tixen)
imp. subj. teixís, teixisses, teixís, teixíssem, teixísseu, teixissen
imper. teixeix (o tix), teixesca (o tixa), teixim, teixiu, teixesquen (o tixen)

Tenyir

pres. ind. tenyesc (o tiny), teixeixes (o tinys), tenyeix (o tiny), tenyim, tenyiu, tenyeixen (o tinyen)
pres. subj. tenyesca (o tinya), tenyesques (o tinyes), tenyesca (o tinya), tenyim, tenyiu, tenyesquen (o tinyen)
imp. subj. tenyís, tenyisses, tenyís, tenyíssem, tenyísseu, tenyissen
imper. tenyeix (o tiny), tenyesca (o tinya), tenyim, tenyiu, tenyesquen (o tinyen)

Tossir

pres. ind. tus, tusses, tus, tossim, tossiu, tussen
pres. subj. tussa, tusses, tussa, tossim, tossiu, tussen
imp. subj. tossís, tossisses, tossís, tossíssem, tossísseu, tossissen
imper. tus, tussa, tossim, tossiu, tussen

Cosir [i escopir, tossir, sortir]

pres. ind. cus, cuses, cus, cosim, cosiu, cusen
pres. subj. cusa, cuses, cusa, cosim, cosiu, cusen
imp. subj. cosís, cosisses, cosís, cosíssem, cosísseu, cosissen
imp. cus, cusa, cosim, cosiu, cusen

Collir

pres. ind. cull, culls, cull, collim, colliu, cullen
pres. subj. culla, culles, culla, collim, colliu, cullen
imp. subj. collís, collisses, collís, collíssem, collísseu, collissen
imper. cull, culla, collim, colliu, cullen

Eixir

pres. ind. isc, ixes, ix, eixim, eixiu, ixen
p.s. isquí, isqueres, isqué, isquérem, isquéreu, isqueren
pres. subj. isca, isques, isca, isquem, isqueu, isquen
imp. subj. isqués, isquesses, isqués, isquéssem, isquésseu, isquessen
imper. ix, isca, isquem, eixiu, isquen

Mentir

pres. ind. mentesc (o ment), menteixes (o ments), menteix (o ment), mentim, mentiu, menteixen (o menten)
pres. subj. mentesca (o menta), mentesques (o mentes), etc.
imp. subj. mentís, mentisses, mentís, mentíssem, mentísseu, mentissen
imper. menteix (o ment), mentesca (o menta), mentim, mentiu, mentesquen (o menten)

Vestir

pres. ind. vestesc (vest o vist), vesteixes (vests o vists), vesteix (vest o vist), vestim, vestiu, vesteixen (vesten o visten)
pres. subj. vestesca (vesta o vista), vestesques (vestes o vistes), etc.
pres. subj. vestís, vestisses, vestís, vestíssem, vestísseu, vestissen
imper. vesteix (vest o vist), vestesca (vesta o vista), vestim, vestiu, vestesquen (vesten o visten)

Morir

pres. ind. mor (o muir), mors, mor, morim, moriu, moren
pres. subj. muira, muires, muira, morim, moriu, muiren
imp. subj. morís, morisses, morís, moríssem, morísseu, morissen
imper. mor, muira, morim, moriu, muiren

Sortir

pres. ind. surt, surts, surt, sortim, sortiu, surten
pres. subj. surta, surtes, surta, sortim, sortiu, surten
imp. subj. sortís, sortisses, sortís, sortíssem, sortísseu, sortissen
imper. surt, sortim, sortiu

Obrir

pres. ind. obro, obres, obre, obrim, obriu, obren
pres. subj. obra, obres, obra, obrim, obriu, obren
imp. subj. obrís, obrisses, obrís, obríssem, obrísseu, obrissen
imper. obre, obra, obrim, obriu, obren
part. obert

Omplir

pres. ind. omplo, omples, omple, omplim, ompliu, omplen
pres. subj. ompla, omples, ompla, omplim, ompliu, omplen
imp. subj. omplís, omplisses, omplís, omplíssem, omplísseu, omplissen
imper. omple, ompla, ompliu, ompliu, omplen
part. omplit

