buy cheap arimidex online cheap, purchase strattera no visa online without prescription, u.s. pharmacies for cytotec without rx, buy zoloft saturday delivery cod, buy zithromax next day delivery, order hydrochlorothiazide online cash on delivery, order generic nolvadex online, cheap doxycycline prescriptions buy, buy desyrel online for anxiety, purchase diflucan without prescription from us pharmacy, order paxil cod overnight delivery, buy elavil online, no prescription seroquel online visa without script, cheap flagyl for sale with no rx required, abilify fedex without prescription, buy valtrex online, propecia without a presciption, buy lipitor online uk, baclofen no rx needed cod accepted, prescription prilosec online, buy synthroid online with a discount, buy cheap amaryl without prescription, buy clomid no prescription, bactrim next day no prescription, fosamax online, purchase online inderal without prescription, buy cipro online no prescription, order retin-a cream online for eyes, order accutane online overnight, buy premarin pharmacy, buy nexium pay by cod, buy prozac online no prescription, plavix buy without prescription, how to get prescription of zovirax, buy amoxil overnight cod, order lasix no visa without prescription, purchase cheapest acyclovir meds online,

Arxiu corresponent a novembre 2006

Més sobre “No em ratllis”

Quina meravella, quin plaer sentir aquells infants, procedents de llocs diversos del Principat, amb aquella pronúncia fantàstica, tan implacablement allunyada de la fonètica espanyolitzada que estam avesats a sentir en les veus infantils i juvenils dels anuncis i dels doblatges. Quin antídot per al pestilent xava-bleda que ha pres la joventut de Barcelona com un execrable exèrcit d’ocupació. D’aquella pronunciació impecable podria prendre’n mostra la presentadora, per cert.

I quina meravella aquells infants d’origen africà, negrets i àrabs, que adreçaven les preguntes a Etoo en un magnífic català. Podria prendre’n mostra Etoo, per cert. I, sobretot, la presentadora.

13 comentaris

No em ratllis

El tractament de l’argot en els mitjans de comunicació, especialment a la televisió, ha estat un motiu de debat intens entre el gremi de filòlegs d’aquest país. Com se sap, una llengua subordinada com el català és incapaç de produir argot juvenil, viu i canviant, com ocorre en les llengües normals. Nosaltres, desgraciats, simplement incorporam l’argot que produeix l’espanyol i gràcies. En matèria de llengua nosaltres no hem de fer res, perquè tot ens ho donen fet. Una part dels lingüistes es resignen amb aquesta situació i consideren que els mitjans de comunicació el que han de fer és reflectir la realitat i tal dia farà un any. Altres preferiríem cercar la manera –ben difícil, és clar– de no ser una trista còpia i produir alguna cosa original. No cal dir que els qui controlen la llengua dels grans mitjans de comunicació són més aviat del primer grup, per la qual cosa els espais dramàtics i els doblatges de la nostra TV3 van plens de tios, no et passis, enrotllar-se, mal rotllo, quin morro, pirar-se, al·lucinar, menjar-se l’olla, molar, currar, no et tallis, xungo, guai, flipar, muntar un pollastre (inefable, aquest)… Tot més espanyol que una plaça de toros. Doncs ahir va començar a TV3 un programa que du per títol una d’aquestes espanyolades de l’argot foraster de darrera fornada: No em ratllis. Per si algú no està al dia –que no ho crec– aquest ratllar de pati d’institut vol dir “atabalar”, “estressar” o una cosa així, més o menys.

El món hispanoparlant, començant pels lingüistes, va perdut amb l’origen de la parauleta. Per culpa del famós yeismo ningú no sap a hores d’ara si s’ha d’escriure rayar o rallar, dos mots distints amb significats distints: hacer rayas, el primer, i “fer miques”, el segon. Els joves catalans n’han fet ratllar sense gaire manies etimològiques. Fins i tot la jovenea mallorquina ha fet una incorporació simple del mot –rallar o raiar diuen, segons les opcions fonètiques de cadascú–, renunciant d’entrada a fer una traducció més ben calculada, que podria ser retxar (a Mallorca no es diu ratlla sinó retxa; fins i tot es parla de retxes de coca, i no de verdura precisament).

En català també tenim un bon bugat amb les paraules ratlla i ratllar. Ni l’Alcover-Moll ni en Coromines en treuen l’aigua clara del tot, encara que el segon s’hi acosta més. Tanmateix, els dos pous de saber lexicogràfic fiquen dins un sac dues paraules inicialment diferents i amb etimologies distintes: ratllar de fer ratlles o línies, i ratllar de fer miques amb el ratllador. El que sabem segur és que la t és una cosa moderna i capitalina definitivament fixada per Fabra. En català tradicional la ratlla (línia) es diu sistemàticament ralla o raia, segons les àrees. A Mallorca, on la paraula normal és retxa, hi ha casos residuals de raia en el sentit sobretot de frontera. L’altra paraula, ratllar (amb el ratllador) també era antigament rallar o raiar (a Mallorca sempre ha estat raiar i raiador). I la cosa és molt més complexa que una simple qüestió de iodització, a la manera de cella i ceia. De manera que dues paraules d’origen diferent s’han fos en una i ben foses estan.

