Avui és un gran dia, en què se celebren o celebraven un grapat de coses. Abans que res, és el començament d’un any nou (Cap d’Any, el cap de l’any), un fet que té una història més complicada que no sembla. Com hem dit a un altra part d’aquest llibre (vegeu la introducció al mes de setembre), el començament de l’any s’ha situat en dies molt diversos segons les èpoques i les cultures. En el calendari romà primitiu començava el primer de març. En el calendari romà julià, el primer de gener, i després de la desaparició de l’Imperi Romà, l’any començava en els dies més diversos. Fins que en el segle XVI es fa fixar definitivament en el primer de gener.

I avui, dia de Cap d’Any, fan festa —o poden fer-ne— els qui es diuen Jesús i Manuel, dos noms un poc «espanyols». Ho dic per a començar a excitar el personal. Després ho explicarem fil per randa. També les dones que es diuen Manuela i Maria Jesús.

Tradicionalment el cristianisme el dia d’avui ha fet tres celebracions, dites la Circumcisió del Senyor —que és el que deien els calendaris fins no fa gaire—, el Dolç (o Sant) Nom de Jesús i la Solemnitat de Santa Maria Mare de Déu. Parlarem un poc de cada una.

La primera ha desaparegut oficialment i l’Església ha preferit oblidar la mutilació del sant membre del Senyor, tot dedicant el dia a la dita Solemnitat de Santa Maria Mare de Déu, que és el que diuen avui els calendaris oficials. La Circumcisió de Jesús era una celebració establida no abans del segle VI. Era, i és, costum jueu que vuit dies després del naixement d’un infant masculí, aquest és circumcidat —pobra criatura—, alhora que li imposen el nom. Així és que un dia com avui Jesús va romandre amb la faveta pelada i exposada a la pèrdua de sensibilitat, una cosa, però, que, teòricament, no hauria de menester gaire. I li imposaren Jeshua, un nom arameu molt corrent en aquell poble, relacionat amb la forma hebrea Yehoshua, que significa ‘Déu salva’. Jeshua va passar al grec (Ἰησοῦς, Iēsous), del grec al llatí (Iesus) i del llatí al català. La variant aramea Joshua és l’origen de Josuè, que també podria ser el nom de Jesús. Els àrabs, que tenen Jesús per un profeta, li diuen Isa.

La festivitat de Santa Maria Mare de Déu abans del 1970 se celebrava el dia 11 d’octubre i ara, el primer de gener, encara que una tal celebració no afecta els costums de la gent, que ni s’ha assabentat del canvi. Però potser ens interessa saber que va ser instituïda després del concili d’Efes (431), en què es va decidir que Maria era la mare de Déu, després de llargues i acalorades discussions entre els qui pensaven que només era la mare del Jesús humà i els qui pensaven que era la mare de tot el Jesús, la part humana i la part divina. Suposam que la cosa s’hauria d’embolicar a continuació, perquè si Maria era la Mare de Déu i Déu, encara que siguin tres, només són un, Maria també seria la mare del Pare i, per tant, l’àvia del seu fill. El cristianisme és així d’entretingut. Doncs a Efes van decidir que Maria era la Mare de Déu, però com que en aquell temps escrivien en llatí i en grec, li donaren el títol, en grec, de Theotokos, literalment ‘paridora de Déu’. I en llatí en digueren Deipara, que, la veritat, no sona d’allò més fi. Després ho arreglaren canviant la cosa paritòria per una altra més en la idea de la relació familiar i dient Mater Dei, o Santa Maria Mare de Déu, com es diu en l’oració més repetida dels practicants.

La festivitat del Dolç Nom de Jesús va començar essent cosa de franciscans i dominicans en temps força reculats. Sembla que en el segle XV la devoció al nom de Jesús es va estendre pels Països Catalans. El 1721 el papa Innocenci VI va establir aquest dia com a festa per a tota l’Església i la situà en el segon diumenge després de Reis. En el segle XX va anar ballant com una baldufa entre els primers dies de gener. El 1969, la reforma del calendari litúrgic va suprimir la festa, que es va restaurar el 2002, situada ara en el 3 de gener. De manera que els qui es diuen Jesús van un poc dividits: uns ho celebren el primer de gener, altres, el dia 3 de gener i no sé i altres tenen altres normes. Però nosaltres —la lògica ens domina— la mantindrem en el primer de gener, car és el dia que a Jesús de Natzaret li imposaren el nom, en el dia de la seva petita mutilació.

