Tradició catalana?
El mòbil de la prohibició dels toros a Catalunya és exclusivament una qüestió de principis, de sentiments, de civilització i de respecte a l’animal. Els toros s’haurien d’abolir a tot el món i cadascú ha de batallar en el seu racó. Però no es pot negar que l’afer té un innegable component nacional. Primer perquè aquest component el creen la majoria dels defensors de l’espectacle, nacionalistes espanyols que volen fer dels toros un element d’identitat nacional espanyola i mantenir-lo, en conseqüència, ben implantat com a tal als Països Catalans. Per això els cou la prohibició a Catalunya, on les marques d’espanyolitat són febles, i no els cou el mateix fet a les Canàries. En segon lloc, l’afer té un component nacional perquè amb la prohibició dels toros a Catalunya es visibilitza un constrast de sensibilitats entre una Catalunya avançada i una Espanya aferrada a tradicions que no poden tenir cabuda en una societat del segle XXI (sense menystenir el fet que a Espanya hi ha moltíssims lluitadors per l’abolició). El contrast és un fet i nosaltres no en tenim la culpa.
A la banda torera es diu i repeteix que els toros són una antiga tradició catalana. Aquest discurs està carregat de trampa, perquè confon un món complex com és el dels espectacles amb bous amb una manifestació concreta d’aquest món, que són les corridas de toros espanyoles, amb la seva imponent corrua de violència, tortura, patiment i mort. D’espectacles amb bous (i amb altres animals) n’hi ha hagut a moltíssimes cultures, més violents o menys, amb major o menor maltractament de l’animal, amb mort o sense, etc., i a mesura que el món s’ha anat civilitzant ha anat abandonant aquestes distraccions en un ordre que correspon al seu grau de crueltat. Espectacles amb bous són els que tenien lloc entre els romans, els correbous catalans, les bregues de bous amb cans, els bous embolats, etc. Les corridas són una d’aquestes manifestacions, igual que el seu precedent —encara que perfectament separable—, les curses medievals amb bous de caràcter cavalleresc.
A l’Edat Mitjana es desenvolupa entre la noblesa la pràctica del combat entre el bou i el noble a cavall, armat amb llança, primer com a entrenament per a la guerra i després de com a deport. Un entreteniment amb els mateixos paràmetres que les justes entre cavallers: l’honor i l’exhibició d’habilitat i valentia davant la dama. Era una activitat nobiliària a la qual no tenia accés el poble pla, encara que se celebrava a les places i llocs públics amb el poble com a espectador. De vegades es reservava un primer bou per a la multitud, perquè aquesta el torturàs i matàs a garrotades i ganivetades. I la sang vessada no sempre era només la del bou. Aquestes eren les curses de bous anteriors al segle XVIII, que poca cosa tenen a veure amb les actuals corridas, però en són precedent: en aquelles festes, ajudants dels cavallers, a peu, amb garrots i draps, tenien la missió d’ocupar-se del bou mentre el senyor canviava de cavall o tenia qualsevol incidència. Els orígens remots del toreo.
Les corridas són espectacles formats o definits en el segle XVIII i són de naturalesa absolutament espanyola, i sobretot andalusa. Apareixen després que el primer Borbó prohibís les antigues curses cavalleresques a cavall, que no agradaven a la sensibilitat francesa de la nova dinastia. Aleshores una sèrie de persones es posen a lidiar el bou a peu, com feien abans els ajudants dels nobles, en principi sense subjecció a regles, i en definir-se aquestes (amb domini del gust andalús) neix la corrida amb tota la seva litúrgia i els seus elements definidors: el torero-artista, els tres terços, la verónica, les banderilles, els picadors (fins al 1929, en què s’implantà el peto, milers de cavalls moriren amb els budells a fora), la muleta, la mort amb l’estoque, i l’escenari, ço és, la plaça de toros com a element arquitectònic amb identitat pròpia. La primera és a Madrid, el 1754, seguida de la de Sevilla, a final del segle, però s’escampen en el segle XIX; als Països Catalans es construeixen les de Barcelona (l’antiga de la Barceloneta el 1834, les Arenes el 1900 i la Monumental el 1914), la de València (1859), l’antiga de Palma (1865) i la nova (1929). Apareixen també les ganaderías, un dels poders fàctics en el manteniment de la festa. En el principi, els il·lustrats espanyols intentaren prohibir els toros, i ho feren diverses vegades, però al final no ho aconseguiren davant el poder dels ramaders, els empresaris i l’afición. I així va aparèixer la fiesta nacional.
