Una entesa mala d’entendre
Tot just quan Carod va haver anunciat el pacte amb el PSC i ICV vaig escriure, en calent, el post que precedeix aquest. Malgrat les lògiques vacil·lacions havia pres partit per un pacte nacional i la notícia va ser com un gerro d’aigua freda. Estic segur que com per a una multitud ingent de catalans. Després he seguit amb la màxima atenció els argumentaris d’un i altre costat, a la premsa i a la blogosfera; argumentaris que, d’altra banda, veig que són brandats més amb la idea de servir el partit que de cercar la racionalitat. De cada vegada més crec que les coses no són ni blanques ni negres, sinó de molts de grisos, i no enviaré ningú a l’infern perquè defensi amb convicció uns arguments o uns altres. Però, després de llegir una muntanya de paper o de bits, continuu pensant que allò que hauria estat millor per al país és la coalició nacionalista.
En els argumentaris hi ha elements de caràcter conjuntural i altres de més essencials. Entre els conjunturals s’ha dit que CIU no volia el pacte amb ERC (i sembla que ERC tampoc no volia el pacte amb CIU). El tractament d’Esquerra com a plat de segona taula, però, sembla més una excusa de mal pagador que una raó convincent. Hi va haver un moment que el pacte era possible i es va deixar perdre l’oportunitat. La qüestió és si, malgrat els desencontres i els menyspreus, valia o no valia la pena d’intentar-ho.
I així entram en els arguments no conjunturals. Què és millor per al país i per al creixement dels partits nacionals? (donant per pressuposat que això darrer també és bo per al país). L’argument que diu que, com que CIU és tan sobiranista com el PSC, és a dir gens, val més dedicar-se a les polítiques socials, és una raó de no gaire bon vendre. De la perspectiva independentista és ver que CIU ha donat mostres abundants de maniobres tèrboles que poden fer dubtar de la sinceritat de les seves proclames nacionalistes; però CIU té unes potencialitats de vindicació sobiranista que no tenen els partits sucursals ni d’una hora enfora. CIU governant al costat d’Esquerra, amb els dos partits alliberats d’haver de ser cortesans besaculs de PSOE o PP i víctimes dels interessos d’aquests, podria aplicar-se responsablement als objectius que teòricament s’ha marcat. És clar que podria haver-hi motius de tensió entre els dos socis, però per a alguna cosa deu haver-se inventat el patriotisme.
Un dels cavalls de batalla principals és la qüestió dels moviments electorals. Esquerra afirma que la seva estratègia estirarà els votants del PSC –hispanoparlants o no– cap al catalanisme. Però és dubtós que aquests votants apuntin més cap a Esquerra amb un PSC reforçat amb el govern que amb un PSC desgastat a l’oposició. Per què haurien de fer-ho? Més aviat pareix que el govern de coalició nacional asseguraria la integritat de l’electorat nacionalista –ara abocat al desànim i a l’abstenció– i amb tota probabilitat podria eixamplar-lo si fossin capaços d’aquí a quatre anys de presentar-li una obra de govern consistent.
És cert que ERC no podria fer una política tan d’esquerres amb CIU com la que pot fer amb socialistes i Iniciativa. Tanmateix, és aquesta la urgència, o la urgència és donar un impuls decidit a la política d’identitat nacional, al desplegament de l’Estatut i a la política lingüística i cultural? És a dir, posar el Principat en una situació molt més favorable per a escometre salts cap a les fites que sempre ha proclamat el nacionalisme de qualsevol dels dos signes.
Deia que les coses són grises, i ara més ben dit que mai. I, a més, els resultats en política estan molt condicionats per tota mena de variables inesperades. Només el temps dirà si Esquerra anava bé o si hi va caure de potes. O potser aviat començarem a veure coses.
6 comentaris6 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
Estic totalment d’acord amb el que dius. És necessari el pacte en clau nacional.
Els que diuen que ERC no pot fer polítiques tan d’esquerres amb CiU, que mirin cap a l’Ajuntament de Barcelona per saber de quin coi d’esquerra estem parlant. D’una esquerra que ha passat molts d’anys per la dreta dels governs Pujols. Potser si que no poden fer aquesta mena d’esquerra amb CiU.
