Avui és Santa Margarida, una santa molt popular en el món de cultura de base cristiana. Una de tantes verges màrtirs del primer temps del cristianisme, segurament fruit, també com altres, més de la llegenda que de la realitat. Ja la va «descatalogar» el papa Gelasi en el segle V, i ho va tornar a fer l’Església el 1969, encara que permetent-ne el culte allà on és tradicional, és a dir, pràcticament pertot. És la posició de la jerarquia catòlica davant els sants d’existència no demostrada: no van existir però podeu pregar-los tant com vulgueu. Naturalment, per a nosaltres aquests sants tenen el mateix interès que els altres, tant si van existir com si no.

És la primera santa cristiana que es diu Margarida, un nom que fica les arrels dins les llengües indoeuropees asiàtiques. És un nom comú que significa ‘perla’. En persa es diu morvared i en sànscrit mañjarī. Del persa passà al grec: margarites, on hi ha el sufix –ites, propi de les pedres (pensem en dendrita, pirita).  I del grec al llatí (margarita), sempre amb el significat de perla. En català medieval —i en altres llengües romàniques— el mot margarida encara significa només ‘perla’, significat que després desaparegué. I aparegué —sembla que a partir del Renaixement— el significat de ‘flor’, aplicat a plantes de diferents gèneres de la família de les asteràcies, sobretot les que tenim en els nostres jardins, de pètals blancs i un gran botó groc al centre, semblant a una perla (d’aquí el nom). I la margarina té res a veure amb les margarides? I tant que sí: en el món dels mots tot està relacionat. Es diu margarina (nom encunyat el 1870) per relació amb l’àcid margàric, al qual van posar aquest nom pel llatí margarita (perla), car és un greix que es presentava en grums esfèrics, semblants a perles. Bé, doncs aquell nom grec que portava la santa d’avui, passant pel llatí donà el nom que hi ha en les llengües actuals: català, occità i portuguès Margarida; espanyol Margarita; francès Marguérite; italià Margherita, anglès Margaret, alemany Margarete o Margareta, etc. En anglès la flor no es diu margarida, com en la majoria de llengües, sinó daisy, d’etimologia completament diferent (day’s eye), però és curiós que Daisy també és un nom de dona, i fins i tot un nickname de dones que es diuen Margaret, tot perquè daisy en francès es diu marguérite. A Mallorca, on és un nom molt popular, Margarida es va convertir en Margalida. Com els xinesos, tenim certa tendència a convertir les erres dels noms en eles (Margalida, Catalina, Cristòfol). Margalida, però, ha estat sempre el nom «vulgar», perquè la forma que posaven sempre en els documents, a l’Edat Mitjana i posteriorment, era Margarita, que no era espanyol sinó una forma culta que conservava les lletres del llatí. A partir del segle XVIII aquesta forma llatinitzant fou succeïda sense solució de continuïtat per la forma espanyola, que és coincident.

Però ens hem embolicat molt, i convé tornar a la santa. Totes les creences sobre aquesta bona dona es basen en el que van escriure els propagandistes de l’hagiografia. Com un tal Teòtim, que diu que la va conèixer i n’escrigué una biografia en grec (passio). I sobretot el «best seller» Legenda aurea, de Jaume de Voràgine, escrit devers el 1260 i molt llegit durant la baixa Edat Mitjana. Segons aquestes fonts, santa Margarida va néixer a Antioquia de Pisídia, ara Turquia i en aquell temps una ciutat del món grec, devers el 275. Era filla d’un sacerdot pagà i d’una dona que morí poc després del naixement de la nina. S’encarregà d’ella una dida cristiana amb qui visqué fins a dotze anys i que la va dur cap al cristianisme. Després tornà a la casa del pare, però aquest la rebutjà perquè s’havia fet cristiana i hagué de tornar amb la dida. Un dia, quan na Margarideta tenia quinze anys, el governador romà Olibri la va veure i restà corprès davant la seva bellesa. Ràpidament li va demanar que es casàs amb ell, per a la qual cosa hauria de renunciar a la fe cristiana. Ella, que havia decidit dedicar la seva virginitat a Déu, li donà unes carabasses com el palau del governador. I aquí es repeteix un clixé que ja hem vist en altres santes màrtirs. El governador entra en còlera, la fa detenir i torturar esperant que això farà canviar la noia d’opinió. Quan era a la presó li aparegué el dimoni en forma de drac i la temptà. Com que ella no va cedir, el drac se la va empassar sencera. Però Margarida, dins la panxa de la bèstia, va matar el drac amb una creu que portava amb ella, va obrir-lo i i en va sortir com sis res. Durant un interrogatori un colom baixà sobre ella i li posà una corona sobre el cap. Després Margarida va sofrir tota classe de tortures, com ser posada despullada damunt el foc i després dins aigua gelada, però ella no cedí. Al final la nina va ser degollada i fi de la història. Era el 20 de juliol de l’any 290. O no.

