Sentit, seny, sens

Que sentit és un hispanisme és força evident. No es troba documentat abans del començament de la hispanització del català, allà devers el segle XVI, ni existeix en les altres llengües llevat del portuguès, germà bessó de l’espanyol, si en aquella llengua no és hispanisme. Malgrat tot, els nostres lingüistes no l’han catalogat mai com a hispanisme. Aquesta condició la ignoren completament Fabra, Moll, Coromines i tots els altres. Ha estat en els darrers anys que la condició d’hispanisme ha aflorat a les xarxes socials, en un context no acadèmic i de vegades escenari de filologia combativa.

En llatí hi ha el mot sensus, derivat resultatiu del verb sentire, que significa sensació, percepció i reflexió a partir de les percepcions. I sentire era l’acció de tenir aquestes sensacions, percepcions i reflexions i fins i tot l’acte de prendre una decisió a partir d’aquestes sensacions. De sentire prové sentir i els seus derivats directes com ressentir o ressentiment. Sentir tenia inicialment en català un significat referit a tots els sentits corporals, però s’anà especialitzant en el de l’oïda, sense abandonar una valor més general i desplaçant progressivament oir. Sentire, a més, formà derivats ja en llatí: assentire (assentir), dissentire (dissentir), consentire (consentir), praesentire (pressentir) i sentimentum (sentiment i derivats, com sentimental, sentimentalisme). A partir del significat de ‘prendre una decisió segons les sensacions’ es derivà sententia (d’on el català sentència). I sensus formà el derivat sensuale, que dóna el català sensual, i el compost consensus (sentiment compartit amb un altre o uns altres), d’on ve consens.  També sensationem, d’on ve sensació i el seu derivat sensacional, i sensitivus, d’on surt sensitiu. I sensatus, ‘que té seny’, d’on ve l’adjectiu sensat (ja en Llull) i el modern sensatesa, probable calc de l’espanyol sensatez. Del francés sensoriel ens ha vingut sensorial, via espanyol. Fins i tot el mot sentinella, que ens arribà per via de l’italià sentinella, probablement surt del llatí sentire.

Del mot sensus surten els mots de les llengües romàniques —i més enllà— corresponents al nostre sentit: francès sens, occità sens, italià senso, romanès sens, anglès sense, pres del francès. Per contra, l’espanyol preferí recórrer al participi del verb sentir, ço és sentido, que cobreix tot el camp semàntic del francès sens.

Però el llatí sensus no produí en català un cultisme semblant al de les altres llengües romàniques, que seria sens, sinó que el seu camp semàntic va ser cobert pel resultat del mot germànic sinn, ço és seny. Sinn és un mot complex semànticament. Significava ‘judici, intel·ligència’, significats pròxims al del llatí sensus, però també sembla que ‘direcció que algú o una cosa pren’. Aquest sinn és present en espanyol antic (sen) i en l’espanyol actual sien, que de ‘seny’ ha passat a significar ‘templa’; també en italià (senno), i en francès adoptà la forma sens, que cal diferenciar del sens provinent de sensus.  En català s’interferí amb sensus, i així seny, a més de significar ‘ponderació mental’, prengué els significats de sensus. Durant tota l’Edat Mitjana seny significa el que ara diem seny i el que ara diem sentit (senys corporals). La introducció de l’hispanisme sentit va deixar seny amb el sol significat actual. Els senys corporals també es deien sentiments (segons Llull, «veer, oir, odorar, gustar i sentir», on veiem que sentir té el significat del tacte).

En espanyol va passar una cosa semblant. El llatí sensus donà seso, que en una etapa primitiva significava el que nosaltres diem seny i sentit. Los sesos corporales, el seso de las palabras. Molt aviat, però, la llengua preferí el participi sentido, i seso va romandre reservat al cervell i al seny.

L’espanyol sentido va anar evolucionant semànticament, i a darrere, la seva còpia sentit. Un dels significats que agafà, sembla que força modernament, és el de ‘direcció’ (una vía de doble sentido), que poc té a veure amb el sentir i els sentiments. Aquí cal observar que en francès hi ha dos mots homòfons i homògrafs amb la forma sens, però són dos mots diferents. Un és el sens que prové de sensus, i un altre sens que és el resultat del creuament del sens de sensus i el sen procedent del germànic sinn (direcció, camí), segons el Trésor de la langue française informatisé. Segurament l’espanyol sentido prengué els significat dels dos sens francesos, i darrere, el català. Amb tot, la casuística és força complexa, i segurament hi ha més interferència del francès sobre l’espanyol en aquest camp. Segons Baralt (Diccionario de galicismos), calcant el francès contre-sens l’espanyol va fer contrasentido, que nosaltres hem calcat en contrasentit.

