Avui és Santa Eulàlia, coneguda en el món com a Santa Eulàlia de Barcelona. Eulàlia és un nom grec, que significa ‘que parla bé’. I diguem ja d’entrada que no és de cap manera la patrona de les televisions i ràdios que hi ha per aquí ni de la joventut de les nostres àrees urbanes. Si de cas, seria la contrapatrona. És un nom força estès en el nostre país i en el veí de ponent, per ço com hi ha hagut dues santes d’aquest nom, una a Barcelona i una altra a Mèrida respectivament. També hi ha la forma masculina Eulali (i Eulalio en espanyol), però no tenim el plaer de conèixer-ne cap. Eulàlia té la variant Eulària, amb dissimilació de consonants laterals, que sempre ha estat la forma popular, almenys a gran part del país. I a Mallorca, Eulari. De Eulàlia deriva, a més, l’hipocorístic Laia, avui convertit pràcticament en nom major d’edat i emancipat.

La nostra Santa Eulàlia és una figura llegendària que sembla que va ser creada per desdoblament de Santa Eulàlia de Mèrida, una màrtir del segle III que possiblement va existir. Llevat que l’hagiografia espanyola ens hagi contat una mentida i sigui just al revés. Bilbeny, investigau-ho si us plau.

En tot cas, la llegenda diu que Eulàlia era una noieta de bona família nascuda a Sarrià, cap al final del segle III. I que de molt petita ja feia miracles. Una vegada que duia la falda plena de pa per a donar als pobres, es trobà amb son pare que li demanà què duia a la faldada. Temerosa del càstig respongué que flors, i en obrir la falda aparegueren les flors i ni una mica de pa. Un prodigi que segles més tard, segons vam veure, seria copiat per Santa Elisabet d’Hongria. També va fer sortir un cabal d’aigua immens d’un pou eixut, que proveiria tota la ciutat. I un altre dia li aparegué un àngel que li va fer saber que seria santa i patrona de Barcelona. Quina emoció per a la xavaleta. Aquell dia tots els xiprers de les terres de Sarrià es convertiren en palmeres, les primeres que hi hagué en el país, de les quals descendeixen —ves per on— totes les altres. La noia va tenir la desgràcia de viure en temps del pèrfid Dioclecià i el procònsol Dacià, que ja vam veure com les tenia en el martiri d’un altre compatriota, Sant Vicenç. Eulàlia, per no voler renunciar a la seva fe cristiana, va patir un dels martiris més bèsties que es recorden. Tretze turments, un per cada un dels anys que tenia. Va ser apallissada salvatgement, li “pentinaren” la pell amb pues de ferro, li tallaren els pits, li fregaren les ferides amb pedra tosca, la tancaren a un lloc ple de puces perquè la picassin a les ferides, la posaren sobre brases, li tiraren oli bullent i plom fos, la posaren nua dins una bota plena de vidres i la feren rodolar pel carrer dit la baixada de Santa Eulàlia (que per això té aquest nom, diuen), la van tirar a un forn de calç, la van cremar a una foguera i, per si tot això no bastàs, la van crucificar, tota nua i en una creu en forma d’aspa, perquè amb les cames ben eixancades passàs més vergonya. Ah, però els cabells li van créixer en un acte fulminant i preservaren la intimitat d’aquell cosset adolescent, que d’altra banda devia ser irrecognoscible després de tanta brutalitat.

