Sobre la fam, la gana i la talent
Avui dos dels nostres presos polítics han començat el que es diu una vaga de fam. Abans que res, la nostra solidaritat amb ells. En espanyol i portuguès es diu huelga de hambre i greve de fome, mentre que en francès i italià es diu grève de la faim i sciopero della fame, amb article. Considerant que aquest tipus de vagues és cosa moderna, podem suposar que sense la interferència de l’espanyol la cosa més probable és que en català seguíssim les dues llengües romàniques centrals i diguéssim vaga de la fam, però això no es pot assegurar taxativament.
Els diccionaris diuen que fam és ganes intenses de menjar. Si no són intenses, és a dir, si són suportables, més que fam és gana o talent. És el que passa quan fa algunes hores que no hem menjat res. Però al Principat sembla que fam és un mot que ha sofert inanició i és menjat per la gana. En el món hi ha gent que passa gana, o que es mor de gana, sentim a dir a catalans del Principat. Els altres catalans diem passar fam i morir-se de fam. Si la gana és, com diuen els diccionaris «apetit, desig de menjar», però, com hem dit, no un desig intens, sembla més lògic que algú es mori de fam que es mori de gana. Ras i curt, que després de tres o quatre hores sense menjar no es mor ningú. Els valencians van a la inversa del Principat: ara es diu exclusivament fam, tant si hom té un poquet de fam (altres dirien gana) com si té molta fam. Però diversos testimonis observen que la distinció entre fam i gana era normal al País Valencià mig segle llarg enrere. La distinció s’hauria pogut perdre per imitació de l’espanyol, en què hambre ha deixat gana en una situació de feblesa. A Mallorca, el mot gana sembla que és força modern: en el temps de la meva infantesa tothom deia tenir talent i no tenir gana. I encara hi ha gent que ho diu, però talent és un d’aquests mots en procés ràpid de desaparició. En el temps referit de la meva infantesa, entre cert tipus de gent tenir gana ja sonava més refinat que tenir talent. Tenc talent és la frase que jo de petit deia reiteradament a mon pare o a ma mare quan aquests em duien a passejar per Palma, sobretot si la passejada era llarga i un poc enfora del dinar. Una frase que podia esdevenir un enèrgic crit reivindicatiu quan passàvem per davant una pastisseria. Talent desapareix del parlar de les Illes, com temps enrere va desaparèixer del territori continental. Perquè talent és un mot català clàssic. Segons l’Alcover-Moll, encara es pot sentir a l’Empordà, a Vic, al Pla de Bages, a la Ribagorça, al Pallars, a l’Urgell, a la Conca de Barberà i al Camp de Tarragona. És usat pels escriptors clàssics de tots els llocs i és rebutjat a les Regles d’esquivar vocables (on es condemna «talent per appetit o fam»), cosa que indica que era un mot ben viu i de cap manera rebutjable. Talent ha generat una rica fraseologia: acabar el pa abans que la talent, fer el desmenjat amb talent (expressió que es diu a Mallorca quan un fingeix no desitjar una cosa que realment desitja), tenir més talent que un ganivet nou, qui té talent tot li sembla pa o val més talent que pa de forment (quan hom té molta talent no mira detalls d’allò que menja).
La història del mot talent és ben curiosa. El significat original és el nom d’una moneda romana: llatí talentum, del grec τάλαντον (pronunciau tálanton), que significava ‘plat de la balança’ i també ‘pes’. Comparau-ho amb el mot peso, moneda que s’usa en alguns països americans. El pes d’una cosa com el seu valor. Va ser la paràbola dels talents, de l’evangeli de Mateu, la culpable de l’evolució semàntica del mot. En aquesta paràbola Jesús explica que un home que havia de fer un llarg viatge deixa una quantitat de monedes a tres dels seus servents. A un li dóna cinc talents, a un altre, dos, i a un altre, un talent. Quan l’home torna, demana explicacions de com els tres servents han administrat els talents que havien rebut. Els dos primers van investir el petit capital en negocis i aconseguiren de doblar-lo. El tercer, per por de perdre el seu talent, o per peresa, el va guardar ben amagat i, evidentment, no el va multiplicar. A la vista d’això, el senyor elogia els servents que han prosperat, mentre que renya el temorenc o mandrós que va amagar el sol talent que tenia, li’l pren, el dóna al que en va aconseguir deu i el fa fora de les seves terres. Els talents donats pel senyor als seus criats són el símbol dels dons que Déu dóna als homes, els quals els han de ben administrar i millorar. A partir de la paràbola el mot talent passà a significar voluntat, desig, predisposició d’ànim i capacitat i dots intel·lectuals rellevants. Del desig, en general, també passà a significar «desig de menjar», tot canviant el gènere de masculí a femení per influència de fam.
