Santa Apol·lònia
Avui fan festa les dones que es diuen Apol·lònia, bellíssim i sonor nom amb una esplèndida o oberta i amb una audaç ela geminada (malgrat que l’Alcover-Moll, prioritzant la pronúncia popular sobre l’etimologia, prefereix escriure’l amb ela simple). Nom en general no gaire corrent —en el país no ha generat toponímia—, però tradicionalment ha estat un nom ben corrent a Mallorca, on es pronunciava usualment Paloni. Havia patit una crisi d’estima a la Mallorca de la segona meitat del segle passat, on una societat de nous rics s’emmirallava en la suposada finesa de les coses espanyoles i estigmatitzava com a rústics i pagesos noms tradicionals com Apol·lònia, Praxedis, Coloma, Pereta, Tonina, i alguns masculins feminitzats com Sebastiana, Miquela, Jerònia, etc. Algunes Apol·lònies ho arreglaren fent-se dir Polita, recurs paral·lel al de les Jeros (amb j espanyola), Margas, Magdas i altres delicadeses. Però crec que darrerament Apol·lònia —i altres noms esmentats—, ha tornat a agafar prestigi i ús, tot i que les mallorquines de les noves generacions portadores del nom ja no solen ser Palonis sinó Apol·lònies. El nom es relaciona amb el déu Apol·lo, déu grec i romà de la bellesa, la poesia, la música i les arts en general, i cap de les muses. Apol·lònia significa ‘aquella que té les qualitats d’Apol·lo’, Déu n’hi do.
Les Apol·lònies deuen el nom a una santa d’Alexandria del segle III que fa part de la corrua de verges màrtirs que darrerament ens omple aquesta secció, tot i que en aquest cas sortim del clàssic guió de les persecucions imperials i del procònsol despietat que les aplica escrupolosament. La història d’Apol·lònia la coneixem per una lletra del bisbe d’Alexandria Dionís, contemporani de la santa, adreçada al bisbe d’Antioquia i conservada a la Història de l’Església de l’historiador cristià Eusebi de Cesarea. Segons aquestes fonts, l’any 248 va haver-hi a Alexandria una revolta popular contra els cristians, alguns dels quals les van passar ben estretes. A Apol·lònia li van pegar una senyora pallissa i a garrotades li van tomar totes les dents. No satisfets amb aquest recapte, van preparar una foguera i li feren ofertes de cremar-la viva si no pronunciava unes frases blasfemes contra Crist o invocava els déus de Roma. La dona no sols es va negar a tals proposicions sinó que va decidir escurçar la cerimònia llançant-se ella sola a les flames. Però ah, Déu, com sempre, estava preparat per a una intervenció immediata i les flames no li van fer més que el plaer d’un bon aire condicionat en un rigorós dia d’hivern. La solució per als botxins, com sempre, la decapitació. I la van fer santa —malgrat que el suïcidi és un pecat mortal per a l’Església catòlica— i la seva devoció s’estengué aviat. Les seves relíquies estan escampades per tot el món, sobretot les dents, que són moltes més que les trenta-dues peces reglamentàries. El papa Pius VI (1717-1799) va voler ajuntar totes les que hi havia escampades per Itàlia i en va arreplegar tres quilos. A França se’n van censar prop de cinc-centes. Això és el que es diu tenir un excel·lent barram. Per l’episodi descrit més amunt de les dents, Santa Apol·lònia és invocada contra el mal de queixal, cosa molt lògica, i és la patrona dels dentistes, cosa que no deixa de ser un poc problemàtica per als estomatòlegs si es pren com a base per al patronatge la tortura i el dolor que es va inferir a la pobra màrtir. Potser més valdria que fos la patrona dels clients dels dentistes. Que sapiguem, i ens estranya, no és la patrona dels suïcides ni dels autoincendiaris ni de cap col·lectiu relacionat amb el foc.
Segons Joan Amades, a Catalunya a partir de la tradició hagiogràfica de Santa Apol·lònia es va generar una altra llegenda que dibuixa una santa barcelonina dels segles XIV o XV, que després d’estar casada amb un home agressiu i violent que la tractava a cops i bufetades, va fugir de casa i es va fer monja dominicana al convent de Montsió (que donava a la plaça de Santa Anna). Dies després se li aparegué Crist caminant amb una gran creu a les espatlles que a penes podia carregar, durant tres dies consecutius. Al tercer dia la monja, agenollada, s’oferí a Jesús per a ajudar a portar la creu, i aquest li va dir “com vols ajudar-me a portar la meva creu si tu no pots portar la teva?” La santa va entendre que havia de tornar amb el seu marit i quan així ho va fer, l’energumen li pegà una pallissa i li ensorrà totes les dents. Per això, segons Amades, la nostra protagonista és invocada contra el mal de dents i els marits maltractadors. Sembla, però, que la llegenda de Santa Apol·lònia de Barcelona està força oblidada, i les dones maltractades no acudeixen avui a cap santa sinó al telèfon 016 o a les entitats creades per a combatre una de les plagues més vergonyoses que encara subsisteixen.
