Tan lluny i tan a prop
No és una dona iraniana, ni kurda ni albanesa. És una de les meves besàvies: la mare de la mare de mon pare. No havíem vist mai la seva imatge, ni mon pare ni jo. Per això, el fet que un dels seus moltíssims descendents hagi trobat la foto i ens l’hagi passada ha estat una veritable emoció. Perquè es tracta d’una dona enormement llunyana per desconeguda i enormement a prop perquè és la mare ni més ni menys que de la meva àvia, una persona que ha estat part del meu cercle familiar i part important de la meva vida.
Doncs bé, a part de mirar-la detingudament i intentar copsar totes les coses que els seus ulls i la seva cara volen expressar, he pensat llargament com degué ser la seva vida, i de passada com fou la Mallorca en què li tocà viure. Una reflexió adequada per a un post d’estiu, quan els blogs i altres coses es relaxen per la rigor de la calor i pel canvi de ritme que imposen les vacances.
La padrina Francisca –aquest era el seu nom– va néixer devers l’any 1844, a Biniali, però la major part de la seva vida va transcórrer al poble del seu marit, Pòrtol, un poble de Mallorca minúscul en aquell moment, que havia sorgit un segle abans amb la construcció de cases que eixien com a bolets, una per aquí una per allà, dins parcel·les establides entre camins i caminois, sense cap mena de planificació urbana. A una d’aquestes cases humils, de gruixades parets de pedra i quasi sense finestres, també lògicament sense electricitat, voltada de pau i de figueres de moro, va passar-hi la vida amb el seu home, mestre Martí Manescal, un ferrer que es guanyava la vida amb quatre feinetes, entre elles ferrar les bísties del poble que li duien. L’home sentia devoció pels animals i, no se sap com, tenia uns coneixements per a guarir-ne les malalties, cosa que, segons diuen, feia de gust i sense cobrar. El poble el reconegué per això amb el malnom de manescal.
La seva vida era senzilla en extrem. No tenien pràcticament res, a part de quatre mobles i quatre estris per a la casa –llogada– i per a la feina del marit. La padrina Francisca no va trepitjar mai una escola, i, per tant, no sabia llegir ni escriure. No sabia parlar ni entenia l’espanyol, una llengua que segurament en tota la seva vida no va tenir ocasió de sentir. No va parlar mai per telèfon ni va tenir oportunitat de sentir mai la ràdio, i l’única música que va poder fruir va ser la que emetien els xeremiers a les festes del poble o alguna guitarra en qualque ocasió especial. Segurament tampoc no va pujar mai a un automòbil, tot i que en els darrers anys de la seva vida al poble ja n’hi havia dos o tres. No va tenir mai un rellotge, ni n’havia de menester per a res: totes les coses que feia tant era si les feia mitja hora endavant o mitja hora endarrere. S’aixecava quan a través del finestró la llum d’un nou dia la cridava a posar-se en dansa, i sabia que quan el sol era a dalt de tot era l’hora de tenir el dinar damunt la taula. L’única de les coses que havia de fer a una hora fixada i puntual era la missa del diumenge, però la campana de l’església ja s’ocupava d’avisar-la amb el temps i la insistència suficients.
De jove no tenia més diversió que moure xerra amb altres al·lotes de la seva edat o passejar els diumenges pels carrers del poble o alguna eixida ocasional a un poble veí a peu i per camins polsosos. Potser durant la seva infància i joventut anà alguna rara vegada a Palma, la capital que, malgrat la vintena de quilòmetres que la separaven del poble, era immensament llunyana, perquè no hi havia cap sistema per a anar-hi, llevat d’algun carro particular que adesiara hi fes cap. Probablement restaria impressionada de contemplar la ciutat, a penes travessar els fossats i la robusta murada que la protegia zelosament. Ja devia ser casada o casadora quan a Mallorca es produí la revolució del ferrocarril, que passava a devers cinc quilòmetres de Portol, però, així i tot, les vegades que la padrina arribà a anar a la ciutat –hi tenia poques feines– devien ser ben clares. No cal dir que no sols no sortí de l’illa, sinó que tota la part d’aquesta que no era el seu poble i els de l’entorn fou per a ella un món immens, ignot i enigmàtic. Un dia, quan tenia una seixantena d’anys, es posà la roba de mudar –aquella mudada que hom es feia per a tota la vida–, agafà el tren o la diligència amb el seu manescal o amb algun dels seus fills —tingué cinc filles i un fill— i anà a la ciutat, ara sense murada i en plena transformació, per a fer-se aquesta foto (retrato en deia ella). Tot un esdeveniment i un luxe que persones com ella es prenien excepcionalment.
