Els amics d’ARCA m’han convidat a fer una conferència sobre els noms dels carrers de Palma. Serà avui a les 8 a la seu de la institució. Com sabeu, el tema m’interessa molt. La quantitat de coses que he après de la història de la meva ciutat a través de la història de les plaques de les cantonades! I preparant aquesta conferència he retrobat també algunes notes de la meva pròpia història. Devers l’any 1976 a l’escalfor del Congrés de Cultura Catalana, que remenava símbols i identitats, vaig començar a estudiar la història del nomenclàtor de Palma. El mes de maig del 1979 vaig publicar un article a la revista Lluc titulat “Els noms dels carrers de Palma”, i aquell número coincidia amb la constitució del primer Ajuntament Democràtic, que una de les primeres coses que va fer va ser llevar de les plaques els noms del Generalísimo, José Antonio, Primo de Rivera, Calvo Sotelo, Goded, Mola, etc. Per aquell article de Lluc em van demanar opinió sobre els noms que havien de substituir els esmentats, i vaig poder demanar a l’Ajuntament que restituïssin noms històrics com la Plaça de la Porta del Camp o la Plaça de la Porta de Santa Catalina. La relació amb l’Ajuntament ja no es va interrompre, i el primer lustre dels 80 vaig dur a terme un ampli estudi sobre el nomenclàtor que es va concretar amb dues propostes de normalització, una sobre el centre històric (transformada en el llibre Els noms dels carrers de Palma, 1983) i una altra sobre la ciutat moderna, inèdita. El 1985 el Consistori aprovà la normalització en bloc de tota la ciutat antiga sobre la meva proposta, llevat d’alguns casos particulars. Alhora s’anaven traduint els noms de la ciutat moderna, i canviant algunes denominacions (aquí amb solucions que venien de propostes molt diverses) fins a la interrupció de 1991. Ara he presentat un projecte actualitzat per a normalitzar allò que queda pendent i tancar el procés. Si es tanca bé, com esper, quedaré immensament satisfet.

Aquest és el rei Sanç de Mallorca, amb posat hieràtic i observat de darrere pel seu nebot i successor Jaume III. Són els dos gegants que durant la legislatura passada el Consell (del Regne Privatiu) de Mallorca va aportar al florent i variat món geganter mallorquí, que ahir va posar color i alegria a les festes de la Mare de Déu de la Salut de Palma. Igual que els automòbils policials de José María Rodríguez, el monarca ha estat vestit de bandera municipal pseudo-històrica. Però, mentre que Rodríguez va ofendre bàsicament l’estètica, els creadors del gegant han ofès també l’heràldica i la història. Deuen haver sentit a contar el conte de la bandereta del rei Sanç i tot capdret han vestit el nostre rei amb els colors de la mítica bandera, ignorant la diferència entre la simbologia reial i la d’altres institucions i només amb la idea fixa i indocta d’associar morat a regne de Mallorca.

Quina ofensa: un rei embolicat amb una bandera municipal!  Mai, mai de la vida ni el rei Sanç ni cap altre de la mateixa Casa hauria consentit —ni ningú ho hauria fet— que associassin la seva persona a l’emblema dels Jurats, els seus súbdits, i ara deixem a part inexactituds històriques quant a la forma i els colors d’aquest emblema. El rei només pot ser representat i associat amb la bandera reial, la bandera reial mallorquina, la dels reis privatius i la dels comuns, quatre barres netes sense morats ni additaments de cap casta.

Però ja pots predicar: en aquest país quan ens rabejam en el tòpic i en el prejudici… ens posam morats.

Quan vaig rebre l’encàrrec d’assessorar l’Ajuntament de Palma en la normalització (traducció al català i revisió de passada) del nomenclàtor viari de la ciutat —allà cap al començament dels vuitanta— em vaig trobar amb un carrer ben curiós: calle de la Reina Laura. Com que no tenia el gust de conèixer aquesta senyora, em vaig posar a cercar una persona que es digués Laura i que hagués estat reina. Encara cerc. Se suposa que havia de ser de la casa reial mallorquina, tenint en compte l’afecció dels retoladors municipals a dedicar carrers a tota classe de membres d’aquesta família; però en els llibres d’història l’enigmàtica Laura no hi apareix.

