Avui és Sant Sebastià, màrtir cristià de l’època de la gran escabetxina, protector contra la pesta i patró de Palma. El que sabem d’aquest senyor surt bàsicament de Sant Ambròs, un dels peixos grossos de l’Església cristiana del segle IV, bisbe de Milà, que va escriure —o li van escriure— un sermó en què ens conta el que direm a continuació. Aquestes informacions van ser després treballades per Jacopo de Voragine, el de la Llegenda Àuria, i pels autors del llibre Acta Sanctorum, un vil plagi d’aquests articles meus escrit en el segle XVII.

Sebastià és un nom d’origen llatí. Ve de Sebastianus, que inicialment era un malnom que indicava procedència geogràfica. Un sebastianus era un que era de Sebaste, una població que ara és una ciutat de Turquia, semblant a Palma per població, dita Sivas. Per tant, dir sebastianus és com si diguéssim badaloní, felanitxer o eivissenc. I Sebaste ve del grec sebastos, ‘venerable’, derivat al seu torn de sebas, ‘por’, ‘temor’ o ‘reverència’. Sebastos era l’equivalent grec del llatí augustus, que usaven com a títol els emperadors romans. El nom es va escampar en tot el món per la devoció del nostre personatge d’avui.

Sant Sebastià, però, no era de Sebaste, sinó que era un «francès» nascut per la part de Narbona cap a la meitat del segle III, que s’educà a Milà —o hi nasqué segons els italians— i que es va fer militar. Amb un bon full de serveis i amagant hàbilment que era cristià —si no, no hauria arribat ni a cabo—, va ser designat capità de la Guàrdia Pretoriana, just quan regnava Dioclecià. Un dia que devia tenir algunes feines per una presó en va organitzar una que no va agradar gens a les autoritats. Hi havia dos reclusos, Marc i Marcel·lí, germans bessons, diaques residents a Roma, casats i amb fills, que havien estat arrestats per no haver volgut adorar els déus de Roma. La prova del cotó que solien fer les autoritats per a reprimir el cristianisme. Els pares dels reclusos intentaven convèncer-los, durant les seves visites, que no fessin el ximple i adorassin qui fes falta per a salvar la vida, i precisament el capità Sebastià els espatllà el pla. Aquest no sols va encoratjar els arrestats sinó que va convertir els pares, i al final acabaren convertits el prefecte que havia arrestat els dos bessons, el fill del prefecte, el carceller i la seva dona (una muda que després de la conversió es va posar a parlar com un lloro) i tots els presos que hi havia a la presó. Que van ser tots alliberats pel prefecte, tot i que diuen aquelles cròniques que els germans bessons, el carceller i la seva dona i fins i tot el fill del prefecte (Sant Tiburci, que no el coneix ni sa mare) van ser aglapits i martiritzats. Quan l’emperador va tenir noves de la feta, agafà un enuig majúscul i va ordenar la captura d’aquella maquineta de convertir. Un cop capturat, va ordenar que el duguessin al camp, el fermassin a un arbre i el fusellassin. Però com que els fusells encara no s’havien inventat, l’home es va enfrontar a un pelotó d’arquers, que encara és pitjor, perquè el procés és més lent. Els arquers el taparen de fletxes que li deixaren la pell com un colador. Amb tot, les fletxes no el mataren —tot i que li degueren fer un bon mal— i l’home es va recuperar. Santa Irene, esposa de Càstul —tots dos es dedicaven a amagar a casa seva cristians perseguits, com els dos bessons de qui hem parlat, i tots dos van acabar executats—, va anar a recollir el cos de Sebastià per a enterrar-lo i, veient que encara era viu, el va dur a casa seva i el va curar fins que va ser un home nou. Mentre estava a la casa, amb altres refugiats, va guarir un d’aquests de la ceguesa amb un moviment de la mà. Un cop curat, Sebastià tornà a les seves, i un bon dia, mentre passava l’emperador, es va plantar davant ell i li va fer un míting. El bàmbol va acabar —aquesta vegada sí— mort a cops —alguna font diu que li pegaren amb un mall damunt el cap— i el seu cos tirat a les clavegueres de Roma. Ep, però en una aparició va indicar a una vídua —Santa Lucina sembla que era— on era el seu xassís i li va donar instruccions d’enterrar-lo a una catacumba, la dita catacumba de Sant Sebastià, on també habitaven en aquell temps Sant Pere i Sant Pau. La tradició diu que aquest sepeli es va fer un 20 de gener. Avui una part de les despulles sembla que són a la Basilica Apostolorum de Roma, aixecada en el segle IV damunt la catacumba esmentada. Dic una part  perquè en l’altra part sembla que avui les relíquies estan disseminades per les esglésies catòliques de tots els continents. Un trosset a Palma.

