Avui és Sant Honorat, i per a ser més exactes Sant Honorat d’Arle, una vila de la Provença que els francesos escriuen Arles. El nostre sant d’avui va tenir la sort de viure durant la segona meitat del segle IV i part del següent. Dic la sort perquè si hagués nascut cinquanta anys abans, quan els cristians eren encalçats de valent, potser les coses no li haurien anat tan bé i hauria passat pel calvari de tants de màrtirs gloriosos. Però sabé néixer quan Constantí ja havia legalitzat el cristianisme i tot era una bassa d’oli per als cristians. No se sap on nasqué —diuen que pel nord de la Gàl·lia—, però se sap que ho va fer en el si d’una família consular romana, és a dir, una bona família. I, com se suposa, va rebre una educació concordant amb la seva posició social. Es convertí al cristianisme —en aquell temps estava de moda— i, tot d’una que pogué, amb el seu germà Venanci s’embarcà i emprengué un viatge, amb la intenció de visitar Palestina i les cel·les eremítiques de Síria i Egipte. Però la mort de Venanci a Grècia frustrà l’aventura, i l’home tornà cap a ca seva, això sí, passant per Roma, com no podia ser d’altra manera. Més convençut que mai, decidí d’instal·lar-se a l’illa de Lerina, una illa verge i paradisíaca ben a la vora de Canes, d’una extensió com la meitat de la Dragonera, que avui es diu illa de Sant Honorat. Ja hem dit que l’home va tenir sort. L’inconvenient era que aquella bella illa era plena de serps i no hi havia aigua per a beure, però Honorat va fer fugir les serps i va fer brollar aigua. Primer miracle al seu expedient en vista a la futura canonització. Allà volgué viure en solitud i dedicat a la meditació, l’oració i altres coses de sants. Com que volia estar sol, ell ben alerta a dir res a ningú del seu paradís secret. Però aviat se n’assebentaren altres com ell i comparegueren a fer-li companyia. Honorat ho acceptà amb resignació, i el grup anà creixent i acabà convertit en un monestir que feia goig, del qual ell en fou abat. Adoptaren la regla de sant Pacomi, un anacoreta egipcià de la generació dels seus avis que fou fundador del monaquisme cenobític, és a dir, de la vida en comunitat, perquè abans els ascetes cristians vivien individualment en coves, sols com a mussols. La bona reputació d’Honorat cresqué ràpidament, fins a tal punt que el 426 va ser nomenat bisbe d’Arle, una vila no gaire lluny del seu monestir. Així culminava la carrera del nostre solitari, assegut a la cadira episcopal. No cregueu, però, que un bisbe del segle V era com un d’ara, que viu en un palau i va abillat amb rica vestimenta. Aquells eren temps més magres i un bisbe era el cap d’una comunitat cristiana que vivia a una casa com les altres i vestia ben igual que qualsevol altre. Estil CUP, podríem dir. A Arle Honorat hagué de lluitar contra les heretgies arriana i maniquea, i, segons diuen, ho va fer tan bé que aconseguí restaurar l’ortodòxia en aquelles contrades. El seu pontificat durà poc, perquè l’home es va morir quatre anys després d’ocupar el càrrec. Concretament el 16 de gener de l’any 430. Havia disposat com a successor Hilari d’Arle, que, en agraïment li escriuria una hagiografia generosa i munífica. El seu cos va ser enterrat al cementeri d’Arle, i fou traslladat al monestir de Lerina, o de Sant Honorat, el 1391. No sé si encara hi és.

