Felicitar en català
Felicitar, segons els diccionaris, és expressar a algú el desig que sigui feliç, o també manifestar-li la nostra satisfacció per la seva felicitat, deguda a un esdeveniment feliç. En el primer cas felicitam en dies assenyalats, com aniversaris o onomàstiques; en el segon, en circumstàncies especials, com quan algú rep un premi, un càrrec o li toca la rifa.
Les fórmules per a felicitar són diverses. En català tenim el clàssic per molts (d’)anys, que a Mallorca s’ha reduït a un fix molts d’anys, i a Menorca a bons anys. És una simplificació de que visquis/visqueu molts d’anys o que tinguis/tingueu bons anys. A Mallorca el molts d’anys sovint es reforça amb molts d’anys i bons. Aquestes fórmules es fan servir per a felicitar en aniversaris i onomàstiques i també en les grans festes anuals, especialment les de Nadal. Molts d’anys és un ritual que en el meu entorn se sent de manera abundant i agradable quan la gent s’encontra, i sobretot s’acomiada, durant els dies que envolten Nadal. Donar els molts d’anys (o els bons anys) és a les Illes el sinònim popular de felicitar en els casos esmentats.
Amb motiu d’algun esdeveniment extraordinari, com rebre un guardó, una promoció professional o qualsevol cop de sort, la forma de felicitació és una altra. La més usual deu ser enhorabona, que alguns diuen amb article (l’enhorabona). Crec que aquesta expressió és un hispanisme, almenys així ho exposaré com a hipòtesi de treball. Com a felicitació és una fórmula espanyola, no desenvolupada, si les dades no em fallen, en cap altra llengua —llevat del català, és clar—. Ni tan sols el gallec (l’acadèmia gallega rebutja noraboa). En francès hi ha una expressió semblant, à la bonne heure, de què parlaré tot seguit. En espanyol, escrit en hora buena o enhorabuena, els corpus documentals disponibles (CORDE) ens en donen exemples abundants en tot el castellà medieval. En un principi tenia una valor adverbial: «disti en hora buena a Mesía posada» (segle XIII), «en hora buena fui nacida» (segle XV), I aviat s’escrigué de manera aglutinada: «respondió que ellos se fueren enhorabuena» (segle XV). I ja en el tombant del segle XV al XVI veiem l’expressió substantivada: «con dulces palabras le dio la enhorabuena de su venida». D’aquí es passa a la felicitació amb el simple enhorabuena. Els corpus catalans (CICA i CIVAL) no ens en donen documentació significivativa fins al segle XIX, amb algunes excepcions precedents escadusseres, totes d’autors valencians. A la llengua medieval només se’n registra un cas, en els sermons de sant Vicent Ferrer: «E l’altra de fer justícia a quiscú, e si u fa bé, en hora bona, e si no, vet com te rependrà.» (1410). En Joan Timoneda trobam l’expressió «en bon punt i en hora bona» (1562), i en Joan Porcar, «Y dien que li enviaren a dir que en hora bona, però que havia de vestir-se en lo acompanyament y havia de venir vestit ab robes de chor.» (1585). A la mateixa obra apareix una vegada en forma aglutinada: «anaren enhorabona a son convent». Segurament en trobaríem més casos, però això no altera el nostre raonament. Aquest en hora bona, com l’espanyol inicial i el francès à (la) bonne heure, abans esmentat, signifiquen en un principi ‘en el moment propici’, oposat a en hora mala (francès à la male heure), és a dir, en un mal moment. Després adquirí el significat de ‘feliçment’. Però només l’espanyol arribà a convertir l’expressió en una fórmula de felicitació davant un fet celebrable. No sé si en els exemples catalans antics hi ha calc de l’espanyol. Diguem que en el català medieval també hi ha a la bona hora, com en francès (vegeu el CICA), i a Mallorca encara es diu «ha arribat a la mala hora», ço és, molt tard. En tot cas, l’ús d’enhorabona com a felicitació és modern i sembla bastant evident que és conseqüència, més que d’un desplegament d’usos antics, de la imitació de la llengua veïna. La implantació i ús extensiu d’enhorabona ha blocat la divulgació de formes alternatives que són generals en les llengües europees: felicitacions (francès félicitations, occità felicitacions, italià felicitazioni, romanès felicitări, gallec i portuguès felicitacións/felicitaçoes, a més de parabéns) o fins i tot congratulacions (anglès congratulations, italià congratulazioni), del verb llatí congratulari. Sempre en plural, car en singular és un simple substantiu.