Mentre estava desperately seeking Laura, una prestigiosa historiadora em va suggerir una pista per a trobar el desllorigador. Podria tractar-se d’una Saura, i els encarregats de fer la placa s’haurien errat i haurien transformat una s en una l, cosa versemblant tenint en compte la semblança de les dues lletres en l’escriptura manuscrita. Coses d’aquestes han passat altres vegades: el cafè Can Tunis, de Son Ferriol, havia de ser Can Turis (normativament aturis), un nom que convidava els qui transitaven per la carretera de Manacor a aturar-s’hi. Els qui van pintar el rètol es van errar i així ha quedat.

Emocionat amb la troballa em vaig posar a regirar tota la genealogia de la Casa de Mallorca tot cercant una Saura. Però portant aquest nom només em sortia una filla il·legítima de Jaume II, germanastra del rei Sanç i casada amb el poderós senyor Pere Galceran de Pinós. Els fills il·legítims eren bords però no deixaven de ser de la més alta societat. Amb tot, reina segur que no ho va ser. Menys encara una tal Saura de Rosselló, casada amb Sanç, un altre il·legítim de l’infant Ferran, germà aquest del Sanç que va ser rei. Per ventura els batejadors del carrer en qüestió haurien d’haver posat carrer de la Infanta Saura, és a dir la primera de les dues Saures esmentades? Com deia més amunt, els fills il·legítims d’aquella Casa no desmereixen a l’hora de ser honorats amb un carrer: l’Infant Pagà n’és un exemple.

Continua, doncs, l’apassionant misteri de la desconcertant reina Laura. Però potser no cal fer tanta recerca històrica ni tant de Sherlock Holmes: a l’expedient municipal de l’assignació del nom al carrer —era l’any 1930— es diu que aquest es dedica “a la reina Laura, esposa del rey Sancho”. No cal remenar més: tot ha de ser una qüestió d’incultura d’algunes persones que han fet i desfet en el nostre nomenclàtor urbà de vegades amb massa alegria; perquè l’esposa del rei Sanç era Maria de Nàpols i ningú més.

Em sembla, doncs, que el carrer de la Reina Laura es convertirà en carrer de la reina Maria de Nàpols. Després de 77 anys d’aventures amb la dita Laura, el rei Sanç tornarà a recobrar la seva vertadera i genuïna esposa.

Avui el Diari de Balears dedica dues pàgines i portada a la tasca de normalització dels noms dels carrers de Palma. Els anys 80 vaig tenir la sort de poder assessorar l’Ajuntament en aquesta qüestió, i duc damunt la gran satisfacció que la nomenclatura actual de la ciutat antiga es va fer globalment segons la meva proposta. Després d’un temps de recerca i reflexió vam poder recuperar una gran quantitat de denominacions històriques, eliminades de l’ús oficial però en gran part encara vives en l’ús popular, i vam poder recuperar la forma original de molts de noms de carrers que havien estat desfigurats per la retolació castellanitzadora de 1863. També vaig fer propostes en la mateixa línia per a moltes vies de la ciutat moderna, fins que l’arribada del govern del PP (1991) va aturar aquesta feina.

En el reportatge d’avui hi ha un petit error, degut segurament al fet que no em vaig expressar amb prou claredat durant la meva conversa amb la periodista. Exactament vaig dir que és una vergonya que a la ciutat de Palma no hi hagi un carrer dedicat a Pompeu Fabra i que en tingui un el cavall del Cid, un tal Babieca. I és que, es miri com es miri, el fet és profundament colpidor, una enorme grosseria, un insult al país i un monument al provincianisme.

Ara el nou Ajuntament ha tornat a reprendre la tasca i dins aquesta legislatura s’acabaran de retolar en català tots els carrers de la ciutat i s’eliminarà la toponímia relacionada amb la dictadura de Franco. I, naturalment, farem el possible perquè anomalies com la de més amunt passin a la història.

Quantes voltes que fa el món. Els nostres avantpassats de final del segle XIX —sobretot els progressistes— tingueren un somni i treballaren estrènuament per veure’l complit: la destrucció de la murada de Palma. Concebuda com un corset que ofegava la ciutat, antiestètic i antihigiènic, no s’aturaren fins que la veieren completament arrasada, amb portes, ponts i tot el que hi havia. No s’imaginaven mai que cent anys després un Ajuntament pogués col·locar aquest cartell o que obligàs a rectificar els plans d’un edifici o d’un pàrquing per salvar unes petites restes de la gran obra que ells destrossaren. I que bella que seria la ciutat de Palma amb el seu recinte de murada, convertit en una zona enjardinada per a passeig i esplai dels ciutadans. Els buròcrates del règim de Franco tampoc no devien imaginar-se que un dia, més prest del que un pogués pensar, anirien a terra aquests edificis per a residències militars que aixecaren just damunt el bastió del Príncep, una aberració urbanística de les més grosses que s’han vist per aquests encontorns. Però han caigut (imatge 1, imatge 2), per sort de la ciutat, que ara, si es du a terme el magnífic projecte de Pilar Simó i Antoni Sbert, recuperarà un espai històric extraordinari, amb el pont de la porta del Camp que renaixerà de la seva cendra o de la seva runa (aquí en teniu una imatge més bucòlica, una aquarel·la de B. Ferrà).