Pel que fa a gana —amb el significat de ‘desig’ en general—, aquest és un mot voltat de misteri. El mateix Coromines, en el Diccionario crítico etimològico castellano e hispánico, després de dir que gana és un mot a penes usat en temps antics (només en pot aportar dos exemples del segle XV, els mateixos que aporta l’Alcover-Moll), afirma que «no puede descartarse del todo que sea vocablo importado de este idioma [l’espanyol] en fecha temprana». En el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana rectifica la seva afirmació anterior i defensa la genuïnitat del mot, malgrat que els exemples antics són francament escassos, i malgrat la relació estreta que hi ha entre els mots espanyols gana i ganar, no aplicable al català, en què per al segon tenim guanyar, d’etimologia diferent. Creiem que el tema resta obert, i també que caldria un estudi aprofundit sobre les formes singular i plural (tenir gana/ganes de fer quelcom). Quant a gana com a ‘desig de menjar’, sembla que és un ús modern («En l’evolució moderna el sentit capital ha esdevingut ‘apetit de menjar’», Coromines DECLC, s.v. gana), i també resta oberta la qüestió de si això és evolució interna o seguiment de l’espanyol. Avui en espanyol no es diu gaire tener gana. Hambre ha eixamplat considerablement el seu significat tot fagocitant gana. Comparau l’evolució de la parella escuchar/oir. Però gana existeix en aquell idioma. El diccionari de María Moliner li dóna el significat de «Apetito, *hambre, ganas de comer», i posa un exemple que ens és molt pròxim: «Si no tienes gana todavía, comeremos más tarde».
15 comentaris15 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
Fantàstic aquest article! M’agrada molt de saber d’on ve “talent”, i que “gana” segurament és d’origen castellà. És una llàstima que avui toqui de parlar d’això.
Dalt d’un finestró
hi havia un moixet
i a sa boca hi duia
un botifarronet.
Li vaig dir: moixet,
me’n vols dar un bocí?
I es moixet va dir:
jo tenc talenteta
i el vull tot per mi!
Quan érem infants, devers 1970, i dèiem: tenc fam!, ma mare ens corregia i ens feia dir gana.
El meu oncle, més major, sempre deia talent.
Mestre:
Us han informat malament. Al País Valencià s’ha dit tindre gana, fins fa ben poc. Ma muller diu q sa iaia, morta al 83, amonestava als néts quan deien q tenien fam, i els deia q fam era el q passaren en guerra i q ells tenien gana. Era de Meliana ben a prop de València. Els meus avis, a la Marina, també deien “tens ganeta”. Moriren a primeries dels 90. La confusió fam i gana és posterior a la guerra civil. Al cap i a la fi, passa com amb altres casos, quan el castellà té un sol mot i nosaltres dos més precisos, estem venuts.
“Per contra, i si la meva informació és correcta, els valencians no fan servir el mot gana: només fam.”
No és gens correcta, la teua informació. A tot el País Valencià és molt viu. A Torrent (Horta) és molt habitual dir d’algú que té “bona gana”, per exemple.
Talent se deia encara al Conflent, com a tot l’occità veí, també apareix en la fraseologia de la plana del Rosselló. Més enllà l’occità també coneix Gana.