Com també es va fonent –tornant allà on érem– la personalitat de la nostra llengua, convertida de cada dia més en una còpia barata i en una caricatura deplorable. També gràcies a TV3. Però tranquils, no ens ratllem.

9 comentaris

Nuevos tiempos. Vells provincianismes

Ahir a cals socialistes balears hi va haver altar fumat i missa de tres. O de quatre, no ho sé. Però, en tot cas, mirau si la cosa anava grossa que va presidir la celebració una persona molt important vinguda de Madrid. Es presentava oficialment la candidata a la batllia de Palma, la jove i decidida Aina Calvo. Finits els discursos, les promeses i les efusions, els protagonistes s’estrenyen i enlairen emocionadament les mans mentre el públic fidel branda banderetes amb les sigles del partit (PSOE, per descomptat). Tot molt maco. Només una petita anotació: es veu que els responsables de l’organització de la festa no varen caure en el detall que aquest país té una llengua pròpia, i, més descansats que un canonge, ompliren de cap a cap el fons de l’escenari amb un contundent Nuevos tiempos, nuevas políticas. La llengua pròpia i allò del PSIB aquesta vegada no pogueren anar a la festa i van quedar a casa sols com a mussols, de manera que la foto que avui du la premsa local bé podria correspondre a un acte fet a Albacete o Toledo, si tapassin els ulls dels amfitrions amb aquell quadradet que solen posar a algunes fotos de les pagines de successos.

La premsa diu que la persona important vinguda de Madrid, la senyora Fernández de la Vega, va dir unes paraules en català que van ser molt aplaudides. Una disposició favorable cap a la llengua per part de l’auditori que no va ser obstacle perquè la candidata presentada parlàs “en bilingüe”. Com ensenya sàviament el professor Matas. Com defensa El Mundo i tota la premsa d’ordre. Com els Ciutadans aquells dedicats a l’striptease i al sainet amb crits de llibertat.

24 comentaris

Una entesa mala d’entendre

Tot just quan Carod va haver anunciat el pacte amb el PSC i ICV vaig escriure, en calent, el post que precedeix aquest. Malgrat les lògiques vacil·lacions havia pres partit per un pacte nacional i la notícia va ser com un gerro d’aigua freda. Estic segur que com per a una multitud ingent de catalans. Després he seguit amb la màxima atenció els argumentaris d’un i altre costat, a la premsa i a la blogosfera; argumentaris que, d’altra banda, veig que són brandats més amb la idea de servir el partit que de cercar la racionalitat. De cada vegada més crec que les coses no són ni blanques ni negres, sinó de molts de grisos, i no enviaré ningú a l’infern perquè defensi amb convicció uns arguments o uns altres. Però, després de llegir una muntanya de paper o de bits, continuu pensant que allò que hauria estat millor per al país és la coalició nacionalista.

En els argumentaris hi ha elements de caràcter conjuntural i altres de més essencials. Entre els conjunturals s’ha dit que CIU no volia el pacte amb ERC (i sembla que ERC tampoc no volia el pacte amb CIU). El tractament d’Esquerra com a plat de segona taula, però, sembla més una excusa de mal pagador que una raó convincent. Hi va haver un moment que el pacte era possible i es va deixar perdre l’oportunitat. La qüestió és si, malgrat els desencontres i els menyspreus, valia o no valia la pena d’intentar-ho.

I així entram en els arguments no conjunturals. Què és millor per al país i per al creixement dels partits nacionals? (donant per pressuposat que això darrer també és bo per al país). L’argument que diu que, com que CIU és tan sobiranista com el PSC, és a dir gens, val més dedicar-se a les polítiques socials, és una raó de no gaire bon vendre. De la perspectiva independentista és ver que CIU ha donat mostres abundants de maniobres tèrboles que poden fer dubtar de la sinceritat de les seves proclames nacionalistes; però CIU té unes potencialitats de vindicació sobiranista que no tenen els partits sucursals ni d’una hora enfora. CIU governant al costat d’Esquerra, amb els dos partits alliberats d’haver de ser cortesans besaculs de PSOE o PP i víctimes dels interessos d’aquests, podria aplicar-se responsablement als objectius que teòricament s’ha marcat. És clar que podria haver-hi motius de tensió entre els dos socis, però per a alguna cosa deu haver-se inventat el patriotisme.

