El corrector invisible que alguna vegada es veu

En aquest país la major part de coses que es publiquen en català passen per un corrector. En aquest país, que té una llengua en estat d’anomalia greu, si no fos pels correctors, els textos publicats serien força diferents. I els que no passen per un corrector, com els de diversos digitals, són un desastre. En el cas de llengües normals, el corrector només apareix a les cases editorials i la seva feina es limita a arranjar qüestions tipogràfiques i detalls d’estil, perquè en el cas de llengües normals la gent té una competència lingüística normal. Aquí, per desgràcia, som lluny d’aquesta situació, i el corrector és, doncs, un element essencial per al manteniment de la dignitat de la llengua. Cal reconèixer la seva feina, sense que això hagi d’excloure necessàriament alguna crítica que puguem fer a alguns, com és el cas d’aquest article.

La feina del corrector és invisible. El lector del diari, o l’espectador del programa de televisió, no sabrà mai què és que ha escrit el redactor i què hi ha canviat el corrector. Aquest canvia allò que considera que ha de canviar sobre un ordinador, sense donar explicacions a ningú, i del fet no en resta cap traça. I, a més, com hem dit diverses vegades, si aquestes formiguetes coincideixen en l’aplicació d’alguns criteris, la seva feina pot tenir una influència decisiva en l’evolució de la llengua. Com vam analitzar en aquest article, ja fa unes quantes dècades que els correctors de quasi tots els mitjans de Barcelona han anat eliminant sistemàticament mots catalans que estaven en procés de recuperació, i aquests mots han desaparegut de l’escena, de manera que només hi han restat els castellanismes que abans s’havia projectat de substituir.

Malgrat que la feina del corrector és generalment invisible, algun cop, amb una mica d’enginy, tenim la possibilitat de veure-la. Algun text, per la urgència o per altres motius, és publicat —almenys en versió digital— sense corregir. Si el mitjà és seriós, el text passarà més tard pel corrector i restarà endreçat. Doncs comparant la primera versió publicada i la segona versió revisada podem veure la intervenció del corrector. En trec aquí un cas com a exemple: aquesta informació apareguda en el diari Ara el 26 del mes passat. És evident que la primera versió es va publicar sense revisar, perquè cap corrector no deixaria passar coses com «ha parlat de que» i altres faltes bàsiques. Amb tot, cal dir que l’article, en la redacció original, està bastant ben escrit, i només hi apareixen alguns lapsus gramaticals que en la nostra situació sociolingüística són ben poca cosa.

A continuació hi ha algunes captures del text sense corregir i, just a continuació, del text revisat.

 

El redactor ha escrit estat, com sol fer tothom, i el corrector ho ha canviat per sigut

 

El corrector ha canviat estat per sigut, ha fet algun altre canvi que afecta la normativa bàsica i ha rectificat encertadament el femení «esbojarrat» d’Anna Gabriel que el redactor havia transcrit literalment

 

El corrector ha canviat estat per sigut, i ha substituït un apuntat repetitiu.

 

El corrector ha canviat estat per sigut i ha esmenat una falta relativa a l’ús dels pronoms febles

 

Aquí al corrector li ha passat per malla una falta ortogràfica

 

La cosa que més xoca és la substitució del participi estat, que és el més correcte es miri com es miri, pel vulgar sigut. Un canvi que s’ha de suposar que és sistemàtic, almenys en textos informatius. Naturalment, aquest diari, que és privat (una altra cosa diríem dels mitjans públics), té la llibertat d’aplicar els criteris que vulgui (i la gent, la llibertat de comprar-lo o no). Però podem reflexionar sobre què pretén i quin sentit té aquest criteri, quan avui la pràctica d’escriure estat, almenys al Principat i les Illes, és un fet general i consolidat, sembla que també entre els redactors del diari Ara. Perquè potser aquesta intervenció tan forçada contra un ús culte tradicional i contra les preferències normatives és una contradicció flagrant amb les idees de respecte a allò que és normal i general, tan proclamades pels qui les ignoren quan allò que és normal no els agrada. I creiem que tot això fa mal a la llengua.

Article relacionat: «Sigut».

Cap comentari

Cap comentari encara. Sigau el primer.

Podeu deixar un comentari