Avui és la festa de les dones —i algun home— que es diuen Montserrat. I s’ho diuen —és a dir, fan el nom— per la Mare de Déu de Montserrat, la més emblemàtica de les marededeus catalanes i patrona del Principat. Mare de Déu que té el seu tron dalt del massís muntanyós que rebé el nom de Montserrat, és a dir mont serrat, no perquè algú —els àngels, segons el Virolai— l’hagin serrat amb una serra, com tendeix a creure l’etimologia popular i l’heràldica que se’n deriva —vegeu l’escut de Montserrat, amb la famosa serra d’or del poema de Verdaguer—, sinó perquè el dit massís és una serra, és a dir un grup de muntanyes que té la forma d’una serra de serrar.

La Moreneta és una de les anomenades marededeus trobades, imatges marianes dels Països Catalans dites així perquè, segons una devota i imaginativa llegenda forjada en els segles XVI i XVII, foren trobades dins coves o altres llocs de les muntanyes, normalment per pastors, després que haguessin estat molt de temps amagades a fi de ser protegides dels musulmans durant el temps que aquests dominaren el nostre país. Són marededeus trobades, a part de la de Montserrat, la de Núria, la de Meritxell o la de Lluc, generadores de noms de dona, noms marians i toponímics alhora. Les dones portadores d’aquests noms fan festa el 8 de setembre, dia de la Mare de Déu de Setembre o de les marededeus trobades. Exceptades les Montserrats i les Maries de Lluc, que tenen la seva diada pròpia: les Montserrats fan festa avui, dia de la Mare de Déu de Montserrat, que per privilegi del papa Lleó XIII és patrona de Catalunya (1881) i té missa i oficis propis; i les Maries de Lluc fan festa el dia 12 de setembre, diada del Nom de Maria i de la Mare de Déu de Lluc (vegeu l’article «Santa Maria»). Un altre element que es repeteix en aquestes llegendes de verges trobades és la idea que les autoritats eclesiàstiques es proposen de traslladar-les a les esglésies i les imatges s’hi neguen en rodó, ja sigui tornant a reaparèixer miraculosament en el lloc on foren trobades, o fent impossible el trasllat amb l’estratègia d’agafar un pes extraordinari inassequible a les forces humanes. Davant la caparrudesa de la dona, no resta altra opció que erigir una església en el mateix lloc on foren trobades. Esglésies que amb el temps han esdevinguts sovint grans santuaris o monestirs.

Segons una d’aquestes llegendes, la Mare de Déu de Montserrat va ser trobada per uns pastors, l’any 880, a una cova prop de l’actual abadia, on temps després es construiria l’església de la Santa Cova. El bisbe volgué traslladar la imatge a Manresa, però la Mare de Déu li va donar a entendre que d’allà no es mouria, a base d’esdevenir tan pesant que ni un estol d’homes no la pogueren moure. I doncs li feren allà mateix una ermita, que amb el temps es transformaria en el monestir actual. Deixant la llegenda, el monestir benedictí de Montserrat va ser fundat pel mític Oliva (971-1046), abat de Ripoll i de Cuixà, en el lloc on ja hi havia una ermita; i la imatge de la Mare de Déu és una talla romànica del segle XII, de 95 cm d’alçada i feta de fusta d’àlber, que és una fusta ben blanca, com diu el seu nom (d’albus, blanc). El color negre que ara tenen la cara i les mans no és pel fet d’haver estat molt de temps dins una cova, com creia el sentiment popular, sinó que podria ser degut al fum de les espelmes, que, amb tants de segles de cremar als seus peus, deixen ben torrat a qualsevol, ni que sigui la Mare de Déu. Com la major part de les marededeus trobades, està asseguda: amb tant de temps que va haver d’esperar que els cristians fessin fora els moros, bé que podria ben seure. I, com la Mare de Déu de Lluc —l’altra negreta— i altres, té damunt els genolls l’infant Jesús i sosté amb la mà dreta una esfera que representa el món.

