Avui és Sant Narcís, patró de Girona, ciutat de la qual va ser bisbe, allà en el segle III o IV, segons diu la tradició. Però la major part d’estudiosos creu que aquest sant no va existir i que és fruit del desdoblament d’un altre sant, sant Narcís de Jerusalem, que va ser bisbe d’aquesta ciutat en el segle II. Els dos sants, el real i el fictici, tenen la seva festa el mateix dia, el 29 d’octubre. Segons alguns, la confusió parteix d’un martirologi escrit per l’abat Adó, bisbe de Viena del Delfinat, al final del segle IX. Aquest senyor hauria interpretat Narcissus, episcopus Iher com a Narcís, bisbe de Girona (ierundensis) en lloc de Narcís, bisbe de Jerusalem. Mirau si basta poc per a crear un sant. En el segle X trobaren un cos incorrupte que atribuïren al nostre sant. I a partir d’aquí comença la devoció de sant Narcís de Girona, documentada en el segle XI. Una butlla del papa Silvestre II i un sermó de l’abat Oliba fan referència al sant. Sobre el lloc de naixement del suposat sant hi ha infinitat de teories: la que diu que va néixer a Girona (idea no documentada abans del segle XVI) i altres que diuen que va néixer a ciutats que avui són de Suècia, Portugal, Alemanya o Suïssa.

A partir del martirologi d’Adó s’anà formant una llegenda que té la seva gràcia. Segons aquesta llegenda, Narcís era nascut a Girona i fill de Lluci i Serena. Fugint de les persecucions va anar a terres germàniques amb el seu diaca (ajudant) Feliu, un altre sant inexistent que no s’ha de confondre amb un altre gironí il·lustre, aquest real, sant Feliu màrtir (vegeu el capítol «Sant Feliu», 1^r d’agost). A Augsburg, cercant un lloc on hostatjar-se, va trucar a la porta d’una dona de nom Afra, que va ser una prostituta. I en lloc de fer les coses que se solen fer a la casa d’una prostituta, Narcís es va posar a parlar amb ella i amb altres dones de la casa, i tant de temps va parlar i tan bé que va convertir totes aquelles dones al cristianisme. Diu una llegenda que hi ajudà un miracle del sant: a la casa s’acabà l’oli dels llums, i Narcís els beneí i de cop aparegueren plens d’oli. Després de la seva conversió, Afra va convertir molta gent al cristianisme, i les autoritats romanes es van enutjar tant que la van fer cremar viva. Així Afra es va convertir en santa Afra d’Augsburg. Després d’uns quants anys d’estar per Augsburg, Narcís i el seu inseparable diaca Feliu tornaren a Girona, on Narcís fou bisbe. Fins que tots dos van ser martiritzats. També diu la tradició que quan Afra va ser martiritzada Narcís era a Alemanya per a fer-li una visita. El bisbe gironí enterrà les seves restes i en dugué un osset a Girona, que fou una relíquia preuadíssima. Diuen que és al santuari de Santa Afra, al municipi de Sant Gregori (el Gironès). La tradició també diu que Narcís i Feliu foren enterrats a l’església de Sant Feliu de Girona, la que hi havia en aquell moment.

El fet és que a partir del segle XI la fama de Narcís cresqué enormement, fins al punt que arribà a substituir sant Feliu com a patró de Girona. En el segle XII es creà la confraria de Sant Narcís, que va promoure la construcció d’un nou sepulcre per al sant el 1307. En el segle XVIII es construí l’actual capella de Sant Narcís, dins la mateixa església, amb un nou sepulcre que fou profanat durant la guerra civil. Al sant gironí li atribueixen un miracle sonat: el miracle de les mosques. Corria l’any 1285 quan les tropes del rei francès Felip l’Ardit, en guerra contra les catalanes de Pere el Gran, assetjaren Girona i entraren a la ciutat. Anaren a l’església de Sant Feliu i profanaren el sepulcre de sant Narcís trencant-lo a cops de mall i tallant un braç del sant. En això començaren a sortir mosques del sepulcre, milers i milers de mosques, que es llançaren sobre els francesos i els inflaren de picades, sense tocar per a res cap català. Bernat Desclot, a la seva crònica, diu que aquelles mosques eren tan grosses com a glans, i es ficaven pel nas i pel cul dels cavalls, que queien morts. Una plaga més grossa que la que Déu envià al faraó d’Egipte. Els francesos van fugir espantats, però les patriòtiques mosques deixaren un balanç de 20.000 soldats morts i 4.000 cavalls. Sant Narcís havia creat un exèrcit de màxima eficiència que ja hauria anat bé que hagués reaparegut, per exemple, en diades com el primer d’octubre del 2017.

