És un mot que ens ve de la llengua nàhuatl, una llengua uto-asteca que es parla a Mèxic i l’Amèrica Central. L’ètim exacte és un poc discutit i ara no hi entrarem perquè no és aquest el tema. El mot es va difondre a totes les llengües del món a través de l’espanyol, igual que molts altres americanismes. El nàhuatl no té gènere. Per tant, l’espanyol dóna un o altre gènere als americanismes segons l’aparença o la terminació. Fa masculins aguacate, cacahuate (o cacahuete), chocolate, coyote, hule, petate, tomate, etc., i femenins, tiza o jícara. Tots els esmentats són d’origen nàhuatl.

Pel que fa a chocolate, el fan masculí, a més de l’espanyol, el francès (chocolat), l’occità (chocolat) i el portuguès (chocolate). En italià coexisteixen les dues formes (cioccolato i cioccolata), segons les regions i amb tendència a usar el masculí per al producte sòlid i el femení per al producte desfet o líquid. En romanès és femení (ciocolată), pres de l’italià. En català hi ha els dos gèneres. En català central es fa femení, mentre que en tots els altres dialectes el mot és masculí, amb la pronúncia [tʃokoˈlate] en el català occidental i [ʃokoˈlate] a les Illes. A les Illes, però, el canvi fonètic actuà amb palatalització de la primera vocal i conversió de la e final en i: xicolati. El mateix fenomen que s’esdevingué al Principat amb l’hispanisme bigote, que passà a bigoti. Avui a Mallorca —menys a Menorca— xicolati és en franca recessió, sentit com a rústic i predomina xocolate [ʃokoˈlate]. Cal dir que es tracta d’un hispanisme sense adaptar fonèticament, car altrament la vocal final hauria de ser neutra.

Veiem, doncs, que la forma masculina és la predominant en català, considerant el nombre de dialectes que fan servir aquest gènere: tots menys el català central. En aquest darrer dialecte la conversió de la e en vocal neutra, com en rigor correspon a tot parlar oriental, va fer que el mot se sentís com a femení, cosa que no passà en el bloc occidental, on no hi ha vocal neutra, ni tampoc a les Illes, on la bona adaptació dels estrangerismes sovint ve més a esquerra mà. El fenomen de feminització per acció de la vocal neutra té altres casos equiparables. A les Illes el mot sucre, arabisme tan antic com la llengua, tradicionalment s’ha fet femení, tot i que ara l’alfabetització en català i els mitjans de comunicació difonen la forma masculina. L’hispanisme masculí alicates esdevingué el femení les alicates. I, encara que no sigui feminització sinó mer canvi gràfic de camuflatge, la vocal neutra oriental va convertir l’hispanisme tarde en l’indeleble tarda, que no pot amagar la seva forasteria davant la pronunciació occidental [ˈtaɾðe].

El pes de la llengua de la capital ha creat una percepció en els parlants occidentals que el masculí xocolate és una forma inferior o fins i tot un castellanisme. Que ho és si consideram l’ètim immediat, com tots els americanismes, però no mereix la valoració negativa que en aquest país rep tot castellanisme. En el diccionari Fabra, tant en l’original com en successives edicions revisades per la Secció Filològica, només hi havia xocolata. Al final la forma masculina va entrar al diccionari normatiu com a secundària, amb cert escàndol d’alguns locutors del català central, que participaven d’aquella percepció. Quan va sortir el Diccionari normatiu valencià, el mot masculí hi va aparèixer com a forma principal (i secundària la femenina).

Tornant al sucre i al pes de la capital, podem estar ben segurs que si en català central diguessin la sucre i a les Illes, es sucre, la forma prestigiosa, «bona» i en expansió seria la femenina. El pes de les capitals és inevitable, però caldria controlar-lo una mica.

Que hi hagi dues formes, dos gèneres, no és cap drama ni cap problema que mereixi aquest nom. Però tampoc no estaria malament que hi hagués una sola forma. Ja sabem que la dispersió formal és un dels entrebancs que té el català per a vehicular a tot el territori una llengua unificada i assumida per tothom. I quina seria idealment aquesta forma? La que resultàs de la bona adaptació al català del mot vingut a través de l’espanyol, que no és altra que xocolat. La correspondència normal entre espanyol i català pel que fa a la terminació del nostre mot és ate-at: mate-mat, debate-debat, embate-embat, empate-empat, remate-remat, combate-combat, magnate-magnat, primate-primat, rescate-rescat, aguacate-alvocat… i chocolate-xocolat.

És més que segur que la major part dels conciutadans, inclosos lingüistes i gent de la ploma —del computador— trobaran inviable la unificació del xocolate i la xocolata en un salomònic xocolat tan ben tallat i condret. Hi ha un instint de conservació de les formes lingüístiques habituals que frena les millores i les presenta com a utòpiques o malèfiques. I posats a ser utòpics i malèfics, què en podríem fer de les vuit formes que circulen del fruit de la tomatera? Un altre americanisme nàhuatl. Algú s’avindria a unificar-les sota la bandera del tomat? Això ja seria heroïcitat.