Contra les paraules «pregó» i «pregoner»

Pompeu Fabra, el constructor del català deshispanitzat, no inclogué pregó en el seu Diccionari general de la llengua catalana (1932), sabent que era un hispanisme i que la llengua genuïna n’havia dit sempre crida. L’hi va introduir la Secció Filològica no sé dir quan. El veig en el Fabra, en el meu exemplar de la cinquena edició de 1968, amb la marca [cast] i remetent a crida. El DIEC2 continua igual: pregó remet a crida, que és la paraula definida i —se suposa— preferida. Pregón és una paraula espanyola, inexistent en cap altra llengua, exceptat el portuguès (pregão), procedent del llatí praecone, que és el nom de la persona encarregada de fer crides. De la mateixa arrel surt preconitzar (praeconizare), paraula contra la qual no hi ha res a dir, mentre no sigui usada com a sinònima de pronosticar. Pregón inicialment (i ja en llatí) significava pregonero, el qui fa pregones, com mandón és el qui mana i fregona, la qui frega. Després —ràpidament— passà a significar la mateixa crida, i aparegué pregonero. En català, deixant a part un document esporàdic i irrellevant citat per l’Alcover-Moll (de 1591), pregó no es registra fins al diccionari de Belvitges, Esteve i Juglà (1803-1805), i el derivat pregoner no apareix fins al diccionari de Labèrnia (1840).

No sé quins motius devia tenir la Secció Filològica per a incloure en el diccionari un castellanisme com pregó, sabent que era castellanisme, com demostra la mateixa marca que s’hi va adjuntar. Potser el criteri aquell de «la gent ho diu», que ha estat argument conductor de l’acolliment d’una allau d’hispanismes introduïts de manera incessant en el corpus lexical de referència per als catalanoparlants.

Les crides tenien la seva justificació en antigues societats majoritàriament illetrades. No podent transmetre per via escrita les comunicacions que les autoritats volien adreçar al poble, un representant d’aquestes autoritats, armat amb trompeta, tambor o altre instrument sorollós, anava per les places o carrers llegint en veu potent allò que l’autoritat volia fer conèixer a la gent. Les crides desaparegueren de les societats modernes, capaces d’accedir als afers d’interès per la lectura. Però la paraula espanyola pregón, i la seva còpia catalana, han restat per a designar el discurs que una personalitat llegeix davant un auditori en el començament de les festes o esdeveniments singulars. No sé si en altres països europeus les festes, les fires o altres esdeveniments semblants comencen amb el discurs que en espanyol es diu pregón. Algun lector més informat potser ens ho aclarirà. En cas afirmatiu no crec que aquests parlaments tinguin el mateix nom que les antigues crides de trompeta o tambor (francès cri, anglès cry —entre altres sinònims—, italià bando, etc.). L’espanyol ha fet una extensió semàntica bastant lògica i comprensible, i el català també la pot fer, tenint en compte la importància de les antigues crides i la semblança d’aquestes amb els parlaments actuals (una crida a la participació). Encara que no és estrictament obligatori: qui sap si sense dependència de la societat espanyola ara usaríem per als discursos rituals del començament de festes una paraula distinta de les velles crides dels agents de l’autoritat. Nogensmenys, acostumats com estam a dir-ne pregó, l’adopció de la paraula crida sembla quelcom viable i pràctic.

I de les persones que fan les crides com en direm? Aquells que anaven per carrers i places amb trompeta o tambor es deien de diverses maneres. Una és la mateixa paraula crida, amb extensió semàntica metonímica. El (de vegades la) crida. L’Alcover-Moll en porta exemples clars: «La magestat vostra deu saber com la crida va per la ciutat notificant a tots la partida» (Tirant). Un altre mot és cridador, com també ens mostra el mateix diccionari, que el defineix com a «Qui té per ofici o encàrrec fer les crides públiques, castellà pregonero». És una paraula amb paral·lels en les altres llengües de l’entorn: francès crieur, anglès town crier. L’italià fuig de la noció de cridar i en diu banditore, format sobre el seu bando (crida). Notem que ban en la llengua antiga, no interferida, és una ordre o prohibició amb amenaça de càstig o el mateix càstig (pecuniari). A Mallorca l’encarregat de fer les crides era el saig, un oficial de justícia civil amb unes funcions semblants a les de l’actual policia. Per això la gent associa les crides amb el seu executor, el saig. A altres llocs el lector de la crida es deia nunci, una paraula evidentment relacionada amb anunciar. I aquí hem de reconèixer una dificultat. Substituir pregó per crida és molt fàcil, però trobar un substitut per a pregoner ja no ho és tant. Però hauríem de temptar de trobar-hi una solució no interferida. Cridador pot sorprendre, amb el cervell tan avesat a pregoner, però ben pensat no hauria de ser xocant de cap manera, amb la ment alliberada de la dependència espanyola. Ens movem, doncs, entre diversos possibilitats i encara una altra, proposada en un comentari en aquest mateix post: un circumloqui com l’encarregat de fer la crida. Ho deixaria un poc obert, esperant de reflexionar-hi més entre tots.

Immersos i confortables en la dependència de la llengua veïna, aquesta proposta és de difícil vehiculació. Hi ajudaria molt el fet que algun mitjà de comunicació decidit i compromès amb la llengua genuïna —ara com ara només coneixem Vilaweb— es decidís a fer servir crida en lloc de l’inoportú pregó. Deu ser l’única manera.

saig

5 comentaris

5 comentaris rebuts

    1
  1. Artur Sixto - 24 setembre 2016 11:04 pm

    Trobo bé dir-ne crida en comptes de pregó. No sols és més català sinó també més natural i clar, més entenedor. No trobo encertada la proposta de “cridador”. A banda de ser una paraula un xic enfarfegant, un cridador seria una persona que fa habitualment les crides, o va fent la crida per tot un recorregut. Aquesta era una de les funcions dels agutzils municipals, crec, o més antigament dels oficials o com se n’hagi de dir dels diversos càrrecs que a partir de l’edat mitjana comencen a tenir encomanada aquesta tasca pels seus senyors o castellans. És clar per mi que una persona convidada a fer un discurs en la inauguració o crida d’una festa major, no té res a veure amb un cridador. Potser serà un cridaire, però cridador, no.

    No veig quina necessitat hi ha de cap paraula per substituir pregoner. No veig cap problema en dir cada vegada “la persona que fa el discurs inaugural o crida”, l’autor o protagonista de la crida, etc. És tan fàcil dir “en/na X farà la crida d’enguany” com dir “en/na X serà el/la pregoner/a d’enguany” per festes.

  2. 2
  3. Elisa - 25 setembre 2016 1:21 pm

    Al meu poble en deien saig al que llegia els bans pel carrer

  4. 3
  5. Àngels Garcia - 25 setembre 2016 6:05 pm

    A València les festes de les falles comencen amb la Crida, així s’anomena l’acte oficial, però no conec cap nom específic per referir-se a la persona. Allà la Crida la fa la fallera major.

  6. 4
  7. joan - 05 març 2017 8:48 am

    el pregonero pot ser “l’encarregat de la crida” o la encarregada de la crida.
    Primer substituïm tots els castellanisme per paraules existents en català, que ja en són prous. Després ja serà l’hora d’ inventar paraules per acabar amb els que restin. Tu segueix igual, marcant-nos el camí.

  8. 5
  9. Pregó, pregoner | de llengua - 26 juliol 2017 6:32 pm

    […] aquests mots, trobareu una documentada explicació en el blog de Gabriel Bibiloni (24 / 9 / […]

Podeu deixar un comentari