A Girona hi ha una casa on, segons la tradició, va viure sant Narcís. És a un carrer que té el nom ben significatiu de carrer de les Mosques. A una de les finestres hi ha la petjada de sant Narcís, i diu la llegenda urbana que un dia que perseguien el sant, aquest va fugir per la finestra deixant una empremta del peu a l’enrevés. Així els perseguidors pensaren que havia entrat a la casa i no que n’havia sortit. Bé el cercaren allà dins però, naturalment, no l’hi trobaren.

La confraria de Sant Feliu, abans esmentada, tenia un camp de pomeres, que feien unes pomes esplèndides que ningú no gosava tocar, de sagrades que eren. Quan la confraria captava almoines donava en canvi una poma. El dia del sant es posaven pomes damunt l’altar durant l’ofici religiós i després les repartien entre els fidels. Aquelles pomes tenien una virtut màgica: quan el nivell del riu pujava i amenaçava la ciutat, la gent llançava una poma al riu, que —deien— feia baixar el nivell de l’aigua. Era una reminiscència de la pràctica de cultures antigues de llançar animals o fins i tot persones, a manera de sacrifici, per a calmar la fúria dels rius.

Però l’il·lustre sant de Girona està estretament lligat a les mosques. Així com les va fer sortir a perseguir francesos, també les fa desaparèixer cada any quan arriba el seu dia. Al voltant d’aquest dia sol venir la fredorada de sant Narcís, que elimina els desagradables insectes. Però encara en romanen algunes, que són enormement insistents i fastiguejants. D’aquí surt el refrany per Sant Narcís, cada mosca val per sis.

Diguem ara qualque cosa sobre el nom Narcís. És un nom grec, Νάρκισσος (Nárkissos), que passà al llatí amb la forma Narcissus. Correspon a un personatge de la mitologia grega, que apareix a Les metamorfosis d’Ovidi, i a una flor. No se sap l’etimologia del nom, ni si la flor agafa el nom del personatge mitològic ni si és a l’enrevés. El personatge mitològic, Narcís, era un jove caçador de Tèspies, d’una bellesa extraordinària, fill del déu riu Cefis i de la nimfa Liríope. L’home era tan orgullós i presumptuós que menyspreava totes les dones i homes que s’enamoraven de la seva bellesa, fins al punt que alguns arribaven al suïcidi. Una de les qui s’enamoraren d’ell fou Eco, una nimfa que s’havia dedicat a distreure amb llargues converses Hera, l’esposa de Zeus, mentre aquest es divertia amb altres nimfes. Hera va descobrir el joc i va castigar Eco fent-li perdre la capacitat de parlar i només permetent-li de repetir allò que altres deien. Aquest és l’origen del significat del mot eco.  Doncs Eco es va enamorar follament de Narcís, però aquest la rebutjà, i la nimfa es va consumir de pena. Nèmesi, la deessa de la venjança, va voler castigar Narcís i per a això el va fer anar a un estany, i Narcís, quan veié la seva cara reflectida a l’aigua, restà profundament enamorat d’ell mateix, i veient que aquell amor no podia ser correspost va perdre les ganes de viure i es va suïcidar. En alguna versió es va convertir en una flor dorada i blanca, és a dir, un narcís. Aquest mite va originar, en el segle XIX, el mot narcisisme, que és l’admiració excessiva i malaltissa cap a un mateix.