Els meus feliços ulls que ara veuen caure aquesta aberració també voldrien veure caure moltes altres lletjures d’aquesta sofrida ciutat: l’edifici dels jutjats de la Gerreria —la guinda de la despersonalització d’aquesta singularíssima part de Palma—, tot el polígon de Llevant, el presumpte parc de l’Estació, acabat d’inaugurar… Qui sap? Mai no es pot dir. Ja ho he dit que els qui aixecaren els edificis militars del bastió del Príncep no els imaginaren amb un final tan oprobiós.

Al voltant del 31 de Desembre fa temps que hi ha un debat sobre la violència que acompanyà la conquesta de Mallorca, i alguns presumptes progressistes subratllen el genocidi i la carnisseria que va representar la dita conquesta, i manifesten la seva oposició a commemorar tots aquests fets. Naturalment, allò que s’ha de commemorar és únicament l’origen d’una identitat, que és la nostra, i aquesta identitat mateixa. I avui més que mai és necessari afirmar-la pel simple fet que està amenaçada (pels qui poden destruir-la sense necessitat de fer cap carnisseria). Si la introducció a les Illes d’aquesta identitat estigué acompanyada d’una carnisseria –tan repugnant com totes– és una cosa sobre la qual ara no podem fer res. Diguem també que no va ser l’única carnisseria de la història, sinó que era part del llibre d’estil de la política d’aquelles èpoques: els vençuts el 1229 no havien tractat els mallorquins anteriors a besades. Les ràtzies que precediren la conquesta musulmana sembraven la mort i la devastació a l’arxipèlag. Miquel Barceló indica que rere aquestes ràtzies s’establien extorsions (els mallorquins eren obligats a pagar un terç de les seves propietats), i que aquesta “contribució” es pagà en homes, que eren convertits en esclaus. Segons l’historiador, no es descarta que es produís l’esclavització d’un terç de la població. D’aquesta manera, a Eivissa la població arribà a desaparèixer i a les altres illes hi va tenir una reducció substancial [Història de les Illes Balears, Edicions 62, vol I, pàg. 431].

Aquest vell debat a part, enguany s’ha començat a parlar de la necessitat de reformar la festa, actualment una celebració oficialesca i freda, per a retornar-li la seva esplendor, la seva popularitat i restaurar els seus elements essencials. Crec que el meu post precedent hi ha contribuït encara que sigui molt modestament. El regidor Antoni Roig (PSOE) va fer propostes en el seu blog, i també els redactors del Bloc per Palma, que, tot i que no citen el post esmentat, no hi ha dubte que l’han llegit i tingut en compte. Crec que és molt bo que es comenci a parlar de reformar, impulsar i recuperar la festa de l’Estendard. I personalment llanç aquestes idees, per força enormement esquemàtiques.

1. La raó de ser de la festa és la commemoració de l’inici de la nostra identitat actual i la reafirmació d’aquesta. L’element simbòlic central és la Senyera, representativa de tal identitat (vegeu aquest document).

2. Característica de la festa era la participació de tota la societat, i així hauria de tornar a ser. Hauria de ser una festa de Mallorca i no una festa municipal. Hi haurien de participar les autoritats civils (el president del Govern i els consellers, el president del Consell i els consellers, el batlle de Palma i els regidors, batlles de la Part Forana, etc.), les entitats (sindicats, associacions…) i el major nombre possible de ciutadans.

3. L’essència de la festa era la processó o desfilada amb l’Estendard, que s’hauria de recuperar i hauria d’adquirir la màxima vistositat (amb aquest Estendard, no una tela quatribarrada qualsevol). Podria anar de la Seu o Cort a la Porta Pintada, on es podria fer algun homenatge al Conqueridor (al seu monument). De tornada es podria “entrar a la ciutat” per on estigué la porta Pintada Vella, on també es podria fer algun acte commemoratiu.

