buy cheap arimidex online cheap, purchase strattera no visa online without prescription, u.s. pharmacies for cytotec without rx, buy zoloft saturday delivery cod, buy zithromax next day delivery, order hydrochlorothiazide online cash on delivery, order generic nolvadex online, cheap doxycycline prescriptions buy, buy desyrel online for anxiety, purchase diflucan without prescription from us pharmacy, order paxil cod overnight delivery, buy elavil online, no prescription seroquel online visa without script, cheap flagyl for sale with no rx required, abilify fedex without prescription, buy valtrex online, propecia without a presciption, buy lipitor online uk, baclofen no rx needed cod accepted, prescription prilosec online, buy synthroid online with a discount, buy cheap amaryl without prescription, buy clomid no prescription, bactrim next day no prescription, fosamax online, purchase online inderal without prescription, buy cipro online no prescription, order retin-a cream online for eyes, order accutane online overnight, buy premarin pharmacy, buy nexium pay by cod, buy prozac online no prescription, plavix buy without prescription, how to get prescription of zovirax, buy amoxil overnight cod, order lasix no visa without prescription, purchase cheapest acyclovir meds online,

Arxiu corresponent a octubre 2011

Helena i Henric s’han d’escriure amb hac, i no és cap hal·lucinació meva

Com que aquest és un punt polèmic, als posseïdors d’un d’aquests dos noms els hem de reconèixer la llibertat d’escriure’ls com vulguin, però si es tracta de personatges històrics, que ja han perdut, els pobres, la llibertat d’elecció, qui això signa sempre escriurà els seus noms amb hac (Santa Helena, Henric VIII d’Anglaterra, Henric el Navegant), tal com mana l’etimologia i la pràctica de totes les llengües. Elena i Enric són una tosca imitació de l’ortografia espanyola. Sobre això no hi ha res més a dir.

Pel que fa als noms comuns, Fabra —un cop derrotat en la batalla de la hac— i altres codificadors ja van fer una feina lloable redreçant velles grafies errònies i establint harmonia, hissar, subhasta, filharmònic o substrahend, divergents dels usos espanyols, que sempre condicionen els catalans. Però va restar alguna cosa per a acabar de compondre, que ha romàs per sempre a la sala d’espera. Vull parlar de les paraules hal·lucinar, hal·lucinació, hal·lucinant i hal·lucinògen, que  tothom  escriu al·lucinar, al·lucinació, al·lucinant i al·lucinògen. És un dels errors de la nostra ortografia, que val a dir que feliçment i admirablement són menys que els que afecten altres llengües. Però així i tot, o precisament perquè són pocs, faríem molt bé de rectificar-los.

Hal·lucinar ve del llatí hallucinari, que significa ‘somiar’, ‘divagar’. Coromines, que escriu al·lucinar, ens diu que la bona grafia llatina és alucinari, i tot seguit afegeix que l’origen d’aquest mot és fosc. Quant a la ela, ens diu que la forma inicial és amb ela simple i que en la baixa època es va escriure amb ela doble, per influència de lux lucis. En tot cas, els grans diccionaris etimològics de les llengües europees ens presenten el mot com a hallucinari. I, d’altra banda, descomptant l’italià, que ha suprimit la lletra hac, totes les llengües del món escriuen el mot amb aquesta lletra inicial, excepte l’espanyol, el portuguès, el català i el gallec. El portuguès ho escriu sense hac per influència de l’espanyol: aquesta influència és molt més intensa d’allò que molts puguin pensar. El gallec segur que també mostra la mateixa influència, o almenys no ha tingut el contrapès del portuguès, com ocorre en algun cas similar (pensem en el cas de estatística). El català no hi ha dubte que imita servilment —o amb inconsciència dels usuaris— la llengua veïna dominant a casa nostra.  I, finalment, cal observar que el basc, que escriu haluzinatu, s’ha pogut alliberar d’aquella influència.

Pel que fa a la difusió del mot —o del conjunt de la família lèxica— a les llengües modernes, podem dir que apareix primer en francès en el segle XVII. La primera forma és l’adjectiu halluciné (1611), del llatí hallucinatus (participi de hallucinari) i després apareixen hallucination (del llatí hallucinatio) i el verb halluciner (segons el Trésor de la Langue Française tret per derivació de l’adjectiu halluciné).  En anglès hallucination es documenta per primer cop en el XVII, i hallucinate, en el XVIII. En espanyol, la família també apareix en el segle XVII. En català els mots es documenten —almenys pel que fa a la lexicografia— el 1803 (diccionari de Belvitges, Esteve i Juglà). Que la grafia catalana és tributària de l’espanyola és indiscutible. I diferent de la de la immensa majoria de llengües del món, que, si tenen el mot, l’escriuen amb hac. No sabem per què l’espanyol va fer la peculiaritat de llevar la hac a aquestes paraules. Tenint en compte les dades del CORDE, el primer usuari dels mots és Feijoo, que alterna halucinar i halucinación amb alucinar i alucinación. Després d’un ús inicial vacil·lant es va imposar la peculiar grafia sense hac.