Això de posar el nom de Jesús als infants és un estrany costum espanyol i català, o català i espanyol: ja emprendrem estudis per a veure qui va començar primer. A la resta del món això no passa: allà posar Jesús a un nin és com si aquí li posassin Déu o Crist, que veuríem més aviat com una irreverència.

A Jesús de Natzaret també li diuen Emmanuel, un nom hebreu format per dues paraules: El, que vol dir ‘Déu’ i immanu, que vol dir ‘amb nosaltres’. Per tant, ‘Déu és amb nosaltres’. És un nom que ja li donà el profeta Isaïes, devers vuit-cents anys abans. En totes les llengües el nom comença per Em- o Im-. Manuel és una forma espanyola, igual que la forma més castissa Manolo. Com que va haver-hi alguns emperadors bizantins que es digueren Manuel (un del segle XII), podria ser que d’Orient passàs a Castella i Portugal, de rei a rei (hi ha infants i reis d’aquest nom a partir del segle XIII). Ens resta per aclarir quan va començar a usar-se el nom en català, però ja ho aclarirem. Antoni Llull Martí diu que a Mallorca no n’ha trobat cap abans del segle XV, i després molt pocs.

I a més de dir-li Jesús o Emmanuel, també li diuen Crist, o la combinació Jesucrist. I a Mallorca, popularment, el Bon Jesús, o potser el Bonjesús. Pel que fa a Crist és un mot grec (χριστoς’, khristós ) passat al llatí Christus, que és l’equivalent de l’hebreu Messies (‘ungit’). Entre els hebreus un messies era un alt sacerdot o un rei que havia estat ungit, i els jueus esperaven el messies que els havia d’alliberar del jou romà, havia d’unificar els jueus, reconstruir el temple i començar una era de pau. I això és el que els primers seguidors de Jesús creien que era el seu líder, i no creuen els jueus. A la traducció de la bíblia hebrea al grec (Septuaginta) ja surt χριστoς’, traduïnt el mot hebreu, igual que als Evangelis.

I com que tradicionalment avui s’ha celebrat la festa del Dolç Nom de Jesús i fan —o feien— festa els qui es diuen Jesús, parlarem del responsable d’aquest fet, un jueu de fa dos mil·lennis conegut com a Jesús de Natzaret. I què en podem dir d’aquest personatge? Ai, Senyor, que complicat! Sens dubte, és un de les figures que tenen més fans en tot el món. Els cristians diuen que és Déu que es va fer home sense deixar de ser Déu i ara allà on sigui és Déu sense deixar de ser home. Als jueus no els va fer el pes com a messies i el consideren un engalipador. Els musulmans el tenen per un profeta. I molta altra gent «no adscrita» pensen que va ser simplement un predicador jueu que va caure malament al poder i va ser executat. També n’hi ha que diuen que no hi ha cap prova fefaent de la seva existència, perquè no en parla cap font històrica (el Nou Testament no ho és). Hi ha de tot, doncs.

Les creences cristianes sobre Jesús es basen en allò que diuen els seus quatre biògrafs, que no se sap ben bé qui són, que no conegueren el biografiat (segurament els evangelis de Mateu i de Joan no foren escrits pels apòstols d’aquest nom) i que escrigueren les biografies un munt d’anys després de la mort de Jesús, a partir d’allò que creien els primers cristians i a partir d’allò que deien les profecies de l’Antic Testament, que, evidentment, s’havien de complir. I —un aspecte fonamental— potser mai no sabrem quines parts dels evangelis hi van ser afegides posteriorment, cap als segles IV i V, quan es va fer, en realitat, tot el muntatge.

