Avui és Santa Clara. Santa Clara d’Assís, fundadora de les monges clarisses. Algú dirà que era ahir, i, en efecte, oficialment i d’ençà del 1969 era ahir. Però segons la tradició que nosaltres seguim, que en aquest cas va del 1255 al 1969 —no és poca cosa—, Santa Clara és avui. A més, així no llevam protagonisme a santa Susanna, que celebràvem ahir. La protagonista d’avui va néixer el 1194 a Assís, una vila italiana de la regió d’Úmbria. El seu nom era Chiara Offreduccio i era la filla gran d’un comte anomenat Favorino i de la seva dona, Hortolana, una altra noble i dona de gran devoció cristiana. Família potent que tenien un palau a Assís i un castell a «foravila». Tenia dues germanes dites Beatriu i Caterina. La primera és beata per tradició i la segona, amb canvi de nom, és santa Agnès d’Assís. El nom de la nostra santa d’avui no té cap complicació: procedeix del llatí clarus clara, que significa ‘clar’ i també ‘brillant’ i ‘cèlebre’.

De jove Clara ja va tenir clar que no anava de matrimoni i en aquest aspecte trencà la línia seguida per la noble família. A 18 anys va sentir predicar sant Francesc a l’església d’Assís i hi restà enganxada. El Diumenge del Ram de 1212 va fugir de ca seva amb una tia i un altre company i se n’anà a reunir amb sant Francesc on aquest residia, que, com explicam en parlar del sant, era al convent i a l’església dits la Porciúncula, prop d’Assís. Francesc, després de tallar-li els cabells i canviar-li el ric vestit per una simple túnica i un vel, la dugué a un convent benedictí. Son pare la va anar a cercar amb la intenció de tornar-la a casa i preparar-li un matrimoni, però ella fort i no et moguis només insistia que no volia altre marit que Jesús. Passà a un altre monestir benedictí, on també ingressà la seva germana Caterina, que agafà el nom d’Agnès, i acabà a l’església de Sant Damià, que Francesc havia rehabilitat uns anys abans. Allà hi anaren altres dones, amb les quals muntà una petita comunitat, dita les Dones Pobres de Sant Damià, amb una regla donada per sant Francesc. Al grup s’hi afegiren la germana Beatriu i la mare, Hortolana, a més de Caterina, que ja s’hi havia afegit abans. La comunitat anà creixent, i Clara hi esdevingué la líder indiscutible. Era una comunitat de clausura, en què les monges, sempre tancades al convent, pregaven, feien algunes feines, anaven descalces, dormien enterra, no menjaven carn i es mantenien en total silenci. En un principi la comunitat era dirigida per Francesc fins que el 1216 Clara va ser nomenada abadessa. Clara va ser la primera dona que escrigué la regla del seu orde i batallà contra intents del papa de rebaixar el rigor de la pobresa autoimposada a les monges. El 1224 l’exèrcit de l’emperador Frederic II assetjà Assís. Clara sortí amb un ostensori —dit vulgarment custòdia, que és una peça feta d’un metall preciós on s’exposa el Santíssim Sagrament o hòstia consagrada—, del qual sortí una llum que encegà els assetjadors, que presos de pànic se n’anaren per on havien vingut. Malalta durant un bon grapat d’anys, morí l’11 d’agost de 1253, a 59 anys. Fou enterrada a l’església de Sant Jordi d’Assís. El 1255 va ser canonitzada per Alexandre IV i poc després Tomàs de Celano va escriure la seva biografia. El 1263 l’orde fundat per Clara passà a dir-se Orde de Santa Clara, i el 1260 s’acabà la construcció de la basílica de Santa Clara, a Assís, començada l’any de la canonització. Les restes de la santa foren col·locades sota l’altar major i el 1872 van ser traslladades a una tomba a la cripta del temple.