A la botiga, sortint de missa o amb els veïns va sentir a parlar de matrimonis, de fills o de la mort de la reina Isabel, d’Alfons XII i Alfons XIII; de la proclamació de la primera República, de la guerra de Cuba, de les fetes d’en Vailer i de Primo de Rivera. Però ella molt poca cosa entenia de tots aquests afers. Va veure com li canviaven els reials pels escuts i després aquests per les pessetes, tot i que ella en tenia ben poques. Però la padrina continuà comptant amb reials i vellons, com continuà mesurant amb almuts i pesant amb unces, terces i arroves, per molt que les ordres de Madrid pretenguessin introduir unes mesures complicades que tenien noms exòtics com quilo, litro o metro. Tota la vida en el seu petit redol, dedicada a la casa, als sis fills i al marit, que morí un grapat d’anys abans que ella. Un dia de 1929 o de 1930, un cavall que potser el seu home havia curat d’algun mal de ventre o alguna ferida estirà el carro que la dugué al cementeri.
Tan lluny i tan a prop. La Mallorca en què va viure la padrina Francisca i la Mallorca actual no tenen res a veure. La seva i la meva són dues Mallorques que no es coneixen una a l’altra. I enmig, ço és entre ella i jo, només hi ha dues generacions.
17 comentaris17 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
Bonic homenatge.
Mon avi era ferrer també…M’agafa nostalgia de pensar com era la vida a la Cerdanya ja tan sols quan mon pare era petit…
Espero que tornem a recuperar la llibertat que ja a ells no els van llegar.
Una abraçada des del Principat.
Senyor Babiloni,
m’ha emocionat el seu text sobre la seua besàvia i el context en què visqué. M’he sentit identificat perquè la diferència entre la vida dels meus besavis i la meua també és molt gran.
Saluts.
els meus repadrins també venen de Portol, i després de casats, ell es va establir com a ferrer a Bunyola.
M’agradat molt llegir-te.
Una aferrada des de Barcelona
Moltes vegades he interrogat les imatges de les velles fotos familiars i he intentat imaginar-me com va ser la vida d’aquells estranys amb qui em sent unida, i com era la Mallorca que van conèixer.
“Tan lluny i tan a prop. La Mallorca en què va viure la padrina Francisca i la Mallorca actual no tenen res a veure. La seva i la meva són dues Mallorques que no es coneixen una a l’altra. I enmig, ço és entre ella i jo, només hi ha dues generacions”. Un pensament que he tengut sovint mirant les velles imatges de Mallorca o dels àlbums familiars, encara que no l’hagi formulat mai explícitament. I ara que estic a punt de ser mare, no em puc evitar de sentir nostàlgia de la Mallorca de quan era nina, que el meu fill ja no coneixerà. I em demàn quina mena d’illa serà la eeva si viu molts d’anys, i com serà la dels seus fills i la dels seus néts.
Moltes gràcies per compartir amb nosaltres aquest text tan emotiu, que alhora ens ens recorda d’on venim i ens fa reflexionar sobre qui som com a poble i què quedarà de nosaltres.
A ca nostra encara tenim les parets emblanquinades de calç, com ho eren les de totes les cases d’aquell temps. Les parets gruixades de pedra i terra, perquè les cases es mouen. Fresques a l’estiu, calentes a l’hivern, tot, però, amb mesura. Les mirades solen ser semblants a totes les fotos dels rostres d’aquell temps. Perquè havien de riure davant la càmera? Ferien riure si se’n reien sense motiu. Tenien moltes raons i maneres de viure que hauríem de mirar com tu de copsar i aprofitar. La seva simple presència al nostre pensament ja ens pot ajudar a viure. Bona posta.
El meu padrí me va contar que al seu poble de l’interior de Mallorca, Petra, molts homes havien mort (de vells) sense haver vist mai la mar.
Tot sempre aquí tan llunyà i tan proper.
Emociones!
Quantes vegades m’he quedat bocabadat mirant fotos dels meus besavis! Però veig que de nostàlgic no en sóc l’únic Sr.Bibiloni!