Pel que fa a Jesús, no se sap quin any va néixer, però tot sembla indicar que va néixer entre l’any 2 i l’any 9 aC. Cosa que té la seva gràcia: Jesucrist és d’abans de Jesucrist. Dos evangelistes (Mateu i Lluc) donen versions diferents del seu naixement, si bé tots dos afirmen que va néixer a Betlem. Lluc diu que hi va néixer perquè la família, que vivia a Natzaret, se n’hagué d’anar a empadronar a Betlem, d’on era Josep, el pare. Però els historiadors diuen que el famós cens va fer-se l’any 6 dC. És a dir que això del cens és una bola. D’altra banda, Mateu diu que va néixer en temps d’Herodes el Gran, un rei que va morir el 4 aC. Això de comptar els anys a partir del suposat naixement de Jesús es va implantar en el segle VI —i no començà a funcionar plenament fins al VIII—, arran dels càlculs encarregats pel papa al monjo matemàtic Dionís el Petit, el veritable inventor de l’Era Cristiana, que va fer els comptes malament i ara per culpa seva anam uns quants anys endarrere.

El nostre personatge d’avui era, doncs, un hebreu del segle I, de Natzaret o Betlem, de la tribu de Judà, fill de Josep i de Maria, que tenia germans (Jaume, Josep, Simó i Judes) i germanes segons les mateixes fonts cristianes i que segurament en un principi feia de fuster. De gran es va posar a predicar, seguit per un grapat de fidels, i, segons els evangelistes, en feia de grosses: ressuscitava morts, guaria leprosos i cecs, caminava damunt l’aigua, multiplicava pans i peixos i convertia l’aigua en vi. Tant els fariseus, molt antiromans, com els saduceus, aliats de Roma, l’odiaven i el volien llevar del mig. Va ser jutjat pel sanedrí (tribunal jueu), però com que només els romans podien condemnar a mort, li feren un segon judici en què el governador Ponç Pilat el condemnà a morir crucificat, més que res per a evitar tensions polítiques amb els jueus. La crucifixió era la manera que tenien els romans d’executar els delinqüents condemnats a mort. La part més impressionant de la seva biografia segons els evangelistes és la seva resurrecció tres dies després de mort, que els primers cristians —una secta jueva com una altra— posaren com a centre de la nova ideologia. Els especialistes han ofert moltes hipòtesis sobre el fet —robatori del cos, recuperació d’un coma reversible, etc.— i interpretacions que continuaran essent objecte de debat per molt de temps. Diuen les creences cristianes que, després de ressuscitat i d’haver visitat els amics i coneguts, començà a enlairar-se verticalment, com les naus de la NASA però sense fum, fins que el perderen de vista. Sempre m’ha fascinat la qüestió de quan i on es va aturar o si encara vola.

Aquest és Jesús de Natzaret. En qualsevol cas, un personatge fascinant. Segurament un personatge històric, tot i que n’hi ha que diuen que no és més que un mite format per sincretisme d’un munt de mitologies antigues, entre les quals hi ha uns paral·lelismes impressionants. Multitud de personatges altament rellevants del món antic van néixer de verges fertilitzades pels déus; missatgers divins anunciaren aquests naixements extraordinaris a les mares de multitud de déus, emperadors o reis. Personatges lligats al naixement d’alguna religió, reis, emperadors o grans savis acabaren adorats com a fills de Déu. Ja hi havia hagut divinitats solars que expiaven els pecats humans, morts violentament i després ressuscitats. Els seguidors de Dionís, déu grec que feia miracles, menjaren el seu cos. Etcètera. Tanmateix, l’existència del Jesús històric no és incompatible amb la teoria del sincretisme d’antigues mitologies.

Segons el cristianisme, Jesús és el mateix Déu que es va fer home. I quina necessitat tenia Déu d’una tal acció? Quin era el motiu de venir al món a patir, com tot humà, i a viure el sofriment espantós de la crucifixió? No cal patir, que l’Església té resposta per a tot. La crucifixió fou la manera que Déu va decidir de redimir l’espècie humana. I què vol dir redimir? El mot ve del llatí redimire, format pel prefix red– (acció o moviment cap enrere) i el verb emere, que significa ‘agafar’, ‘obtenir’, ‘comprar’ o ‘guanyar’. Redimir vol dir tornar enrere una acció de comprar, agafar (un esclau, una hipoteca) o de condemnar per una falta o pecat. És a dir que redimir la humanitat és perdonar-li un pecat. Quin? El denominat pecat original, que és el cometeren Adam i Eva quan van menjar una poma ignorant la prohibició que Déu els havia fet. Doncs mira, per una maleïda poma tota l’espècie humana neix amb un pecat en el seu compte, i per una poma un pobre home va haver de ser crucificat. I Déu, que tot ho pot, no hauria pogut perdonar aquesta tara congènita sense haver de crucificar ningú? Renunciau a entendre-ho, que sou uns pobres mortals ignorants.

