Xavallonga, la perdició de TV3
Televisió digital, alta definició, dolby estèreo 5.1, desplegament extraordinari de recursos, cavalls a betzef, vestuari amb cura del més petit detall, maquillatge de primera qualitat, molt bona música, … Tot fantàstic. Bé, no tot, perquè en el film Serrallonga, que ens va oferir TV3 la setmana passada, hi ha un gran oblidat, un gran menyspreat: el català, la llengua. Han agafat per a protagonista un actor amb una dicció deficient, un senyor que parla xava, amb la ela espanyola, amb abundants mostres de ieisme, amb un accent foraster que canta més que un orfeó. La dona de Serrallonga parla el xava més estrident, igual que molts altres personatges del film. Amb tot, n’hi ha alguns que parlen bé, però són personatges fàcilment associats als dolents de la història. Curiós.
Com és possible que TV3 hagi tingut la gosadia de presentar un mite nacional, del segle XVII per més senyes, parlant com un immigrant de l’Hospitalet del segle XXI? I això no és cap menyspreu per a cap immigrant, que si aprenen català no tenen per què fer més. Però Joan de Serrallonga i els altres personatges del film han de parlar un català impecable. Algú pot concebre un superproducció espanyola sobre el Cid, representat aquest per un actor amb dicció espanyola deficient o estrangera? En quin país passaria una cosa com aquesta?
I no és només la fonètica. Com poden justificar els guionistes i assessors lingüístics una mescladissa sense solta ni volta dels tractaments de vostè (en el segle XVII) i de vós. I ja no parlem dels castellanismes a què TV3 ens té habituats (l’inefable gelos, per exemple, en lloc de gelosia).
Aquesta espifiada està ben en línia amb tota una política de TV3 amb la llengua, de descurança total, de fer el cec i el sord davant un nombre de cada dia més gran de locutors amb una dicció meteca, actorets de telesèrie amb fonètica de pena, davant la majoria d’anuncis en xava i en bleda…
Per una qüestió elemental de dignitat nacional aquest film hauria de ser ràpidament doblat per dobladors amb una bona dicció catalana (que encara en queden alguns). Amb tot, el problema va més enllà d’un film. Sortirà algun líder polític, amb prou clarividència i empenta, que sigui capaç de posar remei a TV3?
♦♦♦♦
PS. Aquí teniu algunes mostres d’àudio:
.Serrallonga 1
.Serrallonga 2
.La dona de Serrallonga
.I, per a contrastar, algú amb una bona dicció. El dolent!
26 comentaris26 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
No sabia si no l’havies vist. M’estranyava que no n’haguessis fet cap comentari. 🙂
Tens tota la raó, Gabriel. A casa no ens en savíem avenir. Curiosament, el que feia d’Antich parla un català impecable, però era una excepció en mig d’un mar de catanyol infecte. A partir d’ara, a en Joan Sala se’l recordarà com a “IUAN SALA, DA SARRAIONGA” pels segles dels segles … Tremolo de pensar què faran si algun dia dediquen una sèrie a en Moragues o en Roger de Flor!
Sí, no negarem que és força vergonyós aquest català que es parla a TV3, però com que està fet per i per a gent de Barcelona estic convençut que a la “capital” poca gent se n’ha adonat!
En Màrius Serra li dedicava un article l’altre dia a La Vanguàrdia, però si no se n’és soci només se’n pot llegir un fragment:
http://www.lavanguardia.es/free/edicionimpresa/res/20081110/53575762976.html?
I també en parla aquest blog:
http://mancush.blogspot.com/2008/11/sarrallonga.html
Tens tota la raó. Jo sóc de Osona i ho trobo indignant. Fer un film ben fet quan hi ha pressupost no es tant difícil si tothom fa bé el seu ofici! A més la part més difícil que és el guió, el concepte ja existia, oh sigui que no inflem de mèrits. Un suspens per l’equip de càsting i el que dona el vist-i-plau a la tria de actors, en aquest cas el personatge principal i la dona den Serrallonga, que es l’ametlla amerganta que esguerra aquesta delicia.
Salut!
