Hi havia una vegada un poble que vivia feliç, com tots els pobles dels contes. Fins que un dia aparegué no se sap d’on un drac immens i horrible, poderós i malvat, que sembrà tota la contrada de mort i destrucció. Per tal d’apaivagar-lo la gent del poble decidí de lliurar-li cada dia una persona, triada per atzar. El monstre es menjava la pobra víctima, quedava satisfet i no feia desastres més grans. Fins que un dia la macabra rifa diària volgué que la víctima fos la filla del rei, una princesa jove, bella i dotada amb totes les gràcies. La gent tot d’una volgué impedir aquell reial sacrifici, i sorgiren molts de voluntaris per a ocupar el lloc de la princesa, però el rei, just i imparcial, va manar que s’acomplís allò que la sort, o la dissort, havia decidit. La princesa s’acomiadà de la família i de la gent del poble, que entre llàgrimes i dolor la veieren partir a peu i desaparèixer en el camí que menava al bosc on campava la bèstia. Però heus ací que quan faltava poc per a arribar-hi, aparegué un cavaller fort i valent, muntat dalt d’un bell cavall blanc i portant a la mà una poderosa llança. La princesa li demanà que fugís, que prop d’allà hi havia un drac perillosísim que podria posar fi a la seva vida. Encara no ho havia acabat de dir quan el monstre es presentà, traient foc per la boca i llançant bramuls espantosos. El cavaller s’hi enfrontà ben decidit i després d’un dur combat va aconseguir clavar-li la llança al coll, cosa que deixa el drac mig mort. Cavaller i princesa anaren al poble, on foren rebuts amb la més gran de les joies. Anaren a cercar el monstre i el remataren enmig de la plaça de la vila. De la sang de l’animal en sortí un roser que féu obrir una rosa vermella, que el cavaller tot d’una tallà i oferí a la princesa. El rei volgué casar la seva filla amb aquell cavaller enviat per la Providència, però l’home refusà dient que no la mereixia i que havia de continuar el seu camí. El cavaller s’acomiadà de tothom i desaparegué en la llunyania, sobre el seu cavall blanc i portant amb ell la imatge de la bella princesa i el flaire de la rosa. Era Sant Jordi.

I segons la tradició catalana el poble era Montblanc. La tradició catalana és l’enèsima versió d’un mite —l’heroi que salva una princesa d’un monstre— que ha pres la seva forma en els diferents països. Un mite, però, que ja trobam entre els sumeris i que reviu en totes les cultures antigues. L’epopeia egipciana, revifada a Roma, del déu Horus que clava una llança al coll d’un crocodil. L’epopeia de Perseu contra la medusa. Els europeus, a l’Edat Mitjana, en vam fer el mite de Sant Jordi. Però qui era Sant Jordi?

Personatge llegendari, sant de dubtosa existència, com tants de sants, promoguts per un cristianisme ascendent que necessitava herois i mites per a la seva expansió. La primera referència coneguda és en un document del segle V, on pot haver-hi una confusió entre el nostre personatge i un Jordi de Capadòcia, un arrià del segle IV que fou bisbe d’Alexandria i enemic mortal de Sant Anastasi, que estigué embolicat en lluites entre sectes cristianes i morí violentament a mans dels seus enemics. En el segle IV la devoció al sant estava estesa per l’Imperi Romà d’Orient, i el 350 es va construir a Lod una església on es creia que descansaven les restes del nostre heroi. El seu nom després aparegué a l’Alcorà i fou venerat pels musulmans tant com pels cristians. A l’Occident la fama del sant hi va arribar més tard i sobretot per la via dels croats, que el descobriren quan prengueren Diòspolis als turcs. Els croats van difondre el personatge i la seva llegenda de la lluita contra el drac —potser generada per una falsa interpretació d’alguna pintura—, que va ser recollida a la Llegenda àuria del tantes vegades esmentat Jacobus de Voragine. La llegenda va convertir-se en un símbol de la lluita contra el mal, i en algun país, com Suècia, de la lluita contra algun ocupant estranger de la pàtria. Sant Jordi ràpidament va esdevenir un dels sants més admirats i venerats a tot l’Occident cristià, patró de Catalunya, Aragó, Anglaterra, Portugal i altres països, i de ciutats com Alcoi, Gènova, Venècia, Nàpols i moltes més.

