El diccionari Fabra (1932) du les dues formes. Glossa és definit com a «Mot que requereix una explicació, esp. acompanyat d’aquesta explicació; explicació dels mots obscurs o difícils d’un autor, d’un text; comentari. | PER ANAL. Amplificació, variació, etc., d’un tema. || Composició poètica, amplificació d’una estrofa, en què cadascuna de les estrofes acaba amb un vers o grup de versos d’aquella estrofa; per anal., amplificació, variació, etc. d’un tema». Glosa porta una simple remissió a glossa però amb una accepció afegida: «Corranda, cançó». Segons aquest diccionari, doncs, les cançons que fan els glosadors mallorquins són gloses, mentre que les explicacions de mots poden ser glosses (forma principal) o gloses (forma secundària). Això es manté bàsicament en el DIEC (edició de 1995), però d’una banda afegeixen noves accepcions a glosa («Disminució d’una part del contrapunt en la música dels segles xvi i xvii. | Breu o llarga ampliació d’una melodia o d’un ritme. ») i, d’altra banda, afegeix a glossa l’accepció de «corranda». D’aquesta manera glosa i glossa passen a ser sinònims de tot. En el DIEC (versió actual) les definicions són les mateixes, però glossa cessa de ser una corranda, amb la qual cosa es torna a la situació del Fabra del 32. D’altra banda, en el Fabra glossar és fer glosses, glosar no existeix, un glossador és un qui fa glosses i un glosador és un autor de gloses (que ja hem vist que poden ser glosses) o un poeta popular. En el DIEC (1995) les coses s’aclareixen un poc més: glosar és fer cançons populars, glossar és aclarir amb una glossa o comentari, glosador és un poeta popular de Mallorca i Menorca, i glossador és la persona que fa o recull glosses (que segons el diccionari també poden ser corrandes). En el DIEC actual les coses són igual, però, com que les glosses ja no són cançonetes, el glossador ja no és el qui fa aquestes cançons. En resum, avui, després d’un llarg camí, la cosa s’ha «estabilitzat» i, segons el DIEC, glossa, glossar i glossador fan referència als aclariments o comentaris, i glosa, glosar i glosador fan referència a les cançons dels glosadors mallorquins i menorquins.

Però parlem d’aquest llarg camí que ara dèiem. Aquesta distinció entre els mots amb una essa i amb dues és recent i deguda a Pompeu Fabra. En català medieval no hi ha més que glosa. Més encara, a tots els diccionaris anteriors a Fabra només hi ha glosa (i els derivats). Així és en el Torra (1653), en el Lacavalleria (1696), en el Belvitges, Esteve i Juglà (1803) o en el Labèrnia (1840). Cal suposar, doncs, que la pronúncia tradicional d’aquests mots és amb essa sonora, en tots els casos. La comparació amb les llengües del nostre grup també és il·lustrativa: en francès es diu glose i gloser, però glossaire, considerat cultisme acordat amb l’etimologia glossarius; en occità es diu glòsa i glosar (i glossari). No cal dir que a les Illes, on els mots glosa, glosar, glosat i glosador són vivíssims, es pronuncien sempre amb essa sonora, llevat d’algun cas en què s’ha vist escrit glossa o glossador per un mal ús dels diccionaris. Aquesta unanimitat entre les llengües del grup gal·loromànic en la pronúncia sonora de la essa, ens ha de fer pensar que en baix llatí ja era glosa i no glossa. La forma clàssica glossa perdura en italià (glossa, glossare, glossario). Pensem que glosar, en totes les llengües, és un derivat de glosa, mentre que glossari és cultisme pres del llatí glossarium.

Fabra degué pensar que glosa i altres mots de la família tenien una pronúncia defectuosa, com presió o emisió, i degué voler ajustar la grafia —i la pronúncia— al llatí clàssic. Però mentre que presió o emisió són pronúncies defectuoses per interferència de l’espanyol, no és així amb glosa, que és la forma tradicional catalana de sempre. Fabra vulnerà el seu propi principi segons el qual la pronunciació ha de ser abans que l’etimologia, com practicà amb les vocals a i e àtones o amb les lletres b i v. Una opció, doncs, hauria estat la continuació de glosa, glosar i glosador, amb tots els significats, i reservar en tot cas la essa doble per a glossari, com a forma més culta. Però l’ús actual també permet d’establir una distinció semàntica entre els mots amb una o dues esses. Ja sabem que Fabra era enormement afeccionat a aquestes distincions. Si és una bona opció o no, que els lectors hi diguin —o pensin— la seva.