Molt més evident és la naturalesa d’hispanisme d’una fórmula moderna de felicitació general que ara fa furor pertot: moltes felicitats. Es diu tant en els aniversaris —recordem una de les lamentables versions de la cançó Happy birthday to you— com amb motiu d’un esdeveniment feliç. La felicitat, llevat de certs usos literaris, és un concepte singular i incomptable. L’espanyol felicidades és una manifestació d’aquesta curiosa tendència de l’espanyol a pluralitzar coses que són de natura singulars (vegeu aquest article). Felicitats o moltes felicitats, per a un acte de felicitació, és un calc tan grosser com si en francès un neoparlant digués (beaucoup de) félicités o si en anglès hom digués (a lot of) felicities. I, malgrat tot, n’hi haurà que s’oposaran a la nostra afirmació basant-se en fonts discutibles. Com l’Optimot, eina de divulgació de la normativa i d’alguns dels seus errors. A la fitxa corresponent podem llegir: «Pel naixement d’un fill o d’una filla, en un casament, o per l’èxit en un examen, a la feina, en l’assoliment d’una etapa important en la vida d’una persona (finalització d’uns estudis, presentació d’una tesi, recepció d’un premi, etc.) també es pot dir Enhorabona! i Felicitats!». El mateix diccionari Fabra, continuat pel DIEC, obre la porta al calc a l’entrada felicitat, on hi ha l’exemple, que no qüestion, «desitjar a algú tota mena de felicitats». Sí que qüestion el Diccionari castellà-català d’Enciclopèdia Catalana que no té gens de pudor a dir: «¡felicidades! (o ¡muchas felicidades!) – per molts anys!; felicitats! (o moltes felicitats!)».
24 comentaris24 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
Bon dia, mestre.
No he dit mai “felicitats” per felicitar algú. El mot italià “felicitazioni”usat per a felicitar és gal”licisme.
Al llibre III, 19 i 20 de “Lo somni” de B. Metge apareix “felicitats mundanals”, associat a mots que designe béns materials i morals.
Anti M.Claret (“Catecisme de la doctrina cristiana…”, p.171 i ss.) usa “·felicitats” com a sinònim de “béns” tant espirituals com materials.
El DIEC diu:
felicitat
[…]
2 f. [LC] Sort feliç, esdeveniment feliç. Poder tornar a veure el seu fill: quina felicitat! Viatjar amb felicitat. Desitjar a algú tota mena de felicitats.
El “Vocabolario Treccani” (http://www.treccani.it/vocabolario/) dóna expcacions interessants a “buonora” i “malora”.
Dins l’espai de la subordinació a l’espanyol, el basc també fa el calc: zorionak (felicitats).
Molt bé i molt oportú, aquest article.A veure si ens desempallegam d’aquests castellanismes que tant desvirtuen la nostra llengua. Que tinguem unes bones Festes de Nadal i que l’any nou ens sigui en tot propici. I per molts d’anys!
Mestre, no puc estar-me de reportar-vos la fórmula que repetíem any rere any pel sant de mon avi: “De hui en l’any que ve”. També de la resposta tradicional al “Per molts anys”: “I tu que ho veges!”.
Espere amb deler aquests articles.
Bon nadal i bon any!
Al meu entorn (Camp de Tarragona) he sentit dir ‘en mala hora’ per a referir-se a ‘un mal moment’, ‘un moment que va ser negatiu per algun motiu’. Per exemple: ‘En mala hora vaig acceptar d’anar-hi’, indicant que ens penedim d’aquesta decisió.
En occità la “nadalenca” de ‘soca nadalenca’ és el tió o soca de Nadal
L’article deixa ben clar que podem gastar “per molts anys!” per felicitar per dades assenyalades sense cap sentiment de culpa . Ara bé, per felicitar per un esdeveniment extraordinari existeix cap fórmula que siga genuïnament catalana? Gràcies de bestreta.
Seria correcte fer servir el ‘molt’ en singular: molt d´anys?
Sempre m´ha semblat una forma molt lògica, com si diguessim ‘gran quantitat d´anys'(només el substantiu ‘anys’ en plural)
No, “molt d’anys” no té concordança. Si sou mallorquí us deu sonar normal, però és un fenomen fonètic d’elisió consonàntica. Si es posa en femení (moltes de setmanes), lògicament surt “moltes”.
Pel que he pogut esbrinar:
“Feliç” és mot modern en català (1647). En espanyol és pel cap baix del XV. En italià “felice” és molt més antic. En francès no existeix i en occità tampoc. Si no hi ha documentació més antiga en català, podria haver entrat al català per influència de l’espanyol literari, però això és una hipòtesi i en tot cas cap problema.
“Felicitat” és mot antic i patrimonial en totes les llengües romàniques (llatí FELICITAS).
“Felicitar” inicialment vol dir ‘fer feliç’. Amb el significat de congratular apareix en francès (XVII) i és imitat per l’espanyol i a través d’aquest pel català (1695).
“Felicitació” (substantiu) segueix el mateix camí que “felicitar”.
La fórmula plural “felicitacions” per a felicitar és molt moderna, literària i potser imitació del francès.
No sé si antigament hi havia en català alguna fórmula pròpia per a felicitar en circumstàncies especials. Ho haurem d’esbrinar.
“Si es posa en femení (moltes de setmanes), lògicament surt “moltes”.”