Per part de mare, uns eren de Dos Hermanas (Sevilla), ell era carabiner de l’època d’Alfons XIII i l’únic que sé és que varen morir de grans quan un incendi els sorprengué mentre dormien, els altres eren ciutadans d’un Sant Feliu de Guíxols (Girona) quan encara la indústria surera era el sector econòmic principal. A ells sí que els vaig conèixer i en guardo molts bons records. Per cert, l’indret més lluny que van visitar, va ser a Barcelona, pel seu viatge de noces. Per part de pare, uns eren d’una família de pastors del Rosselló que finalment es varen establir a l’Empordà fugint de la Gran guerra i que al 38 van perdre un dels seus fills a la Guerra Civil que s’havia allistat com a voluntari al bàndol republicà. Uns altres eren també de l’Empordà, pagesos terratinents que durant la Guerra Civil alguns dels seus parents van haver d’amargar-se de les visites nocturnes que feien els milicians anarquistes.
A vegades m’agradaria saber quelcom més de la seva vida, però segons el que m’han explicat els avis (la fam, la guerra, el fart de treballar de sol a sol, … ) crec que nosaltres vivim força millor en molts aspectes. De l’únic que els envejo és que ells tenien un patrimoni mediambiental i cultural molt més ric que no pas el nostre, encara que no sé si eren conscients d’aquesta riquesa.
Salut i felicitats pel post.
Meravellós text. Els seus aspectes bàsics probablement són vàlids per a la resta de Països Catalans. Gràcies per aquest text i per mantenir un blog amb aquest nivell de qualitat.
M’ESTIME MOLT MÉS EL PAÍS QUE ESTEM CONSTRUINT A HORES D’ARA QUE AQUELL DELS INDÍGENES VENÇUTS I QUE NO HO SABIEN.
Travessant per la catesfera amunt i avall, després de la desil·lusió soferta pels estatuts, hi veig que tothom s’ha posat a fer remembrances de la família i d’altres batalletes. Supose que per a conèixer qui tenia davant i darrere. Al costat i enfront. La meua família ve d’España. Vam trobar fa dues generacions una València somoguda i derrotada. an aprendre el català de manera autodidacta perquè omplia els carrers de la “ciutat puta i desmemoriada”, però no tant com per a que en la meua escala tret de nosaltres, i una altra els únics forasters fossem nosaltres. Per contra, cap no va transmetre l’idioma a la següent generació. Nosaltres, els seus néts pràcticament la meitat ja hem recuperat l’idioma, com a llengua primera i la majoria dels besnets ja són catalanoparlats de naixement. Si veiem d’altres àmbits també s’ha fet una visió molt més global del món, de l’economia, l’educació, la cultura en un sentit més global. Fins i tot els que hi veníem amb una mà davant i una altra darrere.
Gabriel, les expectatives d’èxit que tenim a hores d’ara, mai no les hagueren somiat les generacions anteriors. La distància malenconiosa que expresses sols és producte de la distància temporal. Un miratge.
El que seria imperdonable és no aprofitar l’ocasió que se’ns presenta de reïxir victoriosos i amos del nostre esdevenidor, dins d’un món globalitzat.
Endavant les atxes!!!!!!!
Gabriel, meravellós relat de la vida a pagès d´abans de la locomoció i els invents del XX. Ací som a 60 km d´Alacant i, temps era temps, alguns amb prou feines veien la mar. Ara, allò és del tot irrepetible, la gent solia ser ignorant, hi havia una subjecció indiscutible i quasibé supersticiosa al poder, com més desconegut més reverenciat o temut. A banda la cosa popular, si algú tenia una mica de cultura formal era espanyolíssima… Allò va ser i va desaparèixer, però cal reconèixer que, en un món com l´actual, arriba a semblar un paradís perdut. Vinga, enhorabona i espere gaudir molt del teu blog, que és ja també meu. Salut!
Moltes gràcies a tots pels vostres amables comentaris. Gràcies també al Lobby per la Independència, que ha reproduït el text. Només vull afegir que lament que alguns lectors s’hagin volgut arriscar a deduir una visió nostàlgica per part meva del món descrit. No absolutament: només he volgut fer patent el contrast immens i colpidor entre dos mons enormement pròxims en el temps. Sóc un entusiasta del progrés, la tecnologia i la modernitat. Això sí: en les societats normals la modernització es fa conservant els trets essencials que conformen la identitat col·lectiva, i en el nostre cas –aquest seria l’únic motiu de plany– la modernització es confon, en la realitat i en les ments, amb la substitució de la identitat i, fins i tot, amb la destrucció de la mateixa societat per dissolució dins una altra. La meva preocupació per la Mallorca –i la resta de la nació– que deixarem als descendents, compartida per alguns comentaristes, se centra en aquesta qüestió. I no m’interessa dilucidar si l’encar –o l’encaram– amb més optimisme o pessimisme, sinó cercar-hi solucions.