La imatge de la Moreneta ha passat les mateixes peripècies que ha passat el monestir. L’hagueren d’amagar en moments de gran convulsió, com durant la Guerra del Francès, durant l’onada revolucionària de 1835 o durant la guerra civil espanyola. Altrament hauria pogut ser destrossada pels francesos o cremada pels revolucionaris i salvatges de tota mena que diverses vegades destruïren el monestir. Per sort, després de l’expropiació de Mendizábal, veritable hecatombe per al patrimoni artístic, passats pocs anys el monestir de Montserrat recuperà la normalitat i la vida monàstica i fou restaurat. I avui és el centre espiritual i simbòlic més important del Principat.

La Mare de Déu de Montserrat és venerada intensament pels cristians catalans i respectada pels no cristians, amb l’excepció d’algunes forassenyades, que de tot hi ha pel món. Té esglésies o santuaris dedicats a Pedralbes (Barcelona), Oriola (d’on la van fer patrona quan encara no s’havia inventat el blaverisme), a Montferri (Alt Camp) i fins i tot alguna per Amèrica. També a Madrid hi ha una església de Nuestra Señora de Montserrat, no per una especial devoció dels madrilenys a la Moreneta, sinó per aquesta història: el 1493, Ferran el Catòlic, que també feia rucades, va decidir que Montserrat passaria a dependre dels benedictins de Valladolid i va enviar catorze monjos de l’abadia castellana perquè ocupassen el nostre monestir. Farts els monjos catalans de tenir un abat castellà, aprofitaren la Guerra dels Segadors (1640-1652) per a expulsar de mala manera els forasters, que hagueren de prendre els tapins i anar-se’n a la seva terra. Per a acollir-los Felip IV creà la dita església madrilenya, que adoptà el nom del lloc on venien els expulsats. A Roma també hi ha l’església de Santa Maria de Montserrat, nom donat pel papa valencià Roderic de Borja (Alexandre VI), com a resultat de l’agrupament de dos hospicis per a pelegrins (Sant Nicolau dels Catalans i Santa Margarida dels Catalans) fundats el segle XIV, el primer per la principatina Jacoba Ferrandes i el segon, per la mallorquina Margarida Pauli. D’ençà de 1870 —ja et fotràs— és coneguda com a Santa Maria in Monserrato degli Spagnoli, i, oficialment Església Nacional Espanyola de Santiago i Montserrat.

Montserrat també és el nom d’una vila de la Ribera Alta (País Valencià), d’ençà del seu repoblament per bona gent catalana, després de la Conquesta, i d’un municipi de Sardenya (Monserrato). I d’un barri de Terrassa i d’un altre de Boston i d’un altre de Buenos Aires, que agafa el nom d’una església dedicada a la Moreneta promoguda per un català en el segle XVIII. També és el nom d’una illa britànica del Carib, perquè així ho va decidir Cristòfor Colom quan la va descobrir. Si voleu saber per què li va posar aquest nom, llegiu Bilbeny.  Montserrat també fou un departament francès, amb capital a Barcelona, quan Napoleó va separar Catalunya d’Espanya i la integrà dins l’Imperi Francès (1812-1814).

La devoció dels catalans del Principat per la Mare de Déu de Montserrat és tan antiga com la imatge. A Mallorca començà a existir del mateix moment de la conquesta i repoblació. I, en conseqüència, portar el nom de Montserrat té la mateixa antiguitat. Cal dir que tradicionalment era un nom tant d’home com de dona. Com a nom masculí al Principat fou vigent fins al segle XIX, i a Mallorca ho ha estat fins que s’ha interromput el costum de posar als nadons el nom dels avis. Ara ja no s’imposa aquest nom als nadons masculins, però encara hi ha molts d’homes relativament joves que es diuen Montserrat. Per a «visibilitzar» homes i dones i perquè no hi hagués confusions, als primers els deien —i els diuen— Montserrat i a les segones, Montserrada. Si bé en temps moderns, en què el nom en espanyol era obligatori, i per a assegurar la distinció de sexes, a Mallorca, sobre els papers, els homes eren Montserrate mentre que les dones conservaven l’original Montserrat. Malgrat aquesta estratègia, algun Montserrat s’endugué una sorpresa en agafar un vaixell i descobrir que l’havien col·locat en una cabina en la qual estava previst que havia de dormir acompanyat de tres senyores. Montserrat també és un cognom, com la major part de noms de fonts, que a Mallorca —esperit d’economia que tenim— ha perdut la t.

A totes les Montserrats i a tots els Montserrats, molts d’anys.