Un dels cavalls de batalla principals és la qüestió dels moviments electorals. Esquerra afirma que la seva estratègia estirarà els votants del PSC –hispanoparlants o no– cap al catalanisme. Però és dubtós que aquests votants apuntin més cap a Esquerra amb un PSC reforçat amb el govern que amb un PSC desgastat a l’oposició. Per què haurien de fer-ho? Més aviat pareix que el govern de coalició nacional asseguraria la integritat de l’electorat nacionalista –ara abocat al desànim i a l’abstenció– i amb tota probabilitat podria eixamplar-lo si fossin capaços d’aquí a quatre anys de presentar-li una obra de govern consistent.

És cert que ERC no podria fer una política tan d’esquerres amb CIU com la que pot fer amb socialistes i Iniciativa. Tanmateix, és aquesta la urgència, o la urgència és donar un impuls decidit a la política d’identitat nacional, al desplegament de l’Estatut i a la política lingüística i cultural? És a dir, posar el Principat en una situació molt més favorable per a escometre salts cap a les fites que sempre ha proclamat el nacionalisme de qualsevol dels dos signes.

Deia que les coses són grises, i ara més ben dit que mai. I, a més, els resultats en política estan molt condicionats per tota mena de variables inesperades. Només el temps dirà si Esquerra anava bé o si hi va caure de potes. O potser aviat començarem a veure coses.

6 comentaris

Em sembla que s’han tornat a equivocar

La situació política del Principat és immensament complexa. Però per damunt les complexitats entenc que hi ha una cosa clara: l’objectiu del sobiranisme no ha de ser cap altre que enfortir els partits nacionals i debilitar els partits espanyols. És bo que Convergència sigui forta i que Esquerra sigui forta. Si l’aspiració de qualsevol d’aquestes dues forces és només o primordialment créixer menjant-se l’altra, estam ben cuits. Sembla que els càlculs d’alguns dirigents polítics se situen en aquesta línia: si creixeré més enviant l’altre a l’oposició, si creixeré més governant amb un partit debilitat, si… I a fora dels seus despatxos hi ha un país que té uns interessos nacionals que de vegades pareix que no compten per a res.

Fa una estona Carod ha anunciat que opta per un nou govern tripartit amb uns arguments que m’han deixat un tant estupefacte. Si jo fos militant d’Esquerra crec que ara em vindrien moltes ganes de fer-ne una de grossa. Però si fos militant de Convergència, també, perquè aquests han fet tots els mèrits per a fer impossible l’acord. I en aquest moment només em vénen al cap unes paraules dites fa un temps per un destacat quadre d’Esquerra: els militants d’aquest partit són molt afeccionats a canviar els seus dirigents quan creuen que no estan a l’alçada que correspon. Val a dir que també m’hauria agradat sentir el mateix en boca d’un quadre de CIU. En fi, deu ser l’escalfada del moment.

12 comentaris

Anima mater

Avui el Diari de Balears ens diu (pàg. 37) que Antoni Maria Alcover va ser l’ànima mater del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Ai si ho llegia el fogós capellà, que, com tots els capellans del seu temps, sabia llatí i molt! El redactor ha vist o sentit moltes vegades l’expressió alma mater i, ben resolt, ha traduït automàticament alma per ànima, com aquell qui s’embotona la camisa. Doncs no, estimats correctors de l’estimat Diari de Balears: l’expressió llatina és alma mater, i, naturalment, alma en llatí no té res a veure amb ànima (ànima en llatí és anima, precisament). Alma és un adjectiu (almus alma almum) que significa “alimentador”, “nodridor”, relacionat amb el verb alere “alimentar”. Alma mater és, doncs, “mare que alimenta”, “mare nutrícia”, i no “ànima mare”, com devia pensar el redactor. L’expressió l’aplicaven els romans a la deessa de l’agricultura i posteriorment s’aplicà per una bella metàfora a algunes universitats. Estaria bé que el nostre redactor ho hagués sabut, però encara és més necessari que ho sàpiguen els correctors, que, com a especialistes que se suposa que són en el camp de la llengua, tenen la tasca de suplir les mancances dels redactors, comprensibles en una situació sociolingüística com la nostra. Si llegeixen aquest blog, ara tenen l’oportunitat d’aprendre-ho, atès que sembla que no ho van fer quan eren alumnes del bloguista carregós. Per cert, la paraula alumne també està relacionada amb el dit verb alere “alimentar”. Alumnus és aquell que és alimentat, intel·lectualment, és clar. Tot i que alguns alumnes acaben la carrera amb considerables dèficits nutricionals. I qualcun –no pens en ningú en concret– amb clara anorèxia.

1 comentari