Per cert, aconsello llegir les “raons” oficials que dona ERC per formar nou tripartit. El nivell polític del document dona idea de la intel·lectualitat que ronda en d’aquesta colla. Aqui hi ha l’enllaç: http://www.esquerra.cat/web_nova/arxius/raonsGovernEntesaW.pdf
Crec que s’ha de respectar més la decissió soberana d’Esquerra de formar part de l’Entesa Nacional de Progrés i com tu bé dius, el temps dirà i jo dic a més que també posarà cadascú al seu lloc.
Gabriel, i tu creus, amb tota sinceritat, que amb CiU se podria donar l’impuls nacional que demanes? Creus que els Lara, Sánchez Llibre, Gaspart, Alemany, Gavarró, Fornesa, etc, estan disposats a sacrificar Planeta, La Caixa, Gas Natural, HUSA Hotels o Abertis per l’impuls nacional?
El PSC és el que és, i en Montilla és qui és. Però recordem que el PSC també és el partit d’en Bohigas o n’Oriol Martorell.
Jo no sóc ni militant de CiU ni d’ERC, però cal dir que tots dos partits polítics tenen la meva simpatia perque són els que per la via democràtica defensen una política on es sobreposen els interessos de Catalunya davant l’Estat i s’esmercen per preservar la identitat de la nació catalana davant d’aquells que amb l’excussa de la multiculturalitat i els cosmopolitisme només fan que afavorir la cultura sobre la qual roman el sistema governamental espanyol. És veritat que els 23 anys de CiU no han estat prou eficaços per assolir la plena normalització lingüística, i que amb la “Queta” i el “parlo sense vergonya” d’ERC no s’ha arribat enlloc, però prefereixo això que no les propostes de les dues línies d’educació (una en català i l’altre en castellà) que proposava Raimon Obiols i companyia, que encara haguessin provocat més monolingües del que hi ha a Catalunya (i que consti que no parlo dels catalano-parlants, que tot i la immersió lingüística en català, tots són capaços d’entendre i parlar el castellà).
Tot i la meva tendència ideosincràtica que queda força evident, si més no pel tema nacional, crec que el pacte CiU-ERC crearia una fractura social identitària encara més gran de la que pugui existir (recordem que actualment tots el partits excepte el PP i C’s creuen que som una Nació). És a dir, en pocs anys ens trobaríem immersos en una confrontació entre sobiranistes i unionistes (CiU és sobiranista encara que no es vulgui pronunciar amb claretat), i degut als canvis demogràfics algun dia aquesta massa de votants catalanistes quedaria diluïda en un mar de mestissatge i conseqüentment en una minoria democràtica que difícilment mai més tornaria a aixecar el cap. Els guanyadors no perdonarien.
En canvi amb una sociovergència o un tripartit, fa que molta gent que vota en clau espanyola a la llarga se n’adoni que tots plegats hem de vetllar pels interesssos del país i que sigui conscient que allò que té Catalunya i ens diferencia de la resta és el que cal protegir i estimular. Quanta gent al veure en Montilla President i parlant en català perdrà la por a comunicar-se en la nostra llengua pròpia?
Marc,
Jo sóc com tu, no milito enlloc.
Ara, les teves teories sobre la sociovergència o el tripartit em semblen molt agosarades.
Fa un parell de dies vaig tenir el primer efecte de veure en Montilla president: una entrevista a Tele Taxi. En Justo Molinero que sempre s’havia adreçat en català al president de la Generalitat, ho va fer directament en espanyol. I el flamant presidenciable de la Generalitat no cal que digui quin idioma va emprar per seguir la conversa.
Marc, vigila que amb teories d’aquestes, podem perdre bous i esquelles.
En un principi, jo volia un pacte CiU – ERC. Ben pensat, però, potser sí que és millor que es porti a terme el Govern d’Entesa, ja que d’aquesta manera es garantitza que tant al govern com a l’oposició sempre hi hagi forces nacionalistes. En el fons tinc una contradicció. Per una banda el meu cor em diu que el govern ha de ser totalment nacionalista, però de l’altra em fa por, tal i com ja s’ha apuntat en algun altre comentari, que al Principat es creï una fractura més gran entre els nacionalistes i els unionistes. Ai, qui m’entengui que em compri…