Al Principat, simplificant i anant al moll de l’os, hi ha dos tipus ben definits: els regionalistes-autonomistes (que es diran nacionalistes, no nacionalistes, federalistes o el que sigui, i voldran poca, molta o moltíssima autonomia) i els independentistes, que, com diu la paraula, volen la independència del país; i aquests són els únics que creuen en la nació catalana integral.
Als regionalistes-autonomistes els hem de retreure la seva falsedat, o, en tot cas, la capacitat d’autoengany, sobretot als qui es diuen nacionalistes. Que diguin que Catalunya (les Quatre Províncies) és una nació és una gran mostra de fariseisme, perquè no ho creuen, no, que sigui una nació: no es pot creure que una comunitat és una nació sense aspirar a allò que tenen les nacions, un Estat. Si proclamen retòricament que Catalunya (les Quatre Províncies) és una nació tot volent-la només comunitat autònoma, això és mera cuina amb interessos de partit; i és una contribució a la perversió del llenguatge, dels conceptes i de la intel·ligència. I al trossejament de la nació, que –com tot trossejament– és una manera de destruir-la.
Als independentistes –enteneu alguns dirigents– els haurem de retreure les seves pors i flaqueses. Que proposin o acceptin complaguts que Catalunya (les Quatre Províncies) sigui declarada legalment una nació és una mostra d’incoherència, de debilitat ideològica o d’anar pel món sense mapes ni brúixola. Jugar amb certes paraules és jugar amb foc, i una decisió d’aquest tipus té una transcendència històrica que no haurien de perdre de vista. Si l’Estatut del Principat-sud proclama solemnement que Catalunya (i ningú no entendrà que es refereix a la Gran) és una nació també proclama solemnement que els Països Catalans (o la Gran) no són una nació; perquè no es pot ser alhora nació i part d’ella, per molta afecció que es tingui al malabarisme i als jocs de màgia. I si el Principat-sud és una nació jo hi sóc un estranger sense discussió possible, una afirmació que em fa el mateix efecte que una puntada de peu en el centre de l’ós de la cama, per no dir en un altre centre encara més central.
Naturalment que la nació no és una essència absoluta, sinó quelcom vinculat a la voluntat dels ciutadans. Però això no és contradictori amb el bon gust de demanar coherència a tothom. Les voluntats col·lectives són també un efecte que té causes i motors.
Com sempre, en qüestió d’unitat nacional, l’exemple és al País Basc, on els homòlegs de CIU i ERC han fet un projecte d’Estatut on es diu, sense complexos, que la comunitat autònoma d’Euskadi és una part del Poble Basc. Aquí, un autèntic desastre.