No hi ha cap dubte que la recatalanització s’haurà de fer des de la perifèria de cap al centre. Espanya i França, ara per ara, ens tenen segrestades les nostres grans ciutats: Palma, València, Barcelona, Perpinyà. Poc després del procés de cap a la independència de Noruega, els patriotes noruecs veieren aviat que les elits que dirigien el país eren les mateixes que ja havien agafat el llis a la colonització danesa, els mateixos que consideraven l’autèntic noruec quelcom ‘tancat’ i que, en canvi, tot allò que procedia de Dinamarca ho trobaven modern, obert, cosmopolita, plurimulticulti i tot això. Parlaven un noruec danificat (el ‘bokmål’)que feia oi al rei porc. I tengueren orgues d’oficialitzar-lo. Però els noruecs de potada, els patriotes de bon de veres, digueren -per aquí no hi passam. Per això decidiren codificar els dialectes lliures de la contaminació danesa i crear una autèntica llengua nacional digna de la Noruega lliure que naixia: el ‘nynorsk’. També l’oficialitzaren i ara coexisteixen els dos models oficials.
Els catalans som víctimes de la traïció que els polítics autonomistes de tot pelatge, a sou dels seus amos espanyols, han comesa contra la llengua catalana de la ‘transision’ forastera ençà. Han traït el català i Catalunya fent els ulls grossos en uns casos i, fins i tot, fomentant en uns altres casos la deixadesa lingüística dels “professionals” (?) de la televisió i de la ràdio que precisament tenien per missió el redreçament de la puresa, la unitat i la normalitat d’ús de la llengua catalana. Han creat i fomentat un ‘catanyol’ que té per missió menar la llengua catalana dins dos o tres decennis a la seva dissolució dins l’espanyol com un dialecte més, el castellanomediterrani. Ben igual com han fet amb el portuguès de Galícia, que l’han fet tornar un pur dialecte castellà.
Davant aquesta porcada, els patriotes tenim la missió de confeccionar com més aviat millor un estàndard català oral i escrit genuí, pur i unitari. Que soni malament, ‘tancat’, ‘da poplla’ -perquè no saben dir ‘de poble’- a les orelles espanyolitzades dels politicastres i periodistetxos autonòmics botiflers panxacontents.
Ja sé que, els primers anys, tendrem una feinada de trobar àmbits on puguem fer-lo servir en públic. Però, al cap de poques dècades, com que tota aquesta brutor del ‘xava’, ‘bleda’, ‘apitxat’ i tot això convergirà dins l’espanyol, talment com ha passat amb el gallec, almenys nosaltres conservarem el català nacional, estàndard, genuí, pur i unitari que servirà de model i de referent als catalans fidels i als immigrants no invasors que es vulguin catalanitzar. De la mateixa manera que els patriotes gallecs tenen el portuguès com a referent per a llur refeta lingüística, cultural i nacional.
No podem badar. Les institucions autonòmiques i llurs mitjans de comunicació públics són, en gran mesura, en mans de vividors i de traïdors. Els patriotes hem de posar fil a l’agulla des del voluntarisme, des del patriotisme, des de la fe en el destí de la Pàtria com fèiem el temps d’en Franco i com feim encara ara al nord dels Pirineus, al Sud, a la Franja i a l’Alguer: no tan sols sense institucions sinó amb les institucions en contra.
Però contra un poble organitzat no hi haurà institució en mans de colonitzadors i botiflers que hi pugui fer res.
La deixadesa i la malícia dels malfactors que ens han duit de la ‘transision’ espanyola ençà al cul de sac on som ara, tard o d’hora produirà el deixondiment de Catalunya i obrirà el procés de cap al nostre triomf nacional definitiu.
Jordi Caldentey
ja sé que no té res a veure amb el pots. Però ahir vaig quedar astorada. Una de les nostres escriptores més coneguda a Barcelona, presentava un llibre sobre l’obra de Miquel Àngel Riera. Vaig romandre sense polsos quan li vaig sentir a dir: que voleu que parli en català o mallorquí, ningú va motar, a Barcelona mai ningú s’ha queixat de que les presentacions de llibres se facin en català de Mallorca, i la senyora va continuar: bé, de cara a la família ho faré primer en mallorquí i després per respecte a la resta de públic ho faré en català. La majoria no vàrem entendre res del que volia dir. Ni catalans ni mallorquins.