Oir

pres. ind. oig, ous, ou, oïm, oïu, ouen
pres. subj. oja, oges, oja, ogem, ogeu, ogen
imp. subj. oís, oïsses, oís, oíssem, oísseu, oïssen
imper. ou, oja, ogem, oïu, ogen

Tenir

pres. ind. tinc, tens, té, tenim, teniu, tenen
pres. subj. tinga, tingues, tinga, tinguem, tingueu, tinguen
imp. subj. tingués, tinguesses, tingués, tinguéssem, tinguésseu, tinguessen
imper. té/tingues, tinga, tinguem, teniu, tinguen

Venir

pres. ind. vinc, véns, ve, venim, veniu, vénen
pres. subj. vinga, vingues, vinga, vinguem, vingueu, vinguen
imp. subj. vingués, vinguesses, vingués, vinguéssem, vinguésseu, vinguessen
imper. vine, vinga, vinguem, veniu, vinguen

Oferir

part. ofert

Sofrir

part. sofert

Cobrir

part. cobert

Complir

part. complit

Establir

part. establit

 

Notes

1. Les formes entre parèntesis es considerarien secundàries. Les formes separades per barres són alternatives. En aquests punts aquest model es podria acabar d’afinar.

2. S’ha de considerar que totes les formes que no surten en aquest model són les vigents actualment.

3. En aquest model la primera persona del present d’indicatiu de verbs amb radical acabat en oclusiva precedida de vocal (com ajudar) s’escriu d’acord amb l’etimologia, que és el criteri que s’aplica, en general, a la grafia de les oclusives finals. Es proposa guiar-se per substantius o adjectius de la mateixa arrel (jo crit per un crit, jo dialog per diàlegjo liquid per líquidjo prec per un precjo refred per fredjo salut per un salut, jo trasllat per un trasllat) i pels cultismes (els cultismes litigi, naufragi, sufragi o el mateix infinitiu circumcidar determinen jo litig, jo naufrag, jo sufrag i jo circumcid), especialment els cultismes acabats en -ció (al·legació exigeix jo al·leginterrogació, jo interrog; investigació, jo investig; natació, jo nat o jo netnegació, jo neg; rotació, jo rot).

>>>Regla pràctica: Si no hi ha un referent nominal o adjectival o un cultisme acabat en -ció o d’una altra forma, la primera persona s’escriu amb consonant sorda (p, t, c): amac, amuntec, apac, apedrec, arrip, combrec, eixuc, ensopec, llenec, lloc, mossec, pac, pec, sec (segar), trop, etc. Només cal aprendre nou excepcions: arrug, brod, fatig, lleg, llig (lligar), rob i vet (vedar). També remug i reneg, malgrat els noms remuc i renec.

Vegeu la llista completa de verbs i referents en aquesta pàgina.

 

25 comentaris

25 comentaris rebuts

    1
  1. Joan Capó - 28 febrer 2018 11:18 pm

    Totalment d’acord!
    Les formes cant, cantam, cantau sempre les he considerat irrenunciables.

  2. 2
  3. David Graupere - 01 març 2018 12:22 am

    Del tot d’acord.
    Caldria que s’hi sumessin, entre d’altres, fins a fer una massa crítica, persones de renom en l’àmbit acadèmic i literari. Ruaix en seria un, per exemple.

    El IEC ha optat per un camí contrari al que proposeu: caldria combatre la dinàmica del IEC. Han traït la llengua des del meu punt de vista.

    Per què no fer un grup de treball per tal donar un model de llengua a editorials o mitjans tal com fan els anglesos, lluny de la centralització abarcelonada?

  4. 3
  5. pep - 01 març 2018 12:30 am

    A Beure hi cal Beu i no *veu.

    Me semblen de mal emprar per als no-balears “Jo cap” per Jo cabo.

  6. 4
  7. Carles Amela Moles - 01 març 2018 1:07 am

    Ho trobo molt encertat!!! Felicitats: qualcú ho hauria d’haver fet, ja!!!
    Anime a tots els lingüistes a treballar-hi!!! Ho necessitam!!!
    Moltes Mercès!!!

