Un bon llibre d’estil, a la fi
A començament de la dècada dels vuitanta, un grup de joves filòlegs, que compartien idees lingüístiques i un projecte d’actuació decidit, hàbilment i fent un gol sensacional a Convergència –o potser no–, es van saber instal·lar en els llocs de control de la llengua dels mitjans de comunicació principals del país (situats a Barcelona) i emprengueren la seva petita revolució. La revolució consistia a implantar la “llengua del carrer” en aquells mitjans i depurar-hi tot el que creguessin contradictori amb aquesta opció; és a dir, desfer una bona part del camí fet en l’edificació d’un català elaborat, genuí i supraregional. Cal reconèixer que treballaren units i intensament, i part de la tasca va ser la confecció de llibres d’estil que codificaren com havia de ser la dita llengua del carrer. Que bàsicament incloïa dues coses: el localisme barceloní o principatí (sisplau, sigut, coneixe’l, empeny-el, aneu-se’n), l’exclusivitat de les solucions lèxiques i sintàctiques més acostades a l’espanyol (eliminació de mots com cercar, enguany, darrer, signar, supressió de concordances de participi, interdicció expeditiva del tractament de vós) i renúncia a una part de la llengua elaborada (supressió en alguns casos de la preposició per a, prohibició del perfet simple o de la veu passiva). Els llibres d’estil que anaren apareixent eren calcats un de l’altre, si no en els detalls sí en la concepció bàsica.
Ara ha sortit un llibre d’estil per a un mitjà de comunicació que aporta aire nou i fresc. El primer que no és un més de la sèrie a què estàvem lamentablement avesats, sinó un llibre d’estil que se situa en un línia clarament diferent, que construeix un discurs propi i que retroba els principis sobre els quals es va iniciar la construcció de la llengua nacional moderna a començament del segle XX. És el Llibre d’estil de Vilaweb, obra del seu assessor lingüístic Jem Cabanes.
El llibre d’estil de Vilaweb té sempre la vista posada en la llengua comuna, que no és la llengua regional dels regionalistes principatins, i treballa a fons amb la llengua popular, que és un concepte molt distint de la llengua del carrer dels dits regionalistes. La llengua popular, que coneix bé Cabanes, és la fórmula eficient per a construir la llengua genuïna i desfer la castellanització de què el català ha estat víctima en els darrers segles. La llengua popular tradicional no és incompatible amb la llengua elaborada culta, sinó que la primera pot injectar a la segona la saba i el nervi que s’han de trobar amb la racionalitat aportada per la feina dels planificadors experts.
Pensant en l’estàndard nacional, el llibre d’estil de Vilaweb “propugna uns paradigmes morfològics desproveïts, tant com sigui possible, de variants formals concurrents, sobretot si són poc generalitzables a la llengua comuna”, sense renunciar a integrar en aquesta llengua comuna formes actualment tingudes per regionals però de gran valor funcional (parlam i parlem, parlau i parleu són considerades formes concurrents en peu d’igualtat, en un signe clar de voler promoure les primeres). O proposa que “quan un mot té més d’una variant formal, ha de prevaler la més històrica o general” (i per això caragol i carabassa han de ser preferits sobre cargol i carbassa). Per aquest camí s’arriba a propostes coratjoses, com ara recomanar la distinció mallorquina i valenciana entre treure i llevar o com ara preferir batlle a alcalde i horabaixa a tarda.
La recerca de la genuïnitat és l’altre fil conductor de l’obra. Així, no és estrany que es recomani que “els mots col·loquials o d’argot castellans no s’han de traduir literalment” (per exemple, peinar –acció policíaca– no s’ha de traduir per pentinar). O que es refusin paraules o expressions com ara bé, bloquejar, boicotejar, brou de cultiu, cantautor, condó, consensuar, disfrutar, repte, pel·lícula, finalitzar, medi ambient, seguir (continuar), etc. O que els redactors siguin previnguts d’abusar de mots com iniciar, materialitzar, patir (experimentar), persona, provocar (determinar) o suposar (representar). La solució contra la castellanització lèxica i sintàctica consistirà sempre a pouar en la llengua popular, cosa que fa recomanar a l’autor del llibre de preferir les frases entre parèntesis a les que van en itàlica: després que parlés el president (quan el president va haver parlat), el curiós del cas és que… (ja és ben curiós que…), davant les crítiques fetes a l’estudi ha anunciat la cancel·lació del contracte (ha anunciat la cancel·lació del contracte per les crítiques fetes a l’estudi), ja ho ha dit altres vegades (ja ho ha dit unes altres vegades), el pitjor que pot passar… (la pitjor cosa que pot passar), aquestes diputades, se les veu molt ambicioses (aquestes diputades, es veuen/semblen molt ambicioses), participen en aquest congrés uns disset ponents (disset ponents participen en aquest congrés).
