Avui és Santa Marta, i es festeja un personatge conegut com a Marta de Betània. En el santoral catòlic oficial, d’ençà de 1969 també és la festa dels seus dos germans, Llàtzer de Betània i Maria de Betània. Sant Llàtzer ha estat celebrat tradicionalment el 17 de desembre, i nosaltres en parlarem aquest dia. De Maria de Betània només en farem alguna referència avui, perquè és una santa poc important i per ella no fa nom ningú.

Betània era un poble situat a la vora occidental del riu Jordà, identificat avui amb la ciutat d’Al-Eizariya (‘lloc de Llàtzer’). Allà vivien, segons els evangelis, tres germans dits Llàtzer, Marta i Maria, amics de Jesús. Aquest s’allotjà en alguna ocasió a la casa d’aquesta família, i allà tingué lloc l’episodi en què una dona ungí amb perfum els peus de Jesús i els eixugà amb els cabells. Aquesta dona se suposa que és Maria de Betània. Diu l’evangeli de Joan que Llàtzer caigué malalt i molt greu. Tant que s’estava morint. Les germanes feren cridar Jesús, però quan aquest arribà, el pobre Llàtzer ja feia tres dies que era mort. Llavors és quan Jesús digué a Llàtzer allò de «Llàtzer, aixeca’t i camina», i llàtzer s’aixecà i caminà. Un poc a la torta, com diu l’acudit, però després de tres dies de mort, què vols?

Això és el que diuen els evangelis, però i què se’n féu després dels tres germans? Aquí vénen les tradicions i llegendes forjades en època medieval. Ja vam dir el dia de Santa Magdalena que la tradició cristiana occidental va identificar Maria de Betània amb Maria Magdalena, mentre que la tradició oriental sempre les va mantenir ben separades (vegeu l’article de Santa Magdalena). La tradició oriental diu que els tres germans hagueren de fugir de Jerusalem, perseguits per les seves idees, i se n’anaren a Xipre, on visqueren fins a la mort i on Llàtzer fou bisbe de Kittim, dit avui Làrnaca. La tradició occidental és més imaginativa. Segons la Llegenda àuria de Jaume de Voràgine, els tres germans eren nobles i descendents de reis. Vivien al castell de Magdala i eren propietaris de grans extensions de terra. Després de la mort de Jesús, Llàtzer, Marta i Maria (confosa amb Maria Magdalena) van haver de fugir de la persecució dels jueus contra els cristians i s’embarcaren en una barca sense vela ni rems ni timó i, després d’un viatge miraculós, arribaren a Provença, a un lloc dit ara les Santes Maries de la Mar. Llavors la família es va separar i cadascú anà a predicar pel seu compte. Llàtzer va anar a Marsella, on el van fer bisbe i va convertir una munió de gent. Durant la persecució de Domicià va ser empresonat i decapitat. Va morir per segona vegada, però aquest cop ningú no el va ressuscitar. Ara dues ciutats franceses es disputen tenir les seves restes: els de Marsella diuen que tenen el cap i els d’Autun (Borgonya-Franc Comtat) diuen que tenen el cos, a la seva catedral de Sant Llàtzer. Segons la mateixa tradició, Maria es va fer eremita i visqué a una cova fins a la mort (vegeu l’article de Santa Magdalena). I Marta es va instal·lar a Tarascó, una ciutat de Provença, on diuen que hi havia un drac terrífic dit la tarasca, que vivia al bosc i tenia atemorida tota la població. Quan Marta es trobà amb el drac, amb una creu a la mà va esquitxar el monstre amb aigua beneïda i aquest va tornar petit com un ca. Llavors el va fermar pel coll amb la seva faixa i el va dur a la ciutat, on la gent el matà. A partir de llavors aquella ciutat es diu Tarascó. La vencedora de dracs, versió femenina del nostre sant Jordi, segons aquesta llegenda morí a Tarascó, on fou enterrada. A la casa on se suposa que vivia ara hi ha la catedral de Santa Marta, lloc de peregrinació d’ençà del segle IX.

Santa Marta és la patrona dels hostalers, perquè allotjà Jesús i els seus deixebles a ca seva. Diu Amades que el dia de Santa Marta els hostalers no mataven cap gat perquè sentien escrúpols d’enganyar els clients el dia de la patrona. També és patrona de les mestresses de casa, les cuineres, les criades i similars. Per què? Doncs perquè, segons la narració evangèlica, el dia que Jesús visità la casa, Marta feia les feines de la casa i preparava menjar per als convidats mentre Maria, amb més curiositat intel·lectual, estigué tot el temps amb Jesús fent-li qüestions i més qüestions sobre mil aspectes de la vida i el món. Santa Marta és patrona de la Vila Joiosa (Marina Baixa). De fa 250 anys, en el seu honor aquests dies es fan les festes de moros i cristians, que commemoren la victòria sobre uns pirates barbarescos que hi desembarcaren amb males intencions el 1538. Naturalment, la victòria va ser gràcies a la intervenció de santa Marta, que va provocar una riuada que se’n va dur la flota enemiga.

Santa Marta no ens ha deixat pràcticament toponímia ni fraseologia. A Barcelona hi hagué l’església de Santa Marta, en el carrer de la Riera de Sant Joan. Construïda en estil barroc en el segle XVIII, fou enderrocada per a obrir la Via Laietana. La portalada es desmuntà peça a peça i es tornà a muntar a un dels pavellons de l’hospital de Sant Pau.

Marta és un nom procedent de l’arameu Marta, que significa ‘la senyora’ o ‘la mestressa’. Passant pel grec, Μάρθα, i després pel llatí Martha, arribà a totes les llengües del món. No és un dels noms més usuals, i a Mallorca no es troben Martes abans del segle XIX, i encara són rares fins a l’abandonament de la norma tradicional de posar el nom dels avis, a la segona meitat del segle XX. A totes les que es diguin Marta, molts d’anys.