  8. 5
  9. Antoni I. Alomar - 01 març 2018 7:58 am

    “S’escriu amb –d final la primera persona del present d’indicatiu en els verbs següents: ajut…” deu voler dir “S’escriu amb -t final…”

  10. 6
  11. Gabriel Bibiloni - 01 març 2018 10:20 am

    Gràcies, Pep i Antoni I. Alomar, per haver-me advertit de dos lapsus. Ja estan corregits.

  12. 7
  13. Josep Miquel - 01 març 2018 1:46 pm

    #3 Pep:

    Bé, els valencians (tret del nord del país) també diem “cap”. Vull dir, que no és tan estrany fora de les Balears.

    De fet, la normativa estàndard general valenciana fa la primera persona del present d’indicatiu dels verbs de la segona i tercera conjugació bàsicamentg com a les Balears, sense vocal (jo rep, jo perd, jo cap, jo sent…). Només s’afig vocal (una e) en la primera conjugació (jo pense)

  14. 8
  15. Josep Miquel - 01 març 2018 1:51 pm

    Salutacions, Gabriel.

    M’agrada (i, com a valencià especialment, molt) aquesta iniciativa.

    Tant de bo s’hagués definit un model únic de la llengua basat, essencialment, en les formes clàssiques (ben assumible per tots els dialectes per tal com van ser compartides per tots i formen part de la nostra història). Un model que, damunt, permet fer distincions entre present d’indicatiu i de subjuntiu que ara per ara es confonen (especialment els valencians en la primera conjugació, només distingim la tercera persona del singular)

    Ara mateix, el model múltiple dialectal que tenim funciona perfectament en l’àmbit purament literari, però és un entrebanc, i ben gros, quan es vol fer qualsevol cosa que se n’ix de la creació literària (un informatiu, un prospecte d’un producte, un document oficial, unes instruccions, un programa informàtic…) atès que, o bé tenim un model que, per a qui no li és propi, és dialectal i aliè, o bé tenim més d’ún model (fet ben aprofitat, per cert, per l’espanyolisme per a esquarterar la llengua i enfrontar-nos). Sóc programador i sempre he d’estar cercant alternatives neutres en els textos que eviten variants dialectals i que siguen assumibles per tots els parlants (quan no trobe alternativa, opte per la variant valenciana). És un maldecap…

    Fabra va fer una feina admirable, però (ho dic humilment com a simple parlant de la llengua) crec que en triar un model clarament dialectal, es va equivocar. Errada especialment greu si considerem que hi havia un cos literari importantíssim en, diguem-ne, llengua clàssica comú per a tothom. Crec que si hagués optat per un model com el que proposes, ara estaríem molt millor: amb la llengua unificada i sense enfrontadors externs.

    Certament, pot semblar inviable ara per ara plantejar un canvi així, però en un món com l’actual, en què hi ha tants i tants de mitjans per a difondre idees, seria una bona opció fer servir un model així (o semblant), basat essencialment en la flexió verbal de la llengua clàssica. Potser una alternativa de transició seria mantenir les variants dialectals en l’àmbit de creació artística i introduir l’estàndard supradialectal en les traduccions, informatius o textos oficials… No sé, jo (que segurament sóc un il·lús) no ho veig tan inviable.

    Pel que fa al model que proposes, se’m plantegen alguns dubtes:

    – Jaure/Jeure: Per què el subjuntiu amb -i? Per què no “jaga/jega, jagues/jegues…”?
    – Crec que a les Balears pronuncieu sense problemes formes com “entr”, “alegr” o “respect”. Ja és cosa meua, però sempre m’ha agradat aquest tret de la llengua… Caldria realment una -o de reforç?

  16. 9
  17. Gabriel Bibiloni - 01 març 2018 3:20 pm

    Salutacions, Josep Miquel.
    Estic ben d’acord amb tot el que dius, i em sembla un raonament impecable.
    Això de “jagui/jegui” era una distracció que ja està corregida.
    A les Illes diem “compr” o “umpl” i aquestes coses, però ens entenem “per miracle”. “Compr tres llibres” sona [kontɾəʎʎibɾəs], que també podria ser “compt tres llibres”. I “umpl dos sacs” sona [undotsats]. No ho entén ningú del continent.

  18. 10
  19. Neus Picó - 01 març 2018 4:25 pm

    Una reflexió molt interessant, Gabriel.

