Episodi espanyol del debat del “sexisme en el llenguatge”
Entre els espanyols s’acaba d’encendre, encara que no per primera vegada, és clar, la polèmica sobre el “sexisme en el llenguatge”. L’ha encesa un document redactat per l’acadèmic de la RAE Ignacio Bosque i signat per tots els acadèmics que van assistir a la sessió plenària del primer de març (26 de 42). No sé si el document, que dóna una pallissa de ca a les famoses guies de llenguatge “no sexista”, representa la visió unànime de l’acadèmia ni m’importa, entre altres raons perquè no crec que acadèmies com l’espanyola —formada amb tota classe de personal i entre aquest pocs lingüistes— siguin les institucions més adequades per a establir les regles d’ús de les llengües; però crec que el document redactat per Bosque és objectivament impecable. Tot i que no diu res que no hagi estat dit (jo mateix vaig escriure uns articles pràcticament amb els mateixos termes el 2009 i la Universitat de les Illes Balears va emetre un poc després un document oficial prou aclaridor), és un text important perquè surt de l’Acadèmia Espanyola de la Llengua i això sempre té un impacte. I, efectivament, la reacció ha estat immediata (aquí una mostra de la polèmica) i han aparegut tota mena de rèpliques en multitud de mitjans, normalment llançades per persones que, inaccesibles al desaliento i amb nul interès d’entrar a entendre el funcionament de la llengua, es limiten a repetir com a lloros els quatre tòpics d’un discurs feminista que ha perdut el nord, com la cabòria de la visibilització de les dones en el llenguatge, una de les creacions més inconsistents i fatigants d’aquest discurs. També surt a rotlo si l’acadèmia és machista o no, si hi ha poques dones o si les poques que hi ha han signat o no el document, coses que no fan que aquest tingui ni un punt més ni un punt menys de validesa. Alguna dels replicants, que diu que és lingüista, fins i tot s’embranca en discussions de sintaxi i titlla Bosque de cometre incorreccions, perquè escriu miembros femeninos i, segons ella, ha de ser miembros femeninas (com és unas testigos estupendas), perquè miembros femeninos són homes que “visten de rosa” o “son cariñosos con sus hijas“. La lingüista no veu que testigo és un nom de gènere comú, amb dos articles possibles i que estupendas ve exigit per l’article unas; mentre que miembro, encara que ara hi ha una tendència a usar-lo com a nom de gènere comú, en l’ús més tradicional —que Bosque té tot el dret de seguir— és un mot epicè, com persona o individuo, que no permeten sintagmes com los personas estupendos o las individuos mencionadas. No falten en el debat els extremismes, com aquest article, del qual només sabria destacar l’encert d’una part del seu títol (respuesta histérica). Però no tot són diatribes contra l’acadèmic. També hi ha manifests de suport i fins i tot alguna adhesió catalana. I algun professor que ho intenta explicar armat de pedagogia i recursos, que, tanmateix, reboten contra el mur de ciment armat amb què es tanquen algunes persones que només saben repetir el clixé que les dones han fet aparició i la llengua les continua amagant. I hi ha defenses contundents del text acadèmic, com aquesta de l’escriptor i també acadèmic Arturo Pérez Reverte, curiosament escrit en forma de tweets. Reverte és un home intel·ligent i valent —fins allà on jo el conec—, que contrasta amb tants d’homes que només aspiren a quedar bé cobrint-se d’una capa superficial de progressisme-feminisme irreflexiu i acrític i acoquinats davant qualsevol possibilitat que algú els digui masclistes. El seu to no és el meu, però crec que les seves idees, expressades en un to o en un altre, seran les que triomfaran en un món igualitari sense algunes curtors que ara ens embarassen.
10 comentaris10 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
Inasequibles al desaliento
Sembla que es pot dir de les dues maneres, amb algun matís de diferència. “Inaccesibles al d.” vol dir que el “desaliento” no hi té accés; i “inasequibles al d.” vol dir que el “desaliento” no els pot aconseguir.
Us recomanaria aquest humil article sobre la qüestió:
http://sodellengues.blogspot.com/2012/02/una-alta-carrega.html
A mi em va semblar un article prou raonable davant de tant destrellat purament programàtic; però, com sempre, les acadèmies es pronuncien llustres més tard del punt àlgid de la qüestió. És clar que amb una llengua tan saludable com l’espanyola, l’existència de la seva acadèmia pot semblar fins i tot superflua i aquí s’estan justificant el sou “a posteriori”, quan la majoria dels parlants no els farem puto cas.
Trobo força sorprenent la qualificació de Pérez-Reverte. Un cop mort Juan Ramón Lodares, Pérez-Reverte va ocupar el seu lloc com a deixeble directe de Gregorio Salvador, prou conegut per les seves desqualificacions de tota llengua de l’Estat o d’Amèrica Llatina que no sigui l’espanyola (“lenguas minúsculas” són per a Salvador). PR va ser un dels promotors del Manifiesto por la Lengua Común, que va recolzar, com ell diu, perquè “hay un nacionalismo en el que milito sin complejos: el de la lengua que comparto, no sólo con los españoles, sino con 450 millones de personas capaces, si se lo proponen, de leer el Quijote en su escritura original. Amo esa lengua-nación con pasión extrema” (http://xlsemanal.finanzas.com/web/firma.php?id_firma=6850&id_edicion=3387). PR té un pensament plenament en sintonia amb el de Bauzà; no sé si en aquesta coincidència de parers també se’l trobarà “intel·ligent i valent”.
Ah coi! Ja vaig anar alerta a posar l’incís “fins allà on jo el conec”. Si ha fet i dit tot això, li retir qualsevol simpatia que provisòriament li hagi pogut atorgar. Amb tot, i encara que té un estil massa agressiu, per a mi en la qüestió que motivà el meu post està en la línia correcta. Amb els nacionalistes espanyols es pot coincidir en alguna cosa. La gent sempre coincideix en alguna cosa. I no perquè una cosa que tu penses també la pensin ells deixa de tenir validesa. Crec que cada idea s’ha de validar o invalidar en ella mateixa, no per relació amb altres idees dels mateixos individus.
Una idea i l’altra estan en la mateixa línia autoritarista i supremacista. Darrere de totes dues actituds del Pérez-Reverte hi ha el pensament que la llengua té una èlit de propietaris i que hi ha formes lingüístiques millors i més legítimes que d’altres (siguin variants, siguin llengües, siguin elaboracions estilístiques d’una llengua).
Aquí discrepam, però es veu que això no té solució. El temps s’encarregarà d’aclarir les coses.
En què discrepem, Gabriel? No t’acabo d’entendre. Tampoc entenc el que dius sobre el pas del temps. De debò: no faig l’orni.
Si consideres que les guies de llenguatge “no sexista” estan ben fonamentades i fan un bon servei a alguna causa, discrepam. Perquè jo crec que no tenen cap fonament i han fet molt de mal. En els aspectes centrals, vull dir. En aspectes més accessoris (termes concrets, etc.) poden tenir raó.
L’aspecte central és que les dites guies neguen el concepte de gènere no marcat, consideren el que diuen (i tradicionalment s’ha dit) “masculí” un gènere que discrimina les dones i proposen canviar totes les estructures bàsiques de la llengua, cosa que, tanmateix, és impossible(han aconseguit que es generin alguns textos sotmesos a aquesta enginyeria, però la llengua, en general, funciona com sempre). Perquè no pot funcionar d’una altra manera.