Gabriel: de totes maneres encara trobem a part del domini formes femenines en singular; del llibre de Veny El Parlars catalans:
” mol(t) de terres ermes, alamon de boscs i de rius..”
la frase és de Tàrbena. Mireu aquí també si voleu
http://elpetitespolit.blogspot.com.es/2014/10/molt-be.html
però això és un blog meu, disculpeu l´spam..)
Felicitacions per aquest blog.
Bon dia, senyor Bibiloni. Pel que he pogut comprovar al CNDHE, en espanyol ja apareix “feliç” al s. XIII. Vos recomano que feu servir aquest corpus i no el CORDE perquè podeu cercar per lema i a més inclou tota la informació del CORDE.
Pel que fa al català, segons he comprovat, “feliç” és un italianisme/hispanisme. La primera aparició (obviant el llatinisme “fèlix” present a Marc) la trobo el 1494 en unes cartes dels Borja, on diu “Així n’estam pregant a nostre senyor Ihesu Christo per lo feliç estat de vostra beatitud”. El 1661 Aierdi escriu “es publicà el jubileu sant que sa santedat de Alexandre Seté concedí per a que tots los fels christians pregasen a nostre Senyor per lo felís estat de la santa mare Iglésia”. Com podem veure “per lo feliç estat” és doncs una UF que pot venir de l’italià, del llatí o del castellà, tant és.
També trobem “feliç” el 1602 en el dietari de Porcar dues vegades “per lo feliç succés de l’Armada”. Heus ací una altra fórmula que deu venir de l’espanyol, puix que trobo també això: “En mayo de 1588, pocos días antes de que la Invencible zarpase de Lisboa, el obispo de Córdoba, Francisco Pacheco, ponderó ante el cabildo «la grave necesidad que había de hacer rogativas por el feliz suceso de la Armada…: determinóse que se hiciesen varias procesiones generales, fiestas a Nuestra Señora, y otras plegarias que, por altos juicios de Dios, no tuvieron efecto»”. El 1700 a “La Armonia del Parnàs” (Google Llibres) trobo “que em só molt alegrat del vostre feliç [felís] succés”.
El 1763 Esplugues escriu “per la santitat de Clement 13, de felís memòria”. “De feliç memoria” sembla un italianisme que es posava darrere dels papes o reis morts. N’hi ha exemples abundosos a Google Llibres i també he trobat aquest al CIVAL “dit senyor rey serà coronat, juxta la investitura que papa Innocençio VIII, de felice memoria, li féu del realme l’últim any de son pontificat” La fórmula clàssica en català era “de gloriosa memòria”. Vegeu al Tirant: “Per natural rahó haguí a venir a notícia que la senyoria vostra era fill de forner e no pas de aquell, de gloriosa memòria, rey Rubert”. O d’un anònim el 1462: “per lo rey En Jacme, de gloriosa memòria”.
El 1800 apareix “feliç presagi” però sembla altra vegada una unitat fraseològica forana. La primera aparició de “feliç” que no sembla ser una unitat fraseològica és en 1820, puix que “feliç” ja apareix postposat al nom: “No estrañe, Saro Perrengue, que haches segut nomenat elector, si tots ayxi hu·agueren fet, resultats felisos se prometríem”.
Sembla doncs clar que “feliç” és un hispanisme-italianisme que no ha tingut arrelament en la llengua fins al s. XIX i que abans no s’havia fet servir sinó en expressions lexicalitzades de to elevat. Quina n’és l’alternativa? “Alegre”, “venturós”, “joiós” podrien valdre.
Moltes gràcies, senyor Gilabert, per aquestes valuoses informacions.
A casa el “per molts anys” és la simplificació de “que per molts anys ho puguis celebrar” i cal contestar ” en vida teva”
Discrepo. Vàrem tenir d’ingressar al nostre pare en una residència geriàtrica i quan era un aniversari d’un dels residents, només desitjàvem “Felicitats!”. Hi ha molts residents amb molts problemes i queda molt malament desitjar-los: “Per molts anys!”
Sí, i el Dia de les Verges tampoc no convé dir “per molts anys”. En alguns casos es pot desitjar felicitat (de diverses maneres), però només una.
Vaig llegir, en lloc de “Per molts anys!”, “D’avui a molts anys!”.És correcte?
No ho he sentit mai.
És correcta l’expressió “Felices vigílies”?
Supòs que tant com el “feliç/feliços/felices” que acompanya altres substantius.
El problema que veig en aquest tema és que desitjar felicitat i que per molts anys ho puguem celebrar són dues coses diferents. Si “felicitats” no es pot dir, diguem “felicitat”, o alguna cosa semblant, perquè jo prefereixo desitjar felicitat que eternitat, i per això no m’acaba d’agradar dir “per molts anys!”, per molt català que sigui i molta contradicció interna em generi el fet de dir “felicitats”. Gràcies per l’article.
Hola, no em queda clar com felicitar algú per una feina nova, em poden ajudar?
Jo dic ‘felicitacions’. O ‘us/et felicit’.