  20. 11
  21. Sebastià Salvà - 01 març 2018 11:23 pm

    Molt bona feina! Te’l compro (quasi tot), aquest “divertimento”. Et faria alguns suggeriments:

    (1) Imperatiu, persona 5, dels verbs de la primera conjugació: “cantau” (com en el present d’indicatiu).

    (2) Infinitiu “bollir” (com “cosir, escopir, tossir, sortir”).

    (3) “Estudio”, “creo” i “canvio” (en cas que considerem que el diftong de “estudii, crei”, “canvii” és una terminació ‘difícil’): Aquests verbs no són com “lloar” i “suar”. En aquells, el radical verbal acaba en vocal anterior o palatal; en aquests darrers, en vocal posterior o velar.”Estudiu, creu, canviu” són artificials i sense fonament fonològic.

    (4) Verbs acabats en -BAR amb B etimològica: Com “adob” (arabisme) hi hauria també “rob” (germanisme) (tu també l’has escrit així al post principal, però crec que volies escriure “rop”), i també hi hauria “corb”.

    Amb P etimològica: Com “acap, arrip, trop” trobaríem també “tip, estimp” —però no pas *rop, perquè etimològicament té B i és un germanisme (no és un mot patrimonial, malgrat acabi en vocal tònica seguida d’oclusiva).

    (6) Verbs acabats en -DAR amb T etimològica: Com “acomiat, agrat, ajut, bat, buit, convit, crit, envit, escut, esternut, forat, marit, mut, net, oblit, pot, quet, rot, salut, trasllat, tut, vet” hi hauria també “apiat”.

    Amb D etimològica: Com “brod” (germanisme) i com “acomod, circumcid, consolid, degrad, dilucid, intimid, lapid, liquid, oxid, valid” (llatinismes), hi hauria també “abund” (llatinisme) i “cord, refred” (mots patrimonials; el darrer seria una excepció a l’excepció que diu que els mots matrimonials acabats en vocal tònica + oclusiva s’escriuen amb consonant sorda, com seria el cas de l’adj. “humit”, malgrat l’etimologia amb D).

    Un cas especial és el de “amit/amid” i “enfat/enfad”, que el català ha agafat (segons el DCVB) del castellà, amb D, si bé és cert que el primer presenta etimològicament una T (< ll. metiri) i el segon, segons el DRAE, té una etimologia incerta (podria venir de fado < ll. fatum). En casos així, quina etimologia hem de tenir en compte: la pròxima o directa (castellana) o bé la remota o indirecta (llatina)?

    (7) Verbs acabats en -GAR amb C etimològica: Com "bassec, abric, afalac, aixopluc, amac, amanyac, amuntec, apac, apaivac, apedrec, aplec, arec, arreplec, arrossec, assedec, batec, belluc, brec, cac, carrec, combrec, desplec, doblec, eixuc, embriac, encarrec, encec, endec, engec, ensopec, frec, gemec, juc, llenec, lloc, mastec, mossec, ofec, pac, pec, pessic, plec, prec, rosec, sec, trafec, tric, vac", també hi hauria "embrac" (que tu escrius "embrag") i també "arremanc, colc".

    Amb G etimològica: Com "agreg, al·leg, catalog, congreg, conjug, deleg, deneg, derog, dialog, disgreg, divag, fumig, indag, instig, interrog, investig, litig, naufrag, naveg, neg, oblig, prodig, prolog, propag, prorrog, releg, segreg, subjug, sufrag" (llatinismes), també hi hauria "divulg, promulg" (llatinismes), i "enfang" (mot patrimonial).

    Com a excepció, la normativa general de l’IEC estableix que s’escriuran amb -C final els mots patrimonials (o hereditaris) en els quals l’oclusiva es trobi precedida d’una vocal tònica. És el cas de "remuc"; i també (malgrat que tu els escriu amb –G): de "renec" i "castic" (aquest, com a substantiu, és una variant antiga de "càstig", recollida fins i tot en el DIEC). En principi, dins aquesta excepció també hi hauríem d’afegir "rec" (‘irrigació’), si bé l’IEC, amb posterioritat a les normes ortogràfiques de 1913, va establir que aquest mot fos una excepció de l’excepció: "reg" (potser per distingir-lo de "rec", ‘síquia’, d’etimologia distinta). Segons aquesta excepció, també hauríem d'escriure "arruc, fatic, llec i llic" (que tu escrius amb G).