El monestir de Lerina anà prosperant i fou escola de bisbes, escriptors i savis de l’Església. S’ha dit que d’allà sortí sant Patrici, l’heroi dels irlandesos. Els pelegrins hi anaven en esbart, car per aquest fet tenien les mateixes indulgències que si anaven a la Terra Santa. Però no tot eren flors i violes: aviat l’illa, allà enmig de la mar, va ser objecte d’atacs de sarraïns, corsaris genovesos i altres assots. El 732 va rebre un atac de sarraïns procedents d’Espanya i el nord d’Àfrica que van massacrar quasi tots els 500 monjos que hi havia en aquell moment al monestir. Diuen que l’abat, sant Porcari, va ser avisat per un àngel de la tragèdia que estava a punt de succeir, i el bon abat va tenir temps de preparar una barca amb la qual pogueren fugir els estudiants i 36 monjos joves. Porcari hi va deixar la pell amb tots els altres i, òbviament, el van fer sant. El 1635 l’illa va ser presa per la monarquia hispànica —em diuen que eren mercenaris mallorquins, molts dels quals hi moriren—, i els monjos en foren expulsats. Però hi pogueren tornar tres anys després quan França recuperà l’illa. Amb tot, els atacs continuaren i el monestir anà decaient. Amb la Revolució Francesa fou expropiat i venut. El va adquirir una rica actriu de la Comèdia Francesa, mademoiselle de Sainval, que hi va viure una vintena d’anys. Tota l’illa i tot un monestir per a ella. Finalment, el 1859 un bisbe comprà l’illa i hi restablí la vida monàstica, aquest cop amb una comunitat de cistercencs. Ara una vintena de monjos gaudeixen de l’illa i del gran monestir, que en els segles XIX i XX fou restaurat i ampliat; i cultiven vinyes d’on surt un deliciós licor, com pertoca a tot bon monestir.

I tornant a sant Honorat, el seu successor en la diòcesi i probablement parent Hilari d’Arle va escriure el Sermo de Vita Sancti Honorati, pronunciat en un aniversari de la mort del sant, pel qual coneixem totes aquestes coses que hem contat. Molt més tard, cap a 1300, el monjo provençal Raimon Feraud, escrigué La vida de sant Honorat, un text en occità i en vers que també conta la vida i miracles del nostre personatge, tot i que l’autor es deixà emportar per la fantasia desbordada.

El nom Honorat, nom llatí (Honoratus) que significa ‘honrat’, ‘honorable’, és un dels que podríem dir minoritari, si bé l’han portat personatges il·lustres, com una col·lecció de sobirans de Mònaco, el gran escriptor Balzac i tres sants: el nostre d’avui, sant Honorat d’Amiens (16 de maig) i sant Honorat de Tolosa (22 de desembre). Diu la llegenda que el d’Amiens, que va ser bisbe d’aquesta ciutat a la fi del segle VI, abans que bisbe va ser forner, i per això és el patró dels forners al Principat i a tot França. A Mallorca Honorat és un nom que s’ha imposat —tot i que poc— a partir del segle XV, quan es va construir l’ermita de Sant Honorat en el puig de Randa. És usat tradicionalment en la llengua oral sota l’hipocorístic Norat. Sant Honorat és el patró d’hivern d’Algaida (el d’estiu és sant Jaume), i en la seva festa ballen els cossiers, a la missa major i al carrer, i la vespre hi ha foguerons, torrades, dimonis i correfocs. Competència local dels grans sants de l’hivern mallorquí: sant Antoni i sant Sebastià.

I com que la imaginació entorn dels sants és una mina inesgotable, hi ha una llegenda que diu que sant Honorat, el d’Arle, va ser capturat i portat com a esclau a Mallorca. I en aquesta situació va guarir la ceguesa del rei moro només fent el senyal de la creu. El rei moro, comprensiblement agraït, va fer que l’alliberassen no sols a ell sinó a tots els captius cristians que en aquell moment hi havia a l’illa. I per això es va bastir l’ermita de Sant Honorat, tot i que amb una mica de retard. La fantasia només té un petit inconvenient: en temps del sant a Mallorca no hi havia cap moro sinó els estendards, les legions i les lleis de l’Imperi Romà. Però ja se sap que a Mallorca tot allò que és anterior a Jaume I és «del temps dels moros».

Molts d’anys als Honorats, si ni’hi ha cap que llegeixi aquest blog.