Text preciós. No tinc paraules més que per dir que jo també sento aquest abisme que es produeix en tan poques generacions de diferència.
I, també, com en el comentari final, em preocupa la substitució cultural que pateix el nostre país.
Molt ben escrit Gabriel, he disfrutat de llegir-ho. Ara be, tenc una qüestió per fer-te: quin dels dos mons hauria triat la teva padrina? Pens Gabriel que noltros precisament hem viscut es millor moment, hem disfrutat lo millor dels dos mons del teu escrit. Pero ara, amb Mallorca plena de mallorquins zombies, de forasters, de moros i de sudacas anam perdent la sobirania que hem heretat com a poble, ja no som amos del destí de la nostra identitat colectiva que durant segles ha perdurat i que en un parell de dècades (1970-2006) mos hem carregat per complet perque hem sobrepassat es PUNT DE NO RETORN. Quina casta de gent som els mallorquins? Quin altre poble de la terra és capaç de tirar s’herència cultural per la borda i quedar-se tan panxo? Som imbècils o som més vius que la resta? Be, sempre nos quedarà la reserva india si feim bondat mentre mos torcen es coll.
Gabriel, el teu escrit m’ha fet pensar en aquesta dicotomia entre la Mallorca que descrius, la de la teva besàvia Francisca- i la Mallorca actual. Ens movem sovint entre la nostalgia d’una terra i d’un temps que ja mai més tornarà i la incertesa d’un futur assimilador. Més por ens fa encara, quan no tenim les eines polítiques per a presentar-nos en el segle XXI com a ens político-administratiu de ple dret, i ho hem de fer sobmesos al vagó de cúa d’un estat que no en té cap de mirament en preservar, no ja l’època -que està clar no tornarà-, sinó les arrels del poble, de la Nació de la teva besàvia, i de la meva.
Poder ser nacionals, per deixar de ser nacionalistes: aquest és el meu anhel. Després abraçaré la universalitat sense embuts, però sense les demagògies d’aquells que sota aquesta desfressa amaguen la seva caspa imperial.
La societat ideal de l’avenir ha de ser una societat que sàpiga conjuminar intel·ligentment els avenços científics i tècnics amb les tradicions i costums vernacles que mereixen ésser servats; un equilibri on podrem calçar espardenyes i tocar la ximbomba, alhora que un manescal guareix un vedell marí amb medecines creades “ex professo” o viatgem amb vehicles 100% ecològics… Una societat en què tothom sap com es menja una figuera palera sense punxar-se i alhora treballa en un laboratori on s’ha trobat un remei contra el càncer…
A Menorca, a Ciutadella, per Sant Joan, tenim els “jaleos”, amb els cavall entre la gentada, però, per què aquest nom? Que potser aquest ètim no és un castellanisme ben groller? Dubte molt que a Menorca no tinguem cap mot o expressió catalana per denominar allò… Què se n’ha fet dels ahucs o aücs, hucs o ucs? Què se n’ha fet del verb ahucar o aücar? Crec que és el mot més adient, si més no dels que ara com ara conec, per denominar aquesta festa. Per descomptat, si coneixeu la denominació catalana genuïna o una de més escaient, vos ben agrairia que ens ho féreu saber. No trobeu ben encisador, aquest mot, escolteu En Jaume Roig: “Véreu ballar | ab bells tapits, | ahuchs, salts, crits | ab ses vehines.” (Spill 2658.)
Els meus padrins també eren de Pòrtol. Es deien Bartomeu Bibiloni Amengual (Miqueló) i Catalina Serra Canyelles (de Can Franco). El meu padrí era fill del moliner de Xorrigo Sebastià Bibiloni Isern, i era de Santa Eugènia (de Can Nofret), era adoptat. Aquí comença el meu llinatge Bibiloni. El meu llinatge ve d’aquest home que va adoptar el meu repadrí. Sé que nomia Bartomeu i era de Santa Eugènia.