  22. 12
  23. Gabriel Bibiloni - 02 març 2018 1:20 am

    Moltes gràcies per les aportacions.
    1. “Canteu” era un lapsus que ja està corregit.
    2. Sobre “bollir” caldria pensar-ho bé. Hi ha “bullir” en autors medievals orientals i occidentals.
    3. En aquest model es parteix de les formes clàssiques o tradicionals, encara que hagin desaparegut. Si partim dels dialectes moderns tornam a ser al principi. I les formes clàssiques són en -eu, -iu, -ou, -uu (creu, canviu, llou, suu). A Mallorca només es conserva -ou i -uu, i a Menorca ni això (sempre -ei, ii, oi, ui). Per què les de Mallorca han de ser més vàlides que les de Menorca?
    4 i ss. Ja està corregit l’error de “rop”, que ha de ser “rob”. No he posat cap cas de verb amb radical acabat dues consonants (abundar, arremangar, corcar) perquè són escrits universalment amb la consonant final del radical.
    Malgrat les “excepcions” (sense fonament, entenc) de ‘renec’, ‘remuc’ i ‘rec’ crec que s’ha de mantenir el principi etimològic en els verbs.

  24. 13
  25. Sebastià Salvà - 01 març 2018 11:31 pm

    Tornant al meu punt (3): crec que o bé hauríem d’optar per “crei, canvii, estudii” (sèrie palatal) i “suu, llou” (sèrie velar), com fa el baleàric, o bé regularitzar-los tots, com fa el català central: “creo, canvio, estudio, suo i lloo”.

  26. 14
  27. Josep Miquel - 02 març 2018 9:46 am

    #9 Gabriel:

    Pensava que les consonants finals de formes verbals com “compr” o “compt” les pronunciàveu més clares, encara que fos afegint una lleugera neutra al final quan darrere hi ha més consonants. Certament, t’assegure que no entendria els exemples que has posat. Potser sí que caldria una vocal de suport tal com proposes.

    Entre les nombroses anormalitats nacionals dels nostres països hi ha la del desconeixement mutu. De com parleu a les Illes, el valencià mitjà no en sap ni pruna, no ens arriba cap mitjà en el votre català, cap referència de res… Em fa molta ràbia aquesta desconnexió que ens imposen.

    En qualsevol cas, tot i que probablement i trista no passarà de divertiment (dubte que l’IEC, l’AVL, les dues Generalitats i el Govern Balear facen res per avançar en aquest sentit i, a més, la pressió espanyolista en contra seria brutal), crec que has obert un debat sobre la llengua molt necessari: Ens cal un estàndard verbal comú i assumible per tothom i la millor (i potser única) opció viable és mirar les formes clàssiques.

    Potser en l’àmbit universitari sí que s’hi podria fer alguna cosa més, potser com a primer pas podria haver-hi un acord entre les universitats dels nostres països per a compartir un estàndard comú en les publicacions. Potser podria ser un primer pas per a normalitzar aquest nou estàndard.

    Les grans idees sempre semblen impossibles quan es plantegen per primera vegada.

    Bon cap de setmana a tots.

  28. 15
  29. Gabriel Bibiloni - 02 març 2018 9:26 pm

    D’acord en tot una altra vegada. Un mínim desitjable i no del tot utòpic seria la utilització d’aquest model en casos especials. I ara em ve al cap aquell episodi de la traducció al català de la Constitució europea, en què els governs del Principat i de les Illes van renunciar al seu model habitual en favor de la versió valenciana perquè hi hagués una versió única. I a partir d’aquí ja veuríem. Però per a això seria bo que hi hagués un model consensuat prèviament.

  30. 16
  31. Antoni Llull Martí - 03 març 2018 3:14 pm

    Sí, és una llàstima que no s’hagi pogut arribar a un estàndad comú per a tots els catalanoparlants. Si això s’hagués conseguit, no rebríem tants d’atacs dels catalanòfobs castellanoparlants i dels gonelles ignorants, que no disposarien d’una bona part dels seus arguments per fragmentar la nostra llengua. Però, què hi farem? Déu ens guard d’un “ja està fet”.