Segons tota la tradició esmentada, del primer document fins a Voragine, Sant Jordi era nascut a la ciutat judea de Lod (antiga Lydda) cap al 275, fill d’un militar romà. Li posaren Georgius (del grec Georgios, que vol dir ‘pagès’). Però no va ser pagès sinó militar com son pare, i com a tal va fer carrera i va arribar a tenir un càrrec a la guàrdia imperial. Com son pare, era cristià, cosa que el va fer xocar amb el poder de Dioclecià. Aquest va ordenar depurar els soldats cristians i provar els altres fent-los oferir sacrificis als déus de Roma. Jordi es rebel·là i va fer grans proclamacions públiques de cristianisme, per la qual cosa va passar per les conegudes sessions de tortura del regnat de Dioclecià. Una roda amb espases el va espelleringar i matar tres vegades,  però tres vegades va ressuscitar. Com en tots els casos que hem anat veient, al final el resistent és decapitat i s’acaba la història.

A Catalunya i Aragó es crearen llegendes que deien que Sant Jordi es presentava a les batalles, amb lluent armadura blanca marcada amb la creu vermella, per a ajudar els nostres comtes o reis. Per exemple, es creia que va ajudar el rei aragonès Pere I a guanyar la batalla d’Alcaraç (1094) contra el rei àrab de Saragossa. Per això va ser declarat patró de la noblesa de la corona d’Aragó. També es presentà els dies de la conquesta de Mallorca i de València i va multiplicar la força de les tropes catalanes. Per a festejar el cavaller patró dels cavallers, aquests feien justes i torneigs als borns, de gran solemnitat. Pere el Catòlic fundà l’orde de Sant Jordi d’Alfama, el 1201, que tingué poder i possessions importants. A Mallorca després de la Conquesta reberen unes terres que precisament es digueren el Prat de Sant Jordi, on hi hagué un oratori dedicat al Sant que donà després nom al poble de Sant Jordi. El 1460 es va crear a Mallorca la Confraria de Sant Jordi, institució que agrupava els nobles de l’illa amb la finalitat de defensar els seus privilegis. Va durar fins al 1743, en què  cedí el seu lloc a la Societat Econòmica d’Amics del País. Retien culte al patró a l’església de Sant Francesc, a la façana de la qual podeu veure un Sant Jordi esculpit en pedra en lluita contra el drac. A Mallorca la festa de Sant Jordi es va implantar el 1407 i al Principat, el 1427. A València ja se celebrava el 1343. Això no obstant, en el nostre país fins a temps moderns Sant Jordi no era un sant de devoció popular, per la seva vinculació amb l’aristocràcia. Hi havia poques esglésies a ell dedicades i el nom de Jordi durant molt de temps només fou posat als membres de la noblesa.

Als Països Catalans avui és el dia del llibre i de la rosa, i molts consideren la diada d’avui com la festa dels enamorats, equivalent a Sant Valentí. El costum de regalar roses a les enamorades és molt antic, si bé era propi només de certs estaments socials. Amb tot, en el segle XVIII al carrer del Bisbe de Barcelona es feia la fira de roses o fira dels enamorats, a la qual acudien els promesos, els nuvis i els qui feia poc que eren casats. A partir de 1914 l’oferiment de roses va ser promogut per la Mancomunitat i va esdevenir un fet completament popular i un dels trets distintius de la cultura catalana. Els orígens del dia del llibre s’han de cercar en l’establiment de la Fiesta del Libro Español el 1926 per Alfons XIII, situat en el 7 d’octubre, dia del naixement de Cervantes. El 1930 es va passar al 23 d’abril, dia de la mort de Cervantes, i va ser reanomenat Dia del Libro. Inicialment la festa va arrelar particularment, o únicament, a Barcelona, on es mesclà amb la tradició de les roses. El 1995 va ser declarat per la Unesco Dia Internacional del Llibre, aprofitant la coincidència de la mort de Cervantes, de Shakespeare i de Garcilaso de la Vega (1616).

Feliç dia de Sant Jordi, en què els carrers s’ompliran de roses, llibres, llaços i persones alegres. I molts d’anys a tots els Jordis, Jordines i Georgines.