La santa és representada amb l’hàbit de les clarisses —tot castany amb toca blanca i vel negre— amb els atributs del bàcul d’abadessa i l’ostensori que operà el miracle davant les tropes de l’emperador. És patrona dels clarividents, dels orfebres i del bon temps, cosa que interessa navegants i pescadors. És tradició que les dones que s’han de casar duguin ous a Santa Clara perquè no plogui el dia del casament (Santa Clara mullada, núvia esguerrada). El 1958 el papa Pius XII la declarà també patrona de la televisió i de les comunicacions. I per què aquest patronatge tan modern i tecnològic? Doncs perquè segons la tradició, quan estava malalta al llit i no podia anar a missa, miraculosament veia amb tota claredat i alta definició la missa que celebrava Sant Francesc a la seva església.
Moltes ciutats es diuen Santa Clara a la part del món de tradició cristiana. També un llac i un riu al Canadà, un comtat a l’Estat de Michigan i la ciutat californiana de Santa Clara, que té l’origen en la missió fundada per Juníper Serra. Franciscà que era, havia de fundar missions dites Santa Clara i San Francisco.
A partir del mateix moment de la canonització es començaren a fundar monestirs de monges clarisses. El primer que es va construir en el nostre país és el de Barcelona, el 1236, si bé, com és lògic, en un principi no estava dedicat a Santa Clara, que encara era viva, sinó a Sant Antoni. La tradició diu que va ser fundat per una neboda de santa Clara i altres persones, que arribaren a la costa de Barcelona després de patir un naufragi. Devers el 1400 passà a dir-se monestir de Santa Clara, tot i que en el segle XVI les monges van adoptar la regla de sant Benet. Era situat al barri de la Ribera, prop de Santa Maria del Mar, tocant a la murada. Tenia un magnífic claustre gòtic i uns grans horts. Rebé durament l’agressió de l’artilleria borbònica durant els setge de Barcelona, i després de l’ocupació va ser enderrocat per ordre de Felip V per a construir la ciutadella. Les monges reberen una part del Palau Reial major i situaren l’església en el saló del Tinell. El 1326 algunes monges d’aquest convent fundaren el monestir de Pedralbes, que es va salvar de la desamortització i que avui és part del Museu d’Història de la Ciutat. Altres convents o monestir de Santa Clara que han desaparegut per les desamortitzacions o destruccions són el de Puigcerdà o el de Girona. En aquesta ciutat hi hagué un primer convent de clarisses que fou enderrocat en el segle XVIII. Aleshores se n’aixecà un altre, vora el carrer de Santa Clara, que també fou destruït el 1868. Monestirs que han tingut la sort de subsistir fins avui són el de Xàtiva, fundat en el segle XIV, tot i que va perdre el claustre, dinamitat durant la guerra civil; o el de Manresa, construït en el segle XIV, si bé la part residencial del convent és un edifici modern. També es conserven els de Castelló d’Empúries i el de Tortosa, molt afectat per les vicissituds històriques. Un convent de Santa Clara que ha patit molts de trasbalsos és el de Ciutadella. Construït en el segle XIV, va ser destruït pels turcs durant l’atac a la ciutat del 1558 i reconstruït posteriorment. Tornat a destruir durant la guerra civil, fou novament edificat el 1940. Dóna nom al carrer de Santa Clara i al caragol de Santa Clara de les festes de Sant Joan. Sens dubte un dels convents de clarisses més bells i més ben conservats és el de Palma. El 1256, tres anys després de la mort de la santa, el papa autoritzà la fundació del monestir, cosa que es féu amb un grup de monges clarisses procedents de Tarragona i amb la protecció de Jaume I. Moltes monges eren filles de la noblesa, cosa que significà una considerable prosperitat del monestir. Se salvà de la desamortització, després de la qual acollí les monges exclaustrades del convent de l’Olivar.
El nom de Clara és força corrent en el nostre país, i els nombrosos convents de clarisses contribuïren a la seva difusió. Fins i tot existí una forma masculina, segurament molt rara, que ha romàs en el cognom Clar. I algun refrany ens ha deixat la santa: si per Santa Clara està serè i trona, la tardor serà bona; o per Santa Clara queda molt d’estiu encara. I a nosaltres, molts de sants per explicar. A totes les Clares, per molts d’anys.