4. El component religiós era essencial en l’època d’esplendor de la festa. S’hauria de mirar com es compatibilitza la tradició amb la laïcitat que ara ha de caracteritzar les administracions públiques. La conversió de la missa solemne en un acte previ al cos central de la festa –com era antigament–, amb assistència personal voluntària però no de les corporacions com a tals podria anar en aquesta direcció.

5. El component militar era igualment essencial. Però com que no tenim exèrcit, no cal parlar-ne més.

6. I una darrera cosa que esper que s’entengui. L’historiador A.J. Quintana assenyala que la festa se n’anà en orris quan es va convertir en una festa de transgressions. Naturalment, els ciutadans sempre han de poder expressar lliurement allò que vulguin. Però en el supòsit d’una festa recuperada i normalitzada, aquesta hauria de ser una diada d’alegria i de concòrdia sense més objectiu que l’expressat en el primer punt.

La festa de l’Estendard és una de les festes civils més antigues d’Europa. Se celebra a la ciutat de Palma des del segle XIII per a commemorar la conquesta de l’illa per Jaume I i la incorporació de Mallorca al món català i cristià. És un homenatge al Conqueridor i a la seva Senyera, que és la del poble mallorquí. En aquest post explicaré esquemàticament com era la festa de l’Estendard i com ha evolucionat amb el pas del temps.
Llegiu més

No tenim 600.000 euros per a comprar 50.000 banderes i regalar-les amb els diaris de Palma. Però tenim alguna idea. El 31 de desembre, Diada de Mallorca, commemoració dels nostres orígens, dia d’homenatge a l’Estendard, podem penjar la senyera històrica dels mallorquins a les nostres finestres d’Internet. Convit tots els mallorquins –o no mallorquins– que tinguin un blog o pàgina web que aquests dies hi posin aquesta imatge. I convit tothom a divulgar la idea i la imatge: tot és copiar i aferrar.

Ahir a Mallorca era la diada d’Unió Mallorquina. Deixau-m’ho dir així. I milers de balcons i finestres de l’illa van aparèixer engalanats amb la que diuen que és la bandera de Mallorca, que el Consell (UM) havia repartit en nombre de cent vint mil, de franc i amb els diaris locals (pressupost: 600.000 euros, segons diuen). L’operació és part d’un muntatge simbòlic fet a base de bandera pseudo-històrica diferenciadora, diada postissa i sense fonament, balanguera, ministrils, molt de regne de Mallorca privatiu –martelleig exasperant amb el tòpic i la simplificació històrica– i el “privatiu” Jaume II erigit en fundador i pare de la pàtria. L’operació té per objectiu captar el vot d’un tipus de mallorquí conservador, impregnat d’un regionalisme primari, recelós davant el catalanisme i que no qüestiona en absolut la submissió política real; un possible votant del PP, vaja. Ho analitzava perfectament Miquel Payeras en aquest article que cal llegir. Es tracta de potenciar un mallorquinisme que es pretén íntimament lligat al partit que l’impulsa, amb una simbologia de les mateixes característiques, ben diferenciada de la del nacionalisme tradicional, que branda les quatre barres netes i celebra la incorporació de Mallorca a la catalanitat el 31 de desembre.

L’extrema dreta espanyolista s’ha afanyat –com ja és habitual– a atacar Unió Mallorquina, que és una amenaça per a la majoria absoluta del PP, acusant-la puerilment de menysprear la bandera espanyola, però ha estat ben alerta a combatre la bandera del castell i tota la simbologia uniomallorquinista (aquí algú s’ha confós). Aquesta simbologia és també la seva molt útil alternativa a la del nacionalisme seriós. Aquest s’ha reclòs en un silenci prudent, esquivant hàbilment la trampa parada pels de la perspicaç presidenta. I en el silenci deuen estar meditant sobre les estratègies més convenients davant una qüestió tan complexa com els símbols i la seva utilització política. En els països normals els símbols nacionals i els regionals formen un acoblament perfecte, i el cas és que aquí la bandera d’ahir ja té compromís fermat amb l’espanyola. Cert que alguns aspiren a assolir la parella harmoniosa amb la senyera barrada i la castellada. Però el festeig és dificultós, perquè hi hauria dos símbols nacionals que pretendrien casar-se amb el mateix símbol regional, i aquest podria tornar esquizofrènic. D’altra banda, l’heràldica i la història no donen gaire avals al símbol regional ara en circulació. Potser algun altre de més ben acreditat faria millor parella amb la quatribarrada. És a dir que potser fora millor que la cosa acabàs amb dues parelles netament diferenciades, que sempre és cosa més clara que un trio envitricollat.