Als Països Catalans la implantació de l’espectacle és un fet de colonització com altres, produït en els darrers dos-cents anys. És part d’un univers imposat al nostre país amb el mateix fet de pertànyer a un àmbit estatal definit per una ocupació, la del començament del segle XVIII. Es podrà pensar que també estan implantats a Portugal o al sud de França, que no són part de l’Estat espanyol, i que a uns Països Catalans independents també s’hi haurien pogut implantar. No es pot negar absolutament, però tampoc no es pot demostrar. En qualsevol cas, el fet és que la festa bàrbara avui ha començat a desaparèixer del nostre país, i aquesta és una gran notícia.
12 comentaris12 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
Felicitacions per l’article. Jo també ho celebro. Una altra festa que hom ha considerat poc nostrada (en aquest cas, però, molt més cívica), és la de menjar raïm la Nit de Cap d’Any. A Mallorca és molt recent. Diuen que l’origen és valencià, alacantí o potser català, i que després s’escampà per tot Espanya. Si l’origen fos d’algun lloc dels PPCC, consideraries que és una festa genuïna encara que fos d’aparició moderna?
He vist un diari espanyol que dedica la portada i devers 10 pàgines a la qüestió. N’hi ha que tendran un cobriment.
La prohibició és un gran avançament. És irrellevant esbrinar si es tracta d’una tradició catalana o no. L’important és que una societat que es vol situar a la primera línia de la modernitat i del civisme no pot permetre un espectacle tan cruel i sanguinari. Esper que també es legislarà per fer correbous més respectuosos amb els animals, i que es prohibirà allò que és de manera palesa un maltractament. Si no, no tendria sentit la prohibició de les ‘corridas’.
Sense el vostre permís, he fet difusió del vostres post en el meu blog.
Joan Gabriel,
Tens raó, si fos una tradició catalana també caldria suprimir-la. De fet, totes les festes en què els animals pateixen haurien d’ésser il·legals, i les empreses on els animals no viuen en condicions dignes, també. Crec que la producció del fetge gras o d’altres productes animals s’haurien de prohibir.
Felicitats a tots els catalans, i no-catalans, que han lluitat tants d’anys per arribar a aquest punt. Trobo l’article interessant ja que casi tothom que ha parlat a les mitjans sempre ha dit que si, que era una tradicio catalana, tant si votaven a favor com en contra.
De totes formes, sigui catalana o no, el lloc que li toca és el lloc de les tradicions perdudes, ja que al segle 21 aixo de les corrides es inacceptable …. per cert, escoltant els politics i “experts” a le tele, ara no sé si he de dir en català corrides de toros o curses de braus, o de bous, o …. ja que cada u diu una cosa?
Finalment algú que desmunta amb arguments històrics aquesta brama de la identitat catalana de les “corridas”. He escrit un post en el meu blog en el mateix sentit, però molt més intuïtiu que no pas el teu. Moltes gràcies.
Felicitats per l’article. Com sempre, ben documentat i molt ben exposat.
Una nota: a Itàlia també van ser imposats, als antics regnes de Nàpols i Sicília majoritàriament, i van ser prohibits (parlo de memòria) a mitjans del segle XIX, quan la unificació o una mica després, precisament perquè es percebien com un element castellanitzador. Al meu bloc també vaig escriure-hi alguna cosa.
Poble, què fas aquí? Fuig d’eixa arena,
juny tos braus a l’arada,
l’ardit cavall per les dreceres mena,
i si la pàtria plora trepitjada,
llavors lo ferro trau.