I, finalment, les recomanacions sobre una nomenclatura autocentrada, l’antítesi de la pràctica regionalista. Per exemple, “l’adjectiu ‘nacional’, sense cap especificació, és sinonim de ‘català’; es refereix, doncs, a la ‘nació catalana’. Si aquest no és el cas, s’ha de determinar a quina nació (país, estat) es refereix” (Pla Hidrològic espanyol). O aquest altre: “Per defecte, el mot ‘govern’ tot sol, i en minúscula, designa únicament i sempre una instància de poder administratiu de l’àrea catalana, mai de fora d’aquesta àrea. Si el context no determinés prou explícitament aquesta àrea, convindria de precisar el terme ‘govern’ amb el gentilici corresponent: govern de Catalunya, govern balear o de les Illes, govern valencià o govern del País Valencià, govern andorrà o (de les Valls) d’Andorra. En cap cas són admissibles expressions com ‘govern central’, o equiparables, per a referir-se al govern de Madrid…”
Un senyor llibre d’estil. Chapeau.
7 comentaris7 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
Era ben hora que sortís un llibre d’estil que, si és així com considera En Gabriel Bibiloni, torni menar l’usuari del català de cap a la dignitat lingüística. Si no tornam al bon gust, si no ens tornam guiar per la tendència a reconduir el català de cap a la unitat i la puresa, arribarà un dia que, com ha passat a Galícia, sense adonar-nos-en, escriurem en un dialecte de l’espanyol. Per això ja val més tirar tot dret com fan els blavers de València i els gonelles de Mallorca i escriure en espanyol.
Una cosa, però, em preocupa: els catalanistes procuram escriure en català. De fet, hem aconseguit una relativa recuperació a nivell nacional, sobretot al Principat, del català com a llengua escrita. Dins els catalanistes, una minoria procuram escriure bé. Però no hi ha gairebé ningú que vetlli pel recobrament de l’ús correcte del català com a llengua oral. No sé si hi ha cap model estàndard nacional de català oral que superi totes les divisions dialectals. I, tant si ens fa il·lusió com si ens fa vessa, només farem que el català sigui la llengua normal d’una nació d’onze milions de persones si aconseguim tenir un model modern i unitari de llengua oral. Jo no sóc cap filòleg però crec que un model que seguís al màxim l’escriptura seria la manera més neutra que podríem trobar perquè no hagués de fer gaire canvis fonètics cap català oriental ni cap d’occidental a l’hora de pronunciar l’estàndard oral.
La manera més acostada a l’escriptura seria seguir la destinció entre la o i la u àtones, distingir la b i la v, pronunciar la -i dels diftongs decreixents en mots com peix, caixa, i pronunciar la -r final. L´única excepció que jo proposaria seria no fer la distinció entre la a i la o àtones, perquè si la féssim, com fan a Lleida i a València, perdríem un so de l’inventari vocàlic català: la e neutra. D’aquesta manera, l’estàndard oral només es decantaria de l’occidental en la pronúncia com a e neutra de les a i e àtones. I només es distingiria de l’oriental en la diferenciació de la o i la u àtones, la pronúncia de la r final, la distinció entre b i v i la pronúncia de la i dels diftongs decreixents.
Tan sols que féssim amb aquest model (bé: amb un model aproximat que haurien de fixar lingüistes qualificats) un doblatge de qualque gran estrena de la categoria de Harry Potter, El Codi Da Vinci o Titanic, ja hauríem començat a posar fil a l’agulla per aturar la vergonya de veure com parlants de dialectes catalans diferents, en no tenir un model oral comú, agafen com a model l’espanyol estàndard. És ben hora. Passa d’hora.
Sr.Bibiloni, com en Jordi Caldentey, jo tampoc sóc filòleg i des de la meva modesta opinió en temes lingüístics crec que la proposta d’estil de Vilaweb és molt bona i ja s’hauria d’haver fet des de fa molt temps.