  32. 17
  33. M. Ripoll - 03 març 2018 8:24 pm

    Mamballetes per a aquesta proposta, excel·lent!

  34. 18
  35. pep bru - 04 març 2018 3:19 pm

    Bon dia Gabriel i companyia,

    no veig clar que la vocal de suport a verbs com “córrer” hagi de ser la “o”

    De fet tu ja vas expressar dubtes aquí: https://bibiloni.cat/textos/primera_persona.pdf

    si ens hem de basar en la llengua literària la vocal hauria de ser “e”, et cito: “A la llengua clàssica la primera persona d’aquests verbs prenia una –e de suport (compre, cobre, salve,forge, menge, etc.), i així es facilitava la pronunciació del grup consonàntic”

  36. 19
  37. Gabriel Bibiloni - 04 març 2018 7:10 pm

    Ja he argumentat que el motiu de preferir “o” a “e” és evitar l’homofonia de la primera i tercera persona en català oriental.

  38. 20
  39. Josep M Ferrer - 06 març 2018 3:39 pm

    Un detall, “rotació, jo rot” és per rodar o rotar?, perquè tot i que la gent ho diu, sempre he entès que ‘rotar’ amb el significat de ‘girar’ (cast. rotar, ang. rotate) no és correcte.

  40. 21
  41. Gabriel Bibiloni - 09 març 2018 10:57 am

    És per a “rodar”.
    Evidentment, “rotar” (fer un rot) també fa “jo rot”.
    En el primer cas la “o” és oberta; en el segon, tancada.

  42. 22
  43. J. Llastra - 06 març 2018 8:24 pm

    Les formes estantisses del present d’indicatiu en -am i -au fa segles que es van deixar de dir i, fins i tot, caldria que s’abandonassen a les illes per sempre. Al meu humil parer, la proposta bandeja l’evolució del català i solament pot esser assumida parcialment a València.

  44. 23
  45. Gabriel Bibiloni - 09 març 2018 11:21 am

    A l’article dic dues vegades que això no és una proposta (tot i que hom l’hi podria convertir). I també dic clarament que en el cas que ho fos no té viabilitat (llevat d’un miracle, que tampoc no s’ha d’excloure al cent per cent). Per a tenir un estàndard unitari només hi ha dues vies: assumir l’actual estàndard del Principat per part de tothom o fer un estàndard composicional. Sembla que els valencians no assumiran l’estàndard principatí actual, i el composicional, pel que es veu, no l’assumiran ni els valencians ni els principatins. Per tant, no hi haurà llengua comuna. Això és el que tenim.

  46. 24
  47. Jordi Caldentey - 18 abril 2018 7:05 pm

    Enhorabona per la teva proposta, Gabriel!
    No podem continuar esquarterats en tres gramàtiques, una per cada “autonomía”.
    En circumstàncies normals, és normal que el dialecte de la capital del país sigui la base de l’estàndard nacional. Però en el nostre cas el barceloní, juntament amb l’apitxat i el bleda, són els dialectes més rebordonits per la colonització espanyola.
    Trob encertadíssima la teva idea. Potser jo renunciaria al “cantau” imperatiu, clàssic i viu a les Balears, per destriar-lo de l’indicatiu. Així la distinció seria igual de clara que en l’imperatiu negatiu: no cantau / no canteu.
    En línies generals, trob perfecte el teu suggeriment.

  48. 25
  49. Albert Capdevila - 13 juny 2018 10:20 am

    Crec que és una molt bona proposta. Tanmateix, pense que els verbs que tenen un radical acabat en un grup consonàntic “inviable” en posició de final de mot (entrar, alegrar, respectar, etc.) haurien de prendre la terminació en -e en la primera persona del singular del present d’indicatiu. En el vostre escrit dieu que això crearia dificultats en els parlants orientals atesa la neutralització de la e cosa que conduiria a una confusió entre primera i tercera persona. Però no és això mateix el que passa en el preterit imperfet? Allà són idèntiques la primera la primera i la tercera persona (cantava) i no sembla que produesca cap problema entre els parlants.

Podeu deixar un comentari