D’eixes parets on véns a embadalit-te,
fes-ne enderrocs i runa:
llépol de sang te vol, per ensopir-te,
qui amb sa rudesa aixeca sa fortuna…
—No et mous? Doncs viu esclau.
Lluites de braus (panem et circenses). Josep Lluís Pons i Gallarza
De tradicions i animalades
Ara que som prop de Sant Mateu podrem assistir a una de les annerotades que de pocs anys ençà han fet més gràcia: les corregudes en roba interior. L’any passat, en una mini-entrevista a un jove Bunyolí, deia ben xalest: “com que aquí no teníem cap tradició, vàrem decidir inventar-ne una i ja la tenim”. És una mostra qualsevol de què això de la “tradició” amb freqüència s’usa malament, però amb ganes. Ben especialment tractant-se de festes ferestes amb simulacres de carnaval de tot l’any, que pareix que els nostres padrins ja n’anaven farts. Doncs no: la gran majoria d’aquests saraus, si més no en el format actual, són cosa de la darrera generació. Alerta, però, que això no vol dir que els nostres padrins fossin més fins. No. Ben al contrari. I com més enrere anem a grufar, més i més grosses en trobarem, d’animalades.
Tradició i cultura són sinònims parcials, però, altra vegada, alerta: la tradició, per se, no ho justifica tot —de vegades, res—. Ni tot el passat va esser millor ni tan sols, en algun cas, decent, vist amb mentalitat actual. I és que, i les festes en són el millor exemple, l’evolució és constant: res no és igual que fa cent anys, ni les coses que conserven el mateix nom. Més encara, amb l’acceleració actual, ja podem dir que cada generació és una mutació. A part de l’evolució tecnològica, el cas més entenedor serà el de la generació jove que es veu empesa a desmarcar-se de la dels pares, amb aquesta excusa només continuen amb els costums que els convé, si pot esser que siguin “guai” i que duguin poca feina. Així desapareixeran del repertori costumista la processó de sa Moixeta o anar a missa primera el dimarts, i no passa res. Ni Ningú, amb l’única possible excepció d’algun “carca” d’Arca, en reclamarà la ressurrecció. Per evolució semblant uns altres costums molt més cruels també passen a l’oblit. Per mentida que pareixi, i no fa tants d’anys, un divertiment clàssic eren les batalles campals a pedrades entre els nins de les diferents barriades. O llevar la pell als dragons o pegar foc a la coa d’un moix… devia esser ben entretingut, abans, ara són animalades.
Si fos possible viatjar a través del temps poca gent suportaria uns quants dies al segle XIX. Aleshores eren cultura i tradició les execucions públiques, emparades en uns judicis impresentables i, per cert, amb una exaltació popular digna de millor causa. No fou fins aquell segle que es va abolir la Inquisició i l’esclavitud, i encara n’hi havia que s’hi oposaven. Aleshores el cristianisme i l’esclavitud varen cohabitar denou segles: ho devien trober ben normal, els bisbes. Anar més enrere ja seria com viatjar al planeta dels simis. Afortunadament ens basta una ullada als llibres per comprovar que la llista de costums horribles de la nostra pròpia història seria llarguíssima: pallisses a l’esposa, duels per l’honor hipòcrita, nins obligats a treballs feixucs… no bastaria tot el diari, per donar la llista completa de tradicions que eren animalades.
Encara ara… dBalears de dia 29 passat es fa ressò de Sakineh: una altra dona condemnada a lapidació… i és que encara queden cultures on condemnen a morir apedregada per adulteri (pecat quasi exclusiu de les dones)… matar en nom de Déu, extirpar el clítoris… No ho vull posar al mateix sac, però aquí l’espai és imperativament limitat… cremar boscos, els toros… encara ara és llarguíssima, i de por, la llista de tradicions que són animalades.
Pere Llofriu
dBalears 11 de setembre 2010
Glups! ***Nomes lectura”””
qui amb TA rudesa aixeca sa fortuna