Bé, doncs encara que en llatí hi hagués les grafies hallucinari, halucinari i alucinari —punt en el qual no puc entrar per manca d’informació—, la forma amb hac i amb ela doble és la que dóna origen als nostres mots en les llengües modernes, i això ja justifica la unanimitat de tots els idiomes i la conveniència que nosaltres també ens afegim a aquesta unanimitat. És bastant presumible que la proposta ni tan sols serà presa en consideració. No cal esperar-ho. Les autoritats lingüístiques i el gremi de filòlegs, en general, no estan gaire disposats a revisar coses socialment “establertes”, encara que siguin errors monumentals. Però l’advertiment de l’error està fet. És ver que l’ortografia és un conjunt de convencions i el que és útil i socialment valuós és que tothom comparteixi aquestes convencions. Però també és ver que de rectificacions en aquestes convencions l’acadèmia en fa contínuament, i no sempre són canvis indiscutibles. Doncs qui això signa es proposa fer servir a partir d’ara en aquestes paraules la silenciosa, sofrida i sempre polèmica lletra. Supòs que el català podrà sobreviure perfectament amb aquesta petita heterodòxia. I tampoc no passarà absolutament res si a aquest modest article no li fa cas ni Déu. Les coses són així de relatives.

Finalment, és obvi que cal rebutjar de manera absoluta aquest ús modern intransitiu, col·loquial i foraster, del verb hal·lucinar: “si mires aquest film, hal·lucinaràs“. Aquest és un verb transitiu: alguna cosa ens pot hal·lucinar a nosaltres (ço és, ens pot provocar hal·lucinacions, o ens pot deixar hal·lucinats,  com la lectura d’aquest article), però nosaltres no podem hal·lucinar. Ni que sigui per un tub.

17 comentaris

L’Ajuntament de Palma s’espanyolitza

El batlle de Palma, dit oficialment Mateo, ha donat una instrucció sobre l’ús de les llengües oficials a l’Ajuntament, que és una mostra del sibil·lí bilingüisme-trampa amb què juguen els lingüicides. Sota l’aparença d’una pràctica bilingüe “igualitària” la instrucció va ben encaminada cap a la castellanització de l’administració municipal. Segons la nova norma, tots els expedients que parteixin d’una sol·licitud d’un ciutadà s’han de tramitar obligatòriament en la llengua de la sol·licitud inicial. Això es vol justificar en la presumpció que aquesta llengua emprada en el primer document que presenta el ciutadà expressa la voluntat d’aquest sobre la llengua que s’ha d’utilitzar. Una presumpció completament falsa, perquè la llengua que utilitza el ciutadà només és la conseqüència d’unes rutines creades per una política lingüística d’exterminació lingüística practicada durant alguns segles en la qual ha col·laborat una part de la nostra societat de la qual és continuació el partit del senyor Mateo. Com que, en virtut d’aquesta rutina, la immensa majoria d’escrits es presenten en espanyol, podem preveure que la instrucció representarà una castellanització important de la paperassa municipal. Que deu ser l’objectiu, vist altrament el zel que el senyor Mateo ha anunciat que posarà a sancionar els funcionaris que no obeeixin. Ja voldríem veure aquest mateix zel en les sancions dels càrrecs que incompleixen el Decret 100. La instrucció va contra la Llei de normalització lingüística, que a l’article 6 estableix que “El català, com a llengua pròpia de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, ho és també del Govern Autònom, del Parlament i dels Consells Insulars i, en general de l’Administració Pública, de l’Administració Local i de les corporacions i institucions públiques dependents de la Comunitat Autònoma.” Si el català és la llengua pròpia de l’Administració Local, vol dir que és la llengua que s’ha d’emprar per defecte i com a norma general, i la compatibilitat d’aquest principi amb el dret a l’ús de l’altra llengua oficial només es pot materialitzar amb el principi que l’ús del castellà és excepcional i derivat d’una petició expressa del ciutadà. Com es fa a Catalunya i com s’havia considerat fins ara a les Illes.

1 comentari