Tot i aquest retard, la proposta és molt interessant però el problema que hi veig és la manera de fer que aquest estil arribi al carrer(ja sigui als ciutadans catalanoparlants o als que no tinguin el català com a llengua pròpia encara que el sàpiguen parlar). Jo sóc empordanès i veig certament difícil que paraules com ‘cercar’ puguin arrelar al català oral de la meva comarca (a la llengua escrita molts mots ja en són habituals),… de ben segur que els meus companys es sobtarien si els parlés amb aquest estil. Potser, l’única manera seria que els mitjans de comunicació de més difusió utilitzessin aquest model, com va passar amb paraules com ‘entrepà’, ‘bústia’, ‘passadís’ o ‘indret’, que fa vint anys sonaven estranyes i que ara tothom utilitza sense que el receptor hagi d’aturar-se a pensar què volen dir. Els filòlegs i lingüistes com vostè, quin tipus de resposta reben quan inciten a que IB3, TVC i Canal9 per a què optin per aquest estil? Els escolten o els esventen de seguida? Poden intervenir al model a seguir per a la immersió lingüística a les escoles?Espero que els facin cas, sinó passarà com a la meva ciutat, que ja quasibé ningú sala i que paraules com ‘estafanòria'(pastanaga), ‘pramó’ (llardó), ‘gamatzem'(magatzem), ‘llei'(gens) o ‘oriç'(garota) les utilitzem quatre gats, sempre i quan sabem que el nostre interlocutor és catalanoparlant i autòcton de la nostra ciutat o rodalies.
Salut.
En Jordi Caldentey ha tret un tema que a mi també m’amoïna d’un temps ençà. Però jo em pregunto si no seria millor actuar amb l’estàndard oral de manera diferent a com s’ha fet amb l’escrit i triar un accent local concret com a estàndard.
Dic això, sobretot, perquè em sembla que no és només un problema de pronunciar o no cert sons, o de pronunciar-los d’una determinada manera. Penso que s’està perdent alguna cosa més. No sabria dir que és exactament -no sóc lingüista- però en la llengua que jo he mamat hi havia una mena de "timbre", de "música" molt distintius i comuns a tot el territori. Això feia que automàticament identifiquessis aquella llengua com a català i que les diferències de pronunciació quedessin en un segons pla. Això s’ha perdut entre la majoria dels parlants -jo mateix ho he perdut a base de no sentir-ho en la vida quotidiana ni els mitjans-, i em sembla que seria més fàcil de tornar-lo a estendre si s’agafés com a referència la parla d’un territori on hi hagués un bon gruix de parlants que servissin de model.
És clar que així caldria vèncer molts recels, m’imagino… Personalment m’importa bastant poc si a la meva ciutat -Barcelona- s’acaba imposant la parla d’Alcoi, de Pollença o del Masrampinyo, mentre sigui català i em deslliuri d’aquesta plaga catanyola insuportable.
Gabriel, et puc suggerir que t’estenguis algun dia sobre aquesta qüestió de l’estàndard oral? Em sembla que molts t’ho agrairíem.
No crec que tenir un estàndard fonètic unificat completament sigui ara una prioritat. Pens que el català pot funcionar perfectament amb un estàndard pronunciat amb uns quants accents. Caldria simplificar les pronúncies dialectals, esporgant tot allò que és secundari i deixant tres o quatre trets regionals bàsics, que definirien els dits accents.
En canvi, crec que tenim una gran urgència, que és revertir la gran espanyolització de la fonètica dels joves urbans. A Barcelona o a Palma la gent de menys d’una certa edat té una pronunciació horrible, espantosa, feréstega. Tinc en projecte dedicar unes quantes entrades del blog a aquesta qüestió, que em preocupa enormement.
Ho trobo excel·lent. Com sempre el poc que hem estat fent, no ho hem fet bé del tot. Jo no sóc filòleg, però haig de dir que estic d’acord en arribar a aquest model lingüístic que fins i tot, sense ser un expert, jo mateix havia arribat a aquesta conclusió de fa molt temps. Ànims des de Barcelona.
Una ressenya sensacional.
Crec,sincerament, que el llibre d’estil de Vilaweb és un treball excel.lent i serveix per a tot el domini lingüístic sense excepció.De València estant, el felicite de tot cor.