El culte a Sant Sebastià va començar en el segle IV. Ell és un dels catorze sants auxiliadors, que és com una mena de centre sanitari virtual i celestial on es curen totes les malalties. De temps molt antics va ser invocat com a protector contra la pesta, fent competència temps després a Sant Roc. Això sembla que és una cristianització d’un element de la mitologia romana, per associació de Sant Sebastià amb el déu arquer Apol·lo, que també era especialista en malalties infectocontagioses. Sebastià ja va mostrar les seves habilitats en el segle V a Pavia i l’any 680 a Roma, amb motiu d’una pesta que s’hi va desfermar. A més d’advocat contra la pesta el nostre sant també és el patró dels arquers, i en alguns llocs dels soldats i policies. És també —com Sant Jordi— un dels il·lustres sants militars, sants guerrers, sants soldats o athleta Christi. També és el patró dels atletes.

Les representacions medievals el presenten com un home madur, vestit, amb barba i amb les fletxes que van perforar la seva pell. Però a partir del Renaixement els artistes li donen una imatge completament diferent: un home jove, quasi completament nu —un dels pocs sants presentats així, igual que Jesucrist crucificat—, i amb un cert aspecte femení —un cos atractiu, doblegat en forma de essa i amb cara extasiada que mira submisament cap al cel. Aquest fet va cridar l’atenció dels homosexuals, que el van declarar el seu sant patró (o del que avui es diu comunitat LGTBI). L’epidèmia de sida dels anys vuitanta del segle passat, una pesta moderna, va reforçar l’associació dels gais amb el sant.

I ara veurem per què Sant Sebastià és el patró de Palma. A mitjan segle XVI, després de la guerra de les Germanies, es va declarar a Palma una terrible pesta que tenia la ciutat sumida en la desesperació. Es donà la casualitat que en aquell moment va fer escala a Palma —amb la intenció d’estar-hi uns dies i continuar el viatge— un vaixell procedent de l’illa de Rodes que portava gent que fugia de l’atac que els turcs havien fet contra aquella illa. Un dels viatgers era un clergue que portava un os del braç de Sant Sebastià, amb la intenció d’alliberar-lo dels enemics musulmans. Quan la gent ho va saber, es va posar a resar al sant amb la major devoció i efervescència. I el bon sant aquesta vegada tampoc no va defraudar: passats pocs dies la pesta començà a desaparèixer. Arribat el moment de reembarcar, a penes el vaixell sortia del port, es desfermà una gran tempesta que impedí a la nau tot moviment. Es va interpretar que el tros de sant volia estar a Palma —la màgia de la comunicació no verbal— i a Palma va quedar, a una bella capella que li feren a la Catedral. El 1634 els jurats el van declarar patró de la ciutat, tot marginant Sant Roc, que per incompetent es va haver de conformar conservant el carrer a ell dedicat devora la Seu. I desplaçant també —i això ja em sap més greu— el patró anterior, l’Àngel Custodi, que deu ser el meu arcàngel. Temps després, el 1862, Palma dedicà al sant un dels carrers de la ciutat, que fins aleshores duia el nom gens sant de carrer de les Puces.

Curiosament, la festa de Sant Sebastià a Palma havia estat sempre molt magra. Una missa amb les autoritats i pràcticament res més. La conversió en festa popular, amb ball al voltant dels foguerons, data de l’època del darrer Ajuntament de la Dictadura, presidit per Paulí Buchens. Durant la Transició prengué la forma actual: el sarau del vespre precedent, mig festa popular mig botellón, amb actuacions musicals a diverses places de la ciutat. També s’hi van incorporar altres elements, com correfocs, dimonis, focs artificials, la desfilada de la cultura popular o els Simpsons durant el mandat de Catalina Cirer. Avui, juntament amb Sant Antoni, és part de la gresca que comença per Nadal.

Sant Sebastià també és el patró o copatró d’Almenar, Badalona, la Canonja, el Capdellà, Constantí, Copons, Guimerà, Moià, Matadepera, Monistrol, Montferri, els Pallaresos, la Pobla de Vallbona, Riudoms, la Selva de Mar, Soses, Súria, Talarn, Vinaròs, Xàbia i Xixona. I si en deix qualcun, ja em perdonareu. I per si no ho sabíeu, també va ser patró de Barcelona. Al principi del segle XVI el Consell de Cent el va declarar patró de la ciutat —la pesta no anava de bromes— i li van fer una capella on ara hi ha la plaça d’Antoni López. El 1586 la ciutat va rebre un os del sant —Barcelona també, un altre— i per a custodiar-lo dignament li van fer un magnífic reliquiari d’argent que avui es guarda —reliquiari i os— al Museu d’Història de Barcelona. I el sant té capella a la catedral, compartida amb santa Tecla. Un sant que realment dóna per a molt.