Compartesc en gran part les opinions de Jordi Caldentey, però no el seu optimisme, de què tard o d’hora es produirà el deixondiment de Catalunya. Si no es fa d’hora, no hi haurà cap procés cap al nostre triomf nacional definitiu. Ja em perdut massa anys i massa oportunitats de redreçar la nostra llengua. TV3 podria ésser la principal eina per a aqueix redreçament, però si en lloc de donar llum donen fum…
La labor desculturalitzadora d’alguns mitjans de comunicació fa feredat. El que jo ja he dit altres vegades és que totes les pronunciacions tradicionals, autèntiques em semblen respectables, però no el parlar malament, amb sons aliens a la nostra llengua. Si el qui parla no en sap més, i no vol esforçar-se per aprendre’n fins a un grau de correcció suficient, que faci el que vulgui, però que no el contratin per a parlar als mitjans de comunicació, a través dels quals dóna un mal exemple, perniciós per a la nostra llengua i cultura.
Això que conta Conxa m’ha deixat estorat. Si aquesta senyora va voler parlar en mallorquí per respecte a la família d’En Miquel Àngel Riera, que no sabia que la seva senyora viuda és catalana? Devia creure que els fills de l’enyorat escriptor no l’entendrien?
Tampoc jo no entenc com poden passar coses com aquesta!
Volia dir “astorat” no “estorat”!
Jo també trobava a faltar el comentari de mestre Bibiloni, la sèrie no ens va fer mal d’orella,sinó que gairebé quedam sords!!!!! quin desastre! emperò la cosa està així, és una lluita constant, parlar bé és pagesot i parlar malament “normal”. Faig feina a un poble del Garraf i em barall cada dia amb alumnes i professors, un professor (que parla un català perfecte i és catalanista) m’ha arribat a defensar que és que en aquell poble sempre s’ha parlat xava, i que jo com a professor de català he de respectar la manera de parlar de cada lloc, no ensenyar-los a parlar “pagès”. És molt gros!!!! O pegam un cop d’estat a tv3 o el català central desapareixerà en 5 o 6 anys, de fet despareixerà el català en tota la “provinsia” de Barcelona. En aquest poble, en 5 anys els nens de l’institut han deixat de parlar català, no en queda cap!!! fa 5 anys tothom!!! hi parlava.
Una altra cosa, qui és aquesta de la presentació? no deu ser la m. de la pu. haner?
Benvolguts Antoni Llull i Bernat,
Veig que dins el catalanisme n’hi ha molts que, amb tota la bona fe del món, van pel món massa presos per la por que no ens surtin bé les coses i que el català acabi per desaparèixer. Jo us comprenc i no m’amag de dir que jo també, més d’una vegada, m’he sentit ofegat d’aquest sentiment. Però això no pot ser. Perquè precisament és això, que cerquen els espanyols i els francesos: que tirem la tovallola i arribem a la conclusió que el recobrament del català és una quimera impossible. I això no és veritat. Jo no dic que el català no estigui molt malferit. Ni dic que ens hàgim de tapar els ulls davant la situació d’emergència nacional que pateix Catalunya sencera, de Salses a Guardamar i de Fraga a L’Alguer. Al contrari: hem de vetllar totes les nafres que Espanya, França i els seus botiflers a sou, fan cada dia a la nostra llengua i a la nostra nació.
Ara bé: no per fer el ploricó, cosa que tant de gust fa passar als nostres enemics, sinó tot al contrari: per cercar-ne a l’acte els remeis. Tot té remei. Tot. Si feim memòria, quan els nostres pares i padrins eren petits, la introducció que Espanya imposava a Mallorca de la llengua forastera, no anava ni amb rodes. Els infants mallorquins només parlaven el castellà a escola i encara molt malament, amb un accent català feia feredat i que, per força, tocava decebre els ‘maestros’ de l’escola espanyola i que, per tant, els tocava fer arribar a la conclusió que la castellanització de les masses mallorquines era missió impossible. Però no: ells pensaven que valia més espanyolitzar els mallorquins tira-tira, encara que fos malament, que no tirar la tovallola. Pensaven que valia més que aprenguéssim el foraster de qualsevol manera i que ja l’aniríem afinant i polint amb els anys, que no donar-nos per inespanyolitzables.