Sembla que Tenir ganes de per Tenir gana és castellà. En rossellonès i fins a Girona diem Tenir enveja de.
duplicar en totes les romàniques llevat del castellà vol dir copiar, fer un doble. No vol dir doblar, multiplicar per dos.
*rellevant > notable, remarcable (anglicisme).
Molt agraït a Ferran-Lluís Naya i a Ricard per les seves observacions sobre el valencià. He fet una revisió de tot l’article i això ara resta més clar.
Per a la resta d’usos, no referits a l’apetit (o més exactament a la manca d’aquest) els catalans de la Safor fem servir ‘fam’ d’una manera general..Tant se val si el desig de menjar és intens com si no ho és.
Excel.lent article. És dramàtic com van desapareixent mots tan genuïns. Només voldria afegir que no és pas del tot cert que en castellà no es distingueixi entre “fam” i “gana” Tot depèn de la latitud dialectal en què hom se situï. A Canàries, a la sensació que l’estòmac és vuit i hi ha desig de menjar, se li diu “jilorio”, a partir de l’afèresi d'”ahilorio” i posterior aspiració, un mot que al seu torn deriva d'”ahílo”, l’efecte d'”ahilar” (Drae: 2. prnl. Padecer desfallecimiento o desmayo por falta de alimento”.
Efectivament, “tindre gana” s’usa en valencià amb el significat de “tindre apetit, tindre gana de menjar”. Noteu també les expressions “perdre la gana” (quan algú està malalt, deprimit, etc.) o “tindre bona gana”.
Sense intenció de redundar, jo sóc nascut als 80 a l’horta (que no Horta) de València i dic gana, ganeta… Ho dic genuïnament, no fruit d’una depuració de la meua parla.
Per terres dels cunyats_el Joanot i l’Ausiàs_si una persona entra a un bar,i hi veu gent coneguda esmorzant,a mane
t, a manera de fer cas, sol dir:hi ha ganeta?. En canvi si aquesta persona fa temps que no menja i comença a tindre malestar físic, sol dir :estic mort de fam o bé estic blau de fam.De la talent no ho he sentit mai, però ho cercaré,doncs per ací hi han repoblacions mallorquines.
Molt interessant!
Ara bé, un dubte que no hi té res a veure: “la passejada era llarga i un poc enfora del dinar”. Podríeu explicar-nos quina opinió teniu sobre el fet que ni el DIEC ni la GIEC recullin enlloc aquest ús de “enfora” com a “lluny”?
Simplement és que em sembla una forma pròpia de l’estàndard balear, que ja mereixeria ser un dialectalisme “normatiu”, i m’interessaria saber-ne el vostre parer.
Mil gràcies!
Bon dia. Molt esclaridor el seu article, com sempre, és un plaer llegir-li cada setmana i aprendre’n cada dia més.
Sobre la situació de fam i gana al País Valencià, tinc un apunt més. En l’Alcoià es diu molt ‘fer gola’ ‘fer goleta’ amb el sentit de gana (per exemple la meua sogra), mai he sentit en l’Alcoià i en la contornada la paraula gana. Són ben vives per ací les paraules fam i gola.
Per últim, llegint el seu article m’ha creat un dubte. Sobre la paraula ‘tipus’, ensenye als meus alumnes que és un castellanisme i que es pot evitar, bé suprimint-lo o bé substituint-lo per una paraula més genuïna. No és una crítica a la seua manera de parlar, sols vull saber si és correcte o vaig errat.
Espere la seua resposta. Gràcies.
Gabriel,
Encara que tard, també vull remarcar que “gana” és una paraula viva a les comarques de Castelló, tot i que “fam” és molt més habitual. La podem trobar en expressions com ara:
“He perdut la gana” (mai diem “he perdut la fam”)
“Que no tens gana?” (també: “Que no tens fam?”)
“Tinc poca gana”
I altres.
Només vull corroborar que en el meu valencià (de la Plana) usem “gana” habitualment. De pas, afegiré que també diem “estar desganat” quan algú no té ganes de menjar; però no per estar fart, sinó per no trobar-se bé del tot.