Essent força evident que sentit és un hispanisme, sorgeix la qüestió de què fer-ne ara. El gros dels lingüistes i pràcticament tota la societat hi estan ben acomodats, cosa comprensible tenint en compte que, com he dit, no ha estat considerat fins ara com a hispanisme. Deixar les coses com són és una opció i ben legítima. Però també pot haver-hi qui vulgui cercar-hi una alternativa. I com a alternativa s’ha proposat de recuperar el seny medieval, cosa que no fa més que seguir la línia fabriana de substituir hispanismes per mots arcaics, que bon resultat ha donat en molts de casos. Un exemple eloqüent és la recuperació del menys, perdut en la llengua parlada de feia segles. Però en el cas de seny aquesta recuperació és problemàtica, atesa la força amb què les ments catalanes associen el mot —un mot bàsic i immensament popular— al seu significat usual. La substitució de sentit per seny ens duria mecànicament a expressions com una frase sense seny, perdre el seny  [coneixement] després de rebre un cop o recuperar el seny després d’una estona. O, més greu, el president va fer una proposició sense seny

Una alternativa que gos suggerir, amb plena consciència també de les dificultats, és la introducció de sens com a cultisme i neologisme. Certament fins ara això no ho ha dit ni escrit ningú mai, llevat de sorpreses que puguin sortir. Seria un mot inventat. Però d’ençà que la llengua existeix hi ha qui «inventa» mots, començant per Ramon Llull, que creà els mots que havia de menester i molts restaren per sempre en el lèxic català. «Inventar» mots no és res nou; ho han fet, en català i en totes les llengües, moltes persones i en tots els temps. Mots com burocràcia, estatística, genocidi, homofòbia, informàtica, meritocràcia, neologisme, o els espanyols bolígrafo o quirófano i molts més van ser «inventats» per una persona, de la qual sabem el nom, i fins i tot sabem l’any en què els van crear. Tothom pot crear mots, i si prosperen, prosperen. Algú dirà que els creadors d’aquests mots els crearen perquè en tenien necessitat, i ara no hi ha necessitat de crear un mot com sens, perquè ja tenim sentit i «funciona». Del punt de vista del corrent del ja està bé així, és cert; però també es podria considerar necessitat en el camp dels defensors del català reconstruït i desinterferit.

El cultisme sens tindria diversos avantatges. Primer, una sintonia amb els mots de les llengües europees, indicats més amunt, criteri bàsic en el procés de depuració de la interferència espanyola. A més, tindríem una nova parella seny/sens, semblant a les parelles orgue/òrgan, muscle/múscul, cadira/càtedra, eixam/examen, enyorar/ignorar, paraula/paràbola i tants altres, i encara que seny i sens no tinguin en rigor el mateix ètim. Això sens dubte descarregaria seny d’una acumulació de significats ara problemàtica.

Aquesta només és una idea per a reflexionar. Difícil de dur a la pràctica, però no més difícil —segurament més fàcil— que vehicular via de doble seny, seny comú o seny del ridícul. Toparà amb la burla dels «realistes» (de la llengua real) i la incomprensió dels mesells que creuen que és pecat d’usar mots que no són al diccionari. S’hauria de provar amb prudència, lluny de qualsevol tarannà impositiu. Però si no es prova, no sabrem si pot funcionar. Doncs no us sorprengui si a partir d’ara veieu el neologisme a qualque escrit meu i potser d’algú que s’hi afegeixi.

2 comentaris

2 comentaris rebuts

    1
  1. C.Rocher - 29 març 2024 9:40 am

    De ponent ni vent ni gent…ni pactes ni paraules.

  2. 2
  3. Desinterferisme - 02 abril 2024 12:15 am

    consulteu el Diccionari del català desinterferit, a http://www.ajudant.cat

Podeu deixar un comentari