També és fascinant la història de la religió creada al voltant de Jesús i de com una petita secta jueva va esdevenir la poderosa Església catòlica. Fascinant ha de ser la tensió, durant els primers temps, entre els dirigents de les comunitats cristianes per al control d’aquestes i de la ideologia que s’anava construint. Tensions que, de fet, no cessaren mai, si bé aviat hi hagué una Església oficial que imposà la seva hegemonia. Tanmateix, la qüestió central és que el triomf del cristianisme és una conseqüència de l’aliança del teixit humà que escampava la religió i el poder imperial. Un hi posava els elements que han estat més eficients per al control de la gent i l’altre hi posava els recursos materials per a garantir l’hegemonia de les idees. L’aliança fou iniciada per Constantí, Constantí el Gran, el soi disant salvador enviat per Déu, cruel, depravat i megalòman emperador que féu destrossar per les feres centenars d’enemics en el circ, que matà el propi fill, l’esposa, el sogre i un cunyat i massacrà poblacions senceres. L’aliança permeté d’edificar esglésies, definir el dogma segons els interessos dels qui tenien el poder (és fantàstic com Constantí imposà el seu punt de vista en el concili de Nicea, que ell féu convocar, sobre la divinitat de Jesús, per exemple), i convertí l’Església en un poder civil, amb atribucions sobre l’administració de justícia i altres afers humans.

Després d’aquesta mena de complement que és el paràgraf precedent, en què el to s’ha fet un poc més greu que l’habitual, tornem als temes pròpiament d’avui. I en aquesta línia ens resta un darrer punt que ens és altament enigmàtic. Què dimonis se’n va fer del prepuci de Jesús, el Sant Prepuci per a parlar amb les bones maneres degudes. Si Jesús va pujar al cel i encara s’hi conserva tan jove com el dia de la pujada, no sembla lògic que una part del seu cos, i d’un lloc tan important, restàs a la Terra i es podrís com la carn dels vulgars mortals. També va pujar al cel, en paral·lel, el dia de l’Ascensió? Com que cap dels qui han mort i han gaudit del paradís no ha tornat a aquest món, ningú no ens pot dir si per allà dalt han vist mai un prepuci perdut passejant-se entre la cort dels benaurats, o reposat en el sant membre, sencer i feliçment restaurat. El tema generà un debat teològic de bones dimensions —els teòlegs cristians sempre tan enfeinats—, i s’arribà a la conclusió que el prepuci era un element no necessari, com els cabells, les ungles, les dents de llet, el melic o la sang vessada (i no diuen les caques, perquè els teòlegs han de tenir un cert refinament). Això deu anar lligat al fet venturós que el cristianisme no valorà i no continuà la pràctica jueva de la circumcisió, amb la qual cosa molts ens hem lliurat de bones. Un poc d’aigua per damunt el cap és molt més suportable. De manera que el prepuci no tingué Ascensió i restà perdut per la Terra. I què se’n va fer? Com sempre, la llegenda és exuberant. Malgrat que el costum era enterrar els prepucis, diuen que el de Jesús passà per les mans de Joan Baptista i anà a parar a Maria Magdalena. Va estar en poder de reis i emperadors (els emperadors bizantins, Carlemany, Henric V d’Anglaterra, etc.) i multitud d’esglésies, abadies i monestirs han reivindicat tenir-lo. A l’Edat Mitjana va arribar a haver-hi catorze prepucis a diferents esglésies, i altres conservaven el ganivet o la pedra sobre la qual es féu la mutilació. En el segle XII va anar a Roma en santa processó, però el papa es va fer l’escèptic. El poble italià de Calcata presumia de tenir la relíquia i la venerava amb una processó el primer de gener, fins que el 1983 el reliquiari va ser robat i el prepuci volà. Però en resten d’altres, als quals, però, l’aplicació de les proves d’ADN no semblen possibles. Una pena.

Per a les tradicions festives de la nit de Cap d’Any vegeu el capítol Sant Silvestre i Santa Coloma (31 de desembre).

Molts d’anys, Jesús, Maria Jesús, Manuel, Manuela, i bon any nou a tothom.

Si us ha agradat aquest post, tenim moltes més hagiografies que podeu llegir en aquest llibre.