Per tant: vetllem i denunciem tots els maltractaments fonètics, sintàctics i lèxics que pateix el català als mitjans de comunicació de l’estado de las autonomias’ (més ben dit, de les autonomies de l’estado’). Vetllem les reculades que ha patides i pateix el català a qualsevol àmbit de la vida social. Però pensant alhora sempre en el remei. Sense perdre mai de vista els avanços que hem aconseguits i que semblava impossible que aconseguíssim mai. Sense perdre de vista mai que llengües molt més malferides que la nostra se són normalitzades i que nacions molt més fotudes que la nostra són reeixides en llur voluntat d’existir en el concert de les nacions lliures d’Europa.
Catalunya està malalta però no és morta. Té remei. Té ganes de viure. Quan anam a cal metge, d’acord que aquest no ens ha d’amagar el mal que patim. Però no s’ha de limitar a dir-nos que estam molt malaltons i que, si no anam alerta, ens morirem dins dos o tres dies. No. El metge ens ha de dir els remeis que ell té perquè sortim de la malaltia i recobrem la salut i la força que ens pertoca.
Els catalanistes som els metges de Catalunya. Vol dir que allò que sempre, sempre, sempre ens ha de ballar per dins el cap és el remei dels nostres mals nacionals. No només els mals, que ja sabem que en patim tants. Per recordar-nos que estam fotuts, ja hi ha els espanyols i els francesos, que ens ho freguen pel nas cada dia, ‘mañosamente’, perquè ens esbuquem moralment i ho enviem tot a la merda. Però sé cert que no ho aconseguiran. Han fet tard. Ja no som a cap època en què les nacions s’esborraven del mapa a força d’escopetades i canonades. Ara som a una època en què, amb les noves tecnologies, la gent es comunica com més va més entre ella sense el permís de l’estat. L’internet n’és un exemple. Ara ja no cal tenir cap territori lingüísticament pur i homogeni per proclamar que hem assolit la normalitat. Això ja no ho tenen ni els estats històricament independents i consolidats. Espanya i França ens mantenen amb prou èxit a l’estaqueta en aquells àmbits en què elles tenen la paella pel mànec i on manegen els fils darrere darrere: a la premsa, a la ràdio, a la televisió, al cinema, a l’escola. En canvi, a l’internet, la proporció d’ús del català s’acosta, fins i tot, supera la proporció de parlants reals que té. Per tant, s’hi usa més fins i tot que molts d’idiomes oficials d’estats independents europeus. Així és que hem d’anar eixamplant la nostra comunitat comunicativa nacional amb el suport de les institucions o sense, amb voluntat i amb capacitat seductora. Amb ganes de triomfar. És així que hem d’anar eixamplant la comunitat catalanista fins que esdevindrà majoritària en el nostre territori històric natural. Serà llavors quan Catalunya serà madura per engegar un procés d’autodeterminació pacífic i democràtic que ens menarà al nostre triomf definitiu
Vénc a dir que, de camí per córrer, n’hi ha molt. Només ens calen bones cames i coratge per trescar el camí. Apa, idò! Fil a l’agulla, s’ha dit!
Jordi Caldentey
Gràcies, Jordi Caldentey, per aquesta injecció d’optimisme. No és que jo vulgui “tirar la tovallola”, per malament que prengui la cosa. Faig comptes seguir fent el que pugui per la nostra llengua, encara que quedem en una mínima minoria. En això hi hauríem d’estar compromesos tots els que estimam el català. Tots podem fer coses per redreçar-lo i enfortir-lo, fins i tot els que no sàpiguen res de filologia. Just parlant-lo i mostrant-nos, en tota ocasió, orgullosos de parlar-lo, ja avançarem molt. Ànim, doncs, a veure si entre tots el feim pujar molt i molt als ulls d’aquells que el volen fer anar per avall per avall!
No, no va ser la Janer, sinó la del ” Dins el darrer Blau”. Una de les escriptores més conegudes a Barcelona. Rosa, la dona de Miquel Àngel, no va fer cap comentari, no ho va entendre i va obviar el fet com férem tots, catalans i mallorquins, vàrem pensar que un mal dia el pot tenir qualsevol …
Bernat, no voldria entrar en consideracions polítiques (crec que aquest blog no és ben bé per a això), però respecte a això dels 5 anys basta fer números, no? No són cops d´estat precisament el que necessitam… I na M. P. Janer pot ser criticada per moltes coses, però la seva fonètica crec que no precisament, ni tampoc la seva deriva dialectal depenent d´on i amb qui parli (deplorable en tants d´altres casos que ja s´han comentat aquí). Respecte al tema del parlar xava, voldria insistir que la plaga s´està estenent, i que hi ha locutors i actors illencs que incorporen ja sense cap tipus de mania les as xaves (i la v convertida en b, i la ll i la j converties en i, etc).