Molts d’anys, Apol·lònia.
16 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
Monti-Sion no és correcte?
Nom curiós i poc corrent arreu del món. A Sicília, emperò, és tan usual com a Mallorca: reflex de les, per moments, abundoses relacions entre les dues illes. Em ve al cap una Apol·lònia, aquesta ficticia: l’esposa siciliana de Michael Corleone “el Padrí”.
Monti-sion és ben correcte, sí. El convent de Barcelona es devia dir Montsió: ho he agafat del Costumari de Joan Amades (vol I, pàg. 744).
Monestir de Santa Maria de Montsió: http://www.monestirs.cat/monst/bcn/bn02msio.htm
Amb tot, vés a saber si això de Monti-sion no és una forma castellanitzant com Montipio. El convent de Palma va ser fundat en el segle XVI, quan començava la castellanització. Hi estaré damunt.
És possible que Monti-Sion sigui un topònim mossàrab?
Això de la gran quantitat de dents i queixals de santa Apol·lònia, no podria ésser conseqüència d’un miracle semblant al de la multiplicació dels pans i els peixos?
Salut!
Gràcies!
El “Corpus informatitzat del català antic” (CICA) recull “Montission” (1525-1549) i “Montission de Barcelona” (1575-1599). Abans, només he trobat “Mont de Sion” (1275-1299); però sí que hi he trobat “Monti Calvari” (1275-1299) i, amb grafia ja aglutinada, “Monticalvari” (1350-1374).
D’acord amb la vigent normativa del guionet (un tant confusa), potser la forma actualment normativa hauria d’esser “Montision” (amb una sola essa i sense guionet, si entenem que és un dels mots cultes construïts amb formes prefixades acabades generalment en “-o” i de vegades en “-i”), ens agradi o no. “Binissalem” i els topònims valencians començats per “Benirr-” o “Beniss-” només se’n salven si exceptuam d’aquesta regla els mossarabismes. Però no crec que “Montision” ho sigui.
Sebastià, crec que els exemples que esmentes són arabismes, no mossarabismes. Els mossarabismes, o més pròpiament: romandalusismes, són paraules d’arrel llatina que han perviscut a través de l’època islàmica. No és el cas dels “Bini-” o “Beni-“
Tens raó, Joan. Hauria d’haver escrit “(moss)arabismes”, per incloure tant els uns com els altres.
Monti-sion o Montsió deu ser un nom dut a l’Europa cristiana pels croats. El 1099, després de la presa de Jerusalem pels croats, aquests hi fundaren l’abadia de Nostra Senyora del Mont de Sió, destruïda més tard. A Mallorca el nom el van introduir els jesuïtes en el segle XVI; d’això no hi ha dubte. El convent de Montsió de Barcelona sembla que té aquest nom des del segle XV. D’on va venir el Monti-sion que van dur els jesuïtes? Els topònims derivats del llatí MONTE en català solen tenir “mont”: Montblanc, Montbui, Montclús, Montjuïc, Montmeló, Montpalau, Montpeller, Montsec, Montsant, Montseny, Montserrat, Montsià, etc. Això de Monti-sion em fa mala espina. Però som al principi de la recerca.
Però “Montision” i “Monticalvari” no semblen topònims patrimonials com aquests altres començats per “Mont”, sinó més aviat llatinismes, mantinguts en aquesta forma per a incidir en el seu origen bíblic. Cercar-hi castellanismes (ja en el segle XIV, en el cas de “Monticalvari”) em sembla exagerat.
Un altre cas és “Montilivi” (Girona), que procediria de “Montis Olivi” (en genitiu), de la mateixa manera que “Monticalvari” vindria de “Montis Calvarii”; i “Monti(s)sion” (amb manteniment de la èn de la segona arrel), de “Montis Sionis”.
Certament, aquests topònims del segle XIV estan nets de tota sospita. I ‘Monti-sion’ podria ser un altre cas. No hi ha veredicte encara, només “instruesc el sumari”. Simplement em resulta digne d’investigar que en el segle XV (i potser abans) trobem en català ‘Montsió’ i en el XVI ‘Monti-sion’.
Avui és el meu sant. El meu germà, seguidor d’aquest espai, m’ha felicitat amb l’imatge de Santa Apol·lònia i l’adreça d’aquesta web on trobar el comentari de la seva vida (i miracles, com la multiplicació de dents i queixals!). M’ha agradat moltíssim llegir-lo i trob que és una manera excel·lent de donar els molts anys…! Moltes gràcies a Gabriel Bibiloni per haver-lo escrit i al meu germà per haver-me’l enviat.