Cal dir que la primera menció històrica de la santa és en un document del segle VII —tres segles després de la seva suposada existència— redactat per un bisbe de Barcelona dit Quirze. Per contra, el culte a Santa Eulàlia de Mèrida ja està documentat a mitjan segle IV. La llegenda d’Eulàlia de Barcelona reprodueix bastant fidelment la que abans s’atribuí a la de Mèrida. Això dels desdoblament de sants era bastant habitual en aquelles èpoques en què la informació no es contrastava com ara. Les suposades despulles de la barcelonina van ser trobades l’any 877 a l’església de Santa Maria de les Arenes (avui Santa Maria de la Mar) i, sense fer cap prova d’ADN, foren traslladades en processó solemne a la primitiva catedral visigòtica, que era allà mateix on hi ha l’actual. El 1339 es dipositaren a la bella cripta de la nova catedral, construïda en el segle XIV, i encara hi són. En el trasllat del 877, quan la processó era a la vora del portal Major de la ciutat, on ara hi ha la plaça de l’Àngel, l’arca que contenia les restes va esdevenir de cop tan pesant que restà a terra immobilitzada i no hi havia manera de moure-la ni un pam. Després de pregar tota la gentada per a sortir de la situació, aparegué un àngel que senyalà amb el dit un canonge de la Seu, i aquest confessà tot empegueït que havia agafat un dit de la santa amb la intenció de tenir-la com a relíquia particular. Retornat el dit a sa mà, l’urna recobrà el pes natural i la processó continuà cap a la catedral, amb la santa que no estava disposada a entrar-hi mutilada. Molt més tard, en aquest lloc s’hi va posar la figura d’un àngel assenyalant amb el dit, i la plaça —que abans era la plaça del Blat— fou batejada amb el nom actual. Conten també que una vegada que una gran reina va visitar Barcelona, volgué veure el cos de la santa. Les autoritats eclesiàstiques s’hi oposaren fermament al·legant que la santa anava nua i no volia que la veiés ningú, però la reina s’hi obstinà i tant va insistir que les autoritats cediren, i quan va abocar-se al vas obert, va restar cega a l’acte. Tanmateix, amb molta oració i penediment i amb el present d’una bona faixa d’or, la santa li retornà la vista i aquí no ha passat res. A la catedral hi ha la porta de Santa Eulàlia, que dóna al carrer del Bisbe, dit durant l’Edat Mitjana carrer de Santa Eulàlia. I en el claustre de la Catedral veureu pasturar tretze oques que recorden els anys de la santa, els turments que va patir i el fet que la nena de petita tenia cura d’una petita guarda d’oques de la família.

Santa Eulàlia va ser declarada patrona de Barcelona, i bé que s’ho mereixia la criatura amb tot el que va passar. I ho va ser fins que el 1687, els barcelonins la van canviar per la Mare de Déu de la Mercè, que havia estat més eficient que la màrtir aturant una plaga de llagostes que havia fet maig. Pel dia de la Mercè sempre sol ploure, i es diu que són les llàgrimes de Santa Eulàlia (llàgrimes de setembre), que està trista perquè li han retirat la condició de patrona de la ciutat. Avui el lleig fet pels barcelonins a Santa Eulàlia i el conflicte entre patrones es resolen considerant que la de Sarrià és la patrona de la ciutat i de la catedral i la de la Mercè, patrona de la diòcesi. No hi ha res que no tingui solució.

Una de les banderes més reverenciades de tota la història és la bandera de Santa Eulàlia, que acompanyà les grans proeses catalanes i que només sortia de la casa de la ciutat en cas de perill greu. Era de color vermell amb la imatge de Santa Eulàlia en el centre. El 1714, després de l’ocupació espanyola, el conseller en cap va caure abraçat a la bandera, que va ser presa com a botí de guerra i enviada, amb altres banderes vençudes, al santuari d’Atocha (Madrid), on no se’n sabé res més. Es considera un dels grans ultratges als elements més emblemàtics de Catalunya. El mateix any va ser enderrocada la capella de Santa Eulàlia del Camp, prop del portal Nou.

A Palma, després de la Conquesta es va aixecar un gran i bellíssim temple gòtic que, segurament per voluntat del bisbe de Barcelona Berenguer de Palou, un dels grans protagonistes de la Conquesta i grans senyors feudals de l’illa, va ser dedicat a la patrona del cap i casal. Va ser l’església més important mentre s’estava construint la Seu: allà va fer el jurament el fill del Conqueridor, el rei de Mallorca Jaume II. També hi ha una possessió dita Santa Eulàlia, prop de Gènova, que pertangué a l’hospital de Sant Andreu.

La patrona ha generat toponímia abundant. Nombroses viles i vilatges del país es diuen Santa Eulàlia (i alguna Santa Eulària), com Santa Eulàlia o Eulària del Riu, a Eivissa, que l’abjecció toponímica d’aquest país ha convertit en Santa Eulària des Riu. I d’aquells llocs ha sortit el cognom toponímic Santolària, amb més transformació fonètica encara.

Santa Eulàlia és també patrona d’alguns col·legis d’artesans, com els boters, cosa ben comprensible després de la dolorosa experiència de la bota rodolant per avall. I tota classe de poetes li han dedicat versos amorosos, com els famosos goigs d’Artur Masriera