Els croats van estendre la devoció a santa Margarida per occident. I l’esmentat Jaume de Voràgine. I ella mateixa, perquè diu la tradició que va prometre indulgència plenària a tothom qui escrigués o llegís la seva biografia i a tothom que invocàs la seva intercessió. Jo també oferesc indulgència a qui llegeixi aquests articles hagiogràfics. Plenària si la lectura és també plenària. Santa Margarida, heroïna matadora de dracs, com sant Jordi —un tema persistent amb arrels pre-cristianes—, va ser una de les santes més populars durant l’Edat Mitjana. Va ser inclosa en el grup dels catorze sants auxiliadors, que són aquells que van demostrar una particular eficiència davant les imprecacions dels fidels, com santa Bàrbara, santa Caterina, sant Cristòfor o sant Jordi. És invocada per les dones gràvides —per l’episodi del drac, és clar—, perquè el part no sigui dolorós, i la podem veure representada amb el drac als seus peus i portant un crucifix a la mà.

Hi ha en el país un bon nombre de topònims amb el nom de Santa Margarida. El més important és  Santa Margarida d’Hero, a Mallorca, dita popularment i oficialment Santa Margalida. És una vila sorgida poc després de la conquesta catalana que agafa el nom de la santa titular de l’església, aixecada el mateix segle XIII. Per a la gent d’aquesta vila, i fins i tot per a la de les viles veïnes, Santa Margalida és la Vila per antonomàsia, i els seus habitants es diuen vilers (o, més col·loquialment, vileros). Al Principat hi ha Santa Margarida de Montbui, sorgida al segle XVII, i també Santa Margarida del Penedès, antic poble documentat en el segle X i avui convertit en una ruïna i integrat dins el municipi de Santa Margarida i els Monjos (Santa Margarita y Monjós, segons la bàrbara Wikipèdia en espanyol). També hi ha Santa Margarida de Bianya, a la comarca de la Garrotxa.

A Palma hi hagué el convent de Santa Margarida, fundat el 1238 pels franciscans, si bé el mateix segle va ser cedit a les monges agustines que hi estigueren fins a l’exclaustració de 1835. Aquest any el convent va ser expropiat i utilitzat com a presó i com a magatzem. Després es convertí en l’Hospital Militar. L’església gòtica, que després de la desamortització havia de ser enderrocada, és una de les més belles de Palma. El 1949 fou declarada monument històrico-artístic i després cedida a l’exèrcit espanyol. El convent donà nom a la porta de Santa Margarida, per on entrà a la ciutat Jaume I, i al bastió de Santa Margarida. A Barcelona hi hagué el convent de Santa Margarida, de monges caputxines, en el carrer del Carme (entre aquest carrer i els de la Riera Alta i el Peu de la Creu). Després de la desamortització de 1835 passà per diverses vicissituds i acabà desapareixent.

El refranyer és ple de proverbis que contenen el coneixement popular sobre la vida del camp. «Per Santa Margarida, pluja maleïda» o «per Santa Margarida, garrova tenyida». I els mallorquins diuen que «santa Margalida l’encén i sant Bernat l’apaga», o «la monja l’encén i el frare l’apaga», tot i que santa Margarida no va ser mai monja. És un refrany que fa referència als dies de calor intensa que hi sol haver entre el 20 de juliol i el 20 d’agost. Però enguany sembla que santa Margalida ha delegat la seva feina en sant Pere. Esperem que sant Bernat l’apagui si vol que li facem una hagiografia amigable.

I, a propòsit, Margarida no és sols nom d’esglésies i convents. També és el nom d’una pizza (Margherita).  Diuen que va ser creada per Raffaele Esposito el 1890 i dedicada a la reina Margarida de Savoia. I hi posà els tres colors de la bandera italiana: tomata (vermell), mozzarella (blanc) i alfàbrega (verd). Però una altra teoria diu que la primera pizza d’aquest nom portava damunt el dibuix d’una margarida feta amb els tres ingredients esmentats. Ja ho aclarirem.

I res més per avui. Molts d’anys a totes les Margarides.