Estic absolutament d’acord amb tot això que dius! No ho vaig poder mirar. Me feien mal ses orelles de sentir aquell catañol. Es mateix dia de s’emissió vaig enviar una queixa a TV3, però encara estic esperant que me responguin. D’altra banda, fa un parell de mesos me varen enviar un correu e. en què me dèien si volia participar en un programa que tenien pensat fer sobre els errors lingüístics a Tv3. Me’n vaig afluixar, però. Trob que hi hauries d’anar tu i donar-los un poc de branca! Endavant!!
Bernat
Jo pensava que anaves a queixar-te pel fet que els actors no parlaven com al segle XVII…
[…] Com diu un dels comentaristes a l’enllaç de la notícia: hem d’aguantar que un periodista digui “topu” per “talp”, o “jutjat de lo penal” per “jutjat penal”, o “tenir por a” per “tenir por de”, o que en citar una frase històrica ho faci en castellà, com “divide i venceràs” quan no hi ha cap problema per dir “divideix i venceràs”? Per mi és inaguantable i un exemple de la poca importància que es dóna també a TV3 a la llengua, és la mini-sèrie recentment emesa Serrallonga, en Bibiloni us explicarà millor perquè. […]
Jordi, deixem-ho dir amb una espanyolada: “Ole, tus cojones!” Això és el que s’ha de fer. Molt ben dit!
Una cosa que no té res a veure amb el tema de la llengua. Em demanava si vaig ser només jo la que va reconèixer la melodia de la cançó de l’oferta, la que toquen els xeremiers en dies de festa a Mallorca, en una escena de la sèrie. Després vaig veure que el compositor és mallorquí.
Tu també, IEC?
http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=3081645
Jordi, a la paperera hi ha algú que et respon.
Si us ha de consolar, que no crec, us recordo que quelcom de similar va passar amb en Viggo Mortensen i d’altres actors a la súper producció d’en Díaz Yanez “Alatriste”, amb el conseqüent rebombori per banda de la crítica.
El rigor lingüístic no té importància ni en la petita indústria audiovisual catalana ni en l’espanyola:
http://www.blogdecine.com/2006/08/31-alatriste-mucho-ruido-y-pocas-nueces
“La cuestión actoral tiene mucho que ver con cómo estén retratados los personajes en guión. Un buen papel siempre ayuda a un actor a hacer un buen trabajo. En el caso de Viggo Mortensen, hay que decir que lo ha hecho bastante bien para tener una base tan pobre. Sin embargo, esa forma de hablar, como de borracho constante, hace que no te lo puedas tomar completamente en serio. Sería preferible que se admitiera que tiene acento y que se inventara alguna excusa como que pasó tiempo fuera, que sus padres eran de otro sitio… cualquier cosa, antes de hacer pasar por habla normal la pronunciación de Mortensen.”
Una nota més: l’actor Isak Férriz (andorrà, segurament escolaritzat en castellà) va dir que va haver d’aprendre a muntar a cavall i “a neutralitzar el seu accent i familiaritzar-se amb la dicció pròpia de la comarca catalana d’Osona, a la Catalunya més profunda”.
http://www.diariandorra.ad/noticies/view.php?SKIN=1&ID=8996
Bo, això de “la Catalunya més profunda”.
Aquí el problema és d’admetre com acceptable feina mal feta i d’indignitat gremialista. No es pot deixar fer de locutor de ràdio, d’actor de teatre, o de mestre de primària a qui és incapaç d’articular correctament: la llengua és la seva eina de treball, la parla és el producte de la seva feina.
Aquestes locucions macarròniques s’han de valorar com el que són: com si un metge operés amb les mans brutes, un tocinaire fes botifarres amb carn passada, un manobre fes la paret torta, una ballarina no s’aguantés sobre les puntes…